Qui eren les beguines i a què es dedicaven? En quin context les trobem?
Les beguines van ser un moviment polític fundat per dones a l’Europa del segle XI. En aquell segle les trobem situades a l’Europa central, el que avui dia és Alemanya i els Països Baixos, però posteriorment es van anar estenent pel territori i les trobem a la Corona d’Aragó i al Regne de Mallorca, com és el cas de la beguina que he treballat jo: Elisabet Cifre (1467-1542).
Són dones que decideixen dedicar la seva vida a Déu al marge de la jerarquia eclesiàstica, és a dir, no entren a formar part d’un orde religiós. D’aquesta manera, elles creen un mode de vida per a poder viure la seva espiritualitat d’una forma lliure, sobretot lliure de la mediació eclesiàstica que, evidentment, era la mediació masculina, ja que qui mediava la religiositat institucional eren els homes.
El moviment de les beguines és molt interessant perquè és intertestamentari -el que avui dia anomenaríem interclassista. És cert que hi ha beguines, com per exemple a Mallorca, que formen part de l’aristocràcia i que es fan beguines, però ho fan amb un sostén econòmic. També trobem nenes, sobretot orfes, que són adoptades i educades per beguines, com és el cas de les Terreres de Barcelona, les quals trobem documentades al segle XV adoptant nenes òrfenes a l’Hospital de la Santa Creu. Es deien terreres perquè la fundadora fou Brígida Terrera.
El fet de trobar beguines a les ciutats té a veure amb el seu mode de vida, el qual era pràcticament urbà. Els segles XI-XII són el moment de l’eclosió de les zones urbanes en què trobem les beguines mediant entre la vida i la mort. N’hi ha que fan d’infermeres, altres de llevadores… A Barcelona s’ha documentat una beguina del segle XIV, Sança, que aconsegueix un privilegi de Joan I per despenjar els morts que havien estat ajusticiats a les places però que, per donar exemple a la resta de població, no podien ser enterrats. Aquesta beguina aconsegueix el privilegi reial per a poder-los enterrar i donar-los una mort digna. És així com elles mediaven entre la vida i la mort.
També hi ha beguines que són mestres. Les beguines crearan escoles de nenes per tota Europa, les quals s’anomenaran amiga, que ve del llatí amare, és a dir, estimar. Elisabet Cifre fundarà una escola de nenes a Mallorca i Estefania Carrós i de Mur també ho farà a Barcelona. Tot i que Estefania no era beguina, va ser una dona soltera que rebé una herència molt important i decidí fundar una escola de nenes al carrer Santa Anna de Barcelona. La trobem connectada amb les beguines terreres, les quals, com he dit anteriorment, adoptaven nenes a l’Hospital de la Santa Creu i exercien aquesta tasca educativa.
Una dona passava a ser beguina per una qüestió de desig. A la tesi també defenso que el desig és realment historiable, ja que si les coses no es fan per desig, es fan per diners o per necessitat. Les beguines s’hi feien per desig. Si bé trobem beguines com Matilde de Magdeburg (1207-1282) o Maria Sunyer (1521♱), que en un moment donat decideixen fer-se monges, també veiem alguns casos inversos: monges que decideixen fer-se beguines. A Mallorca a mitjan segle XVI es documenta el cas d’Anna Maria Puigdorfila entre els anys 1531 i 1532, una monja agustina del monestir del Puig de Pollença. Ella decideix penjar l’hàbit i fer-se beguina, acció deslligada de la necessitat econòmica però relacionada amb el desig. Per què? Doncs és probable que hi hagués una pressió i un control eclesiàstics cada vegada més forts sobre la vida interna dels monestirs femenins i que s’intensifiquen a partir del Concili de Trento. A més a més, també hem de tenir en compte que la vida de les beguines era molt més lliure.
Moltes beguines també eren místiques; podries explicar-nos què és la mística i en quins principis es basa?
La mística que he treballat de les dones baixmedievals és una experimentació de la divinitat a través dels cinc sentits. Les místiques viuen l’experiència de Déu a través del cos, i aquí rau la diferència majoritària entre la mística medieval femenina i la masculina. La mística masculina és molt més propera a l’escolàstica i, per tant, el que fan els homes és especular sobre Déu. De fet, s’anomena mística especulativa perquè el que fan és pensar, escriure i reflexionar sobre Déu sense passar per l’experiència corporal i sensorial de la divinitat. En canvi, en el cas de la mística femenina trobem casos, per exemple, de lactància mística en què aquestes dones experimenten llargs períodes de contemplació i de vivència de la maternitat de la Verge Maria. Algunes d’elles produeixen llet, d’altres tenen embarassos místics i també contrauen matrimoni místic amb la divinitat. Aquest és el conegudíssim cas de Caterina de Siena (1347-1380) o d’Elisabet Cifre, el matrimoni místic de la qual es du a terme després de nou mesos de meditació que comprenen des del dia de l’Anunciació fins al dia del naixement de Jesús. Per tant, és un matrimoni místic fruit d’un embaràs místic.
Pel que fa a la resta dels sentits amb els quals les beguines viuen l’experiència mística, trobem el gust. És un sentit potenciat en místiques com Agnes de Blannbekin (1244-1315), la qual degusta el prepuci de Jesús. En la mateixa línia, quan Caterina de Siena es casa amb Déu, aquest li dóna un anell format pel prepuci de Jesucrist. Així doncs, veiem que hi ha una sèrie d’aspectes -molt escatològics també, ja que l’època medieval ho era- des dels quals la mística es viu amb una passió i una joia que travessen tots els sentits corporals de les dones que l’experimenten. Aquesta experimentació del cos rarament la trobem en la mística masculina.
Jo no diria que hi ha uns principis estrictes de la mística femenina, perquè precisament la mística es basa en la llibertat de la vivència divina, no està mediada. Tot i això, observem casos d’homes que intenten esbrinar si aquestes experiències femenines provenen de Déu o del Diable. Per exemple, Magdalena de la Cruz (1487-1560) va ser una beguina cordovesa documentada com una dona molt reconeguda i amb molta autoritat. En un moment donat experimenta un embaràs místic i al final se l’acaba condemnant a la foguera, per la qual cosa hi ha un canvi de la percepció de l’experiència espiritual d’aquesta dona.
Tot i que no crec que hi hagi uns principis establerts sobre la mística femenina, sí que crec que té uns elements comuns: l’evocació de la maternitat a través de la lactància i l’embaràs, i l’evocació de l’infant Jesús. Veiem moltes dones que experimenten visions en les quals cuiden de Jesús Infant. Al Museu d’Art Metropolità de Nova York hi ha un bressol que està fet de pedres precioses i que pertanyia a una comunitat de beguines del segle XV de Lovaina. El bressol tenia una funció exclusivament devocional perquè representa el bressol del nen Jesús. Així doncs, el fet de meditar sobre la maternitat i la infantesa era molt present entre les místiques, moltes d’elles beguines. Com a element comú de la mística femenina també trobem la imitatio christi, és a dir, apropar el cos a la passió de Crist. Això passa per flagelar-se, fer períodes de dejuni o evitar la son per tal de generar una predisposició a la sensibilitat corporal. En aquest sentit cal dir que moltes d’aquestes místiques, de petites i durant la seva adulta, van ser dones propenses a la malaltia. N’és un exemple Hildegarda de Bingen, la qual des de nena va tenir moltes malalties i sempre estava al llit perquè es trobava malament. A Elisabet Cifre li passarà el mateix.
Hi ha unes beguines que són les murades, dones que consideren que han arribat a tal maduresa espiritual que s’empareden entre quatre parets o murs situats en zones de molta concurrència urbana. Aquesta acció podria considerar-se una imitatio christi, però, lluny de ser concebuda com un càstig, era considerada un retir per a elles. A Mallorca trobem una murada al segle XVI, Elisabet Safortesa Gual-Desmur (1530-1589), també anomenada la dama emparedada. També fou molt famosa la conegudíssima Juliana de Norwich (1342-1416). Més enllà de l’època medieval també hi ha dones que decideixen viure com les murades, com per exemple Emily Dickinson; de fet, està documentat que ella coneixia l’experiència de les murades i les cita en un dels seus poemes. El de les murades és un retir espiritual desitjat i permanent, i és en aquest retir on moltes d’elles elaboren les seves grans obres. Juliana de Norwich, per exemple, és la primera persona coneguda en escriure poesia en llengua anglesa. Hem de pensar que les murades no estaven soles, ja que no era un retir com el dels ermitans o els anacoretes sinó que estaven en contacte constant amb la societat i n’esdevenien conselleres. Pensem en Margery Kempe (1373-1438), una dona anglesa casada que abandona la seva família, se’n va a peregrinar i arriba a Norwich, on coneix la Juliana. Se sap que es creen llargues cues davant les murades per demanar-los consell i portar-los menjar. Així doncs, aquestes dones vivien i sobrevivien gràcies al que la gent els portava. La idea de l’autocàstig com a idea negativa no entra dins la vida de les murades, sinó que tenien la necessitat de recloure’s en un sentit místic i espiritual perquè, al capdavall, sempre estaven en contacte amb la societat. De fet, aquesta és una característica principal de les beguines: estar sempre al centre de les relacions socials.
La teva tesi està centrada en una beguina concreta: Elisabet Cifre. Qui fou aquesta dona?
Elisabet Cifre era una nena prodigi mallorquina que provenia d’una família benestant, cosa que li permeté fer-se beguina des de petita, concretament als vuit anys. Va dictar les seves confessions en un manuscrit d’unes cent pàgines i, gràcies a aquesta font, la qual he transcrit per a la tesi, s’han pogut aclarir més aspectes personals i vitals d’ella.
La figura d’Elisabet és molt polièdrica, ja que, d’una banda, era beguina, però de l’altra, va ser mestra i fundà la Casa de Criança, l’escola de nenes més important de tot Mallorca fins a mitjans de l’època moderna. Abans de fundar aquesta escola, Elisabet rebia a casa dones a qui ensenyava llatí. A més a més, era sanadora: rebia homes i dones per sanar els seus mals i donar-los consells espirituals. També era profetessa i tenia visions que va recollir a les seves confessions sobre successos que passarien posteriorment. Un succés que va preveure Elisabet fou la pesta negra de 1491. Quan aquest fet té lloc, Elisabet va a l’Església de Sant Miquel, situada al centre de Palma, i resa a Jesús perquè l’ajudi a sanar els malalts. És llavors quan se li apareix Jesucrist en carn i ossos, li dóna un ram de lliris i li diu que ha de curar els malalts. És molt curiós perquè els lliris els trobem representats en molts retaules com a regals que els àngels ofereixen a Maria i, de la mateixa manera que les roses, són una flor que simbolitza la vulva. Trobem casos similars, com en Elisabet d’Hongria (1207-1231), al miracle de la qual apareixen roses amb què pot alimentar els presos de les masmorres del seu pare, el rei d’Hongria. També veiem que quan Isabel de Portugal i de Coïmbra (1432-1455) mor i la treuen del monestir d’Aveiro, les roses es panseixen i s’inclinen al seu pas. Així doncs, hi ha moltes narracions que vinculen la vulva amb el símbol dels lliris i les roses de les dones místiques, un aspecte lligat al plaer femení.
D’altra banda, d’Elisabet Cifre és interessant destacar que genera tota una sèrie de relacions urbanes a la Ciutat (com s’anomena Palma a l’època medieval) que no només tenen a veure amb els monestirs i les comunitats de beguines, sinó també amb les altes jerarquies eclesiàstiques del moment. Així doncs, trobem que Elisabet té bona relació amb Arnau Albertí (1480-1545), un conegut inquisidor de Mallorca, i també amb Guillem Caldentey (♱1520), un alt càrrec eclesiàstic i confessor d’Elisabet. De fet, Guillem reconeix l’origen diví de les visions d’Elisabet. Per tant, Elisabet fou una dona amb molta autoritat i que es guanyà l’admiració de la població de Ciutat. A més, la trobem vinculada als Jurats de la Ciutat, el que podríem anomenar el govern municipal d’aleshores. Un dia hi hagué un conflicte entre els Armadans i els Espanyols, dues famílies molt poderoses del moment que el dia de Tots Sants de 1493 s’enfronten en una batalla campal en una església i acaben ajusticiats. Elisabet Cifre és cridada per les autoritats per mediar entre aquestes dues famílies i demana que hi hagi una penitència comunitària per redimir els pecats de les famílies. Per tant, fou una dona que va saber relacionar-se molt bé.
Elisabet també obrava miracles. Un d’ells el veiem quan vol donar diners a un pobre, però se li apareix un altre pobre i no sap com repartir els diners perquè no en té prou. De sobte se li acosta una dona, li dóna diners i afirma que Déu li ha comunicat que li entregui aquells diners a Elisabet per tal que ella els doni als dos pobres. Per tant, Elisabet Cifre no només multiplica el pa o converteix l’aigua en vi com Jesucrist, sinó que multiplica diners o ous, ja que es recull que, tot i donar ous als pobres, en seguien apareixent al seu cistell. També compra indulgències papals -documents que servien per redimir els pecats o guanyar-te un tros de cel- per a la gent que no se’n podia permetre. A partir de 1510 trobem Elisabet documentada com a rectora de l’escola que ella mateixa funda al centre de Ciutat. Veiem, doncs, que Elisabet era molt polièdrica.
Pel que fa al vessant profètic i sanador d’Elisabet, ella visionava les ànimes que s’havien perdut al Purgatori i que, per tant, no podien arribar al Paradís. Ajudava a aquestes ànimes a poder trobar el camí. Aquí observem la visió profètica, és a dir, veure allò que els altres no poden, i la capacitat sanadora de cuidar d’aquestes ànimes, fet que a l’època medieval s’anomena cura animarum. Aquesta capacitat s’atribuïa a les monges i als frares, però les beguines també ho exercien de forma claríssima. Amb la capacitat profètica, Elisabet també preveia les morts dels familiars i, en alguns casos, les podia evitar. A les seves confessions, Elisabet explica que quan té quinze anys, preveu la mort imminent de la seva mare. Demanant-li ajuda a Déu, suposadament aconsegueix que no mori fins molt més endavant, quan ho torna a preveure ja en vida adulta. També veu la mort d’una monja documentada al monestir de Jerònimes de Santa Elisabet de Palma de Mallorca, Miquela Mairata. Elisabet corre cap al monestir de les Jerònimes per tal de mediar amb l’ànima de Miquela i la seva mort. En resum, en aquest àmbit profètic hi trobem la tasca assistencial de sanació, de la cura animarum.
Elisabet també fou molt crítica amb els eclesiàstics, de la mateixa manera que ho van ser moltes altres beguines com Hadewijch d’Anvers (1200-1260), conegudíssima per criticar els sacerdots i els mals costums. S’ha de ser valenta i estar ben autoritzada per fer aquestes afirmacions, ja que Elisabet era conegudíssima de l’inquisidor de Palma i d’alts càrrecs eclesiàstics. Diu que els confessors s’havien de confessar molt més del que ho feien i que molts d’ells eren uns hipòcrites. Aquestes acusacions són una crítica als mals costums dels eclesiàstics i a la seva avarícia, interès i no compliment de la promesa del secret de confessió.
El que he volgut demostrar amb la tesi és que Elisabet Cifre és l’autora de les seves confessions, perquè l’autoria s’ha atribuït exclusivament al seu confessor, una atribució que acostuma a passar sovint en època medieval. El seu confessor només es dedicà a redactar el que ella li dictava. Per altra banda, també he volgut demostrar que ella fou la veritable fundadora i ideària de la Casa de la Criança de Palma, la qual s’ha atribuït als homes que van finançar-la. La Casa va ser una donació d’un dels benefactors, però la fundació i el funcionament va raure en Elisabet. De fet, a partir de la mort d’Elisabet, l’any 1542, aquests homes ja no saben què fer amb la Casa de la Criança i aquesta deixa de funcionar. Intenten trobar una dona que la dirigeixi a canvi d’un sou, cosa que acabava literalment amb el projecte d’Elisabet Cifre, ja que no era un projecte econòmic ni laboral. Les beguines no treballaven amb la lògica del capitalisme incipient sinó que era un altre paradigma.
Amb la tesi també he volgut crear un mapa relacional per entendre el context vital d’aquesta dona. Gràcies a això, m’he adonat que el context de vida d’Elisabet Cifre és la Querella de les Dones a Mallorca (un fet gens treballat fins ara), no només per les beguines sinó per dones que són lul·listes, com Agnés de Pachs (1415-1485) i Beatriu de Pinós (1433-1485). Amb la Querella, moltes comunitats de beguines es veuen pressionades i obligades a regularitzar la seva situació. A Mallorca en aquests moments tenim constància de la presència de llibres importants de dones com el Vita Christi, d’Isabel de Villena (1430-1490) i l’obra d’Àngela de Foligno (1248 – 1309), una franciscana i coneguda mística del segle XIII. Per tant, podem afirmar que la Querella de les Dones és present en aquell moment, que predisposa la llibertat femenina de les dones, a la producció cultural i la pràctica espiritual més enllà del control eclesiàstic. Així doncs, considero que la Querella de les Dones és un context important que a Mallorca no s’ha treballat. S’ha estudiat el segle XV com a segle de crisi, de corsarisme, de fams i d’epidèmies, però també va ser un segle molt ric per a l’illa en un moment en què la riquesa de les beguines a la Corona d’Aragó no ho era tant com al segle anterior.
Quina és la importància de la figura materna en el moviment de les beguines?
Maria és una figura molt important per a elles. A través de l’experiència visionària i mística de Déu, les beguines i místiques reflexionen i contemplen la maternitat de Jesucrist. Però veiem que és una maternitat que evoca un Déu mare i un Déu amor, no un Déu patriarca ni castigador. Aquesta maternitat d’alguna manera està vinculada al nen Jesús, però també a la redempció del món. Molts especialistes han estudiat com la imitatio christi de Jesucrist per part de les místiques acaba reflexionant sobre un llarg embaràs: el de la Passió de Jesús. Al llarg d’aquest embaràs s’intenten redimir els pecats del món, redempció que acaba amb un gran part: la mort o crucifixió de Crist.
D’altra banda, també hi ha la qüestió de la lactància materna, un aspecte molt present en la meva tesi. Consisteix a pensar aquest Déu mare de tota la humanitat en relació amb la Trinitat, una Trinitat que evoca també les deesses prepatriarcals, aquelles deesses que són destruïdes amb el naixement del patriarcat i la imposició del monoteisme masculí, el Déu que ajusticia. La relació trinitària d’àvia-mare-filla les trobem en diverses expressions, no només a Catalunya sinó també en altres espais d’Europa. Ha estat estudiada per Esther Borrell, que té un llibre anomenat Les tres mares, en què investiga com aquesta tradicional trinitat ha acabat sent masculinitzada en la figura del nen Jesús i l’Esperit Sant, que originalment també era una dona, o Sant Miquel, que realment era Miquela. La creença en aquesta Trinitat o deessa mare és una tradició especialment mediterrània. La Trinitat femenina la trobem representada en molts quadres del segle XIV i XV en què apareixen Santa Anna, Maria i Jesús, tot i que en aquest cas Jesús és un nen i no una nena.
Les beguines també van ser les primeres a predicar la Bíblia en llengua materna quan es començava a traduir en llengües que no eren el llatí, llengua que deixà de ser vehicular o d’ús quotidià a partir del segle V o una mica abans, segons els especialistes. Parlo de llengües maternes i no de llengües vernacles perquè “vernacle” era un terme que feien servir el romans al Baix Imperi per anomenar despectivament les llengües que parlaven els esclaus i que ells no podien entendre. No només parlo de llengües maternes en lloc de romàniques perquè hi ha moltes llengües no romàniques que es comencen a parlar en aquell moment, sinó perquè també considero que parlar de llengües maternes és una manera de donar a la mare l’espai que se li ha usurpat al llarg de la història, sigui una mare simbòlica com el cas de la deessa mare, o sigui la mare real o qui ocupi el seu lloc, que és la persona que t’ensenya a parlar.
La figura de la mare també s’ha relacionat amb els llargs períodes de dejuni de les beguines. Els estudis de la Caroline Walker Bynum, una gran estudiosa de la relació de les místiques amb el menjar, explica que les dones són les que de sempre han fornit d’aliment les llars malgrat que tinguem la idea -que actualment s’ha revisat- que eren les figures masculines qui anaven a caçar. Les dones eren recol·lectores, cuinaven i s’encarregaven que la llar funcionés i tingués una vida quotidiana activa. Per tant, la relació entre les dones i el menjar és molt clara i la trobem en les beguines en l’associació que tenien amb el menjar per experimentar amb el cos i amb els sentits, no només amb el fet d’alimentar-se.
Les beguines van crear espais d’educació lliure entre dones en una Europa medieval en què els homes creaven els espais d’educació reglats. Parla’ns sobre la seva tasca educativa i l’educació que ensenyaven.
D’una banda, com he dit, les beguines són fundadores d’escoles de nenes, com és el cas d’Elisabet Cifre, que funda la Casa de la Criança a Mallorca. De l’altra, és important destacar que a principis del segle XIII neixen les grans universitats europees, les quals es funden en nom de la Mare però, al mateix temps, l’exclouen. Un exemple és el lema de la Universitat de Barcelona, alma mater studiorum, que fa referència a la Mare però que alhora no la inclouen perquè en aquell moment les dones no podien entrar a la universitat. Això vol dir que exclouen les dones dels coneixements institucionalitzats i reglats. A partir d’aquest moment, en la meva opinió, crec que l’educació sí que comença a ser una qüestió de sexe i no d’estament, com havia estat fins llavors. Tot i això, encara trobem un munt de dones que, no només continuen exercint el mestratge educatiu, sinó que també estan molt ben formades. Una de les importants tasques de les beguines fou que van seguir fundant escoles femenines independentment d’aquesta masculinització de l’educació a partir del naixement de les universitats.
El nom de La Casa de la Criança de Mallorca fa referència a la devoció de la Presentació de Maria al Temple: quan Maria tenia tres anys, Joaquim i Anna, els seus pares, decideixen portar-la al Temple de Salomó perquè visqui allà i pugui ser educada. Un cop Maria hi entra, no és que simplement sigui educada, sinó que serà ella qui ensenyarà els sabers divins als sacerdots malgrat ser un lloc on només hi podien entrar homes. Maria viurà allà entre els tres i els dotze anys, però no ho farà sola, sinó que viurà amb altres dones que l’acompanyaran en el seu dia a dia. Al Temple de Salomó, Maria coneixerà Déu, qui se li apareix sovint en forma de llum, i quan acaba la seva educació estarà predisposada a dedicar-hi la seva vida, per la qual cosa no vol casar-se ni tenir fills. Però com que la seva comunitat sap que és una dona molt especial, es fa un acord de matrimoni amb Josep, un home molt més gran que ella i a qui se la confia perquè la cuidi, no perquè hi tingui fills. De fet, quan la gent s’assabenta que Maria està embarassada, els sacerdots busquen Josep perquè el volen ajusticiar, tot i que ell defensa que no l’ha tocat.
La Bíblia explica que Maria es casa amb Josep perquè així ho vol ella, però els episodis que acabo d’explicar només són presents als evangelis apòcrifs, els quals no estan reconeguts oficialment per l’Església. Apòcrif significa “secret”, aquests evangelis foren escrits molt probablement a l’Àsia Menor al segle II per comunitats de dones, segons apunten alguns especialistes. Els evangelis apòcrifs se centren en la vida de Maria abans de ser mare. També parlen d’Anna, la seva mare, la qual ja era massa gran per tenir fills. En aquell moment, casar-se i no tenir fills era vist com una desgràcia perquè no podies donar fills a Déu i obtenir així la seva gràcia. Joaquim va al desert per redimir els pecats per no haver pogut donar un fill a la seva dona i llavors, paral·lelament, a Anna se li apareix un àngel que li anuncia que Déu li ha regalat un fill. El retrobament entre Joaquim i Anna quan saben que seran pares és conegut com l’Abraçada de la Porta Daurada, un motiu artístic molt comú a l’època medieval consistent en un arc que representa l’entrada a Jerusalem amb un home i una dona abraçats: Joaquim i Anna. Així doncs, Maria neix sense coit, de la mateixa manera que ella parirà a Jesús sense coit. Això també es relaciona amb la qüestió de la maternitat de la qual parlàvem abans i que es basa en el fet que el plaer de les dones no té res a veure amb el coit ni amb la intervenció masculina.
Per tant, Maria és el paradigma de la mestra fundadora de la cristiandat perquè és la mare engendradora de Déu. Aquest referent de Maria és l’exemple que dóna Elisabet Cifre a les seves alumnes com a beguina i rectora d’una escola de nenes. La historiografia tradicional ha interpretat la Casa de la Criança com una institució masclista perquè educava les nenes a aprendre a cosir, resar i ser una bona esposa. Però la meva lectura és que Elisabet Cifre va fundar una escola per beguines. El problema és que no hi ha documentació sobre el que succeeix amb aquestes nenes educades un cop surten de l’escola, però evidentment amb una advocació així i tenint l’exemple d’una rectora que era beguina, la meva lectura és que probablement aquesta fou una escola de beguines, tot i que no ha estat possible documentar quin va ser el destí de les alumnes de l’escola després de sortir-ne.
A l’edat mitjana el fet de sanar era sinònim de femení. Focalitzant-nos en Elisabet Cifre, quina sanació donava? Diferia d’altres casos de místiques?
Elisabet Cifre sanava amb la paraula i amb les mans, tal com ho feien altres místiques. Trobava les paraules justes pels consells que la gent li demanava i, sovint, apel·lava a la voluntat divina a través de la paraula. Un exemple és un moment en què una de les seves germanes està malalta i ella li insinua que si no es vol curar, no ho podrà fer. En resum, li està dient que ho ha de demanar a Déu i ha de tenir una actitud pietosa per a poder accedir a la sanació.
La sanació d’Elisabet no és només física i material sinó també espiritual perquè, com he explicat anteriorment, té cura de les ànimes del Purgatori per tal que aquestes puguin trobar el camí. Aquesta sanació també implica procurar la mediació entre la vida d’aquest món i la de l’altre, i que el pas d’una vida a l’altra sigui el més agradable possible. Un exemple seria el cas de la monja Miquela Mairata, ja explicat anteriorment.
Com a conclusió, què va suposar per a la societat medieval l’existència d’aquest moviment? I per a les dones del moment?
D’una banda, va suposar un bri de llum per a altres dones que no eren beguines per tal que s’emmirallessin en aquesta llibertat femenina. Com hem vist, no només era una llibertat espiritual a l’hora de relacionar-se amb Déu i que anava més enllà de la jerarquia eclesiàstica, sinó que era una llibertat que tenia a veure amb les coses materials del dia a dia. Les beguines van ser un exemple de suport, ja que acompanyaven la societat en tots aquells aspectes que tenien a veure amb la vida quotidiana, la cura i el benestar. Un exemple és la potestat que tenien de despenjar i enterrar els cadàvers que no tenien dret a sepultura cristiana. Així doncs, elles feien una tasca assistencial molt positiva i necessària.
A més a més de suposar un bri de llum, les beguines van ser l’exemple de la llibertat existent a l’època medieval, la qual va generar un territori fèrtil per tal que aquestes dones poguessin dur a terme les seves tasques. A l’època moderna les beguines ja no eren tan presents a la societat, sinó que van ser regularitzades. També és en aquesta època en què la cacera de bruixes, iniciada a finals de l’època medieval, esdevé sistemàtica. Per tant, el moviment de les beguines s’insereix en la llibertat femenina tan positiva de l’època medieval, malgrat que al llarg dels anys es transformés. No voldria dir que la llibertat femenina al llarg de la història és un element recte i progressiu, sinó que és com una espiral: en veiem molta presència en època prepatriarcal, anterior a la civilització grecoromana, però quan s’arriba a aquesta última època, es redueix amb l’aparició del patriarcat a Occident. Segles més tard, trobem una època medieval que torna a ser propensa a la llibertat femenina, per continuar amb una davallada a l’època moderna, tot i que n’hi veiem alguns espais. Mentre que tenim interioritzada la visió marxista de la història que analitza les seves etapes en funció del progrés econòmic, la història de les dones mostra que la Història no és lineal ni progressiva.
