En una època de frenesia mediàtica en què la informació internacional consisteix massa sovint en una competició per veure qui la diu més grossa, la presència de veus heterodoxes com la de Rafael Poch-de-Feliu (Barcelona, 1956) resulta més que necessària. Després d’haver estat un testimoni privilegiat de la desintegració de l’URSS, de les contradiccions del miracle xinès i de la crisi de l’Europa alemanya, Poch treballa com a corresponsal de La Vanguardia a París des de finals de 2014. A França ha descrit els últims anys del mandat crepuscular del socialista François Hollande i la indignació creixent d’una societat colpejada pel terrorisme djihadista i la letargia econòmica. Un malestar que s’ha vist reflectit en la muntanya russa de la campanya presidencial que va concloure el 7 de maig amb l’elecció del centrista Emmanuel Macron. Unes setmanes després de la segona volta de les eleccions presidencials, entrevistem a Rafael Poch en una brasserie en l’acomodat districte XVII de París (nord-oest de la capital francesa). Analitza els factors clau de la victòria de Macron i el futur polític d’un país en què la tossuderia del poble impedeix l’aplicació integral de l’agenda neoliberal.
Malgrat haver estat l’antic ministre d’economia de François Hollande, Macron ha sabut presentar-se com el candidat del canvi i això l’ha permès erigir-se en el nou president. Com ho expliques?
El punt central de les eleccions presidencials franceses ha estat el ‘producte’ Macron. Com una operació per fabricar un candidat del no res ha pogut tenir tant èxit en un país tan polititzat com França, que va inventar la divisòria entre l’esquerra i la dreta. Macron ha estat un candidat fabricat pels interessos de la globalització i pel món de les finances que controla els mitjans de comunicació a França, com en tants d’altres països. Ha rebut un tractament mediàtic descaradament favorable, especialment, a partir del moment en què el president Hollande va anunciar que no es presentaria. Ha disposat en determinades franges horàries del doble de temps de paraula que Jean-Luc Mélenchon (republicà i socialecologista) i molt per davant de la resta de candidats.
A més, hi ha hagut els escàndols de corrupció del candidat de la dreta republicana, François Fillon…
És el que els russos anomenen “kompromat (material compromès)” contra Fillon. Els treballs com a assistents parlamentaris de la família de Fillon era un dossier conegut des de fa molts anys per aquells periodistes que coneixen aquest tipus de temes. Sobre Macron, també hi ha un bon dossier d’elements explotables, però curiosament no ho han estat. Per exemple, els viatges de Macron a Londres per recaptar fons, les reunions a Bercy (el Ministeri d’Economia) per preparar la seva candidatura quan encara era ministre o el seu propi patrimoni (sorprenentment baix per un home que va guanyar 2,8 milions d’euros el 2012 treballant com a banquer de negocis a Rothschild).
Quin va ser el balanç de Macron com a Ministre d’Economia?
Macron va ser el responsable de la política econòmica de l’hollandisme. Una política que va suposar un augment del 20% de l’índex d’atur; un repartiment de 100.000 milions d’euros sense contrapartides a les empreses que només ha servit per incrementar els dividends dels accionistes francesos en un 11,6%, és a dir, el doble que a Alemanya; i l’aprovació de la Llei Macron, que ha afectat aspectes anecdòtics de l’economia francesa com el desenvolupament del transport en autobús, seguint així una directiva europea. Essent políticament correctes, podríem qualificar el seu balanç d’ambigu. Però sorprenentment aquest no li ha representat cap problema per guanyar les eleccions.
Crec que és l’últim cartutx d’un establishment desesperat per introduir completament l’agenda neoliberal a França. El seus objectius seran que es redueixi la despesa social, que baixi el nivell de les pensions i dels salaris un 20% com demana la Unió Europea des de fa anys i que es retallin els drets laborals de forma més dràstica.
Macron és l’últim cartutx de l’establishment francès per a introduir l’agenda neoliberal al país
Aquesta ja ha estat l’agenda dels últims presidents francesos i ha xocat sempre amb la realitat del país. Ara, s’ha optat per un president despullat, que va a per tot. Davant d’aquest escenari, poden succeir dos coses: que Macron es trenqui les dents davant de la realitat del país o que es produeixi una derrota social històrica del poble francès.
Macron ha reunit en el seu executiu a ministres socialistes, de la dreta republicana i un antic dirigent dels verds francesos. El seu govern representa una gran coalició, com la que governa a Alemanya, el Parlament Europeu i, en menor, mesura a Itàlia i Espanya. Per què a França també s’ha apostat pel model de la gran coalició?
El sistema a França sempre havia tingut molta cura en l’alternativa entre dretes i esquerres, però ara ha hagut de trencar amb la idea de l’alternança. Per imposar el programa neoliberal, s’ha trencat el marc polític que ha regit la política francesa durant molt de temps. Això representa un esforç de concentració i planteja la pregunta què succeirà si no funciona. Serà un avenç o un retrocés? No ho sabem, però es tracta d’una jugada al tot o res.
Amb quins obstacles es confrontarà Macron durant la seva presidència?
Primer de tot, les eleccions legislatives (que es celebraran l’11 i 18 de juny) en què es poden produir tres escenaris: una majoria absoluta del moviment La République En Marche! (“La República En Marxa!”) de Macron; una majoria relativa d’aquesta formació centrista; o una cohabitació amb la dreta, que atorgaria una major radicalitat al projecte de Macron. La hipòtesi que hi hagi un grup d’esquerres fort no s’ha de descartar, però em sembla la més improbable. Probablement, la nova majoria parlamentària acabarà reflectint aquest model de gran coalició i l’únic que li quedarà a l’oposició serà el carrer. L’any passat ja hi va haver el moviment Nuit Debout, una espècie de 15-M a la francesa. Aquest va resultar poca cosa, però va servir com un escalfament de motors generacional. A més, hi ha els sindicats i la France Insoumise (França Insubmisa) de Mélenchon, un moviment que comença a estructurar-se.
Però la França d’avui no és la França dels anys setanta. La mobilització social durant el mandat d’Hollande ha estat força dèbil. Realment hi pot haver una oposició del carrer al programa neoliberal de Macron?
No ho sé, però les eleccions ens mostren que hi ha un empat entre els partidaris de la globalització i els sobiranistes (bloc crític amb la globalització, però conformat per dos formacions oposades, el Front Nacional i la França Insubmisa).
L’any passat el 67% dels francesos s’oposava a la reforma laboral. La geografia del vot ens mostra que la majoria actual de Macron reflecteix la França dels de dalt. No ens trobem en una situació de l’1% contra el 99%. Però sí que hi pot haver una majoria social en contra del tanc de Macron. Això sense comptar amb el fet que el seu programa neoliberal sembla caduc. Estan apareixent moltes esmenes a aquest model, inclús en el centre del capitalisme, com ha succeït als Estats Units amb la victòria de Trump o al Regne Unit amb el Brexit.
Els actuals dirigents francesos i les elits intel·lectuals es van formar durant l’onada conservadora dels anys vuitanta
En el cas de Macron, resulta sorprenent el fet que estem davant d’una espècie de Tony Blair francès, però vint anys després de l’època d’esplendor de la “tercera via” socialdemòcrata i en un moment en què el model neoliberal flaqueja. A què es deu aquesta paradoxa?
El sociòleg francès Emmanuel Todd diu que això demostra el retard de França. No sé si hi ha un retard francès des del punt de vista social, però el que sí que hi ha és la tossuderia d’un poble al que no resulta fàcil aplanar-lo del tot. Es mostra molt reticent al neoliberalisme.
Malgrat la tossuderia del poble francès, la ideologia i els valors neoliberals no han deixat de progressar a França des de principis de la dècada dels vuitanta.
Els actuals dirigents francesos i les elits intel·lectuals es van formar durant l’onada conservadora dels anys vuitanta.Una època en què es va produir una reinterpretació conservadora de la Revolució Francesa de la mà de l’historiador François Furet, en què es va confrontar la figura del líder revolucionari Georges Jacques Danton amb la de Maximilien Robespierre, l’humanisme llibertari d’Albert Camus amb l’antiimperialisme intransigent de Sartre. Fou aleshores quan els dogmes neoliberals van conquistar l’acadèmia en el camp de l’economia.
La preponderància dels valors neoliberals en la França actual no ha impedit l’emergència de la candidatura d’esquerres de Mélenchon, que ha estat a punt de classificar-se per a la segona volta de les presidencials. A què es deu l’èxit de Mélenchon?
Amb molt de retard observem com s’ha creat un pol d’esquerres, sobiranista, antiglobalització i no xenòfob. És tracta d’una alternativa contestatària al Front Nacional (FN). Resulta molt preocupant llegir com la França Insubmisa està sent atacada de forma tan decidida per l’establishment, ja que és l’últim antídot a l’extrema dreta. En realitat, ens hauríem de preguntar per què ha sorgit tan tard.
A l’esquerra alternativa potser li costa emergir a causa de la seva dificultat per construir un discurs crític amb la Unió Europea (UE).
L’esquerra ha estat vinculada estretament al projecte europeu i ha participat a través de les grans coalicions del projecte que anomeno com a partit neoliberal unificat europeu. Aquesta implicació ha fet que fos molt difícil desmarcar-se de l’europeisme. A més, qüestions com la sortida del marc neoliberal de l’euro són molt tècniques. A França l’esquerra ha tarda molt, però finalment sembla que ha aixecat el cap i es debat sobre aquestes qüestions. S’ha avançat molt més que a Espanya, on no crec que hi hagi un programa per redefinir el projecte europeu de la part de Podemos.
A més del seu discurs crític amb la UE, també se li retreu a Mélenchon el no haver demanat el vot per a Macron durant la segona volta de les presidencials. Com expliques aquesta decisió?
Si el senyor Macron és el que hem dit que és —un defensor a ultrança del neoliberalisme—, demanar el vot per ell hauria ofès a una part de l’electorat de Mélenchon. La posició de dir no m’involucro en aquest debat em sembla políticament intel·ligent per mantenir la seva base política.
El Front Nacional prové de diferents herències: el neofeixisme dels anys setanta, el petainisme i el col·laboracionisme durant la Segona Guerra Mundial i la realitat de l’Algèria francesa
Però històricament l’esquerra s’ha oposat de forma frontal a l’extrema dreta, a la que sol qualificar de feixista. El FN és un partit feixista?
Els partits feixistes es definien històricament per unes característiques molt clares que el FN no reuneix. No es tracta d’un partit d’esquadres, amb un líder carismàtic reverenciat i defensor d’un corporativisme socioeconòmic i d’una ideologia racista explícita. El FN prové de diferents herències: el neofeixisme dels anys setanta, el petainisme i el col·laboracionisme durant la Segona Guerra Mundial i la realitat de l’Algèria francesa, que l’historiador Benjamin Stora anomena el “sudisme”.
El discurs del FN també s’ha conformat per les realitats franceses i europees dels últims trenta anys. Podem qualificar-ho d’extrema dreta, però fer-ho de feixista és excessiu. A més, seria insultar els votants del FN que ho fan per cabreig, com un vot de protesta. Considero que aquests són la majoria, ja que els votants d’extrema dreta només representen el 15% de l’electorat francès.
Tanmateix, el FN ha estat capaç d’imposar la qüestió sobre la identitat com un element central del debat polític francès. Durant la campanya presidencial, Macron va rebre unes crítiques ferotges per haver reconegut que les tropes franceses havien comès crims de la humanitat a Algèria. Per què la Guerra d’Algèria continua sent un tema tabú a França?
Tots els països tenen cadàvers a l’armari i nosaltres a Espanya en tenim 150.000 a les cunetes. En el cas de França i la guerra d’Algèria, De Gaulle va jugar la carta de la moderació. Hi va haver tota una sèrie d’amnisties per aplacar la caverna de l’Organisation armée sécrète (OAS) i el colpisme militar antigaullista, Algèria era molt més que una colònia, hi van viure un milió de francesos. La ferida algeriana es va curar posant aigua al cafè. Però aquesta situació es va agreujar amb la política migratòria dels anys seixanta i setanta i amb el famós xoc de memòries entre les víctimes del colonialisme i les víctimes del precipitat retorn d’Algèria. Això fa que sigui un tema que cal tractar amb molta cura. En aquest sentit, cal treure’s el barret amb Macron, perquè ha estat l’únic que ha trencat el tabú dient que s’ha de demanar perdó.
Gairebé cap potència colonial ha demanat mai perdó, exceptuant aquelles que van ser derrotades com Alemanya. Inclús el Japó, que va ser derrotat, tampoc va demanar perdó.
En el cas de França també s’observa la reticència d’una antiga potència imperial d’acceptar el fet de convertir-se en un país normal.
Hi ha una gran ambigüitat en el concepte de República imperial, una contradicció evident en la història de França o dels Estats Units. República i imperi són conceptes contradictoris. Per una banda, França encarna la Francofonia i el caràcter humanista universalista de la identitat francesa que no té per què ser imperialista. Però també disposa d’una identitat imperial. França viu en aquesta contradicció, encara que no de forma tan bèstia com els Estats Units.
.jpg){kind=link}