Investiga.edu és un projecte d’innovació educativa orientat a l’ensenyament de l’arqueologia i la prehistòria a escoles i instituts d’àmbit rural. Amb la participació de més de 300 alumnes, el seu objectiu principal és ensenyar a pensar, elaborar i dur a terme una recerca en les aules d’infantil, primària i secundària. Pel camí, treballen la creativitat i el desenvolupament de l’esperit crític del jovent, que gaudeix d’una manera diferent d’apropar-se al coneixement de la historia del seu propi territori. El projecte està finançat per la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT) del Ministeri de Ciència i Innovació i cofinançat per la Universitat Autònoma de Barcelona i entitats com el Geoparc Orígens, el Parc Natural del Montsant i el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Compost per Anna Bonet Peláez, Paloma González Marcén, Clara Masriera Esquerra, i Laura Pinto Font, totes quatre comparteixen eixos vitals: la passió per l’arqueologia, la vocació docent, el compromís amb el territori i el feminisme com a pilar per entendre i millorar el món.
És interessant descobrir un projecte conformat per persones amb diferents especialitats i perfils professionals (des de l’arqueologia, didàctica de les ciències socials, educació primària i secundària, docència universitària, difusió del patrimoni…). Quina motivació us va portar a proposar una iniciativa d’aquestes característiques?
Paloma González Marcén. La idea original no ve només d’aquest projecte, sinó que ja té molts anys i la Universitat Autònoma de Barcelona en va ser precursora. Des de l’any 1996 es van organitzar uns seminaris anomenats “Arqueologia i ensenyament”. Precisament la idea era posar en contacte el món de la recerca i docència universitària amb el món escolar perquè detectàvem un allunyament considerable entre les dues realitats. A l’estat espanyol encara avui tenim un panorama on la divulgació i l’educació eren molt desprestigiades: sovint hi ha existit la idea de qui es dedica a la divulgació és perquè no sap fer recerca.
A partir de prendre consciència d’aquestes mancances, han sigut molts anys de tirar endavant projectes, sempre amb la idea de no només difondre els coneixements sinó també la manera d’arribar als coneixements: el que s’anomena “aprenentatge significatiu”; fer en comptes de només memoritzar.
D’aquesta manera, el projecte Investiga.edu néix estretament lligat amb els Campus d’Arqueologia de la UAB, volíem donar-li una empenta a nivell educatiu i d’impacte en el territori, ja que creiem fermament que la millor manera d’arribar al territori és a través de les escoles, amb les nenes i nens que creen xarxa entre ells i elles i amb les famílies.
El nostre objectiu era clar: ensenyar a investigar el patrimoni i això ens va donar ales per muntar un petit equip. Afortunadament, associat al Departament de Prehistòria de la UAB, ara existeix un grup que hi treballa des de fa molts anys. Compartim que la recerca és important, però que la recerca sense que tingui un impacte en la comunitat no és res.
Estem finançades, majoritàriament, per fons públics. Els projectes FECYT sobre divulgació tenen molts avantatges i algunes limitacions. Una cosa a remarcar és que donen l’oportunitat de dissenyar projectes clarament adreçats a la divulgació. Són les úniques convocatòries a nivell estatal que existeixen per aquesta finalitat. Tanmateix, son altament complexes a nivell burocràtic i només cobreixen una part del cost de les activitats plantejades. Llavors hem de buscar co-finançament. A més a més, com que s’atorguen any a any, és una limitació en quant a l’estabilitat del projecte. Malgrat tot això, és l’única convocatòria adreçada directament a divulgació i educació des d’institucions de recerca i ens permet tirar endavant la nostra feina amb un mínim de garanties.
Clara Masriera Esquerra. Pensem que des del món anglosaxó tenen la qüestió de la divulgació molt més consolidada, és a dir, la relació acadèmia-societat. A Catalunya i l’Estat espanyol costa bastant més, potser per la poca valoració que rep l’educació i la divulgació en el món acadèmic. En teoria, tothom veu la necessitat de la divulgació i ho veuen important, però que ho facin els altres! Al món de l’acadèmia li costa molt anar més enllà de les xerrades, i ja ni parlar de contractar professionals amb perfils orientats cap a la divulgació, suposem, com he comentat anteriorment, perquè no té “prou” prestigi com fer ciència de manera tradicional.
P.G.M. A més, en relació al reconeixement curricular de la feina, no compta igual ser Investigador/a Principal d’un projecte de caire “científic” que d’un projecte divulgatiu.Tal com apuntava la Clara, està molt difosa la idea que és una activitat de segona categoria, pròpia de qui no sap fer recerca. Això és una fal·làcia, perquè, precisament, qui millor divulga és qui fa recerca. La divulgació té el seu propi cos teòric, metodològic, uns objectius ben definits.
Quin és el vostre àmbit geogràfic d’actuació i com és l’experiència d’apropar el passat propi a les comunitats que ara hi viuen?
Laura Pinto Font. Inicialment el projecte estava adreçat a les comunitats d’entorn rural, sobretot Prepirineu i Pirineu de Lleida, en coherència amb la nostra voluntat d’anar als territoris on actualment s’està fent gran part de la recerca arqueològica des de la UAB. Per això va néixer la idea de treballar amb aquestes comunitats, que a més a més es troben allunyades dels grans nuclis urbans, on s’ubiquen, majoritàriament, els grans museus i centres de recerca. El tercer any de projecte vam ampliar el radi d’acció, concretament a la zona d’Ulldemolins i cap a la Cerdanya. Mica en mica, a mesura que el projecte va caminant, anem ampliant les zones on treballem.
Anna Bonet Peláez. Una novetat d’aquest any és que no ens quedarem només en centres del territori rural, sinó que instituts de secundària de l’àrea metropolitana coneixeran els jaciments que s’estudien a les zones rurals. És una ampliació del projecte que hem anomenat com Investiga.edu en obert, per tal que aquesta investigació també arribi a les zones urbanes, que tendeixen a desconèixer el que hi ha més enllà de la seva àrea circumdant.
Hi haurà la possibilitat que aquests grups educatius puguin anar a les zones del Pirineu i Prepirineu, on es fa la investigació de camp.
L.P.F. Voldríem explicar que el major cost que trobem en relació al projecte és el transport. El greuge comparatiu que tenim nosaltres respecte a inciatives desenvolupades en àrees urbanes és que el transport tant de personal com dels infants i joves és molt elevat i les institucions que ens subvencionen no tenen prou en compte aquesta dificultat.
Per a que ho entengueu, una vegada vam treballar a una escola on només hi havia 13 alumnes, des de P5 a sisè de primària!. Moure o fer activitats amb un grup tan reduït és molt més costós. En treballar amb escoles rural amb poc alumnat sempre sortim perdent encara que integrem més centres educatius.
Malgrat això, continuem tenint clar que un dels objectius més importants del projecte és precisament aquest: arribar a comunitats que tenen aquesta situació desigual amb altres zones i poder d’alguna manera cobrir les mancances que genera la desigualtat.
C.M.E. Identifiquem una doble vulnerabilitat: la ja esmentada dificultat que el món acadèmic arribi a la població no experta a través de l’educació, i podríem afegir la dificultat de ser un territori de difícil accés allunyat dels grans centres urbans, amb poca densitat demogràfica.
La nostra experiència ens diu que a les zones de muntanya has d’estar treballant molt i de manera constant per tal que les iniciatives acabin arribant a bon port. En el mon rural t’has de diversificar laboralment i has de enginyar solucions per poder sobreviure i arribar a la gent.
Ens podríeu explicar com és la vostra relació i les col·laboracions que establiu amb institucions, associacions, museus locals, consells comarcals, etc.?
A.B.P. Nosaltres, quan arribem al territori, el primer que fem és buscar si hi ha persones i entitats amb les que puguem col·laborar i establir xarxes. D’aquesta manera aconseguim que el coneixement que generem no quedi encerclat en si mateix sinó que retorni envers la comunitat, els museus o institucions amb les que treballen plegades. Aquestes col·laboracions també ens ajuden a nosaltres ja que allà on no arribem, rebem suport: alguns tallers els fan al museu, d’altres amb un o una professional de la zona.
Intentem que les relacions siguin cada any més estretes i enriquidores. Hi ha entitats, com per exemple el camp d’aprenentatge de les Valls d’Àneu, l’Ecomuseu d’Esterri, el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici o el Geoparc Orígens amb qui tenim molt bona relació des de l’inici del projecte, ja fa quatre anys, i que ens donen molt de suport. Així també els recursos econòmics que nosaltres aportem queden al territori…i d’aquesta manera nosaltres estaríem retornant tot allò que rebem.
En definitiva, la divulgació educativa en zones rurals és una experiència molt enriquidora perquè tot allò que vas aprendre a la universitat, es retorna al territori. És molt gratificant poder fer arribar les ciències socials a les escoles. A banda, els nens i nenes són molt agraïts i tant ells com le seves famílies acullen aquestes iniciatives amb el braços oberts. El moment que veus que la seva manera d’entendre el patrimoni canvia després de les activitats, que tenen més curiositat, és emocionant.
C.M.E. Ajudem a descobrir el patrimoni que tenen al costat de casa!
En relació a això, una part de la vostra tasca és dissenyar i desenvolupar projectes d’innovació docent per escoles i instituts. Ens podríeu posar algun exemple d’activitat didàctica amb infants i/o adolescents? Com desenvolupen els seus propis “projectes de recerca”?
L.P.F. Efectivament, són projectes de recerca escolar. Aleshores, des del principi vam tenir molt clar que l’alumnat havia de dur a terme una investigació arqueològica seguint el mètode científic des del principi fins el final. Per assolir-ho, partim de cinc fases: observació, elaboració de preguntes, plantejament d’hipòtesis, experimentació i extracció d’informació de les restes materials i, finalment, comunicació dels resultats. Sempre fem una primera sessió on presentem els jaciments, per a què es familiaritzin, generin unes preguntes i manifestin tot allò que vulguin saber. Això ens serveix a nosaltres d’avaluació inicial, perquè d’aquí arribem a conèixer tot el que saben o “creuen saber” sobre l’arqueologia i la prehistòria. Després vindria l’acció investigadora, mitjançant la qual analitzem les restes materials per respondre el màxim de preguntes possibles, on entren en joc les activitats que desenvolupem. Aquestes activitats poden ser tan diverses com un taller d’antropologia física, d’arqueobotànica, de talla lítica… depèn molt de les característiques pròpies de cada jaciment, que permet fer unes activitats o unes altres. Això sí, sempre suposen un repte.
A.B.P. És important posar sobre la taula tot allò que es pot descobrir amb els reptes, però també els fem saber que hi ha coses que a dia d’avui no podem conèixer amb els avenços tecnològics dels quals disposem…qui sap si més endavant sí. Allò veritablement important és que no deixin de fer-se preguntes.
L.P.F. Cert. Hi ha moltes qüestions que queden sense resposta. També d’altres que no s’havien formulat des d’un origen i van sorgint a mesura que treballem amb els reptes. En tot cas, a través de diferents tallers a l’aula o també d’activitats que poden fer de manera autònoma hi ha un moment que intenten elaborar unes conclusions. I, finalment, arriba la part de comunicar. Tenen l’opció de triar entre fer projectes audiovisuals, exposicions, publicacions, comptes, petites conferències, presentacions a classe comptant amb la presència dels experts i expertes… fins i tot hem arribat a fer un programa de televisió. La creativitat al poder!
A.B.P. La fase on entren en contacte amb els grup d’arqueologia que treballa directament els jaciments és molt estimulant pels infants, perquè poden comprovar si el que han investigat es correspon amb la realitat o si, pel contrari, han comès algun error i podrien millorar el mètode d’investigació.
El contacte directe amb la recerca i l’equip que investiga són els pilars del projecte, li dona més veracitat a l’activitat docent. Fins i tot, a l’inici del curs següent fem la feina amb l’alumnat de refrescar allò treballat i mirem d’actualitzar els coneixement, amb les novetats de cada jaciment després de les campanyes d’excavació a l’estiu. La recerca avança dia a dia!
Detecteu que existeixen gaires mites, estereotips i falses creences en relació a la prehistòria?
A.B.P. El que jo detecto, especialment, són els estereotips de gènere. A l’etapa de l’avaluació inicial aquestes preguntes sempre surten, quines feines fan les dones? i els homes?. L’home caçador i la dona recol·lectora és una imatge que està molt present, fins i tot en l’imaginari infantil.
De manera afegida, el risc de treballar amb projectes és que, de vegades, el professorat no està prou iniciat en determinats temes i, sense voler, propaga sense ser-ne conscient estereotips que, irremeiablement, tenim incorporats en tant que som part de la societat. La prehistòria és un període atractiu i prou treballat en projectes d’innovació docent. Tanmateix, la manera en què es difon la prehistòria sovint el que fa es perpetuar les desigualtats, estereotips. L’’oportunitat d’aquest projecte és que aprengui l’alumnat, però també que el professorat pugui treure’n profit, per poder qüestionar què està difonent i com ho està difonent.
C.M.E. Per mi el període de la prehistòria és el que potser està més impregnat de falses creences. Com que parlem d’un passat tan remot alimenta la imaginació, afegit al fet que no hi ha escriptura, que no es pot contrastar amb d’altres fonts. Hem de ser conscients que la Prehistòria i/o l’arqueologia com a disciplina no està exempt del biaix patriarcal que pateixen les ciències.
L.P.F. De fet, la prehistòria també ha passat una mica de puntetes en els instituts, se li dóna més informació sobre d’altres períodes més “potents”. Aquest fet provoca que tendim a simplificar el discurs i els continguts.
A.B.P. A banda, els propis llibres de text estan molt estereotipats, i és quelcom sorprenent, amb la quantitat d’informació de la que disposem avui dia.
Sou un grup conformat exclusivament per dones -tret d’alguna col·laboració científica externa-, creieu que les tasques de difusió i educació interessant menys entre el sector masculí de la professió?
C.M.E. No crec que interessi menys sinó que, i reprenent la idea que hem exposat anteriorment, l’educació està desprestigiada. Malauradament, veus com una professió es degrada quan hi entren les dones. Abans, a principis del segle XX, la figura del mestre -tot i que també hi havia dones, especialment durant la República- representava l’autoritat que sabia escriure i llegir i, per tant, n’ensenyava. Tenia un cert prestigi. Tanmateix, ara les facultats d’educació estan plenes de dones i la figura del docent a la primària i secundària està constantment qüestionada per les famílies i la societat. El desprestigi del propi gènere també s’associa a un desprestigi de la professió.
L.P.F. També és revelador com aquest desprestigi va en relació a l’etapa educativa. Hem d’analitzar quantes dones hi ha a educació infantil i quantes n’hi ha que siguin universitàries. Les etapes de “més prestigi” estan copsades per homes. Fins i tot a la universitat l’alumnat és més exigent amb les professores dones que amb els homes, quelcom que queda reflectit a les enquestes d’avaluació docent.
C.M.E. Tal i com hem comentat anteriorment, els projectes relacionats amb l’educació i la divulgació, no compten tant a nivel curricular… potser un bon punt de partida seria visibilitzar i reivindicar obertament la importància de les tasques d’educació i divulgació científica de les ciències socials.
A.B.P. Al fil de lo anteriorment exposat, personalment voldria remarcar que treballar en un grup integrat per dones és tot un aprenentatge. Jo mai havia treballat d’aquesta manera i ara no ho canviaria per res. Sóc dona i mare, estar en un grup que entengui això i faci per facilitar i ajudar, on hi ha d’altres dones concienciades amb l’importància a les cures, és immillorable.
Aleshores nosaltres, com a científiques socials i professionals de la història, què podríem fer com a col·lectiu per treure aquesta disciplina del desprestigi i revertir aquesta situació?
A.B.P. Creiem que la difusió és clau. Però no em refereixo a anar a un congrés i explicar els resultats amb gent que som part del mateix gremi. Sinó que hi hagi una part de difusió a la comunitat, a les escoles, als barris… un diàleg entre investigadores i societat.
C.M.E. Treballar el pensament crític entre l’alumnat és igualment cabdal. Que el jovent desenvolupi el sentit crític, poder motivar que es posi tot en dubte, com el perquè sabem les coses, quines evidències tenim, etc., que posin “potes en l’aire” tota la interpretació que s’ha fet de la prehistòria fins aquest moment. Serà l’únic camí per construir-ne una de nova, més crítica i objectiva.
Per concloure l’entrevista, podríeu donar uns breus apunts sobre com encareu el vostre projecte de cara al futur?
L.P.F. La nostra voluntat és créixer, arribar a més territoris, col·laborar amb més institucions, però hi ha una qüestió greu d’insuficiència de recursos. Per tant, assumim que haurem d’anar a poc a poc.
C.M.E. Malauradament plantegem la nostra feina per anualitats. Estem sempre a la recerca d’encaixos financers per poder planificar el projecte de cara al futur. La FECYT, tot i que és el nostra gran pilar de finançament, no cobreix el 100% les despeses.
A.B.P. En definitiva, ens agradaria mirar de fer Investiga.edu un projecte sostenible, durable en el temps i, d’aquesta manera, poder créixer en positiu, col·laborant amb nous espais, museus, entitats… però ens movem entre la precarietat d’intentar fer la nostra feina el millor possible i el no saber si podrem tenir continuïtat. Aquest projecte no pot tenir la mateixa força que si tingués solidesa estructural, sabent que tindràs tranquil·litat laboral. Sí, aprens a viure amb la precarietat, però no és ètic per la professió. No és una bogeria desitjar viure dignament d’això i que la divulgació es valori socialement com es mereix.
-
-
(Almería, 1992). Graduada en Història per la Universitat d'Almeria, Màster en Prehistòria, Antiguitat i Edat Mitjana i Doctora en Arqueologia Prehistòrica (UAB).