Ens trobem altre cop a la Facultat de Geografia i Història de la UB per entrevistar a Pau Castell, guanyador dels premis Noguera i de d’Institut d’Estudis Catalans i el tercer premi del Claustre de la UB per la seva tesi “La caça de bruixes als segles XV i XVI a Catalunya”. Primer de tot: Què s’entenia aleshores per bruixeria i quines pràctiques eren reconegudes com a tals aquests segles a Catalunya?
El que hem d’entendre primer de tot és que el “crim de bruixeria”, com se l’entenia llavors, apareix per primer cop a la història el segle XV, durant aquests anys de crisis profunda de l’època baix-medieval, que vol dir que no existia abans. És un crim que apareix per l’acumulació de tradicions anteriors molt relacionades amb el malefici, el mal donat, amb la persecució de l’heretgia… que també tenen a veure amb la creença amb diversos esperits nocturns que tenen la capacitat d’entrar a les cases i donar mal. És el que entenem com el “concepte acumulatiu de la bruixeria” que finalment es reformula i dóna lloc a aquesta nova creença, aquest nou crim, que coneixem com a bruixeria. Aquest crim consisteix en la creença que existeix uns grups de homes i dones que es reuneixen de nit i que juren fidelitat al diable, en forma de boc normalment, abjuren de la fe cristiana i porten a terme una sèrie de rituals orgiàstics i demés. I sobretot aquesta creença es basa que aquesta gent o suposada secta herètica són capaços de donar mal: bàsicament de provocar la malaltia i la mort de persones, animals i conreus per mitjans malèfics.
Alguns d’aquests mitjans són tangibles, com els verins, les metzines que recullen els documents on es descriuen com “bruixes i metzineres”, o bé altres més intangibles com ara maleficis, conjurs o la capacitat d’entrar a les cases tancades de nit per esclafar o cruixir les criatures amb les seves pròpies mans, etc… Això és el crim de bruixeria, un crim que es formula a partir del segle XV i que de fet aquí a Catalunya tenim alguns dels primers exemples de persecució d’aquest nou crim. Podem dir que tenim el dubtós honor de ser el primer lloc d’Europa on es fa la primera llei europea, al 1424, contra aquest nou crim de bruixeria contra Déu i la societat, ja que aquell any a la Vall d’Àneu el comte del Pallars i els prohoms es reuneixen i formulen aquesta llei amb la pena que es mantindrà al llarg dels segles que és la mort, la confiscació dels béns de l’acusada per part del senyor i l’execució. Normalment era la forca seguida de la cremació del cadàver.
Què causava tanta por a la societat respecte aquestes pràctiques i persones? I si causaven tants mals tràngols per què no havien estat anteriorment perseguides?
Hi ha una tradició d’origen baix-medieval que la historiografia anomena “la por del complot diabòlic”, una creença molt actual, de fet, que considera que les desgràcies que arriben a la societat són causades per un grup de gent malèfica. Això ja havia passat amb anterioritat: pensem amb el tema del càtars o dels templers. Aquesta idea normalment va vinculada amb la heretgia, grups herètics que atempten contra la societat cristiana. Però havia passat sobretot al segle XIV amb els jueus i els leprosos. En el segle XIV hi ha la ferma creença que el Diable ha provocat un complot on els leprosos, instigats pels jueus, han enverinat els pous i que fa estendre la gran epidèmia que es vivia en aquell moment. Aquesta creença s’estén i hi ha una resposta a això: hi ha persecucions de leprosos, hi ha persecucions de jueus, la justícia actua… es va arribar fins i tot a tancar les fronteres. Aquests episodis van deixant la idea del complot diabòlic, i ho acabarà recollint el tema de la bruixeria i la caça de bruixes. S’acaba creient que totes aquestes morts d’infants, de bestiar no són per causa divina sinó que les provoquen persones, encarnades en la figura de bruixes i bruixots. Tot això és el que fa que la gent en èpoques de gran mortalitat, d’epidèmies, de desgràcies, acudeixin a les autoritats per tal que facin la seva feina, que investiguin, que identifiquin els culpables d’aquells mals i que els castiguin. Aquesta imatge trenca el tòpic que s’havia tingut durant els anys 50, 60 i 70 com a fenomen vinculat a la Inquisició, als tribunals eclesiàstics, en una espècie de croada contra les bruixes i la cultura popular en aquesta dicotomia, de la qual se n’abusa molt, entre la cultura popular i la cultura d’elit. I avui en dia sabem que això no és així.
A partir dels anys 70 es va començar a publicar moltíssima documentació de l’època que ha canviat aquesta visió i que presenta la cacera de bruixes com un fenomen que va de baix a dalt, les acusacions de bruixeria s’inicien quasi sempre a nivell local i a partir d’acusacions dels veïns i veïnes de les sospitoses. És a partir d’aquests acusacions que els tribunals actuen i porten a terme uns processos judicials contra les acusades, en canvi, tribunals eclesiàstics com la Inquisició aquí a Catalunya tenen un paper molt limitat. De fet el tribunal de la Inquisició és un tribunal molt escèptic pel que fa al crim de bruixeria i a més és un tribunal rigorós en l’aplicació del dret. Per tant, en un cas de bruixeria, que judicialment és molt difícil de demostrar (com es demostra que han entrat de nit en una casa amb les finestres tancades o que a través d’un malefici han provocat la mort del fill?)… deixa els casos de bruixeria dins de l’àmbit de la superstició. En canvi els tribunals civils, aquests tribunals locals, que estan molt més a prop de la gent i de les seves pors, van ser molt durs i sovint no van complir l’ordre del dret. Per exemple feien un ús molt alegre de la tortura o turment judicial, no respectaven les bases ni les defenses de les acusades per mirar d’aconseguir aquestes sentències de culpabilitat, per, com diuen els documents de l’època, “purgar la terra d’aquesta plaga”.
Un cop una veïna o veí era acusat de bruixeria, quin era el procés judicial que es duia a terme per aconseguir la confessió? Quins mètodes s’aplicaven?
En principi aquí a Catalunya un judici per bruixeria no es distingia d’un judici per assassinat, té les mateixes fases. El que passava és que l’ordre del dret s’alterava per aconseguir aquestes confessions. Els judicis començaven sempre de la mateixa manera: a partir d’una denuncia, que es podia iniciar amb una acusació particular de les pròpies veïnes o veïns o es podia actuar d’ofici el propi tribunal perquè li havia arribat la noticia que s’havia comès un crim, que estaven donant mal en una determinada zona. Quan el tribunal accepta la denuncia el primer que fa és una enquesta de testimonis. Aquesta és la primera fase del judici, l’enquesta o inquisició, que diuen els documents, del verb “inquirir”, investigar o preguntar. En aquesta inquisició el que es fa és cridar diverses persones de la comunitat per interrogar-los sobre la presència de bruixes i bruixots a la zona, si sospiten d’algú, si hi ha alguna dona que tingui fama de bruixa o que hagi estat acusada amb anterioritat, si se’ls ha mort animals o criatures en circumstàncies estranyes, etc… S’intenta extreure informació per determinar la presència de bruixes en la zona i qui són. Amb tota aquesta informació el procurador fiscal ja pot identificar i detenir les sospitoses. En el primer interrogatori les sospitoses en la gran majoria declaren ser innocents, no hi ha pràcticament cap dona que es declari bruixa només començar. Davant d’això el tribunal tenia una sèrie de mecanismes per determinar la culpabilitat de les acusades.
Aquests mecanismes estaven bastant allunyats de l’ordre del dret i un dels més utilitzats va ser un peritatge corporal que es coneixia com l’examen de senyals. Aquest examen consistia en despullar l’acusat o acusada per buscar en el seu cos una espècie de marques del Diable o de bruixes i bruixots, ja que se suposava que el Diable marcava els seus vassalls. Aquestes senyals es trobaven en el 100% dels casos. Sovint aquestes marques només les podien veure certes persones, normalment infants més suggestionables, o només apareixien quan es fregaven amb aigua beneïda o es punxaven amb determinades agulles i, en cas de les dones, també es fixava com a senyal la falta pèl, en especial la falta de pèl a les aixelles o del pubis com senyal inequívoc de pertinença a secta. Amb aquestes proves un tribunal ja podia dictaminar sentència. El que passava sovint és que arribats a aquest punt el tribunal dictaminava el que es coneix com a “sentència interlocutòria” més concretament de “turment” o de “qüestions”. A partir d’aquest punt el fiscal podia continuar l’interrogatori amb l’ajuda de la tortura.
És en aquesta segona fase del judici que apareixen totes aquestes confessions i que formen part de l’estereotip de la bruixa: vols nocturns amb ungüents per volar fins a l’aplec, els aplecs diabòlics amb la presència del Diable, el petó al cul del Diable com a jurament de fidelitat, l’abjuració de fe cristiana, rituals orgiàstics i altres. I sobretot, és en aquestes confessions que apareix, per part de les acusades de tots aquells crims, totes aquelles morts o enverinaments que havien anat sortint al llarg de l’enquesta: coses com “sí, jo vaig entrar de nit a la casa i vaig matar el fill de casa tal” o “aquelles vaques que van morir fa dos anys, vaig ser jo qui les va emmetzinar”. D’alguna manera, a través d’aquelles sessions de turment s’obté una confessió que confirma les sospites que tenia la comunitat sobre l’ intervenció malèfica en la mort del seu bestiar, les malalties, etc.. Els documents parlen de “extreure la veritat de la boca de l’acusada”. Davant d’aquesta confessió acostumava a seguir una sentència, perquè ja no hi havia defensa possible. La prova definitiva en el 90% dels casos és la confessió de la pròpia acusada, el fons no hi ha cap altra prova que aquesta. Això porta a la sentència de mort i l’execució pública on es llegien els càrrecs de la sentència i, així, es va reafirmant aquesta creença popular que eren realment responsables de les desgràcies que passaven a la societat i eren penjades i cremades seguidament.
Quines maneres tenien les acusades de sortir-ne ben parades un cop es veia que se les acusava i que el judici agafava aquest camí cap al turment?
No gaires, la veritat, perquè el propi sistema judicial que acabem de descriure deixava poc marge d’actuació a les acusades. En alguns casos si podien aconseguir el suport de familiars per pressionar o negociar, sobretot si el tribunal era més just o més rigorós en l’aplicació del mètode, podien aconseguir el se’n deien les defenses. En aquestes defenses, si les podia presentar, la persona tenia possibilitats de sortir-se’n perquè es podien presentar testimonis a favor de l’acusada que deien que era una bona dona, que mai havia fet res. O bé en aquestes defenses s’intentava invalidar els testimonis contraris dient, per exemple, que eren “enemics manifestos” o que l’estaven acusant perquè tenien un conflicte de terres o un conflicte polític d’algun tipus i això els invalidava com a testimonis. A través d’aquestes defenses trobem que algunes dones, efectivament, van sortir-se’n, van ser absoltes o condemnades a penes lleus. L’altra via de sortida per a aquestes dones, contràriament al que pugui semblar, era el recurs al tribunal de la Santa Inquisició de Barcelona, perquè va ser un tribunal molt escèptic davant d’això.
Tenim els casos de dones jutjades prèviament per un tribunal local que en un moment donat aconsegueixen apel·lar i portar el seu cas a la Inquisició. Aquests inquisidors es llegeixen aquest judici, veuen totes les irregularitat comeses, que no s’aguanta a nivell legal. Normalment les tornen a interrogar, a vegades les tornen a torturar, i en aquests casos, les dones, en veure’s en un ambient diferent i la possibilitat de salvar-se, normalment es desdiuen de tot allò que han confessat. Diuen que tot era mentida, en el cas concret d’una dona diu “no me acuerdo de lo que dije pues esa noche había bebido vino” (Nota del Redactor: les actes de la Inquisició es prenien en castellà en aquella època) i per tant no tenia validesa el que havia dit. De manera que davant la reclamació d’innocència per part de l’acusada i les irregularitats comeses durant el judici moltes vegades el tribunal inquisitorial acabava absolent aquestes dones o condemnant-les a penes lleus per superstició, com una penitència.
Com evoluciona la caça de bruixes des d’una persecució popular i més esporàdica com era al segle XV fins a la caça estesa i sistematitzada dels segles XVII i XVIII a tota Europa?
La cacera de bruixes és un fenomen que dura més de tres-cents anys i per tant té moltes fases diferents i no funciona igual en època medieval que en l’època moderna. El primer tret distintiu és a nivell geogràfic, ja que quan s’inicia aquesta caça es limita a unes zones molt concretes d’Europa, que són les zones dels Alps Suïssos fins a la zona centre i nord d’Itàlia, i per altra banda la zona de la Provença francesa i baixant fins als Pirineus incloent Catalunya. Podem parlar, així, d’un triangle entre Barcelona, Basilea i Milà on apareixen els primers casos. A partir de finals del segle XV i amb la publicació de grans tractats contra aquest nou crim de bruixeria, de manuals per als inquisidors, com el famós Maleus Maleficarum, el Martell dels Malvats, el fenomen s’estén cap Alemanya i els Països Baixos i salta cap a les Illes Britàniques. Veiem una extensió progressiva, a mesura que van passant les dècades, cap al nord d’Europa i trobem les caceres més fortes en llocs com Polònia al segle XVII, dos-cents anys més tard que aquí comencés aquest procés. També és cert que a mesura que passen les dècades es va fent més intensa aquesta caça ja que va arrelant més en la gent la idea del complot, i fins i tot es professionalitza. Apareixen una sèrie de personatges com els caçadors de bruixes professionals o descobridors de bruixes o endevinaries que es deien a l’època. Eren sempre homes amb la suposada capacitat d’identificar les dones que eren bruixes de la resta, i és que evidentment a nivell físic una dona no es diferenciava en res d’una bruixa; per tant, eren necessaris tots els processos esmentats com els exàmens de senyals per demostrar que eren bruixes d’alguna manera.
Doncs a aquests descobridors, la gent els atribuïa la capacitat quasi sobrenatural de detectar-les, per tant s’anaven movent pel territori i en èpoques d’especial mortalitat o epidèmies feien el seu agost perquè sovint les pròpies vil·les, ciutats o consells municipals els cridaven expressament perquè identifiquessin les seves bruixes, la causa del seu mal. Aquí Catalunya en tenim uns quants de famosos, com un del segle XVI que va actuar a la zona del camp de Tarragona, un morisc que es deia Malet i es va escampar la brama que era capaç de identificar les bruixes. Va iniciar una espècie de gira per les viles del camp de Tarragona com Reus, Montblanc, Alcover, Sitges o Tarragona mateix i va arribar fins a Cervera i veiem que les autoritats municipals el contractaven perquè els lliurés de les seves bruixes amagades. Quan arribava a la vila en qüestió les dones sortien al carrer i ell les identificava. S’iniciaven desenes de processos com els que comentàvem, allunyats de l’ordre del dret, molt ràpids i sovint amb l’aplicació de la tortura que conduïen a l’execució d’aquestes dones. El final d’aquest Malet és quasi poètic ja que va acabar a mans de la Inquisició, acusat per els familiars d’algunes de les dones processades que van apel·lar a la Inquisició de Barcelona, que va acceptar jutjar alguns d’aquells casos.
El fiscal inquisitorial en va condemnar a mort sis o set i quan la Inquisició Suprema de Valladolid es va assabentar d’això immediatament van enviar un visitador que va aturar tots els processos al·legant que no tenia cap sentit el que estaven fent, va alliberar totes les dones que quedaven i va castigar els propis inquisidors de Barcelona per permetre tot allò. És curiós veure la correspondència entre les Inquisicions de Barcelona i Valladolid ja que els primers diuen que, si no actuen ells, els tribunals municipals cometen autèntiques escabetxines i que com a Inquisició han d’actuar davant dels casos d’heretgia i si aixequen la mà d’aquí els tribunals civils agafaran la justícia per la seva mà. Aquesta aparició de caçadors de bruixes demostra el procés de professionalització de la cacera, que veiem també en els propis jutges. Ja en el segle XVII tenim algun document del Pirineu que ens parla de determinats jutges i notaris que pagant-los un preu ja fixat s’encarregaven de dur a terme una cacera de bruixes en una determinada zona i cobraven a tant per bruixa executada, així que realment ja estem parlant d’una altra dinàmica.
Quantes bruixes van ser ajusticiades, sobretot als segles XV i XVI?
Aquesta és la gran pregunta. No ho sabem realment. No ho sabem perquè la documentació que s’ha conservat és una petita part de tots els judicis que es van celebrar. Conservem uns quants centenars de casos dels segles XV i XVI, que vaig recollir a la meva tesis, però sabem que van ser milers i no sabrem mai quants n’hi van haver realment. Per posar un exemple, a principis del segle XVII, coincidint en períodes de carestia i epidèmies a Catalunya, es van produir grans caceres de bruixes i algun dels documents de l’època diu “de algunos años a esta parte se han ejecutado a más de tres mil mujeres”. Estem parlant d’una execució massiva de dones en poc més de tres anys. Són unes xifres comparables als gran focus de caceres de bruixes a Europa com Bòsnia o Països Baixos i altres zones d’Europa central on la caça de bruixes va ser més intensa. Doncs a Catalunya l’hem de posar al mateix nivell com a punt especialment dur de la persecució.
Els poders intel·lectuals d’elit del moment, com la noblesa feudal, prohoms o cortesans urbans o el propi estament eclesiàstic més il·lustrat, quina posició prenien en aquest tema?
Durant el segle XV el tema de la bruixeria va aixecar grans debats intel·lectuals. Es van escriure molts tractats i es van formar debats al voltant del tema. En els propis concilis de l’Església es pronunciaven sermons i es discutia si aquesta nova secta existia realment o no, si efectivament aquestes dones eren capaces de desplaçar-se per l’aire a través de diables o a través de determinades formules o si només ho somiaven. Si eren fantasies o somnis o si eren transportades corporalment al lloc de l’aquelarre perquè això tenia unes implicacions a nivell teològic i filosòfic, a nivell metafísic, molt importants. Era realment el Diable capaç d’interactuar amb els objectes corporis o només podia temptar i provocar al·lucinacions? Hi havia autèntics debats tant entre eclesiàstics com seculars, entre jutges, humanistes de l’època que escrivien sobre això. Això demostra la importància que tenia per aquesta elit aquest tema, sobretot per les implicacions religioses i de filosofia natural.
Per exemple hi ha un humanista castellà del segle XV que escriu un tractat sobre la superstició i que esmenta aquesta creença que les dones van de nit i cavalquen amb els diables per entrar a les cases i xuclen la sang de les criatures, i que afirma que és impossible tant a nivell espiritual, pel que han dit anteriorment els teòlegs, com a nivell natural, perquè un cos amb tres dimensions no pot passar per aquests forats tan estrets i per tant les mares no han d’excusar-se en les bruixes si les criatures moren per falta de cura. Aquí veiem una opinió contrària i en canvi en trobem d’altres de la mateixa època que afirmen que efectivament el Diable és capaç de moure cossos, que aquestes dones actuen en nom del Diable i que el mateix fet d’argumentar que aquest fet no és possible és, d’alguna manera, col·laborar amb aquesta heretgia i ser còmplice d’aquest mal. Totes aquestes creences que xuclaven sang, que viatjaven per l’aire, etc., eren restes del vell paganisme morint a Europa per imposició final del cristianisme i de l’aparició del proto-estat als segles XV i XVI?
Tots els elements que historiogràficament s’anomenen el “estereotip de la bruixa” o la “mitologia de la bruixeria” beuen de fonts diferents i una d’elles és la creença en aquests esperits nocturns. És una creença que ve de temps molt antics, que trobem en època medieval però que ja és present en època antiga, i si tinguéssim documentació la trobaríem abans, també. Parlem de figures com les estries, les làmies, esperits femenins que es convertien en ocells i que precisament entraven a les cases per atacar els infants, i que les trobem documentades ja en època grecoromana. Figures com el Dimoni del malson que en diuen pesadilla en castellà, una criatura malèfica que entrava de nit a les cases i oprimia el pit els dorments i els esclafava els ossos, d’aquí el nom de pesadilla, de pesar (en català també se li diu la pesanta). També trobem a tota Europa la creença de les cavalcades nocturnes de determinats esperits, a vegades els dels morts, a vegades de determinades divinitats femenines com la Cort de la deessa Diana o el Seguici d’Herodies, que cavalquen de nit amb el seu seguici, i hi ha testimonis de certes persones, sobretot dones, que afirmen haver cavalcat de nit amb aquestes comitives. Això són creences que ja trobem època medieval, però tot això es reformula en sentit diabòlic a finals d’època medieval i s’integra dins de l’estereotip de la bruixa.
En català, la pròpia paraula bruixa ja ens explica moltes coses, perquè etimològicament la paraula “bruixa” ve d’una paraula indoeuropea que vol dir precisament “esclafar” o “trencar”, com el francès antic brixent o l’irlandès brixant; i d’aquí la paraula bruixa. D’alguna manera seria “la que esclafa” i fa referència precisament a una figura, no una dona de carn i ossos, si no a un esperit femení malèfic que es creia que entrava a les cases i ofegava als dorments, en especial a les criatures. Això era una bruixa en l’origen, però a finals de l’època medieval aquesta paraula es desdobla semànticament i passa a significar també una dona que té una relació amb el món d’aquests éssers espirituals ja sigui perquè és capaç de contactar-hi i mitjançar-hi o perquè és capaç de realitzar determinats rituals per protegir les persones, en especial les criatures. Moltes de les primeres dones jutjades a Catalunya són precisament dones que tenen relació amb aquest món màgic.
El primer document judicial on apareix per primer cop la paraula “bruixa” és d’aquí Barcelona, del 1419 i és un judici contra una dona que és llevadora. Precisament durant el seu interrogatori el que ella confessa és que quan neix una criatura fa un ritual perquè les bruixes i el exèrcit reial no ataquin a la criatura: posa damunt una taula amb unes tovalles, un mirall, aigua i pa perquè les bruixes s’entretinguin menjant, bevent i mirant-se al mirall i així no ataquin al recent nascut. Aquesta dona se la jutja justament vinculant-la amb la mort d’una d’aquestes criatures. Per tant, veiem que, les primeres dones acusades de bruixeria, se les acusa aquí Catalunya sobretot “d’anar amb les bruixes”, un detall molt important. En aquesta primera llei que comentàvem (1424) no es condemna a bruixes i bruixots, si no que es condemna a homes i dones que van de nit amb les bruixes al Boc de Biterna. Aquí encara es conservava aquesta connotació espiritual o mitològica que eren les bruixes en origen i que s’acabarà convertint únicament en bruixa com a dona de carn i ossos. És important perquè un esperit, evidentment, no el pots arrestar i interrogar, però a una dona real sí i la pots torturar i fer confessar els seus crims.
Per què hi havia tanta diferència entre el número de dones acusades enfront al número d’home acusats?
El crim de bruixeria és un crim principalment femení. S’associava en l’època a dones. La pròpia paraula original de “bruixa” en català no té masculí, si no que apareix després el concepte de “bruixot” i apareix com un derivat. És molt difícil parlar de xifres per la poca quantitat de documents que han arribat als nostres dies, però en línies generals a tota Europa es calcula que sobre el 80% de acusats van ser dones. En el cas català aquest percentatge és encara superior i passa del 90%, i els casos d’homes són anecdòtics. El que he pogut trobar al llarg de la tesi és que, sovint, alguns dels pocs homes acusats de bruixots són jutjats en judicis múltiples o bé que aquests homes tenen alguna relació familiar amb dones acusades prèviament per bruixeria, o són de la mateixa casa. D’alguna manera sempre entren les acusacions per via femenina.
Finalment per acabar, avui dia tenim una visió molt concreta de la bruixa: amb escombra voladora, barret, vestides de negre, la berruga, lletges amb gat negre… Com ha anat evolucionant l’estereotip fins avui dia fins a tenir aquesta imatge tant concreta quan abans era tant diferent?
Això ja forma part de la pròpia cultura europea fins arribar a la cultura de masses en el segle XX, quan aquests estereotips convergeixen. És veritat que si ens fixem en la història del cinema veiem molt bé les fases d’evolució d’aquest estereotip al llarg del segle. Perquè abans la figura de la bruixa era una figura vinculada al malefici, a la mort d’infants, etc… un gran contrast amb les bruixes d’avui dia com la Bruixa Avorrida, que són personatges per als nens o personatges de contes infantils, quan en època medieval i moderna els nens eren precisament la víctima principal. En tot cas, fins al segle XIX l’estereotip de la bruixa és el mateix: la bruixa malèfica, perillosa, i la pròpia paraula està molt connotada negativament. Això comença a canviar a finals del segle XIX amb el moviment romàntic, sobretot a través de l’obra de Michelle, que d’alguna manera reivindica la figura de la bruixa com a una víctima de la opressió del sistema medieval i, una mica, una espècie d’heroïna enfrontada als poders del moment dins del moviment romàntic i nacionalista de l’època. Això passarà al segle XX, quan trobem una tendència marcada al llarg del segle i que arriba al seu punt àlgid als anys 60, que reivindica la figura de la bruixa com a heroïna proto-feminista sobretot per la via del marxisme i del feminisme. Sobretot les dues primeres onades de feminisme, que agafen aquesta figura com a símbol i la reivindiquen, i és quan apareix la idea de la “dona sàvia” enfrontada al patriarcat.
Fins i tot trobem aquests eslògans als anys 60 dins del moviment feminista de “nosaltres som les nétes de les bruixes que no vau poder cremar”, o dones que es reivindiquen com a bruixes elles mateixes vinculant-se amb tots aquests moviments del neopaganisme, el wickans i altres. En general és això: una reivindicació i una reinvenció d’aquesta figura de la bruixa que és interessant en el context del segle XX, però evidentment té poc a veure amb la realitat històrica dels segles XV i XVI. Com a fenomen cultural i històric del segle XX és molt interessant i dóna lloc a discursos molt potents precisament sobre les relacions de gènere i poder, però poc a veure amb la història real sobre la cacera de bruixes.
Moltes gràcies per haver-nos apropat a una realitat històrica de la qual només tenim una visió sovint molt influenciada pels mitjans de comunicació. Felicitats pels premis rebuts i la tesi i per haver-nos acompanyat avui.
