El passat mes de març ens vam desplaçar fins a Igualada on Anoia Patrimoni hi té la seva seu. Allà ens vam reunir amb Daniel Gonzàlez, historiador i fundador de l’empresa, per conversar sobre els castells de frontera, el seu paper durant els segles IX i XI i el projecte turístic que va sorgir arran d’aquests.
Gràcies per rebre’ns, Dani. En primer lloc, volíem parlar del context històric dels castells de la comarca de l’Anoia. Diversa bibliografia es refereix al fet que a partir dels segles IX i X, la Marca Hispànica està en expansió. Quina és la situació que hi ha i quina és l’evolució que hi ha? Per quins espais comença a expandir-se?
El primer que hem de tenir clar és que quan parlem de Marca Hispànica en aquest context, dels segles VIII al XII, és un fals històric, és un terme que no existeix fins més endavant. Crec que hauríem de recuperar el terme de comtats. Els comtats tenen dues fases molt clares. Com a mínim fins al segle X, hauríem de referir-nos a comtats carolingis i a partir de llavors, podríem dir-los comtats catalans amb molts interrogants. També cal distingir entre dos tipus de comtats: els comtats pròpiament pirinencs com ara Besalú, Rosselló, Empúries i Cerdanya (tot i que aquest últim és una mica ambivalent), i després els comtats fronterers com el de Pallars, Ribagorça, Urgell i, fins i tot, el de Barcelona, que, en aquest últim cas ens hi hauríem de referir com a conjunt barceloní format per Osona, Manresa, Barcelona i Girona. En aquest segon grup hi podem afegir d’altres comptats com ara el de Berga que tot i ser una extensió del de Cerdanya, també se situa en una posició fronterera.
Així doncs, aquest doble conjunt es mostra amb una doble intenció: els comtats del nord que miren cap al nord i uns comtats del sud que a finals del segle X i començament del segle XI han de decidir “què volen ser de grans” i cap a on han d’expandir-se. Hi ha uns personatges fronterers com Arnau Mir de Tost, que és comte d’Àger, o Mir Geribert a la Marca del Penedès i autoproclamat comte d’Olèrdola, que estan incitant l’expansió fronterera i a l’hora, una protomonarquia com són els comtes l’està frenant. És una època en què el poder comtal ve debilitat a partir de la intervenció catalana a Còrdova que va estudiar molt bé el professor Abadal. Aquesta intervenció és molt important perquè té una conseqüència molt positiva que “gira la truita” i l’enemic que era imbatible fins aleshores -el Califat de Còrdova- ja no existeix. En el mateix temps, però, aquesta incursió debilita molt les forces carolíngies: els bisbes d’Urgell i de Vic hi moren directament, el comte d’Urgell es queda allà i el de Barcelona torna “pels pèls”. Per tant, hi ha debilitació política important i intentar-ho repetir esdevé complicat.
És curiós perquè és el moment que si es busquen paral·lelismes amb altres espais de frontera també s’està produint una expansió a l’est d’Europa. L’expansió alemanya, germànica, cap als països de l’Est, és el mateix i hi ha la mateixa discussió si s’ha d’avançar o no i qui ha de liderar aquesta expedició. Aquesta primera fase és una expansió molt lenta i si hi ha avenç és pràcticament insignificant. L’única expansió de la primera meitat del segle XI significa incorporar l’altiplà de Calaf i és tancar un cercle. En canvi, a la segona meitat del segle XI, s’arriba pràcticament a les portes de Lleida i Balaguer, per acabar el 1149 a mitjan segle XII conquistant Lleida i Tortosa i el món de la marca desapareix. També perquè políticament és una altra història amb la unió d’Aragó i Catalunya i la preeminència del comte de Barcelona.
En tot aquest procés d’expansió comtal, els castells quin paper hi tenen?
Els castells hi tenen pràcticament sempre el mateix paper al llarg de tot el territori. Quan ens referim a castells del que estem parlant no és d’una gran estructura de fortificació amb torres, portes, muralles senyors armats i cocodrils al fossar. Aquesta és la imatge que ens ven el romanticisme del segle XIX i que s’ha difós a través de la literatura i les arts en general. En realitat, i més que res, el castell és un punt central de domini territorial i sobretot, fiscal. El castell controla la gent i és qui controla les rendes i a més, és el terme que delimita el fisc públic i que s’ha privatitzat entre els segles X i XI a través del feudalisme. Després d’això, el castell és un espai que pot ser de refugi enfront de les incursions enemigues, però pel que fa als castells de l’Anoia, aquest últim paper és irrellevant i el que representaran els castells pel que fa a defensa és ser una mena de plataforma per les conquestes posteriors.
Un exemple molt clar del que estem parlant en podria ser el Castell de Claramunt, amb els seus 6 mil metres quadrats. Aquest castell necessita tot aquest espai per oferir protecció a la seva població? No. És clarament un espai de reunió de tropes que, quan es considerin preparades, saltaran cap a Argençola. El mateix succeeix amb el Castell de Queralt, que es troba vigilant a veure en quin moment la Conca de Barberà es “buida” i, per tant, es troba en unes característiques idònies per tal d’atacar. Si parlem col·loquialment, aquests castells actuen com una au rapinyaire. Així doncs, si ens referim als castells de la comarca de l’Anoia i també de bona part del territori, ens hem de treure del cap la idea que els castells de frontera eren un espai de defensa per protegir de les ràtzies i és que, de fet, l’únic castell destruït a la comarca per una ràtzia és el castell de Castellolí i tampoc és que sigui un espai de primer ordre.
És interessant aquesta idea que proposes, que els castells no sempre suposen ser un espai de defensa de primer ordre. De fet, moltes vegades ens trobem a la documentació amb el terme castrum que realment no és que hi hagués un castell en aquell precís espai, si no que el que hi havia era una organització del territori de diversos habitants i sovint, una església.
Exacte. Això suposa una dificultat afegida perquè on ens pensàvem que hi havia un castell, no hi és en realitat i, en canvi, on sí que hi era, a vegades no en tenim referència i la documentació no l’esmenta. En molts casos això succeeix perquè es tractava d’un punt de defensa puntual que no va deixar rastre documental perquè es trobava vinculat en un altre castrum més important. Podia ser una torre barrana que no té més importància i el que perviu és l’església i el conjunt d’habitatges que s’hi acaben aplegant al voltant.
Que els castells no tinguessin una funció defensiva de primer ordre es confirma en el fet que, a vegades, ens trobem a la documentació o al registre arqueològic amb torres que es planifiquen, però que no s’arriben a construir mai. Així, es pot arribar a trobar acumulació de material en una zona determinada sense arribar a ser enderroc d’una torre. Això ha succeït en el cas de la comarca de l’Anoia, i ens ha obligat a moure xifres perquè si bé ens pensàvem que hi havia uns vint-i-pocs castells a través d’una recerca principalment documental ja ens aproximem a la cinquantena. A part d’obligar a replantejar les xifres, aquest fet també obliga a repensar sobre el nombre de castells en cada comarca. S’havia plantejat que la Segarra és l’espai amb més castells de Catalunya però amb les noves xifres l’Anoia s’hi posicionaria de forma propera, la qual cosa té cert sentit, ja que és aquí a l’Anoia on la frontera es frena i el terreny és més accidentat. I això fa que hi hagi més necessitat i més temps de fer-hi castells.
Aquests castells van patir una evolució diferent. En alguns casos, es van convertir en castells termenats i van tenir control d’un territori extens que va més enllà de termes municipals actuals, en d’altres, van caure sota el control d’un altre castell i, finalment, alguns van desaparèixer. Qui són les persones que comencen assumeixen el poder i control dels territoris projectat des dels castells?
Si ens fixem en els diversos casos podem afirmar que es tracta de persones amb perfils força diversos, podríem dir, doncs, que “hi ha de tot”. Primer de tot cal tenir en compte què és un castell que es converteix en termenat. Ens referim, sobretot, a una divisió fisca i administrativa, que en molts casos en l’actualitat es tradueix en el municipi tot i que no sempre és així. Qui s’hi posa? Doncs, com deia, depèn. Podríem distingir-ne tres categories: l’església (en les seves diverses formes: des d’un bisbat a un monestir), magnats ja consolidats procedents dels comtats del nord, que ja arrosseguen una trajectòria important en el poder havent tingut papers rellevats en aquests comptats i, per últim, els que jo anomenaria “aventurers” de la frontera. Tot i això, s’ha d’entendre que aquests són menys freqüents. Es tracta de personatges que a vegades no sabem d’on procedeixen i que en moltes ocasions tenen relacions feudo-vassallàtiques o bé amb l’església o bé amb el poder comtal. Se situen a la frontera com una manera de prosperar amb el risc que això comporta. La frontera per ells esdevé una terra d’oportunitats i alguns triomfen, com és el cas d’Ènnec Bonfill, i d’altres fracassen com Guillem d’Oló o de Mediona, que abans de consolidar el poder mor a Argençola. Això és el que succeeix en un primer moment, i després el poder començarà a evolucionar cap a diferents categories com ara els barons, comptes, vescomtes, etc.
Aquests personatges i llinatges aniran evolucionant al llarg de l’època baixmedieval i moderna de diverses maneres, sí, i aquesta explicació ens situa en la perspectiva de què van suposar els castells per al procés d’evolució de la frontera entre els segles IX-XI. Canviant una mica de tema, volíem conèixer com va sorgir el projecte d’Anoia Patrimoni i quina relació té amb aquesta temàtica. Com es dona lloc a la idea de crear un projecte patrimonial vinculat molt estretament amb els castells de la comarca?
El projecte en si d’Anoia Patrimoni complirà vuit anys aquest any. Tanmateix, prèviament ja s’havien fet passos per tal de patrimonialitzar espais de la comarca. Jo mateix havia estat vinculat personalment a la fundació de la Tossa, qui gestiona el castell de la Tossa de Montbui. Allà hi havia fet de guia de forma esporàdica. En aquell mateix moment, des d’Anoia Turisme -una secció del consell comarcal- es va iniciar un projecte que va prendre el nom d’Anoia Terra de Castells per crear un producte turístic. Al final, la idea del consell comarcal era aprofitar aquesta història dels castells per portar gent i visitants diversos a veure la comarca de l’Anoia. Aleshores, la primera pregunta que es van fer va ser: “Hi ha castells a la comarca de l’Anoia? Es poden visitar?”. La resposta era afirmativa, evidentment que hi havia castells i, sense voler competir amb els castells del Loire, ja que no es conserven tan bé, es poden visitar i tots tenen una història important i interessant per explicar.
A partir d’aquí un equip d’historiadors i arqueòlegs de la comarca vam estar treballant durant dos o tres anys de forma voluntària en el projecte d’Anoia Terra de Castells, documentant i recopilant tota la informació possible sobre els castells de la comarca. Finalment, el projecte va prendre la forma de fulletons, una aplicació, codis QR i cartells in situ. I a última hora, quan ja estava tot muntat, ens vam adonar del fet que si la gent anava a visitar aquests castells només s’hi trobaria un cartell i la informació que aquest i potser l’aplicació li podien oferir. Enfront aquesta situació, ens van animar des del consell comarcal a crear algun tipus de projecte per fer la rebuda d’aquesta gent que ens havia de venir a veure, fer visites guiades, explicacions… però en aquell moment tots teníem la nostra feina: alguns eren funcionaris, d’altres estaven fent el doctorat i entrant en el món acadèmic, etc. Però dues persones, jo i una companya, vam decidir convertir el que havia de ser una entitat sense ànim de lucre d’algunes visites de forma voluntària amb una petita empresa. Al cap d’un any acabar sent jo sol.
Nascut com un producte turístic de cartelleria i fulletons, de forma voluntariosa, en què s’ha acabat convertint Anoia Patrimoni? Els castells hi segueixen tenint importància?
Doncs, curiosament, vam començar amb els castells i en l’actualitat, és el que menys fem. A poc a poc, hem anat tocant una mica “totes les tecles” i és que actualment ens trobem fent visites guiades a nuclis urbans amb històries medievals però també modernes i fins i tot contemporànies. Alguns d’aquests nuclis tenen castells i els expliquem. També parlem de modernisme i industrialització fent alguna visita, per exemple, al barri del Rec d’Igualada, hem treballat el tema dels paraires amb el nucli de Carme, un poble petit actualment, també a la comarca, però que va ser molt potent econòmicament en època moderna. Ara ens estem preparant per estudiar el tema de la mineria amb visites a una mina de la conca minera de Calaf que no fa tant que va tancar -el 1996- i que va ser la segona més important de Catalunya, però que actualment és molt desconeguda. Fins i tot, estem treballant en prehistòria i paleontologia. En ser un territori tan divers, al final hem acabat parlant de molts temes diferents. La intenció és acabar consolidant altres espais de fora de la comarca, ja que el nom fa referència al riu Anoia i, per tant, hi ha altres espais fora de la comarca pròpiament dita on també hi arriba el riu.
Aleshores, a Anoia Patrimoni, s’hi barreja el patrimoni i també el turisme. Quin tipus de turisme es planteja des d’Anoia Patrimoni? Quines eines planteges per divulgar el patrimoni cultural i històric avui dia i que sigui interessant per l’espectador i rigorós des del punt de vista històric?
El primer que cal tenir en compte és que nosaltres no som professionals del turisme, no som una empresa del turisme ni una agència de viatges. Som una empresa cultural. Som un equip d’historiadors, arqueòlegs, museòlegs, historiadors de l’art, lingüistes… És a dir, a l’equip hi ha un ampli espectre de les ciències socials que el que intenta fer és valorar allò que tenim, aquell recurs finit que tenim que és el patrimoni. I dic finit perquè si no el cuidem desapareixerà. També volem fer valdre el recurs infinit i desconegut que és la Història.
Per tant, nosaltres som professionals de la cultura i les ciències socials. Després, el que fem és una tasca divulgativa clarament. Hi ha molta divulgació: qualsevol secció d’una llibreria, revistes de l’estil Sàpiens que atreuen un públic determinat. En canvi, nosaltres busquem gent que potser no comprarà una revista o un llibre i que busqui una experiència divertida venint a veure un castell, una fàbrica, a una mina de carbó… La idea és que el públic primer s’ho passi bé i després, que aprengui alguna cosa, però el més important és que sigui divertit perquè allò que és divertit s’explica, s’aprèn, es recorda i també es recomana. Per tal que l’experiència sigui així, el protagonista ha de ser la persona que ve a veure el patrimoni, per això fem grups petits i no massius, de forma recurrent (tant a l’agost com al gener). Les propostes són curtes, una hora o una hora i mitja com a màxim, perquè si les coses es fan pesades no es gaudeixen. També es fa de forma pacient, amb tranquil·litat. És molt important també tenir coneixement de l’entorn i poder proposar altres espais als visitants, mostrant sensibilitat per tot allò que ens envolta. Així, el nostre objectiu principal és que venir a conèixer la història i patrimoni de la comarca de l’Anoia sigui una experiència i que s’entengui aquest territori i la seva unitat.
