Gonzalo Berger va presentar la seva tesi doctoral (UB) el passat 2017, en la qual estudia detingudament les Milícies Antifeixistes des del seu naixement fins al desembre de 1936. Amb el seu treball, realitzat a partir d’una exhaustiva tasca d’arxiu, pretén desmuntar certs tòpics que s’han enquistat a la historiografia al voltant de les milícies. Busca així aportar llum a un dels processos més interessants i complexos de la nostra història recent. Fa poc, i fruït de la seva tesi, ha publicat el llibre Les Milícies Antifeixistes de Catalunya. Voluntaris per la llibertat. (Editorial Eumo). Ens trobem amb ell per parlar sobre els resultats del seu treball i per compartir reflexions al voltant de les milícies.
L’any que ve farà 80 anys del final de la Guerra Civil i segur que les xarxes s’ompliran d’imatges de milicians i milicianes, que s’han plasmat en l’imaginari col·lectiu com el símbol de la lluita del poble contra el feixisme. Fins a quin punt aquesta imatge és real de què van representar les Milícies Antifeixistes?
Són imatges reals, per descomptat. Són reals i corresponen a un moment concret, que forma part de la realitat de la Història de Catalunya. Jo crec que això és el que fa aquest moment, un moment diferent i especial.
Més enllà d’aquesta imatge, sovint s’han sentit moltes crítiques de les milícies. S’ha dit que eren indisciplinades, que no hi havia una coordinació… Són justificades aquestes crítiques o s’han d’agafar amb mesura?
Hi ha un relat interessat per desprestigiar les milícies, ja durant la mateixa guerra i que després es reprodueix a la historiografia contemporània, durant el Franquisme i posteriorment també. Jo crec que la realitat la trobaríem en un punt entremig. Per descomptat que no eren indisciplinades, o poc operatives –tot i que hi ha casos en què es dóna com en qualsevol exèrcit del món d’aquella època–, però també és veritat, i així ho he pogut documentar, que les Milícies eren dures amb els càstigs per indisciplina, amb tot allò que tenia a veure amb abusos sobre la població local, sobretot, i especialment, amb abusos cap a les dones.
En el teu treball, de fet, remarques que la CNT, que sovint s’ha vist com el sindicat més indisciplinat, aplicava severs càstigs contra els seus milicians.
Cal entendre que la CNT és un sindicat amb una ideologia molt potent, que no consentia deslleialtats, abandonament del front, abusos, robatoris… Ni d’oficials ni de la mateix militància. Una frase molt significativa d’Antoni Ortiz és que contra la seva lògica ideològica, va ser una qüestió moral aplicar la disciplina, quan en principi els anarquistes estarien lluny d’aquestes directrius o sempre s’havien pensat que hi estaven lluny. I ell mateix reconeix que va haver d’aplicar condemnes de mort…
Però això es dóna en general a totes les columnes. En definitiva, tenim una força armada comandada per militars, molt sovint, i per civils armats, amb un component ideològic molt alt que les fa combatives. Això sí, eren poc operatives en alguns casos en front més obert: falta aquesta tècnica militar tan necessària per a la guerra.
Tornant al que deies que estaven comandades per militars, a vegades es té la idea d’unes milícies formades només per obrers i militants d’organitzacions sindicals i polítiques d’esquerres. Però, quin paper tenien els militars en aquestes milícies?
Aquesta ha sigut una de les sorpreses en analitzar els subsidis, perquè sempre s’havia dit justament això, que eren forces de civils. Però la realitat és que totes les columnes tenen comandaments o tropa formats per militars professionals… De fet, en els fronts, sobretot el de Mallorca i el d’Aragó, l’estructura del comandament de l’estat major és formada per militars professionals. Els militars i les forces d’ordre públic juguen un paper important en l’articulació de les milícies des de la rereguarda, en el comandament als fronts i en les mateixes unitats. I fins i tot, també, hi ha tres columnes que són les primeres que surten des de Lleida, Tarragona i Barcelona, el dia 23 [de juliol de 1936] a la tarda, que són formades íntegrament per soldats i forces d’ordre públic.
És important destacar que existia una organització clandestina, la UMRA que creix en oposició a una organització de militars feixistes [la UME, Unión Militar Española]. Es dóna el cas que a Barcelona i Madrid hi ha un gran nombre de militars [de la UMRA], suposo que ja intencionadament desplaçats en aquestes guarnicions per tal d’apaivagar una mica els ànims reaccionaris. Per tant, destacar que contra la visió que es té dels militars tots feixistes, tots sollevats i reaccionaris, hi ha organitzacions amb alts comandaments militars, com Josep Guarner o Escobar, que són declaradament antifeixistes.
Militaven a alguna organització política?
Sí. A l’Exèrcit hi ha molts militants d’Esquerra Republicana i del Partit Sindicalista. També de la CNT, sobretot sotsoficials. De fet, molts dels militars que participen de l’octubre del 34, que són condemnats a mort o exiliats, després seran comandaments durant l’etapa del Comitè Central de Milícies. Per exemple, Díaz Sandino, que serà el primer Conseller de Defensa, és oficial d’aviació, i ja havia sigut condemnat el 1934 per negar-se a bombardejar el Palau de la Generalitat. Amb [la victòria] el Front Popular el 1936, tots aquests militars seran restituïts en els seus càrrecs i posteriorment seran els que articularan les milícies.
Què diferenciaria per tant les milícies d’un exèrcit convencional?
Que els soldats i també els oficials són voluntaris. Hi ha una part de professionals que estan al capdavant de la força, de manera voluntària també, per fidelitat a la República, a la Generalitat o a les organitzacions. També la massa de combatents és voluntària. I això és la gran diferència respecte a un exèrcit tradicional, format per gent obligada a anar al front: les lleves. Això i que malgrat buscar l’eficiència militar, almenys durant l’etapa de les milícies, desapareixen les salutacions i els privilegis dels oficials respecte a la tropa, i apareix un nou esperit.
També els salaris eren iguals en totes les capes dins de les milícies?
El salari és igual per tots, no es fa distinció, tots són voluntaris de les milícies i tots, quan comencen a cobrar, cobren les 10 pessetes al dia.
Referent a aquest nou esperit que has mencionat, George Orwell en el seu Homenatge a Catalunya va escriure que per ell, participar de les milícies era «viure a l’avançada un tast del socialisme». Fins a quin punt, per aquells milicians i milicianes, la seva experiència els primers mesos era això, viure el socialisme o l’anarquisme dut a la pràctica?
Diverses coses aquí. George Orwell no va estar mai a les Milícies Antifeixistes. Ell va anar al front cap al gener o febrer del 1937, i en aquell moment ja és l’Exèrcit Popular de Catalunya. Les milícies ja s’han militaritzat. A l’octubre comencen les lleves i el desembre l’Exèrcit de Catalunya ja està funcionant. Hem de tenir en compte que George Orwell és un estranger que arriba i que té una perspectiva i que després publica un llibre en funció de la seva ideologia. Però ell no va viure en cap cas els moments inicials ni les dinàmiques de les milícies. George Orwell o Homenatge a Catalunya són part d’aquesta idealització –en aquest cas en el sentit positiu– de les milícies.
Respecte com ho van viure els protagonistes, crec que evidentment amb eufòria i entusiasme. Estem en una societat catalana amb una tradició antimilitarista molt forta, que a marcat gran part de les sublevacions i insurreccions populars a la Història de Catalunya. Una tradició antimilitarista generalitzada que no significa que sigui no-violenta, ja que la societat catalana, com la resta de societats europees del moment, era violenta.
Tenint en compte aquest antimilitarisme, sorprèn com en qüestió d’hores, desenes de milers de voluntaris i voluntàries estan disposats a anar al front a combatre. I això només s’explica perquè existeix el convenciment de la lluita contra el feixisme i el que implica la seva victòria. Per tant hi ha eufòria, convenciment en què s’està fent allò que s’ha de fer, en què el feixisme implicava la derrota total de les idees, de les organitzacions o del país; i suposo que pels que ho van viure, va significar un moment únic. Si t’hi fixes, hi ha un tema molt curiós, que és que en totes les fotografies de l’època, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, els milicians miren molt a càmera i somriuen. Aquesta és la convicció de ser subjecte històric, o sigui, estan fent història, estan fent alguna cosa excepcional que els fa enfocar aquesta mirada a càmera amb la il·lusió d’aquest moment inicial de defensar allò amb què es creu.
Parlant d’aquests voluntaris que van amb el convenciment que estan fent història, arriba un moment, el 30 de setembre, en què es fa el primer Decret de Mobilització. No hi havia prou voluntaris per defensar el front d’Aragó?
Aquest és un fet curiós també. Hi ha una primera efervescència revolucionària però de seguida es veu que no són prou. El que comença sent una lluita a Barcelona amb unes columnes de voluntaris per anar al Front d’Aragó acaba convertint-se en una guerra: una guerra que demana recursos i combatents. Les organitzacions i columnes al front informen de la falta de voluntaris, malgrat que la premsa està venent en aquell moment que les forces antifeixistes estan combatent i vencent a tots els fronts. Hi ha tota una operació de propaganda que d’alguna manera fa baixar el nivell de voluntaris que s’adrecen als fronts. Mentrestant, les organitzacions demanen més homes i més armes.
Anant al tema de les armes i els subministraments, en la teva tesi també analitzes els esforços de la Generalitat per obtenir armes i per crear una indústria de guerra. Amb quines dificultats es troba la Generalitat? Fins a quin punt podem afirmar que l’Estat intenta boicotejar la creació d’un exèrcit català?
És absolutament així, tot i que més subtil. Catalunya assoleix l’autonomia política a partir de la creació d’aquest Exèrcit i la veritat és que el Govern de la República no ho veu amb bons ulls. Per tant, boicoteja per sistema les aspiracions catalanes, tant des de la vessant llibertària –que seria el front d’Aragó–, com l’expedició de Mallorca –que seria una empresa dirigida des dels interessos del PSUC, sobretot, i ERC i Estat Català, malgrat que també hi hagi la CNT–.
Catalunya té poques armes, sempre les ha tingut, degut fonamentalment a les insurreccions. Les armes mai estan a Catalunya, sempre estan al voltant de Catalunya i no hi ha capacitat financera per comprar-les, sobretot a partir del Tractat de No-intervenció de la República francesa i Anglaterra. Per tant, no hi ha ni armes ni capacitat financera, i el Govern de la República no en subministra. Això fa que les forces catalanes no puguin assolir els objectius que en principi es marquen a curt termini. És el gran problema que tindrà l’organització de Catalunya durant els mesos inicials de la guerra: la falta d’armament i de pólvora.
I això s’aprofitarà per desacreditar les Milícies Antifeixistes, que no aconseguiren recuperar territori, quan el que passava és que no tenien armament, municions ni subministraments en general.
Clar, per això m’interessava documentar bé tot el tema de l’armament i el finançament. La gran excusa per atacar el poder polític de la Generalitat i del Comitè va ser la ineficàcia de les milícies, quan no existia aquesta ineficàcia: hi havia militars i voluntaris disposats a lluitar i a combatre, però el que no hi havia eren les armes necessàries per assolir els objectius. El Govern de la República estrangulava econòmicament–de forma subtil i no declarada– la Generalitat, i minvava les capacitats operatives de les milícies.
Per això no es pot recuperar Mallorca?
No, per això no. Mallorca no es pot recuperar perquè el Govern de la República decideix retirar la tropa republicana d’un dia per l’altra i abandona o no els combatents que estan a l’illa en funció de si aquests accepten retirar-se o no. És una qüestió del ministre de la Marina que decideix que Mallorca no és un objectiu pel Govern de la República, per diferents motius, i ofereix al capità Bayo el reembarcament i el desembarcament d’aquesta força a Andalusia, on s’especifica que sí que tindrà el suport de la Marina i de la força aèria republicana.
És a dir, de recursos sí que n’hi havia.
Recursos n’hi havia: per combatre a Andalusia però no per combatre a Mallorca, no per recolzar una campanya dirigida des de la Generalitat. Hem de tenir en compte que hi ha una acta del dia 30 o 31 d’agost on es pot veure una discussió molt gran en la qual es parlava de Mallorca. Hi ha informes que asseguren les possibilitats d’èxit a Mallorca, un objectiu que es considera vital per la supervivència de Catalunya a la guerra.
Si això passa el 30 d’agost, el 3 de setembre, Prieto, Ministre de Marina, envia un telegrama en el qual es comunica que amb tres hores s’ha de procedir al reembarcament de la força. No es comunica a Barcelona ni al CCMA… No només no es comunica a Barcelona, tampoc es diu res a la força que està a Mallorca. Bayo és l’únic que ho sap i no li diu ni als seus oficials ni a la tropa, sinó que els diu que desembarcaran a Palma. Un cop als vaixells els porten a Barcelona i a València. Clar, el cabreig a Barcelona és enorme, i el cabreig dels soldats i dels milicians, també, perquè bàsicament els han enganyat: s’hi han deixat la pell molts companys i es veuen traïts.
El tema de Mallorca respon únicament a què el Govern de la República es nega o no veu amb bons ulls una victòria catalana a les Illes. Mallorca era un objectiu bàsic per Catalunya, i així ja ho veuen els propis membres del comitè i els militars, sobretot per la por als bombardejos des de l’illa, com després acabarà passant. A més a més era un objectiu que estava a l’abast.
De fet Menorca no havia caigut i Eivissa i Formentera les conquereixen ràpidament i ningú dubta de la victòria sobre Mallorca. Mallorca està aïllada. Semblava possible recuperar-la.
Mallorca no té possibilitats de resistir. I de fet, clar, l’embarcament de les tropes de Mallorca passa entre el 3 i el 4 de setembre, i el 7 comencen a sortir milers de milicians cap a Madrid. Aquests milicians estaven preparats per marxar a Mallorca: la Columna Macià-Companys, la Columna Tierra y Libertad… Tots aquests anaven a anar a Mallorca i aquestes forces en joc hagueren desnivellat la balança perquè l’Exèrcit franquista a Mallorca no tenia capacitat d’augmentar les seves forces. Era qüestió de temps que Mallorca caigués.
I després part de les milícies catalanes són enviades al front de Madrid. La capital era un objectiu estratègic?
Era un objectiu simbòlic. Ho era fins i tot pel Govern de la República que abandona la ciutat. I no només l’abandona el Govern, també l’Exèrcit. De fet, Madrid és defensada per la gent de Madrid i a un preu altíssim. Hi deixen la vida milers de madrilenys i madrilenyes i gent de tota la Península que va a defensar la ciutat i és abandonada, a més a més de mala manera. La sorpresa és que després la ciutat resisteix.
Però hi va acabar anant, no?
Perquè l’obliguen. Els comunistes comencen a enviar les seves forces a Madrid i la CNT no vol quedar enrere i acaben obligant a Durruti a anar-hi.
Arribats a aquest punt, m’agradaria preguntar-te si, com sovint s’ha afirmat, la conversió de les Milícies Antifeixistes en l’Exèrcit Popular de Catalunya és una victòria del PSUC i ERC sobre la CNT. Es pot fer aquesta lectura?
Rotundament, no. És absolutament desencertada aquesta visió de la història. I a més a més està molt documentat. El mite que la CNT no participa o no hi creu és només això, un mite, no la realitat. El Comitè Central de Milícies és creat per la mateixa Generalitat. Però fins i tot la CNT –els comitès superiors de la CNT i la FAI– el 20 d’agost estan decidint dissoldre el comitè, per donar-li tota la força a la Conselleria de Defensa.
De la qual hi formaran part després, no?
De la qual de seguida que es dissolgui el comitè, Joan Garcia Oliver en serà el sotssecretari, i com a tal organitzarà tots els decrets i la formació de l’Exèrcit de Catalunya. Però posteriorment, Francisco Isgleas, que serà després un dels homes més importants de la regional catalana de la CNT, serà el Conseller de Defensa, i serà qui militaritzarà les milícies, qui crearà l’Exèrcit Popular de Catalunya.
Potser tenim una mica el tòpic arrelat d’aquesta CNT revolucionària…
La CNT està al front, i sap el que passa, i veu que no poden afrontar amb garanties la guerra com s’està fent amb les milícies, perquè els hi falta capacitat operativa. Per tant, consideren que la millor opció és la militarització. No hi ha aquesta fractura ERC-PSUC-CNT, estan tots junts. És una qüestió de matisos. Ells debaten, però sobretot per temes d’economia, no per temes de l’Exèrcit. Els grans problemes de la rereguarda són per la tensió econòmica i per quin ha de ser el model econòmic: una economia centralitzada per l’estat, col·lectivitzacions… Però amb l’Exèrcit ho tenen molt clar: la militarització és la millor opció per guanyar la guerra.
La reunió clau de tot això és a principis d’octubre, on participen el conseller Díaz Sandino, Joan Garcia Oliver, Durruti, Ortiz, José Del Barrio… tots els caps de les columnes. I Durruti, Ortiz i Garcia Oliver són els primers que defensen el comandament únic i la militarització de les milícies, perquè són conscients que la guerra es pot perdre en qüestió d’hores.
Tot i així, part de les columnes o alguns dels combatents de les columnes òbviament s’oposen a la militarització, per una qüestió ideològica o perquè estan cansats de la guerra –cal tenir en compte que molts milicians estan cansats: ha arribat l’hivern, fa fred i les condicions són pèssimes, potser simplement volen tornar. Sí que hi ha algunes columnes que s’hi oposen, però la majoria es militaritzen. Aquells que no accepten la militarització marxen de les milícies, com en la Columna Durruti on marxen entre mil i mil cinc-cents voluntaris; però moltes de les columnes es militaritzen ràpidament.
I el POUM? Perquè el POUM ja no formarà part del Segon Govern Terradellas i per tant no tindrà poder de decisió en aquest procés de militarització.
Però no s’hi oposa en cap cas. El POUM accepta la militarització a la primera de canvi. Saben que és la manera d’aconseguir millors armes i més eficàcia militar. La resta de columnes al mateix.
Tornant a la CNT, s’ha d’entendre que al cap i a la fi, la lluita no és per la militarització, la lluita és pel control ideològic de l’Exèrcit. La CNT el que vol garantir és el control mitjançant el comissariat de guerra, i aquí hi ha la lluita amb els comunistes. Els comunistes, sent una organització més petita, ràpidament col·loca molts comissaris i per tant té el control ideològic de l’Exèrcit. I això és el que entorpeix la relació amb la CNT.
I després ja venen els fets de Maig?
Això degenera cap a la situació prèvia al maig. Fruit també de la tensió econòmica que viu la Generalitat, que és de col·lapse financer.
Millor no hi entrem, als Fets de Maig. Canviant una mica de tema, en el treball també has intentat quantificar quantes dones van participar de les milícies.
Sí, també era un dels mites que havia de combatre. A partir de la bibliografia es pot veure com han nascut molts tòpics al voltant de la dona miliciana: que eren o bé prostitutes, o de la CNT… En el sentit pejoratiu de la vessant llibertària. La visió que es tenia era que eren putes o anarquistes o totes dues alhora. A partir d’aquí, es deia que havien anat molt pocs temps al front i que de seguida havien tornat. I també que eren molt poquetes.
Però quan t’acostes a les fonts i comences a analitzar els percentatges comencen a sortir moltes, moltes i moltes dones que estan combatent a primera fila i amb un perfil ideològic molt divers. Al voltant del 3% a les milícies van ser dones. Que encara és un nombre residual però molt significatiu si tenim en compte que la guerra era un espai reservat als homes. Per tant, la dona hi participa, hi participa massivament, durant les primeres setmanes de la guerra. El percentatge ideològic també és brutal, perquè de les aproximadament 1.200 dones que estan a les milícies entre el 24 de juliol i el 31 de desembre, les de la CNT no arriben a ser 400.
Sempre s’havia cregut que eren majoritàriament de la CNT… De fet el PSUC organitza unes milícies femenines…
No és que les organitzi. És des de la Secció Femenina del PSUC que les dones que en formen part creen unes milícies femenines obertes a totes les dones de les organitzacions antifeixistes, cosa que no agrada a la directiva del PSUC, que en principi pretenia mobilitzar-les a la rereguarda i enquadrar-les a la seva organització.
Elles tiren pel dret i acaben muntant un Batalló Femení de Catalunya, format íntegrament per dones, i no només del PSUC, també d’Esquerra Republicana, d’Estat Català, del Partit Sindicalista, del POUM, d’Izquierda Republicana, de la FAI… Diferents organitzacions que aporten dones d’una manera significativa, unes dones de les quals moltes ja tenen una tradició de lluita molt potent i que identifiquen el feixisme com el seu gran enemic. Són dones que estan decidides a combatre: i lluiten i moren i pateixen igual que els homes.
Així i tot, amb la militarització les dones van ser expulsades de les milícies. A la teva tesi documentes com, per exemple, la Columna Libertad, que es trobava a Madrid, decideix retornar les dones a Barcelona. Com es produeix aquesta expulsió?
La Columna Libertad, del PSUC, però també altres de llibertàries, de seguida comencen a purgar les dones per culpa d’una concepció masclista, perquè no hi ha cap motiu objectiu per fer-les fora. Això ja passa durant les milícies: primer les acusen de prostitutes i de contagiar malalties venèries, i després es permeten el luxe de desprestigiar-les des de la premsa –llibertària, comunista i altres–. Diuen d’elles que per qüestions físiques són incapaces de córrer o de disparar, que els pits les desequilibren, que quan corren cauen de cul… que són físicament inferior als homes. I això des d’una visió comunista, anarquista o al cap i a la fi revolucionària, que no deixa de sorprendre.
Així i tot, la majoria de les dones es queden i no és fins a la militarització que les expulsaran definitivament. Per tant, cal remarcar aquesta doble derrota de les dones catalanes: la primera per part dels seus companys i organitzacions; la segona, la repressió que vindrà després, amb el franquisme.
Crec que ho podem deixar aquí, hem tocat molts temes. Moltes gràcies.
Moltes gràcies a vosaltres.
