Fotografia de capçalera: Celebració del Congrés Nacional Indígena 2016. Font: Wikimedia Commons- Domini públic
Introducció: des de les muntanyes del sud-est mexicà
El contrast entre la zona nord i sud del país conforma un mapa de dos o fins més Mèxics diferents. Aquesta asimetria geogràfica en la riquesa afona les seues arrels en processos històrics i s’enceba especialment amb l’estat de Chiapas. Un factor decisiu per a comprendre el conflicte armat iniciat en aquest estat és el poc èxit que allí va recollir la Revolució Mexicana. En declarar-se la revolució el 20 de novembre de 1910, els terratinents mestissos d’aquesta regió del sud-est mexicà es van declarar revolucionaris per a impedir tot canvi i continuar mantenint el poder, evitant un nou repartiment agrari. Per aquesta raó, la reforma agrària va ser mínima, especialment allí on habitava la major part de la població indígena. Així, el procés de construcció d’un nou Estat no seria percebut pel poble chiapanec com el moviment d’alliberament social que asseguraven els diferents governs revolucionaris, i molt menys l’ideari polític del nou Estat, ja que va perdurar el tradicional sistema d’explotació basat en la servitud. Entre 1940 i 1970, la majoria d’hectàrees fèrtils van ser assignades en propietat a ramaders i fusters, atorgant les més improductives als llauradors sota un caràcter ejidal. A més, la construcció de tres hidroelèctriques va implicar l’expropiació de milers d’hectàrees cultivables d’indígenes, es va produir una caiguda dels preus internacionals del cacau, el café i el cotó i el govern federal va començar a adoptar, ja en els huitanta, una sèrie de mesures de caràcter neoliberal que van agreujar la situació agrària de Chiapas. D’aquesta manera, la terra, principal font de manteniment, es va tornar cada vegada més escassa i la reducció gradual dels subsidis a l’alimentació i a la producció d’aliments va derivar en un destacat increment en la pobresa. Aquesta condició va afectar en grau més alt alguns estats com Chiapas, on oficialment el 75% de la seua població és pobra.
Guerrilla heterodoxa, demòcrates armats i polítiques d’identitat
L’explosió de la rebel·lió armada de l’EZLN (Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional) iniciada en San Cristóbal de las Casas, Chiapas, l’1 de gener de 1994, succeeix impulsada per aquest clima de tensió. Darrere de la insurrecció chiapaneca s’interposen diferents elements causals i estructurals, com la mateixa Conquesta, els segles de dominació colonial, i la marginació i violència exercida cap a aquestes comunitats indígenes. És per això que no ha de reduir-se la lluita zapatista a un motiu predeterminat, i malgrat que el seu missatge contemple una simple i clara oposició cap a l’Estat, s’ha de comprendre que el seu combat incorpora a més complexos processos d’identitat i organització política. Així, encara que l’EZLN alçara la seua veu en 1994, ho feia per a exposar un problema d’arrel centenària encara persistent, l’anomenat “problema indígena”, que afecta a aquells que havien patit les situacions d’una injustícia ancestral. Però més enllà de la dimensió ètnica, el seu missatge també aconseguia connectar amb aquells que patien la violència dels aparells de l’Estat, evidenciant la debilitat dels procediments democràtics convencionals, així com la falta d’eficàcia social de la democràcia a Mèxic.
La capacitat del moviment zapatista de connectar des del lloc més recòndit de la Selva Lacandona amb el poble mexicà és resultant d’un lent procés de formació, en el qual podem assenyalar una combinació de components clau que atorgarien al moviment el seu tan particular caràcter. Així doncs, des de la dècada dels setanta, sorgeixen en la zona de la Selva Lacandona moviments llauradors indígenes molt influenciats tant per la Teologia de l’Alliberament, com per les tesis de tendència maoista. La mescla d’aquests dos factors amb les formes de vida comunitàries i tradicionals indígenes estableix les bases socials i ideològiques necessàries per a la transformació d’aquestes comunitats i la reivindicació dels seus drets, sent aquesta la principal tasca que adoptaria finalment l’EZLN.
L’arribada de la Teologia de l’Alliberament a Chiapas està inseparablement lligada al nom de Samuel Ruiz García. Nomenat en 1959 Bisbe de la diòcesi de San Cristóbal, una diòcesi pobra i on la població és majoritàriament indígena, inicia al costat d’altres missioners catòlics tot un projecte per a revaloritzar les pràctiques tradicionals natives. Integrant una visió pastoral indigenista, la diòcesi va crear les seues pròpies estructures i va formar catequistes autòctons. Aquest moviment catequista, impulsat després de la celebració del Concili Vaticà II, atorgava als indígenes a prendre consciència dels seus propis processos històrics, acabant amb la dominació paternalista. Així, de la Segona Conferència de l’Episcopat Llatinoamericà (CELAM) celebrada en 1968, començava a sorgir una teologia alliberadora d’encuny llatinoamericà i ecumènic, una visió del cristianisme catòlic que partia d’un punt de vista diferent: un món injust, una societat en conflicte on els oprimits se situen en el centre teològic de la doctrina. D’aquesta manera, la sinergia entre el treball polític i el pastoral en la Diòcesi de San Cristóbal compensava l’abandó de l’Estat, i convertien els indígenes en subjectes actius en la seua lluita contra l’opressió estructural. Així doncs, l’església sembrava una xicoteta llavor per a la transformació de les formes d’organització comunitària, dotant d’instruments a tota una nova generació de militants, molts dels quals adoptaria posteriorment el moviment zapatista.
D’altra banda, la composició de les bases socials de l’EZLN no podria comprendre’s deixant al marge la labor dels líders estudiantils i el moviment del 68 mexicà, els qui van aportar un factor ideològic clau; el maoista. Els diferents “68” que van esdevindre en el món van tindre com a conseqüència el ressorgir de la tradició radical i de l’esquerra en el tauler internacional. De fet, el guevarisme i el maoisme es van constituir com les dues posicions més importants als països en vies de desenvolupament. Influenciats també per la Revolució cubana, aquest nou radicalisme ideològic es va traduir en el sorgiment de diversos grups maoistes que, des de la dècada dels setanta, van decidir intervindre a Chiapas duent a terme treballs polítics i d’organització popular. D’aquesta manera, la combinació entre grups de l’Església catòlica adscrits als postulats liberacionistas i militants de l’esquerra maoista van forjar un canvi important en la cultura política d’aquestes comunitats.
Simultàniament, a la fi dels setanta es produïa “la segona onada revolucionària” a Amèrica Llatina. El focus guerriller va virar des del Con Sud cap a Amèrica Central i el Carib. El sandinisme guanyava a Nicaragua, i el conflicte seguia obert en països com Guatemala o El Salvador. No obstant això, serien la guerrilla de Sendero Luminoso al Perú i la de l’EZLN a Mèxic les últimes experiències d’insurrecció llatinoamericanes. D’aquesta manera, l’1 de gener de 1994, mateix dia en què el TLCAN va entrar en vigor, entre tres i quatre mil indígenes de la selva Lacandona declaraven en San Cristóbal la guerra a l’exèrcit i al govern mexicà. Treball, terra, sostre, alimentació, salut, educació, independència, llibertat, democràcia, justícia i pau eren les demandes per les quals aquest contingent de tres mil indígenes demanava la unió de totes les forces dels mexicans. No obstant això, a diferència d’altres guerrilles, la zapatista no anhelava assumir el poder de l’Estat ni cridar a les masses a la revolució social, la seua concepció teòrica i pràctica és una altra, i és per això que suposa un cas excepcional. En lloc de realitzar una guerra de moviments per a alterar la correlació de forces i desafiar a l’Estat, es planteja una guerra de posicions que pretén rectificar la correlació de forces a favor dels impulsos populars i la democratització.
Aquest insòlit crit per la democràcia combinat amb l’empunyament de les armes ha portat a alguns autors a debatre un problema taxonòmic. Però siguen “reformistes armats” o guerrillers, els zapatistes han concretat una visió de democràcia renovadora. La seua lluita, reconeixen, no és contra un règim de partit hegemònic, ja que el que volen és un país alternatiu i no una alternativa en el poder. Per a comprendre això, s’ha d’atendre un concepte de democràcia que va més enllà de la política electoral i que es centra en la força de la societat civil. La democràcia a la qual criden vetlla per una forma de vida en la qual els individus puguen optar a una autonomia relativa i siguen amos d’establir les condicions de la seua pròpia formació moral, social, i econòmica. Però més enllà d’això, comprenen que la lluita per la democràcia mai es completa, sinó que es nodreix de negociacions i relacions de poder, i no pot decidir-se per la força o per decret.
Cinc elements definidors de la guerrilla zapatista
Si bé aquests són els seus fonaments més teòrics, és necessari destacar que, en la pràctica, l’EZLN es mostra inspirat per la guerrilla universitària. A més de la formació universitària de la principal veu de l’EZLN, el Subcomandante Marcos, són molts els factors que feien evident aquest component en la guerrilla zapatista. Potser l’exemple més il·lustratiu és el de les similituds en la manera d’operar. Com si d’un procés de producció editorial es tractara, l’EZLN mai deixa a l’atzar el control de la propaganda i la narrativa de les seues gestes. La data en la qual els zapatistes van trencar el seu silenci és clau. La seua aparició el dia d’Any Nou va ser tot un esdeveniment mediàtic que va aconseguir captar l’atenció de l’opinió pública de manera triomfal a nivell internacional. Tant és així, que l’èxit que va collir va convertir l’esdeveniment en un marcador ideològic sobre el que molts intel·lectuals es van pronunciar. Des d’escriptors com Eduardo Galeano o José Saramago fins a pensadors com Noam Chomsky o Alain Touraine es van posicionar en solidaritat amb la causa zapatista.
No obstant això, més enllà de la crítica o la simpatia que la guerrilla poguera despertar, la seua categorització és una àrdua tasca. Carlos Fuentes la va denominar la primera revolució postmoderna, uns altres prefereixen encunyar-la com a revolució teòrica i Vázquez Montalbán atribuïa el seu èxit a ser la primera revolució televisada. Gabriel Zaid s’inclinava per batejar-la com a guerrilla – que no revolució– postmoderna. Segons l’autor és l’eclecticisme que la defineix, compost per un gir lingüístic tan irònic com desafiador, el que li confereix aquesta etiqueta. Altres trets que conformen el pastitx postmodern és l’estètica que segueixen els seus integrants. La imatge que es conforma entre el fum de la pipa del Subcomandante Marcos, enfundat en el seu passamuntanyes de guerrilla urbana, boina coronada de les seues estreles roges i les dues cartutxeres creuades en el pit, crea un sincretisme visual interessant entre l’omnipresent iconografia del Che i la patriòtica imatge de Villa i Zapata. Si a aquest imaginari se li afig el mil·lenari caràcter indígena i, en acusat contrast, el recent ús d’internet i els mitjans de comunicació per a donar a conéixer la seua lluita, queda eixe conglomerat postmoderna de la qual parla Zaid.
La guerra dels símbols i de la informació és, al cap i a l’últim, la guerra dels zapatistes. No obstant això, la guerrilla de l’EZLN ha de comprendre’s des de dimensions tan diverses com complementàries. Abans de res, si s’haguera de triar un tret definitori de la guerrilla zapatista és, sens dubte, l’indigenista. La seua lluita per la conquesta de nous espais on incorporar els seus símbols i identitat ha sigut la clau per a connectar a nivell mediàtic. Encara que en els seus primers textos l’EZLN no es caracteritza com a moviment indígena de manera clara, amb el pas del temps s’ha pogut apreciar un gir indigenista que pot explicar-se atès el context del moment. Aquesta manera de defensar i reivindicar les identitats indígenes i situar-les com el subjecte de la Història no s’allunya de les teories de Said, Fanon, Spivak o del pensament decolonial que començaven a obrir-se pas en les ciències socials. En aquest sentit, la guerrilla Zapatista tornava a posar sobre la taula totes les injustícies que s’havien donat en cinc-cents anys de “qüestió indígena”.
Un altre tret per a comprendre la lluita de l’EZLN és el marxisme. Per a autors com Hobsbawm el projecte zapatista pot prendre’s com un cautelós indici del ressorgir de la tradició revolucionària a Mèxic, a pesar que la seua integració en l’economia del gegant estatunidenc frenaria qualsevol intent de resurrecció. Altres autors prefereixen parlar d’una tercera onada de moviments revolucionaris llatinoamericans caracteritzats precisament per l’amalgama de components indigenistes, receptors de la influència de la teologia de l’alliberament i seguidors d’un marxisme difícil de precisar. Tal vegada l’EZLN podria acostar-se al cas de l’indefinit marxisme postmodern del qual parla Roger Burbarch, resultant de la combinació entre les tradicions neomarxistas i les perspectives i idees crítiques proporcionades pel postmodernisme.
Així mateix, l’EZLN podria ser definit també des de la seua perspectiva antineoliberal. Encara que molts dels moviments guerrillers llatinoamericans coincideixen en el seu rebuig cap a l’ordre mundial neoliberal dirigit des de Washington, el projecte zapatista va marcar un allunyament radical de la cultura capitalista globalitzadora. És necessari recordar que l’espurna que va causar l’alçament a Chiapas va ser l’entrada en vigor del TLCAN. Aquest fet va suposar, a Mèxic i internacionalment, la gestació de tot un moviment d’àmplia base social en suport a les seues crítiques de la globalització neoliberal.
Cal destacar que l’èxit del moviment zapatista resideix principalment en el seu discurs i manera d’actuar. Una guerrilla que des que va nàixer va estar condemnada a la derrota militar necessitava confeccionar una estratègia discursiva intel·ligent i universal. D’aquesta manera, el moviment va aconseguir fer de la seua lluita per la dignitat rebel un símbol de resistència contra l’exclusió globalitzada. Paradoxalment, seria la mateixa globalització la que va fer internacional la lògica altermundista zapatista, constituint el seu millor escut per a evitar una repressió massiva per part del govern. El seu projecte democratitzador se sosté gràcies a un discurs en el marc del qual és possible integrar actors que van més enllà de l’indígena, tal i com s’ha assenyalat anteriorment.
En conclusió
L’EZLN pot – i deu– ser comprès com una expressió més de l’obsolet règim priista. És ací on seria pertinent subratllar el contingut nacionalista de molts dels comunicats de la guerrilla chiapaneca. La lluita zapatista és una crida a alliberar la pàtria de poders abusius i a la recuperació de la vertadera essència nacional, resident en el substrat indígena del país. L’arribada de l’EZLN va suposar el qüestionament del fins llavors inamovible relat nacional oficial, advocant per una refundació en la qual s’integrava un nou context ideològic, producte del 68 llatinoamericà. Però més que això, va suposar un gran impuls per a reafirmar el poder de la societat civil mexicana i internacional:
Però nosaltres HUI DIEM BASTA!, som els hereus dels vertaders forjadors de la nostra nacionalitat, els desposseïts som milions i cridem a tots els nostres germans al fet que se sumen a aquest anomenat com l’únic camí per a no morir de fam davant l’ambició insaciable d’una dictadura de més de 70 anys encapçalada per una camarilla de traïdors que representen als grups més conservadors i vendepatries. Són els mateixos que es van oposar a Hidalgo i a Morelos, els que van trair a Vicente Guerrero, són els mateixos que van vendre més de la meitat del nostre sòl a l’estranger invasor, són els mateixos que van portar un príncep europeu a governar-nos, són els mateixos que van formar la dictadura dels científics porfiristes, són els mateixos que es van oposar a l’Expropiació Petroliera, són els mateixos que van massacrar als treballadors ferrocarrileros en 1958 i als estudiants en 1968, són els mateixos que hui ens lleven tot, absolutament tot.
(Primera declaración de la Selva Lacandona, Comandancia General del EZLN, 1993)
Per saber-ne més
BURÓN DÍAZ, M. (2020) ‘EZLN o la guerrilla subalterna: Contracultura en la selva de Chiapas’. A: El sueño de la revolución social: Contracultura, Canción-protesta y Kalashnikov, Granada, Comares, 2020, pp. 119-140.
CURZIO, L. (1998) ‘Los desafíos de México’, Estudios y materiales para la Historia de América Latina (1955-1990), Valencia, Tirant Lo Blanch, 1998.
CURZIO, L. (2016) ‘Mèxic. Entre la partitocràcia i la mobilització’, Afers: fulls de recerca i pensament 31 (83),pp. 75-93.
HOBSBAWM, E. (2010) ‘World Distempers’, New Left Review, 61, pp. 123-139.
LEGORRETA DÍAZ, C. (2015) Religión, política y guerrilla en Las Cañadas de la Selva Lacandona, México’ editoral UNAM.
ZAID, G. (1994) ‘Chiapas: la guerrilla posmoderna’, Claves de razón práctica, 44, pp. 22-34.
