Seràs un dels professors convidats als cursets sobre la història del catalanisme que estem organitzant Ab Origine conjuntament amb Òmnium Cultural – Eixample. Com serà la sessió amb la qual inauguraràs els cursets?
M’heu demanat que en faci la introducció teòrica. Seran dues classes en què, segons el programa i la manera amb la qual entenc aquestes sessions, intentarem d’abordar què diuen i què proposen els diversos paradigmes teòrics d’estudi de les nacions i dels nacionalismes. Bé, què diuen i què proposen els autors de referència, que són persones de carn i ossos, s’entén. I, a partir d’aquí, les diferents maneres com s’han anat conceptualitzant els termes «nació» i «nacionalisme».
Abans de començar, però, vull agrair-vos que hàgiu pensat en mi. Per un tema d’il·lusió personal, però també per una qüestió de fons sobre el curs: em sembla extremadament encertat i adient, des d’un punt de vista historiogràfic, començar a treballar el catalanisme tenint clares, d’entrada, unes nocions teòriques bàsiques sobre un concepte tan difícil de definir com és el de «nació». D’altra banda, també m’agradaria donar-vos les gràcies: a la revista per haver-me ofert la possibilitat de fer aquesta entrevista i a en Jordi Vives, que va ser la persona que em va fer confiança i em va anar al darrere perquè escrivís els dos articles que vaig acabar publicant a la vostra revista. Entenc que tot forma part d’un mateix fil conductor: si ara estic fent les classes introductòries del curs d’Ab Origine i Òmnium és gràcies a tota aquesta feina prèvia.
Com definiries el catalanisme?
El catalanisme és una cultura política. És a dir, una cultura política que defensa que Catalunya té una personalitat diferenciada, una singularitat, una peculiaritat, i que, per tant, aquests trets característics s’han de traslladar en polítiques i competències concretes. En aquest sentit, situo el catalanisme en l’àmbit de la política, perquè el que persegueix són objectius polítics que s’han d’assolir mitjançat la tasca política. En el cas del primer catalanisme, d’administració de la mateixa regió. Aquesta definició “política” conté una derivada molt interessant: el que s’ha anomenat «catalanisme cultural», la Renaixença, no seria, per tant, «catalanisme». Segur que després hi tornarem.
També és cert que hi ha diversos corrents dins el catalanisme i que en l’actualitat, per exemple, hi ha nombrosos espais polítics que es reclamen hereus d’aquesta tradició. La definició, doncs, la circumscric només als inicis del catalanisme. En les darreres classes del curs, on es parlarà del període que abraça la Transició, el pujolisme i el nou auge independentista, ja no tinc tan clar que es pugui aplicar aquesta definició de la mateixa manera.
Apuntes que el catalanisme no ha estat una cultura política estàtica i que per tant el concepte de nació no és el mateix a mitjan segle XIX que en l’actualitat. Quines diferències o similituds hi ha en la concepció del catalanisme entre aquests dos períodes?
El catalanisme no és immòbil i, com dèiem, sempre ha tingut corrents interns: un catalanisme d’esquerres o de dretes, més o menys progressista o més o menys conservador, etcètera. De totes maneres, aquesta distinció pecaria, potser, de “presentista”. El que sí que tinc clar és que no podem entendre el catalanisme com una simple evolució de si mateix, com un simple procés mecànic que ens havia de portar inevitablement de la «nació cultural» de la Renaixença a la República Catalana passant, inevitablement, per la construcció d’una «nació política» durant el segle passat. Ara hi entrarem.
Abans comentàvem que era molt interessant fer dues classes introductòries per conèixer les diferents concepcions teòriques que existeixen per entendre i estudiar les nacions i els nacionalismes. Bé, doncs hauríem de fer el mateix amb el catalanisme, o els catalanismes, ja que també hi trobem diversos corrents historiogràfics, fins i tot contraposats. Precisament, un d’aquests paradigmes considera que el catalanisme neix, com insinuàvem abans, amb la Renaixença. Sobre aquest punt, i des de la meva manera de veure-ho, hi ha dues respostes possibles. Si la pregunta va encaminada a afirmar que la Renaixença és l’inici del catalanisme com a tal, la meva resposta és no. I si la pregunta pretén fer entendre la Renaixença com un caldo de cultiu, com el pas previ necessari, en el qual es desenvolupa el catalanisme polític… Doncs potser tampoc. O no del tot. M’explico.
A tot Europa, dècades abans, s’experimenten moviments regionals importants. Tenim els casos de la Gran Bretanya, on ja existien disputes entre les diverses burgesies industrials, o els d’Alemanya i França, on també trobem pugnes entre regions i experiències de “Renaixences” regionalistes. Sobre aquest últim cas, són especialment interessants els treballs de la professora Anne-Marie Thiesse. A Espanya, hi trobem fenòmens similars amb els regionalismes basc, gallec, català o, fins i tot, asturià. Si bé el cas que més conec és el valencià, gràcies als treballs de Manuel Martí i Ferran Archilés. Amb tot, l’únic que volia defensar és que més que buscar la peculiaritat de la Renaixença, el que hauríem de fer és inserir-la en un context global de moviments regionalistes a mitjan segle xix. La Renaixença no és la llavor que havia de fer créixer, per les lleis de la naturalesa, el catalanisme.
Per què a Catalunya es consolida una cultura política i no passa el mateix en altres territoris com ara el Migdia francès o a Gal·les? La resposta té a veure amb la tesi de Pierre Vilar segons la qual l’absència d’un Estat consolidat força a la burgesia catalana a trobar una alternativa d’articulació política.
Anem a pams. Com ja he dit, en temps de la Renaixença, els moviments regionalistes són mainstream. El moviment felibrenc occità, per exemple, intenta d’emular el que s’està fent a Catalunya: els Jocs Florals, un òrgan de comunicació, una editorial que publiqués i recuperés textos històrics i, òbviament, els intercanvis culturals de Frederic Mistral. Però parlem d’aquests homes de la Renaixença. Joan-Lluís Marfany, al seu darrer llibre Nacionalisme espanyol i catalanitat: Cap a una revisió de la Renaixença, demostra que aquests intel·lectuals parlen en castellà a casa i que els seus textos més formals també són escrits en espanyol. Una de les tesis de fons del llibre és la contradicció —si és que se’n pot dir així— d’aquests homes: com més espanyols se sentien, més catalans es consideraven. Per a ells, la catalanitat era part essencial i indestriable del nacionalisme espanyol. Era un tot, tal com bé suggereix el títol de la seva obra. És també el que el professor Josep Maria Fradera ha anomenat com un «doble patriotisme». Potser podria ser més encertat afegir-li l’adjectiu jeràrquic: un «doble patriotisme jeràrquic». Un pas més enllà ha anat Marfany dient que no, que només existia un patriotisme, que era l’espanyol, i que el que passava amb Catalunya era una simple qüestió d’«amor al país». Això és la Renaixença.
Pel que fa als inicis del catalanisme polític —tot i que ja hem comentat com d’absurda és aquesta apreciació—, hi trobem, almenys, una cronologia compartida. A La cultura del catalanisme [: El nacionalisme català en els seus inicis], Marfany hi posa data: 1886, any en què es crea el Centre Escolar Catalanista (CEC), espai en el qual trobem la flor i nata dels joves universitaris del moment: Jacint Verdaguer, Francesc Cambó, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch o Prat de la Riba. Albert Balcells, que poc o res té a veure amb les tesis de Marfany, també situa el naixement del catalanisme en dates similars, considerant que el punt de partida són les formulacions teòriques de Valentí Almirall. Serà també el 1886 quan es publicarà Lo catalanisme. Resumim: el 1880, se celebra el Primer Congrés Catalanista; el 1881, Amirall trenca amb els federalistes republicans de Pi i Maragall; el 1882, crea el Centre Català; el 1886, com ja hem dit, neix el CEC com a societat filial del Centre Català i es publica Lo catalanisme; i, finalment, aquests s’escindeixen per tal d’engendrar la Lliga de Catalunya un any més tard, el 1887.
Hem de situar, doncs, els inicis del catalanisme al final del segle xix. Hi veiem un consens “de dates”, però i de fons? Almirall no dubtarà, per exemple, a acusar de «separatistes» els joves del CEC. De fet, en el pròleg de l’edició castellana de Lo catalanisme, publicada el 1902, remarcarà que «volvemos á publicarlos [en referència a les seves obres i escrits polítics], y lo hemos puesto en la lengua más general de la nación que formamos parte, para que sean más los que nos comprendran y evitar así que jamás se pueda por nadie con aquellos confundírsenos». Està pensant en aquests joves “radicals” del CEC, a qui en el mateix pròleg titllarà de «catalanistas […] de exageraciones patrioteras» i de «separatistes por odio y malquerencia». Tampoc no ens passa per alt el «Jamás hemos entonado ni entonaremos Los Segadors, ni usaremos el insulto ni el desprecio para los hijos de ninguna de las regiones de España». Parlem d’un Almirall que se sent excomunicat de tots els espais del regionalisme catalanista, cert, però aquestes declaracions ens obren la porta a preguntar-nos sobre les diferències de fons a l’hora d’explicar el naixement del catalanisme. Qui diria, avui dia, que Almirall no aixecaria el puny amb Els Segadors?
Què busca fer el catalanisme en un inici? Quina relació vol tenir amb Espanya? I més tenint compte que una part d’aquest moviment considerava que Catalunya era una branca d’un mateix tronc anomenat Espanya.
Les Bases de Manresa en són un exemple. Situem-nos l’any 1892, amb la Unió Catalanista. És un bon moment per veure quines són les reivindicacions principals per a una futura Constitució Regional Catalana. La voluntat no és altra que la de diferenciar clarament quines són les competències del poder regional i quines les del poder central. Es demana l’oficialitat única del català, que la recaptació d’impostos es pugui fer mitjançant l’administració catalana, que l’ordre públic estigui controlat pel poder regional, etcètera. També hi ha demandes concretes, sobretot en matèria d’infraestructures: els ferrocarrils o el servei de correus. A Barcelona n’hi ha d’altres, com, per exemple, l’enderrocament de les muralles per obrir i modernitzar la ciutat.
Pel que fa a les reivindicacions, però, n’hi ha una que crec que hauríem de tractar per separat: la disputa social, política i econòmica entre proteccionistes i lliurecanvistes. Però d’això en podem parlar més endavant, perquè hi ha qui considera que és un dels punts claus en la presa d’una consciència d’una personalitat diferenciada i que, en conseqüència, té un paper cabdal per als orígens del catalanisme polític…
És essencial la disputa entre el lliurecanvisme contra el proteccionisme a Catalunya?
Com deia, hi ha obres més generalistes que entenen que aquests «interessos econòmics diferenciats» van despertar un sentiment molt potent de «particularisme català»: una burgesia madrilenya lliurecanvista i centralista contra una burgesia catalana proteccionista i treballadora. Jo no ho tinc tan clar, crec que ho hem d’analitzar més a fons. En posaré dos exemples.
Recordo una conferència organitzada per l’ANC, l’Ateneu Barcelonès, el Cercle Català de Negocis, la Comissió de la Dignitat i la revista Sàpiens —quina combinació… S’hi reivindicava un suposat primer discurs independentista. Era un text de, precisament, l’any 1886! Es va fer per protestar contra el Tractat de lliure canvi entre Espanya i la Gran Bretanya, i el signava el farmacèutic Narcís Roca i Ferreras. Diuen que va causar tant d’estupor que fins i tot La Vanguardia se’n va fer ressò. Aquí se’ns presenta la defensa del proteccionisme com una lluita vinculada a l’independentisme. O un protoindependentisme.
En canvi, jo m’he trobat el contrari. L’any 1881, en un diari de Madrid, hi apareix una notícia sobre la constitució d’un cercle proteccionista a la capital: «Este será de recreo en apariencia, pero en realidad servirá para agrupar en él los intereses productores de toda la Península y velar cerca de los Gobiernos por el fomento y desarrollo de la produccion nacional. Desean los iniciadores de este pensamiento armonizar los intereses de unas provincias y comarcas con los de otras, concentrar esfuerzos parciales, dar unidad á las gestiones para que la accion resulte mas eficaz, manteniendo en constante relacion á los centros productores. En una palabra: los proteccionistas á que nos referimos, en su mayoría catalanes, desean quitar á la causa de la proteccion el sabor catalanista que en la actualidad tiene». Més clar, l’aigua. A més, reafirmen que el poder de l’Estat resideix a Madrid, la capital. Un altre debat seria si hi resideix, o no, el poder econòmic, que opino que no. És en aquest context que s’encunyarà el terme «centralista». No serà, doncs, un concepte d’arrel “nacional”, sinó “econòmica”. També és interessant de comentar, ja que parlem de la significació dels conceptes emprats a l’època, que, en un primer moment, el terme «catalanisme» té connotacions pejoratives. Serveix d’acusació. De fet, hi ha autors com Albert Balcells que defensen que la catalanofòbia és anterior al catalanisme. En aquest cas, ho comparteixo. Potser dit amb unes altres paraules: la por al catalanisme és anterior al catalanisme.
El catalanisme esdevindrà com a tal molt a pesar dels plantejaments que tenien els catalanistes fundadors?
A veure… Aquí hi torna a haver un problema de determinisme. O de mecanicisme. El catalanisme ha “esdevingut”, però hagués pogut no fer-ho. Reprenem la llista de regionalismes que fèiem fa una estona i mirem si tots han seguit el mateix camí. No, perquè no és una qüestió de ritmes; és una qüestió de processos històrics. Una regió no és una nació avant la lettre. Massa sovint confonem aquests dos conceptes…
Abans, quan apuntava que Albert Balcells poc o res té a veure amb les tesis de Marfany, pensava en el fet que defensa que la Renaixença sí que va ser el caldo de cultiu, el pas previ necessari, en el qual es desenvolupa el nacionalisme català. És més, acaba dient que «les nacions polítiques han estat abans nacions culturals». Aquesta sentència, des del meu punt de vista, és problemàtica. Tornem a la teoria: què són les nacions? Jo no ho sé, però per a Benedict Anderson, i el cito a ell perquè em sembla que ha elaborat la definició més reeixida fins al dia d’avui, són comunitats polítiques imaginades com a inherentment sobiranes i limitades. Dues coses a comentar. Primer, són comunitats que s’imaginen, i recalco imaginen, com a sobiranes. Una altra cosa és si a la pràctica ho són o no (nota a peu de pàgina: pensem-hi per al cas català…). Segon, són comunitats polítiques. És a dir, que les «nacions culturals» no serien «nacions». Què serien, doncs? Regions. I, per tant, totes les «nacions polítiques» serien «nacions». Fa pocs dies, el ministre [d’Exteriors Josep] Borrell ens ho il·lustrava a la perfecció. Quan l’entrevistador de la BBC li preguntava si Catalunya és una regió o una nació, ell responia ràpidament que una nació. Després, però, va haver de matisar que és «una nació sociològica, una nació cultural que té un sentiment d’identitat col·lectiva, però que no és una nació política, que és la base d’un estat». És a dir, que Catalunya és només un sentiment, però que, en cap cas, pot ser font de dret. Clarament ell pensava, ja d’entrada, que Catalunya era “només” una regió d’Espanya més. Us sona això, oi? Tornem a formular, ara, Balcells: les nacions han estat abans regions. Protonacions?, nacions avant la lettre? Ui…
Si tornem als homes de la Renaixença, i també ho trobem als «quadres del primer catalanisme polític» —ja em perdonareu la manca absoluta de perspectiva de gènere—; ells entenen que la nació és Espanya. No hi ha cap mena de contradicció. El patriotisme espanyol és racional, Espanya és el progrés i el futur. En canvi, l’«amor al país» que abans comentàvem és sentimental, irracional, passat. És alguna cosa que ja no tornarà: un record. Segons Joan Lluís-Marfany, però, un és de naturalesa subordinada a l’altre. Aquesta era la dicotomia d’aquests homes.
Per tancar l’entrevista et farem una pregunta en clau periodística, espero que ens perdonis. Si Valentí Almirall agafes una màquina del temps i viatgés al present, que n’opinaria sobre la manera que tenim avui dia de viure la catalanitat?
Aquí, crec, que hi ha alguns assumptes previs a tractar. En primer lloc, el que en termes gramscians seria el «sentit comú», o la gramàtica d’època. La manera d’entendre les societats canvia radicalment amb els processos de democratització nascuts arran de la Gran Guerra. És el naixement del segle xx. Gran part de la historiografia espanyola, però, tradicionalment ha entès que és la desfeta de 1898 la que marca el naixement del nou segle, que és el canvi radical. Jordi Casassas en la seva última obra, La voluntat i la quimera, apunta, en contraposició, que hem de començar a assolir “paràmetres” historiogràfics europeus i situar la Primera Guerra Mundial com el veritable punt d’inflexió. De fet, el noucentisme no deixa de ser això. En tot cas, només volia aclarir que les identitats vuitcentistes i les actuals no tenen res a veure. A mi mateix em costa d’entendre els personatges que treballo…
I, en segon lloc, hi ha hagut canvis de fons pel que fa a la composició social mateixa que impedeixen de donar una resposta clara a la pregunta. Els processos migratoris, tant externs com interns, han portat a la necessitat d’incorporar aquests nous agents a la concepció d’identitat. No podem definir una identitat sense tots els actors que la viuen. I això ens porta a una altra qüestió, la catalanitat avui en dia té més a veure amb el concepte de «ciutadania», que abans no existia tal com l’entenem ara, que no pas amb el de sentiment de pertinència identitària. I d’aquí neixen algunes de les definicions actuals: «és català qui viu i treballa a Catalunya», «català és qui se senti català» o «¿qué pone en tu DNI?».
Tot aquest rotllo, per acabar dient que la diferència principal és que, en l’actualitat, hi ha la convicció, per part d’una gran part de la gent qui viu a Catalunya, que aquesta comunitat és subjecte polític i que, per tant, ha de tenir certes atribucions vinculades a la sobirania. I, per descomptat, que aquesta es pot exercir de totes les maneres possibles: de manera federal, unilateral, bilateral, etcètera. Aquest és el canvi principal: entendre que el territori on vius és una nació. Hi ha un exemple, fruit de la meva recerca, al qual sempre recorro per explicar això: el cas del farmacèutic puigcerdanès Josep Maria Martí i Terrada. Va ser delegat de la Unió Catalanista per la Cerdanya a les assemblees dels anys 1892, 1893, 1894, 1895 i 1901. És a dir, que va participar, per exemple, a les Bases de Manresa. Tornant als conceptes gramscians, el podríem considerar un intel·lectual orgànic del catalanisme de l’època. Doncs bé, aquest mateix senyor escriu en un article que l’actual Pare de la Pàtria Otger Cataló és «el héroe legendario de la reconquista de la patria, de cuyo nombre se supone derivar el que actualmente lleva la region de España que habitamos». I continua: «se avivó el primer gérmen de la nacionalidad catalana, de aquella nacionalidad que sacudiendo bien pronto el yugo de los reyes Francos, habia de volver á ser, como ya lo era en su espíritu, española, como todas las demás de la Península, y por su carácter y sus virtudes, nacion fuerte, ejemplar, libre é independiente». D’aquests exemples, en trobaríem a bastament. La nació, com queda clar, és Espanya. I, d’aquí, se’n deriven uns mites fundacionals i uns relats historicistes concrets. És aquest corpus mental el que ha canviat.
Per acabar, i si se’m permet la ironia, crec que Valentí Almirall entendria molt més les posicions unionistes, constitucionalistes o nacionalistes espanyoles —no sé com s’han d’anomenar— que les independentistes. Tota l’entrevista ha girat al volant de com els catalans, si és que existeixen com a bloc únic de pensament, veuen i entenen Espanya. I si canviem el focus d’atenció? L’altre dia vaig veure per Twitter que Sàpiens publicava una cita del president del Consell de Ministres Francisco Silvela de l’any 1900 que deia el següent: «Yo creo que hay un gran número de enfermedades, y singularmente las enfermedades nerviosas, para las cuales es perfectamente perjudicial todo lo que sea excitación, y aun la conversación sobre ellas; y no le doy al catalanismo más alcance ni más carácter que el de una verdadera enfermedad nerviosa». I vaig tornar a pensar en el nostre espàrring Borrell, quan deia que calia desinfectar un país malalt. Enteneu que faig aquesta relació molt pel boc gros. Amb tot, però, de ben segur que Almirall no seria actualment a la presó…
