La conquesta i la colonització d’Amèrica desencadenà una transformació sense precedents a un continent que, fins a 1492, s’havia desenvolupat aïllat de la resta del planeta des que es va poblar durant la prehistòria. Un dels impactes més grans de la conquesta iniciada per Castella i seguida, en diferents moments i en diverses mesures, per la resta d’Europa, fou l’hecatombe poblacional indígena. En espais com les Antilles en poques dècades la població nativa fou exterminada. La resta del continent, castigat per les malalties portades pels colonitzadors i per la violència i explotació practicada per aquests, també veié caure en picat la població indígena.
En molts espais americans el dèficit de mà d’obra produït per la mateixa colonització, requerí, des de bon principi, importar persones des d’un altre continent a l’anomenat Nou Món. L’esclavitud africana, a més de cobrir el buit humà que havia generat la conquesta en molts espais, esdevingué necessària a tot el continent per a sostenir els diferents imperis d’ultramar que anaren naixent al llarg dels segles XVI i XVII. L’Àfrica subsahariana visqué grans transformacions abans de ser colonitzada definitivament al segle XIX, la demanda europea d’esclaus per Amèrica, creixent des d’inicis del segle XVI, portà a moltes societats del continent a especialitzar-se en la caça de persones per a omplir les factories europees. El tràfic d’esclaus donà peu a la primera globalització que lligà comercialment Àfrica, Amèrica i Europa.
La tracta i el treball esclau estan a les arrels d’una part de la gran diversitat humana que pobla Amèrica, especialment l’Amèrica Llatina, avui dia. Per entendre un fenomen cabdal que diferencià enormement les formes de treball entre colònies i metròpolis durant tota l’Època Moderna i les primeres dècades de la Contemporània, hem contactat amb un especialista. Javier Laviña, professor d’Història d’Amèrica de la Universitat de Barcelona (recentment jubilat) ha estudiat durant anys la presència africana a Amèrica. Amb ell podem parlar des de la primera esclavitud, a les diferents resistències a aquesta i, també, del moment de l’emancipació iniciada a Haití a finals del segle XVIII. De forma telemàtica (a causa de la COVID-19) ens hem endinsat en els segles de la colonització d’Amèrica, i en tot el que envoltà les vides dels africans que hi arribaren de forma forçada i es feren un lloc en un món que els era extremadament hostil.
L’esclavitud és una institució existent, com a mínim, des de l’Edat Antiga. També sabem que a la Baixa Edat Mitjana es va anar consolidant l’esclavitud provinent de l’Àfrica Subsahariana en diversos indrets d’Europa. En el moment de l’arribada europea a Amèrica, aquests esclaus africans, tingueren algun paper durant les primeres conquestes a les Antilles i al continent?
D’entrada cal dir, que hi ha ordres, ja dels Reis Catòlics, dient que tornin esclaus musulmans que han arribat a Amèrica. En moltes expedicions, no en totes, els capitans de les hosts, els frares… portaven esclaus. Són esclaus de la península Ibèrica, molts de Sevilla. Per exemple en la conquesta de Mèxic, quan Hernán Cortés fa la segona entrada a Tenochtitlan, la verola havia arribat a la ciutat, portada per un esclau negre Francisco Eguía, que havia expandit la infecció. Més enllà del fet concret això ens mostra la presència d’esclaus. Trobem altres exemples, com l’expedició de Lope de Aguirre, on també hi havia esclaus negres, una crònica exposa un fet curiós al respecte; explica que quan la host es trobava amb indis, amb una comunitat, ordenaven a un “negro” que tenien, que es despullés i que corregués nu cap als indígenes, esperant que davant de l’aspecte de l’esclau, pensarien que era el dimoni i fugirien.
En definitiva, hi va haver participació esclava a la conquesta, i fins i tot en el cas de Mèxic es va donar una comanadoria (en castellà “encomienda”) a un negre, la documentació no especifica que fos esclau, però en aquell moment, davant la prohibició d’anar a Amèrica de musulmans, jueus, conversos… la hipòtesi més versemblant és que fou un esclau que participà de forma molt activa en el procés de conquesta i, com a recompensa pels serveis prestats a la Corona, se li donà una petita comanadoria.
Va haver-hi una participació, no podem dir-ne activa, no hi ha una gran massa d’esclaus, però en el procés de conquesta, sobretot al continent, ja hi havia esclaus a Amèrica. A les Antilles, la situació és diferent. El que es vol fer és una base, i per fer-ho recorren a la mà d’obra indígena forçada, no porten esclaus. Però al continent sí, van ser un element més del procés de conquesta.
Després de la conquesta ve la colonització, quina posició ocupaven els esclaus africans en les societats que estaven naixent a Amèrica arran de l’ocupació espanyola al segle XVI? Com vivien, en què se’ls ocupava…?
La posició que ocupaven era la d’esclaus. Però aquesta no necessàriament era la pitjor que es podia tenir. També hi havia esclaus indígenes, que estaven en pitjors condicions. En el moment que comença la colonització ja hi ha esclaus africans, comença la importació de mà d’obra directament des de l’Àfrica, sense passar per Andalusia, per Sevilla. El tràfic d’esclaus es fa a través dels anomenats “asientos de negros”. El primer queda en mans dels flamencs, i posteriorment passa a ser portuguès, amb diverses famílies, com els Grillo, que es reparteixen el negoci de la tracta d’esclaus. Tot i que el tràfic d’esclaus quedava en mans privades, la Corona sempre va formar part del negoci.
Des del començament de l’etapa colonial va haver-hi esclaus en diferents sectors productius. A les Antilles, quan es consolida el control del territori en illes com La Española, els esclaus s’ocupen majoritàriament en plantacions, tot i que en un primer moment se n’havien utilitzat en la cerca d’or, en els anomenats “lavaderos” fluvials.
Si parlem del continent, fins que no es consolida la conquesta el domini del territori no és ferm, per tant no s’inverteix de forma important en esclaus. Un cop queda consolidada la conquesta les ocupacions són múltiples. Una d’elles era la dels esclaus de servei, per exemple, era habitual que els convents tinguessin esclaus. De fet, en el món urbà, pràcticament tot el servei “domèstic” estava en mans d’esclaus.
La mà d’obra forçada africana, també és molt important en el sector de la construcció de les ciutats de nova planta que es funden en diversos indrets del continent americà. També són els encarregats de crear nous camins. Un exemple interessant és el “Camino Real” de Panamà, per on les riqueses del Perú creuaven del Pacífic a l’Atlàntic. El comencen a fer indígenes i l’acaben esclaus. Que després seran els encarregats de realitzar el tràfic de mercaderies a través de l’Istme.
A més del pes important que tenien els esclaus de servei, també hi havia esclaus en altres sectors, com podien serradores, mines, hisendes agrícoles, i treballs més vinculats a la realitat urbana. Aquest ampli ventall es tradueix en un fet: no hi hagué cap territori americà on no hi hagués esclaus. Cap. I participaven en totes les activitats econòmiques, evidentment en el graó més baix. Hi ha esclaus construint catedrals, sí, però són els picapedrers, mai seran els qui dissenyaran la catedral.
El model colonial espanyol pretenia separar en dues “Repúbliques” els blancs i els indígenes. D’entrada assumim que, indis i esclaus africans ocupaven posicions subalternes en l’ordre colonial, i de ben segur que van tenir relació. La pregunta és, com foren aquestes relacions? Hi hagué bona convivència, pactes, conflicte, enfrontaments… entre indis i negres?
En primer lloc cal fer un matís. El que va existir va ser un intent, de les “Dues Repúbliques”, excepte en reduccions missioneres molt concretes, mai va haver-hi un territori indígena sense control d’espanyols ni un territori espanyol sense indígenes. Les ciutats en són un exemple clar, si mirem la capital de Mèxic, que ho era del virregnat més important de l’Imperi, la població espanyola no passava d’uns pocs milers de persones, la resta eren indígenes i mestissos. I precisament, si hi ha mestissos és perquè hi va haver barreja entre blancs i indígenes, per tant aquesta separació de repúbliques és més aviat un ideal que una realitat, que només va ser molt puntual.
I en tot això què fan els esclaus? Doncs teòricament ocupen un esglaó inferior als indígenes, que són lliures, sempre en la teoria, en el que es marca a la legislació. En el moment que no es poden esclavitzar als indígenes legalment, els esclaus queden a la base de l’escala social. Però, fora de la teoria, hi ha realitats múltiples. Un exemple d’aquestes es veu a les mines de Potosí, on qui treballava a l’interior de la mina eren els indígenes mitayos, mentre que qui treballava a l’exterior eren negres, en unes condicions de treball més bones. Això s’explica perquè un esclau era una inversió de diners, amb un propietari, mentre que un indígena, no tenia un cost econòmic, no tenia un propietari i, en conseqüència, la seva vida tenia menys valor. Malgrat que el comanador perdés un indi, no perdia capital. Els esclaus negres eren capital i, al segle XVI i principis del XVII eren un producte que no era barat.
Més enllà del factor econòmic apareixen altres factors que condicionen la situació dels esclaus en l’ordre social colonial. Un exemple és el lingüístic. La legislació vinculada a les “Repúbliques d’Indis” contemplaven el manteniment de les llengües pròpies dels indígenes, l’evangelització en la llengua materna, d’això en tenim moltes proves en catequismes en llengües indígenes. Front això als esclaus africans se’ls forçava a aprendre castellà, havien de dominar la llengua dels propietaris. Com a contrapartida, el fet de dominar el castellà, acostava més als esclaus als colonitzadors i els hi donava un cert estatus, a nivell lingüístic, respecte als indígenes que no parlaven castellà. Tot i que, també s’ha d’entendre, que a les ciutats aquestes barreres lingüístiques quedaven més diluïdes.
Si parlem pròpiament de la relació entre esclaus i indígenes, n’hi va haver de tot tipus. Trobem casos en els quals hi ha cimarrons que, quan fugen, troben refugi en comunitats indígenes. Però en altres casos, en la mateixa situació, hi ha conflictes entre comunitats cimarrones i comunitats indígenes pel control i ús del territori. Hi ha des d’aliances matrimonials fins a guerres a mort. Diverses circumstàncies, com la demografia, la disponibilitat d’espais… condicionaven les relacions entre ambdós grups. També hi ha moments en els quals s’aplica la idea que “l’enemic del meu enemic és el meu amic”, és a dir, grups indígenes que havien hagut de desplaçar-se per l’ocupació espanyola, es trobaven amb grups africans que volien ocupar les terres on havien fugit, i forgen aliances contra els colonitzadors.
Són fenòmens molt complexos. Un exemple interessant el trobem a l’Equador, Jean-Pierre Tardieu estudia els anomenats Negros de Esmeraldas, on hi ha una comunitat cimarrona molt important. En aquest cas es passa dels “negros” als “zambos” [Nom que rebien en època colonial les persones que naixien de la barreja entre indis i esclaus africans]. Tardieu defensa que hi hagué molts matrimonis entre cimarrons, homes, i dones indígenes. Els fills barons d’aquestes unions eren promocionats perquè esdevinguessin caps de les comunitats indígenes de les seves mares, d’aquesta manera, els que havien estat esclaus fugats, aconseguien mantenir-se al territori. Però perquè tot això pogués passar havia d’existir una relació bona amb les comunitats indígenes que envoltaven als dits cimarrons.
A Centreamèrica trobem múltiples realitats, al Darién trobem relacions de conflicte entre indígenes i negres, fins i tot indígenes que esclavitzen a africans. Això també passa, de forma més important, a la Mosquítia, a Nicaragua, on els africans que s’estableixen en territori indígena esclavitzen als natius i els venen als anglesos. Hi ha tot tipus de relacions, i també de conflictes.
I pel que fa als blancs? Els africans que foren esclavitzats i traslladats per la força al Nou Món, trobaren vies –directes o indirectes– per resistir-se a la mateixa institució de l’esclavitud?
Hi hagué elements que, al mateix temps, facilitaven la integració dels esclaus en la societat colonial, però també reforçaven les identitats africanes. Hi ha confraries de “nació”, controlades per l’església, però que també es reunien sense presència dels capellans. Una confraria, que d’entrada, havia de ser un element d’integració i d’assimilació al món hispànic, esdevenia un espai de resistència cultural… jo sempre n’havia dit simbòlica, però els antropòlegs ens diuen que la resistència simbòlica no existeix perquè els elements simbòlics també són elements de la vida.
Una altra via de resistència, que ja n’he parlat, és el cimarronatge, que és freqüent a tota Amèrica. També era habitual el boicot al treball, una arma molt important per als esclaus.
Per altra banda, a mesura que es va consolidant l’esclavatge com a sistema, sobretot al segle XVIII, comença a haver-hi una legislació més important. Aquest fet permetia als esclaus recórrer a mecanismes legislatius que els beneficiessin. Hi ha casos concrets, d’esclaves domèstiques, dones, que denuncien a l’amo per abusos, o a la dona de l’amo que, per enveja, maltractava a l’esclava. Eren dones esclaves que apareixien com a altives, no submises, que no assumien la seva condició servil. En aquests processos es veu com el que sol·licitaven les esclaves era un canvi d’amos, una possibilitat que reconeixia la legislació, un jutge marcava un preu i havien d’aparèixer compradors. El que passava, en aquests casos, era que ningú volia comprar una esclava que havia començat un procés judicial, que responia als amos, que es resistia… i això feia que el preu baixés i, les mateixes esclaves podien comprar la seva llibertat. Les esclaves aprofitaven els buits de la legalitat per aconseguir la seva llibertat, a través de mecanismes força complexos.
Aquest darrer mecanisme es podia donar en general entre esclaus conflictius, que acabaven tenint un preu més baix, i podien intentar comprar-se a ells mateixos. De fet, en la majoria de documents de compravenda d’esclaus, per norma estaven incloses una sèrie de fórmules on el venedor ja contemplava que els esclaus donessin problemes. Les cartes de compravenda afirmaven que els esclaus es venien “sin vicios conocidos”, era una forma que els venedors tenien per evitar-se problemes posteriors, ja que si un individu venia, conscientment, un esclau que bevia, o jugava, o simplement es resistia a la seva condició, el comprador podia reclamar.
Un dels múltiples objectius de la colonització d’Amèrica era l’evangelització dels seus habitants, els esclaus també entraren en aquesta dinàmica. Però, es va produir una conversió real al catolicisme entre els esclaus? Va ser acceptada sense cap recança?
D’entrada ens hauríem de preguntar si existia un catolicisme real entre els castellans. El que és segur és que hi havia formes de catolicisme popular, que es donava en el món castellà, però també entre els esclaus africans i els indígenes. En el cas concret dels esclaus, les confraries de les quals he parlat abans, eren una eina per evangelitzar als negres, però alhora, servien per reforçar creences africanes.
Es van mantenir, de forma evident, rituals propis dels cultes africans. Però això es dona en paral·lel a una acceptació superficial del catolicisme. Per a un esclau, que li mullessin el cap amb aigua beneïda no era un problema. Però no podem parlar d’una evangelització perfecta. Ni entre els indígenes ni entre els africans. De fet, la prova més clara és que encara avui dia perviuen pràctiques rituals entre indígenes i africans, o descendents d’africans, o si vols negres, o africans-americans (perquè actualment els descendents dels qui foren esclaus africans a Amèrica utilitzen un ampli ventall de termes per auto definir-se).
L’evangelització va donar el que va donar. Però bé, aquí també celebrem el Sant Joan, el Nadal, que coincideixen amb festivitats precristianes. Són festes cristianes? Sí, però amb pervivències prèvies. I a Amèrica va passar el mateix, salvant les distàncies.
A mesura que les dues potències colonitzadores inicials (Espanya i Portugal) anaven perdent pes, van entrar en escena altres regnes europeus a Amèrica. En les noves colònies no hispàniques, quin paper tingué l’esclavitud? Hi havia alguna diferència remarcable amb els territoris dominats per les monarquies ibèriques?
Aquí hem d’entrar en un problema metodològic. Va existir tota una teoria als anys 20 del segle XX, de Frank Tannenbaum, que plantejava que hi havia tres models d’esclavatge: l’Ibèric, que tenia tota una tradició, una legislació i que tenia un sistema religiós que protegia a l’esclau. Un sistema francès que no tenia ni tradició ni legislació però que també tenia un sistema religiós “protector”. I en darrer lloc un sistema anglosaxó que no tenia comptava amb cap dels tres elements.
Després apareix la teoria d’Eugene Genovese, que diu que la nacionalitat del propietari no marca la relació amb l’esclau, que el que marca és el mercat, la dedicació de l’esclau. Un esclau de plantació sucrera es cremava igual a Sait-Domingue, a Jamaica, a Cuba o al Brasil, els 3 models feien el mateix amb els esclaus. Els esclaus de l’anyil estaven igual a l’Amèrica espanyola que a la francesa. No depèn tant de la nacionalitat ni del sistema legal de cada potència, sinó de l’ocupació de l’esclau.
El que passa és que a les Antilles Britàniques i Franceses l’esclau estava dedicat bàsicament a la producció de sucre, i això comportava que l’esclau passés per un infern, la població esclavitzada era pràcticament cremada, esgotada, en la producció de sucre. I això era el que determinava realment la condició de l’esclau, no si el seu propietari era anglès o ibèric.
Enllaçant-nos amb la pregunta anterior, la primera independència de l’Amèrica Llatina es donà a la colònia francesa de Saint-Domingue i, en aquesta, hi tingueren un paper central els esclaus africans. Què va portar als habitants de l’actual Haití a revoltar-se contra França? Quines conseqüències immediates va tenir?
Ara t’hauria de dir “me gusta que me hagas esta pregunta”, perquè acabo de publicar un llibre “De Saint-Domingue a Haití: Conflicto y Revolución”, a Puerto Rico, just ara n’he rebut alguns exemplars, així que és un tema que tinc dominat.
Doncs, bé, el primer desencadenant va ser la convocatòria d’Estats Generals a França, que va portar a les colònies a voler convocar assemblees. Se sumen diversos factors, per una banda hi ha els representants de la monarquia, per l’altra els assembleistes de París amb representants a les colònies, que prohibeixen les assemblees colonials. Davant la prohibició els colons defensen la seva legitimitat i, en aquest interval de temps, França decreta la igualtat entre lliures de color i blancs.
Aquest darrer fet topa frontalment amb els assembleistes colonials, es nega el dret a les persones lliures de color a ser ciutadans. El primer a aixecar-se contra els assembleistes colonials va ser un mulat, lliure, Ogéqui s’enfronta a l’assemblea de Saint Marc, fuig a Santo Domingo (a la part espanyola de l’illa) per evitar ser assassinat pels assembleistes. Des de Santo Domingo se l’extradeix a la colònia francesa de Saint Domingue. Ogé i una dotzena més de mulats són executats en plaça pública. A partir d’aquí comença una guerra entre els blancs i els lliures de color.
Davant d’aquesta situació, els lliures de color el que fan és armar esclaus per enfrontar-se als blancs. Tot això passa abans de la Guerra de la Convenció. A partir de la Convenció de París i, sobretot, en el moment que es decapita al rei de França, comença la guerra contra els enemics de la Corona, tots els estats europeus s’oposen als canvis que s’estaven donant a França, amb el suport dels reialistes francesos.
En paral·lel als fets d’Europa, els esclaus ja s’han alçat a Saint Domingue, ja controlen l’illa. Els espanyols, utilitzant ex-esclaus de França, ocupen gairebé tot el que serà Haití. Els anglesos també aprofiten la situació i ocupen una part important de la colònia francesa, mentre que sota control francès només queden algunes ciutats i algunes regions rurals. Però el 1794 la Convenció de París decreta la llibertat dels esclaus, i això fa que molts dels que estaven lluitant amb els espanyols, com Toussaint Louverture, Jean François, Georges Biassou… el gruix dels cabdills dels revoltats pacten una pau amb França. Els mateixos ex-esclaus expulsen als anglesos de l’illa i, també, fan retrocedir l’àrea conquerida pels espanyols els anys anteriors.
Abans que això passés ja s’estava repartint la colònia entre diferents agents, el 1794 ja es veia clar que els esclaus no tornarien a treballar com a tals. Espanya pensava quedar-se el que havia conquerit, creant una franja per a una tercera potència, Holanda o Prússia (no podia ser França ni Anglaterra) i, en darrer lloc, una part per Anglaterra. Finalment, però, Espanya renúncia a les seves aspiracions sobre Saint Domingue a canvi de la retirada francesa del País Basc.
En definitiva, és la revolució francesa la que provoca, en primer lloc, un esclat de violència dels blancs contra la població de color lliure, i després dels negres en contra de tots els blancs. Posteriorment, amb l’arribada de Napoleó, s’envia al general Leclerc a conquerir Saint Domingue, amb participació de mulats en l’expedició de reconquesta. En un moment inicial els ex-esclaus accepten l’entrada francesa, però davant la voluntat de Napoleó de tornar a instaurar l’esclavitud perd el suport inicial dels mulats. Finalment els francesos són expulsats de l’illa amb el resultat final de la independència d’Haití.
I si parlem de les conseqüències, per mi n’hi ha una que és importantíssima, i és que a partir d’aquell moment es va desplegar tota una bateria de mesures contra els negres a tot el continent. La por va circular per tota Amèrica i per tots els pobles colonitzadors d’una forma tremenda. Un exemple d’aquest fet el trobem el 1802, quan Napoleó carrega un vaixell de negres alçats de Martinica. L’embarcació va recórrer tot el Carib intentant vendre els esclaus sense èxit. Ningú compraria negres francesos alçats. Finalment són desembarcats a la Guajira. Però, des d’aquell moment, a les colònies la situació estava enrarida, qualsevol moviment de negres o mulats lliures es veia com a fruit de la influència de la revolució francesa.
Per acabar, havent entrat al segle XIX el gruix de colònies americanes començaren els seus processos d’independència. Un cop aquests culminaren, desaparegué l’esclavitud? En quina situació quedaren els africans i els seus descendents en els estats que anaven naixent a l’Amèrica Llatina?
Des dels processos d’independència hi ha cinc decrets vinculats a la llibertat dels esclaus a l’Amèrica Llatina, i si en són cinc, de decrets, vol dir que els quatre anteriors, no s’han complert. Finalment el 1850 queda abolida de forma definitiva l’esclavitud. I, a partir d’aquest moment, comença un procés d’invisibilització dels negres a Amèrica. No hi ha negres a Amèrica. A cap dels nous països hi ha hagut negres, ni hi ha hagut esclaus. I, de la mateixa manera que no existien a la història, tampoc eren ciutadans. S’entra en el que Nina Friedemann deia, en un cas concret, la “invisibilitat del negre a Colòmbia”. Mai van ser considerats éssers humans, van ser carregadors, van ser cimarrons, propietats… també van ser lliberts, i precisament si eren lliberts era perquè havien sigut esclaus. Quan tots són lliures simplement desapareixen de la història. I fins avui dia els descendents dels esclaus continuen intentant sobreviure, en condicions molt dures. Els passa com a moltes comunitats indígenes, que queden a la marginalitat, perquè són marginalitzats sense ser marginals, perquè són una part important del procés productiu.
També podem entrar en altres formes d’esclavitud, l’any passat un col·lega i amic meu, Michael Zeuske, va publicar un llibre sobre l’esclavitud global a Pamplona (Esclavitud: Una historia de la humanidad), en una editorial cooperativa que es diu Katakrak. Zeuske defensa que amb el que s’acaba és amb l’esclavitud legal. Però que després hi ha altres formes d’esclavitud en contextos de marginalitat, treballs forçats… formes d’esclavitud que fins i tot es mantenen ara. Zeuske parla d’etapes d’esclavitud: l’antiga, la moderna que s’expandeix per tot el món i, en darrer lloc, la que es dona a partir de l’abolició de l’esclavitud, les altres esclavituds, que es van repetint, per acabar en aquests contractes precaris que són, formes també d’esclavatge, per no parlar de la Tracta de Blanques, que diem de blanques però molt sovint són negres que acaben en prostíbuls sense cap tipus de drets, en condicions d’esclavitud. Per no parlar de l’Aràbia Saudita o els Emirats Àrabs, on els migrants musulmans d’altres països, quan arriben els prenen els passaports i els posen a treballar a la construcció. Ara, no n’estic gaire al dia perquè no m’interessa el futbol, però per al Mundial de Qatar qui està construint els estadis és mà d’obra esclavitzada, sense ser esclava legalment.
-
-
(Cornellà de Llobregat, 1995). Graduat en Història, Màster en Estudis Llatinoamericans a la Universitat de Barcelona, doctor en Història d'Amèrica per la Universitat de Barcelona, la seva tesi doctoral analitzava les resistències i pactes entre els indígenes kuna i l'Imperi espanyol durant el segle XVII.