Ens trobem amb la doctora Meritxell Tous a la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, on exerceix la seva tasca com a docent i investigadora. Especialista en el passat indígena de l’anomenada Gran Nicoya, a Centreamèrica, ens parla sobre les societats que habitaren l’istme que uneix Nord-amèrica amb Sud-amèrica, abans, durant i després de la conquesta castellana de la regió.
Els natius de Centreamèrica van ser dels primers, després dels de les Antilles, que van rebre l’arribada dels conqueridors castellans. Qui habitava la regió abans de la conquesta, durant els segles XIV i XV? Era una regió homogènia social i culturalment? O existia un gran ventall de cultures?
Primer de tot cal fer una precisió. Quan et refereixes a Amèrica Central, estàs parlant d’una àrea geogràfica que comença a l’istme de Tehuantepec, i això vol dir que inclous una part de Mesoamèrica. Concretament, part del Golf de Mèxic, de Oaxaca, i la totalitat de l’àrea Maia. En canvi, si parlem de la Baixa Amèrica Central, aquesta va des del centre-oest d’Hondures i del Salvador, fins a la frontera entre Panamà i Colòmbia. Fitxa’t que si utilitzem el terme geogràfic incloem dues àrees culturals, tu em preguntes si és una regió homogènia, doncs en aquest cas és molt més heterogènia del que podríem pensar.
Més enllà de la definició de l’espai, hem de pensar que ens trobem davant d’una regió petita, i tremendament heterogènia, hi ha una gran quantitat de pobles i tradicions. A més, cal tenir en compte que també es va anar canviant al llarg del temps. La situació és molt diferent al segle XV, que és quan Paul Kirchhoff va fer la seva definició, que al segle X o al III. De la mateixa manera, si incloguessis Mesoamèrica, i no només de la baixa Amèrica Central en l’anàlisi, passa el mateix, es parla molt dels maies, però hi ha grans diferències entre els maies de les Terres Altes i els de les Terres Baixes, una cosa és un Lacandón i una altra és un Quiché, no tenen res a veure.
La Baixa Amèrica Central esdevindrà una zona de trànsit, entre dues realitats molt diferents, Amèrica del Nord i Amèrica del Sud, els dos subcontinents, amb tradicions molt diferents, és un lloc de confluència i d’arribada. Aquestes dues tradicions, sumades al propi desenvolupament intern de la regió, fa que aquesta sigui una àrea tremendament rica i amb una cultura i una personalitat pròpia que no depèn de cap altra zona. Això propicia una diversitat extrema a nivell cultural i social.
Si intentem fer una definició senzilla veiem que hi ha una diferència clau entre la costa del Pacífic i la costa de l’Atlàntic. La costa del Pacífic tendeix més culturalment cap a Mesoamèrica, mentre que la de l’Atlàntic es veu més associada a l’Amèrica del sud. Però clar, això a Panamà es trenca, és una realitat molt diversa. A més també hem de tenir presents els canvis en el sentit de l’Istme, que a la majoria del territori és vertical, menys a Panamà que es fa horitzontal. A grans trets, si parlem de països actuals, la part central de Costa Rica, Panamà i Hondures, estan més orientats a l’Atlàntic, i la resta de territori s’enfoca més al Pacífic.
Com s’organitzaven en l’àmbit politicoreligiós les diferents societats prehispàniques centreamericanes? I a nivell econòmic, de què i com vivien els indígenes?
La mateixa complexitat que he assenyalat també es tradueix en els models sociopolítics i econòmics. És a dir, a Amèrica Central, com a àrea geogràfica, es desenvoluparen des de models estatals, com els maies, fins a petites bandes. Tot el ventall, des de societats igualitàries fins a societats estatals. En canvi, si ens centrem en la Baixa Amèrica Central, en aquesta zona mai es desenvoluparen models estatals. Parlem des de societats de rang com els cacicats i les prefectures, que cobrien diversos cacicats, fins a societats igualitàries com bandes i tribus. La situació d’aquestes depenia de la zona i del temps. Per exemple, al centre de Nicaragua trobem models tribals, a Hondures, a algunes parts de l’Atlàntic trobem algun tipus de banda, mentre que al pacífic de Nicaragua i part de Costa Rica podem parlar de prefectures i cacicats.
I, responent a la segona pregunta, del model sociopolític en deriva l’econòmic, o al revés segons el model que prenguis. Les societats estatals es caracteritzen pel conreu intensiu de la triada mesoamericana: blat de moro, fesols i carabassa. En canvi, les societats de rang practicaren majoritàriament el conreu extensiu amb poques obres d’infraestructura com les hidràuliques. De fet, no cal una producció tan important d’excedents perquè no cal mantenir unes estructures estatals. Si existeix un estat es necessiten excedents, sinó la producció pot baixar. Entre els cacicats i les prefectures hi ha molta varietat, al Pacífic torbem conreu de llavors, bàsicament blat de moro, les condicions ho permeten, els sòls volcànics són molt rics i la morfologia del terreny ajuda. En canvi, a la zona centre i de l’Atlàntic predomina el conreu d’arrels i tubercles, la iuca serà el producte estrella. Els diferents tipus de conreus marquen el patró d’assentament. El blat de moro necessita molta atenció per al cultiu, i d’una organització del treball més complexa, en canvi, el cultiu de patates, de iuca, requereix una estructura menor, a nivell de treball. En el cas dels grups amb un model sociopolític igualitari la caça, la recol·lecció i l’agricultura incipient, reemplacen a l’agricultura extensiva o intensiva. Amèrica Central és una zona molt rica en recursos naturals, a nivell de pesca a banda i banda tens els oceans, l’explotació del marisc o la recol·lecció són molt importants, no només hem de mirar l’agricultura.
I on vivien aquesta gent? Doncs depèn dels modes de producció i de l’organització sociopolítica. Si en referim a estats, cacicats i de prefectures, totes necessiten un lloc central, més gran o més petit, de major o menor complexitat, però que uneixi els tres elements bàsics del poder: l’administratiu, l’econòmic i l’ideològic. A la Baixa Amèrica Central no podem parlar de ciutats com a tals, però si d’assentaments d’entre 30.000 i 40.000 individus, més totes les unitats menors que en depenen. Estem parlant de poblacions importants. A l’altre extrem, les bandes o tribus estaven formades per poc més d’un centenar de persones. L’arquitectura variarà en funció del model sociopolític i econòmic.
Entrant al segle XVI, la regió compresa entre el que actualment és Guatemala i Panamà, rebé l’arribada de diferents hosts de conqueridors. Com s’organitzaven i què buscaven els individus que van creuar l’Atlàntic a principis de l’època moderna?
A diferència de l’heterogeneïtat cultural des de l’àmbit indígena, el bàndol conqueridor era força homogeni. De notícies de l’Amèrica Central en tenim en el quart viatge de Colón, quan va recórrer les costes des d’Hondures fins a Panamà. Ell ja parla d’una regió rica, rebrà el nom de Castilla del Oro… això ja ens dona una idea del que els conqueridors buscaven, i de quin era el seu imaginari.
Però malgrat els noms que es van rebre, la conquesta va ser tardana, i també caldria discutir si la zona va ser realment conquerida o no. Teòricament sí que ho va ser, però bona part del territori va esdevenir una “cimarronera”. Tampoc va ser pacificada, tres-cents anys de revoltes així ho assenyalen.
Per la zona que tractem hi ha dos focus de conquesta. El primer és el que emergeix des del que seria posteriorment el virregnat de la Nova Espanya, amb Hernán Cortés i els seus homes. El segon és Panamà, amb les hosts de Pedrarias Dávila. Tenim dos grups de conqueridors, que s’estan barallant pel mateix espai i van fer una mena de pinça a Amèrica Central… Això serà un problema, i portarà a una major inestabilitat a la zona. Tampoc hem de pensar en aquest tret com un element diferencial amb altres zones conquerides, no podem oblidar que al Perú es dona una guerra civil oberta entre dos bàndols, que teòricament havien de funcionar junts.
Els conqueridors buscaven el mateix a tota Amèrica, ja fos a l’imperi Tenochca, al Tawantinsuyu o a l’Amèrica Central: riqueses ràpides i fàcils. Aquest objectiu serà el motor inicial de la conquesta. En aquesta dinàmica entrarà des del comerç indígena-europeu, fins al que serien “cabalgadas”, robatoris… tot el que es pugui imaginar. Però a l’Amèrica Central no hi havia grans dipòsits de metalls, no hi havia riqueses fàcils i això feu que la regió perdés importància per si mateixa. En aquesta zona hi ha un objectiu afegit, trobar un pas a través de l’Istme, i els conqueridors que van tenir èxit en aquest sentit són els que van tenir millors resultats durant la conquesta. Un cop “descobertes” les rutes transístmiques, i havent començat la conquesta de l’Imperi Tenochca, i deu anys més tard la del Tawantinsuyu, l’Amèrica Central va perdre el poc interès que li quedava. La regió esdevé un lloc de pas, d’avituallament i d’extracció tant de mà d’obra com d’indígenes per anar a la conquesta del Tawantinsuyu. A diferència de Cortés, Pizarro no va pactar ràpidament amb els indígenes enemics de l’imperi, per la qual cosa no tenia tropes auxiliars. Per això, Nicaragua i Costa Rica era una parada obligada on les hosts s’abastien d’indígenes per anar a la conquesta del Tawantinsuyu. La meitat de les persones esclavitzades no arribaven, i els que sí que ho feien molts morien al passar de terres baixes a terres altes. Ser una zona de pas va tenir conseqüències molt negatives per als natius durant la conquesta.
A aquest fet s’hi suma que a l’Amèrica Central arriben conqueridors “de segon ordre”, els que no es varen poder situar després de la conquesta, que no rebien “encomiendas”, a Perú o Nova Espanya i, també els que van fer de la Conquesta la seva forma de vida.
Quina capacitat de resposta van tenir els natius? Com va funcionar, si es va donar, la resistència a la invasió castellana?
Els indígenes van tenir molt poca capacitat de resposta davant de la conquesta pròpiament dita. Hi ha un decalatge important entre la tecnologia de guerra i la capacitat logística d’Europa i Amèrica. Parlem de les armes de guerra, inclosos els animals, també de la capacitat de moure tropes, els europeus anaven molt més ràpid utilitzant embarcacions marítimes. Evidentment que es va produir una resistència activa, però les conseqüències d’aquesta van ser nefastes per la població doncs només va generar més morts entre la població indígena.
Tot i això, la manca de recursos, el model d’organització sociopolítica indígena i la dispersió de la població va jugar a favor de la població. S’havia d’anar conquerint grup per grup i va resultar una guerra molt lenta, que costava moltes vides a canvi de poques riqueses i els europeus van acabar prioritzant les zones més rendibles. La conquesta va resultar nefasta per aquells llocs on hi havia majors concentracions humanes com la zona del Pacífic, mentre que el centre i l’Atlàntic es van convertir en zones de frontera.
Tot i així, no podem pensar que la població indígena després de la conquesta va tenir un paper d’espectador, no s’acceptava tot allò que se li imposava. En els diferents estudis que he fet, he observat com els indígenes esdevenen protagonistes de la història, són subjectes actius, no passius, que tenen capacitat per desenvolupar tota una sèrie d’estratègies per preservar part de la seva identitat. Després d’un primer moment de total desorientació, els natius generen estratègies de supervivència davant la imposició d’una nova realitat. Aquesta és l’anomenada resistència passiva que, en realitat, fou la que els va permetre sobreviure a aquella hecatombe. Aquesta resistència es va donar en tots els àmbits tant en el de la cultura com en l’econòmic i polític però, allà on va tenir un millor resultat fou l’ideològic. La “conquesta espiritual” fou un fracàs per als conqueridors i les autoritats civils i religioses que es van haver de conformar amb una mena de “pàtina cristiana” més que en una interiorització de la nova religió. Hi havia, i encara hi ha, una doble realitat que semblava acontentar a tothom. Aquestes estratègies van permetre la pervivència del que un dia va ser la cultura tradicional, tot i que en algunes zones costa parlar d’una continuïtat. És fàcil parlar d’una continuïtat a Guatemala on la població era més nombrosa, però a Nicaragua és molt complicat, entre altres coses perquè entren en escena grups històrics formats després de la conquesta. Tot i així, els indígenes seran actors molt actius en el que s’anomena el procés d’etnogènesi, en la creació d’una nova cultura. No en una aculturació.
Més enllà de l’organització i els objectius dels conqueridors, quins foren els nivells de violència que es donaren durant les primeres dècades del segle XVI? Quin paper va tenir la monarquia en aquestes situacions? I quines conseqüències va tenir sobre la població originària del territori?
A tota Amèrica es va fer un ús desmesurat de la violència durant la conquesta. I, a Amèrica Central en especial. Ja ho he dit abans, el tarannà i els pocs recursos dels conqueridors que van arribar a aquesta zona van ser factors decisius. I, a aquest fet cal unir-li que no es van trobar les riqueses esperades. El pitjor de tot és que aquesta violència desmesurada no va acabar amb la conquesta, durant la colonització va continuar. Hem de pensar en agressions armades importants. Es deia, parlant dels conqueridors, que fins i tot Basco Núñez de Balboa, que era “el més bo dels conqueridors”, “aperreava” (feia que els gossos ataquessin) als nadius, la violència era brutal. Pedro de Alvarado, a Guatemala, en un moment donat va ajuntar a un grup d’indígenes a les seves cases i els va cremar a dins, i ho justificà dient que no tenia més remei que cremar-los vius. La violència armada va ser important.
A banda de la violència contra la població indígena, les lluites entre els diferents grups de conqueridors, que volien el mateix, van generar més inestabilitat. En una zona quan teòricament ja estava conquerida, es podien tornar a donar nivells alts de violència per l’avenç o el retrocés dels diferents grups de conqueridors. A això cal sumar-hi l’agressió un cop assentada la colònia, durant els primers anys, hi ha una agressió socioeconòmica brutal, hi ha un ús i abús de la població indígena, una quasi desestructuració i en certs casos la dissipació de societats senceres.
També hem de parlar de la violència contra les dones, que se suma a la que també rebien els homes. La població mestissa inicialment neix d’aquesta violència sexual, les dones patiren una doble violència.
A tota l’acció armada, s’hi suma una altra violència que els conqueridors no van avaluar: les malalties. Les epidèmies van ser el millor aliat pels conqueridors, ni gossos, ni cavalls, ni arcabussos… i era una arma que no perjudicava els conqueridors.
També cal tenir present els efectes psicològics devastadors de la conquesta i de les epidèmies sobre els indígenes, que es preguntaven per què els conqueridors no morien per les malalties, mentre que els natius sí que ho feien, i morien massivament. Els natius arriben a percebre que la devastació que vivien era causa d’alguna mala acció pròpia, dubtaven dels seus valors, fins i tot els mateixos déus els havien abandonat. Aquesta situació porta al fet de que moltes dones es neguessin a parir, hi hagués infanticidis i suïcidis. Resultava molt difícil aguantar aquella situació, la medicina tradicional no sabia com tractar les noves malalties, i això genera una gran frustració.
Dit això, la immediata conseqüència de la Conquesta, va ser el descens demogràfic. Per exemple, a la Gran Nicoya va suposar un 92% de la població. Enfront de tot això què va fer o com va reaccionar la monarquia? Legislant. Legislar a favor dels indígenes, des de les lleis de Burgos fins a les Lleis Noves del 1542. En aquest sentit, personalment, penso que es tracta més d’una protecció degut a la necessitat de mà d’obra que no a altres interessos… algú havia de treballar. També cal recordar que la monarquia va rebre Amèrica com un regne més, com podia ser el de Nàpols, això portava al fet que els indígenes no poguessin ser esclavitzats sobre el paper, aquest fet també incidí en la protecció sobre la població indígena. En temps dels Àustria no es parlarà mai de colònies, no s’utilitzarà el terme fins al canvi de dinastia. Però, estem parlem en l’àmbit teòric, a la pràctica Amèrica en temps dels Àustria va funcionar exactament igual que una colònia. Però jurídicament no ho era. La Corona havia de ser coherent amb això, i també amb les notícies que arribaven des d’Amèrica, que eren esfereïdores, un descens demogràfic impressionant, que comportava la desaparició de la mà d’obra. Davant d’això, la Corona legislà teòricament a favor dels indígenes, però a la pràctica qui acaba sortint beneficiat seran sempre els europeus. A aquest fet cal sumar-hi una altra cosa, i és que era molt difícil fer complir les lleis des d’Espanya a Amèrica, cap monarca va viatjar mai a Amèrica. Constantment es legisla i es contra legisla, s’emeten reials cèdules una darrere l’altra, perquè no es compleixen, les lleis s’acaten però no es compleixen, en general i especialment pel que feia a la protecció dels indígenes.
Un cop acabat el període de conquesta estricta, en quina situació social i econòmica van quedar els natius? Quin paper se’ls atorgava en la naixent societat colonial? Fins a quin punt s’aplicaren les diferents lleis que, sobre el paper, “protegien” als indígenes?
La monarquia, en primer lloc va crear dues Repúbliques, la d’Indis i la d’Espanyols. Amb això es fomentà la separació de residència, entre indígenes i la resta d’habitants de la colònia, entre moltes raons, per la seva evangelització i el seu control. Dins de la República d’Espanyols, la població indígena no tenia res a fer, en canvi, els espanyols sí que tenien molt de pes dins la República d’Indis. És a dir, s’observa una interferència constant sobre els pobles d’Indis.
També és interessant veure les característiques de l’anomenada “República d’Indis” i com aquests van poder ser incorporats pels indígenes per tirar endavant, per ser protagonistes del seu esdevenir. Malgrat tot, la pervivència de la cultura tradicional va anar de la mà amb el descens demogràfic que, va variar molt segons la zona. Com ja he dit, a la Gran Nicoya l’he xifrat, aproximadament, en un 92% . Amb aquestes números, la República d’Indis té poc pes, perquè a més, hi ha moviments interns de població degut a l’obligació de congregar-se en els pobles d’Indis que poden fins i tot unir a grups diferents i/o antagònics. La població marxa d’una zona cap a una altra, fugint de l’esclavitud, i també es donen desplaçaments forçats pels mateixos colonitzadors. Això porta a una pèrdua d’identitat, de la cultura local, a més amb la congregació de diferents grups indígenes comportà una pèrdua de les identitats de cada col·lectiu.
Dins la República d’Indis, no tots els natius eren iguals, hi havia tota una jerarquia, és interessant veure els elements de continuïtat, si la jerarquia era la mateixa que en l’època anterior a la conquesta. Són interessants figures com els cacics, que eren útils per als europeus, feien de corretja de transmissió entre les dues repúbliques. Per alguns individus indígenes la conquesta va ser positiva, sempre hi ha qui s’aprofita dels moments de crisi. Però per la majoria de la població nativa va comportar una hecatombe econòmica, social… van quedar reduïts a la pobresa més absoluta. Tant les autoritats civils com els colonitzadors van considerar els indígenes com un grup homogeni, que havia de treballar, perquè ells no havien anat a Amèrica a treballar. La situació va resultar nefasta per als natius, tot i que alguns cacics van aconseguir perpetuar-se com a “poderosos”. Aquesta dinàmica es va donar amb major claredat en espais on hi havia romanents de població indígena importants, com a la Nova Espanya o al Perú, però en el cas d’Amèrica Central, on el descens demogràfic va ser tan gran, a finals del segle XVI hi ha una descomposició absoluta dels pobles d’indis, als natius no els convé viure en pobles d’indis degut l’enorme quantitat de tributs que havien de pagar, i la seva situació social i econòmica empitjorava.
Tot i això, no hem de caure en el parany de veure als natius com a subjectes passius, són subjectes actius, evidentment depenent de la zona tenen més o menys pes, depenent del pes demogràfic… però els indígenes lluitaran per mantenir-se fins al final. En realitat, l’anomenada “pau colonial” és una farsa, això es veu molt clar en els nombrosos plets que es donaven per mantenir terres de les comunitats i en els continus aixecaments.
Pel que fa a la societat colonial, personalment el que trobo més interessant fou la creació d’una nova cultura que malgrat que no va sorgir de la suma equitativa entre el món indígena i l’espanyol, fou i és un fet molt enriquidor. Malgrat que els europeus no tenien la capacitat de sumar a nivell cultural, a més de la incomprensió de la realitat indígena, el resultat és el que tenim avui dia, una societat que en menor o major mesura està formada per ingredients que provenen d’una cultura europea, d’una cultura indígena, i d’una tercera pota que sol estar oblidada, que és la que procedeix de l’Àfrica. I a partir d’aquí tens el naixement d’una nova realitat.
Però més enllà de l’àmbit cultural, dins la societat colonial els indígenes eren els últims de la fila, eren els treballadors. Aquesta situació també donava peu a què tinguessin una capacitat d’incidència important. Ho veiem força clar, per exemple, en la construcció d’esglésies, que quedava en mans dels indígenes, i molt allunyada de la tutela dels religiosos, cosa que permetia que s’incloguessin molts elements de la ideologia indígena en l’arquitectura religiosa.
A Centreamèrica van existir zones o grups humans que van poder quedar al marge de la conquesta i la colonització? Com i fins quan van aconseguir quedar al marge del domini hispànic?
Efectivament, a Centreamèrica hi ha zones que queden al marge de la conquesta, i allà se situen els grups que se n’escapen. El vessant de l’Atlàntic és l’exemple més clar dels processos d’etnogènesi, que dona lloc als garifuna i els miskitos, que són grups històrics. Tota la part del Carib és una gran “cimarronera”, els anglesos tenen interessos en la zona, i donen protecció a aquests grups, s’arriben a coronar reis Miskitos a Anglaterra. Seran zones de refugi de població indígena i d’africans. Es forma una zona de resistència, que tampoc interessava a la colònia perquè no hi havia ni riqueses en forma de metalls ni grans nuclis humans per esclavitzar o repartir en encomiendas. Hi ha alguns enclavaments, com San Juan del Norte a Costa Rica, o Portobelo a Panamà, que es mantenen per poder creuar de l’Atlàntic al Pacífic. Val a dir que l’esforç que faran les autoritats de la Península per mantenir el procés colonitzador va ser brutal, però tampoc hi havia tanta gent, i això fa que zones que no eren productives, o no interessaven quedessin fora de la dinàmica colonial. Només apareixen a la documentació de forma puntual, quan entra algun frare, que dona algunes notícies sobre aquests espais… fins que desapareixen de la documentació, moltes vegades perquè els mateixos religiosos acabaven morint a mans dels habitants d’aquestes zones.
La gent que vivia en aquestes regions no van fer res per estar al marge del domini colonial, simplement es van situar en zones que no interessaven, només havien de patir per algunes cavalcades puntuals, entrades militars que mai tenien èxit a llarg termini.
Si mirem el llarg termini, quina continuïtat humana han tingut les societats originàries que visqueren la conquesta? De forma general, com van viure els altres dos segles de colonització, i en quina situació van quedar després de les independències i durant l’època contemporània?
Si seguim el fil d’aquests grups que queden al marge és clau veure com aquests es mantenen fins a la creació dels estats nació, que serà una de les estocades finals per aquests grups humans. Moltes zones del Carib, zones de frontera, no van ser incorporades fins que els estats post independència intenten unificar tots els seus territoris. En alguns llocs, com Nicaragua, encara no hi ha comunicació per carretera entre les dues vessants del país, el que dona peu al naixement de regions autònomes difícils d’incorporar als nous països.
Altres territoris no s’incorporen als nous estats fins que es produeix l’entrada del capital estranger. En aquest procés la United Fruit Company té un paper fonamental, l’entrada del cultiu del banano comporta la instal·lació de ferrocarrils en zones molt recòndites, per poder traslladar el banano des d’àrees molt allunyades fins a la costa. Costa Rica, Guatemala… veuen com l’entrada de capital estranger serà una altra estucada final per les seves poblacions indígenes.
Les societats originàries, on no s’ha d’incloure als grups històrics com els garifuna i els miskito, son molt reduïdes a l’Amèrica Central, hi ha alguns grups a Costa Rica, a Panamà veiem els kuna i els emberá, però no son propis de la zona, emigren durant la colònia. El descens demogràfic va ser important i sumat als processos de mestissatge, ens porta a veure que els grups indígenes com a tals han tingut molt poca continuïtat, només en trobem de forma important a Guatemala on la població era molt més nombrosa.
