Els tatuatges a la costa sud del Perú entre els segles X ANE i III DNE: una eina per a la categorització social en el passat

Imatge de portada: Tatuatge realitzat amb una agulla de canya per Apo Whang Od a Filipines. Font: Wikimedia Commons. CC BY 2.0.

La vestimenta és una exposició social a l’exterior, un marcador que pot ser diferenciador dels col·lectius a diferents nivells: sexes, classes socials, edats, territoris polítics i referències ideològiques, entre d’altres. Tota aquesta diversitat pot donar-se en forma de normes, tot i que moltes vegades es vol entendre l’indumentària com una ruptura de les mateixes, generant alhora altres normes i referents alternatius. Aquest tipus de pràctiques realitzades al passat difícilment poden ser observades avui dia, ja que el més comú i fàcil d’identificar son evidències d’estandardització que, normalment, responien a normes socials promogudes per classes dominants o estructures patriarcals, com veiem amb les normes de gènere actuals, motiu pel qual la sexuació ^[1]La sexuació dels individus consisteix en la identificació del sexe. En general, en arqueologia es duu a terme gràcies al dimorfisme sexual reflectit en la morfologia i les mesures dels ossos, i la … Continue reading del passat resulta indispensable.

Pel que fa als tatuatges, fins fa no gaire temps estaven vinculats a persones relacionades amb vides allunyades del comunament ben vist, allò establert o allò que dicta la llei, de vegades originant referents mitjançant coacció i reproducció de models (en bandes, grups, mercenaris, carceraris, entre d’altres). Avui, per exemple, i sobretot en edats més joves, aquests són molt comuns, on prima principalment el gust estètic (seguint unes pautes de vestiment força marcades encara pensant que se segueix una aparent singularitat), la pressió social o de vegades són justificats com a recordatoris d’esdeveniments transcorreguts al llarg de la vida. Tot i que el significat i la percepció que van poder tenir aquests tatuatges en el passat prehistòric no és assolible des de l’arqueologia per l’arrelament ideològic que això suposa, ja que només disposem de la materialitat com a evidència des de la qual fer lectures socials, sí que és possible detectar l’existència de normes i models de referència que es puguin reproduir. A més, també podem apropar-nos a tendències o usos exclusius de, per exemple, determinats dissenys o la seva disposició en diverses parts del cos per a determinats col·lectius. 

Les societats de la península de Paracas entre els segles X ANE i III cal DNE

Les societats d’aquest territori a la península de Paracas (província de Pisco, departament d’Ica, Perú) han estat denominades des d’una perspectiva històrico-cultural comunament com “Cultura Paracas”. Les datacions de Carboni 14 situen cronològicament aquestes societats entre els segles X cal ANE i III cal DNE ^[2]La nomenclatura cal ANE i cal DNE fa referència a dates ràdio carbòniques calibrades (cal) “Abans de la Nostra Era” i “De la Nostra Era” que es corresponen amb el que … Continue reading i es caracteritzen, entre moltes altres coses, pels seus enterraments en fardells funeraris. Aquesta pràctica consistia, principalment, a embolicar el cos sedent en tèxtils, cosa que evidenciava una forta estratificació social, ja que podem trobar cossos embolicats en un sol tèxtil, mentre que altres podien arribar a presentar centenars de teles curosament treballades al voltant. Aquesta pràctica funerària que protegeix el cos, unida a l’aridesa del territori (cal recordar que el desert costaner de la costa sud del Perú és una de les zones més àrides del planeta), ha permès una gran conservació dels elements orgànics, cosa que inclou, per descomptat, la pell. 

Després d’algunes investigacions amb anàlisis d’isòtops estables ^[3]Els isòtops estables són àtoms de caràcter no radioactiu d’un element químic que es caracteritzen per tenir el mateix nombre de protons però no de neutrons. Aquests es fan servir en … Continue reading, es coneix que aquestes societats s’alimentaven de l’agricultura (amb productes com el blat de moro i els fesols) i la pesca, a més de realitzar altres treballs relacionats amb la textileria, on s’inclouen les peces complexes que envolten els farcells funeraris, o el treball d’ornaments en petxina, plomes i metalls (or, plata i coure), a més de la ceràmica i la indústria lítica.

Com es feien els tatuatges?

Diversos estudis han aprofundit en les formes en què es produïen els tatuatges als cossos trobats en aquests fardells de Paracas: tant els materials utilitzats en eines i tints com les maneres en què aquests s’elaboraven sota la pell. Una de les formes més bàsiques era amb una agulla d’os o una espina de cactus que, amb la punta mullada en pigment, travessava la dermis per anar dibuixant els dissenys. Una altra manera menys coneguda seria molt semblant a cosir una tela o una ferida: consistia en un fil amb pigment que travessa per sota la pell per així deixar una línia sota aquesta. Trobem aquest exemple al Fardell 3 de Cerro del Gentil, trobat en el marc del Projecte de Recerca arqueològica “Excavaciones arqueológicas en Cerro del Gentil y Complejo Soto, valle de Chincha”. Sobre el pigment la majoria eren elaborats a partir de carbó, encara que serien necessaris més estudis que investiguessin la preparació del tint. 

Als treballs de realització de tatuatges cal sumar les curacions, ja que hem de tenir en compte els possibles processos infecciosos derivats de l’entrada de bacteris i virus als capil·lars sanguinis i als vasos limfàtics a través de la ferida oberta, juntament amb el risc que això suposava. No trobar infeccions a la pell es una evidència de les cures i autocures rebudes després de l’elaboració del tatuatge. Una pregunta molt interessant a fer és quins col·lectius eren els destinataris de les cures ja que, en aquest cas, portar tatuatges implicava dedicar més temps a la curació, és a dir, si pertànyer a classes socials diferents, per exemple, estava vinculat a rebre en major o menor mesura aquestes atencions. Tot això ve també influenciat per la mida del tatuatge ja que, per als casos en què només s’utilitza l’agulla per fer un punt, les ferides són tan petites que el col·lagen a la pell es regenera en només una o dues setmanes.

Com eren aquests tatuatges?

Encara que puguem pensar que els tatuatges poden ser observats a simple vista, normalment hi pot haver cert grau de dificultat perquè aquests siguin identificats. La causa principal és, en primer lloc, el grau de conservació de la pell, que en molts casos sol trobar-se polvoritzada i carbonitzada, i, per altra banda, quan la pell queda momificada, aquesta tendeix a enfosquir-se, cosa que implica que certs pigments quedin mimetitzats amb el color de la pell.

En l’actualitat, noves tècniques d’anàlisi dels cossos conservats resolen aquesta problemàtica, com la reflectografia infraroja, que permet que aquests tatuatges puguin ser registrats amb un contrast més gran respecte a la pell del suport. La tècnica consisteix en la realització de fotografies en espectre infraroig perquè surtin a la llum elements situats sota la superfície. El seu ús més comú és per conèixer esbossos i detalls de pintures per a la seva restauració i investigació, però com s’ha pogut observar, funciona de la mateixa manera per al tint i els dissenys a la pell. Estudis realitzats  des de l’any 2011 per part d’investigadores com Patricia Maita Agurto i Enma Minaya Cabello sobre els tatuatges de cossos recuperats a la necròpolis de Wari Kayan (Península de Paracas), han permès conèixer de primera mà els dissenys representats, així com la seva localització, confirmant que algunes taques observades als cossos estaven tatuades, alhora que se’n van descartar altres.

Diferenciació social en l’ús del tatuatge

Per a un registre coherent d’una possible normativa social en l’ús del tatuatge, l’estimació del sexe resulta clau per conèixer si aquest suposava un dels pilars fonamentals per a la classificació social dels individus o, almenys, per l’establiment d’una marca social indumentària. En aquest sentit, novament trobem un altre problema, i és la manca de sexuació de la majoria dels individus. Això és degut, principalment, a l’absència d’anàlisis antropològiques causada per la manca d’interès en els subjectes amb aixovars més pobres, així com una menor inversió de treball a la pràctica funerària en general. La història de l’Arqueologia ha estat molt marcada per un interès en l’objecte, sobretot als seus inicis vinculats al col·leccionisme. Això s’ha traduït, també, a buscar objectes de valor. De fet, és habitual llegir publicacions en què a les troballes arqueològiques se’ls segueix anomenant “tresors”. Així doncs, l’arqueologia peruana, igual que a molts altres llocs del món, la tendència ha estat la de buscar grans monuments i estudiar els objectes més singulars. Una cosa semblant ha passat amb els farcells funeraris d’aquestes societats, on els grans mantells funeraris, les cuidades tècniques d’aquests o els ornaments realitzats en or han acaparat l’atenció, ometent la informació que altres contextos de classes socials més baixes, que no compten amb aquestes treballades peces, ens poden donar sobre la majoria de la població.

Estudis recents conclouen que la majoria dels tatuatges estaven associats a dones, quelcom que no vol dir que sigui exclusiu de les mateixes, ja que la seva presència en cossos masculins així ho certifica, sinó que sembla marcar-se una tendència amb el sexe femení. Els resultats poden anar en la direcció d’una possible associació a algun grup o categoria social en què les dones eren majoritàries. Tenim exemples en època grega i romana amb la imposició de tatuatges a esclaus i esclaves o, de manera més recent, els tatuatges que eren portats per prostitutes a principis del segle XX, o aquelles dones que eren portades al circ com un espectacle entre els segles XIX i XX.

Cal assenyalar que la majoria de les dones tatuades estaven associades a paquets funeraris que podrien considerar-se de classes socials altes, principalment per la quantitat de capes que conformen el fardell, aixovar i elements d’indumentària. Aquelles dones de contextos amb menor quantitat de vestit, però, compten amb elements de caràcter singular, com ornaments d’or, el que pot ser senyal de certa vinculació a aquest mateix grup. Tot i això, pertànyer a una classe social alta no estaba deslligat a possibles usos de la indumentària relacionats amb la pressió social procedent d’altres membres de la mateixa classe o superiors, amb pràctiques que quedarien emmascarades en aparença, representació i distinció de la resta. Així, doncs, al llarg de la Història, nombroses dones han hagut de vestir-se amb elements altament perillosos i perjudicials per a la salut, només amb l’objectiu de satisfer les normes de bellesa de l’època imposades per les classes dominants i el patriartcat. Són molt coneguts els perillosos cosmètics amb base de plom que feien servir les dones en època romana, les famoses cotilles des del segle XVI o les crinolines ^[4]La crinolina és una estructura rígida que s’incorpora sota les faldilles per aportar volum. La poca noció dels límits a què arribava el vestit i la seva proximitat a l’ús … Continue reading al segle XIX a Anglaterra i el seu continu perill d’incendiar-se.

Motius tatuats i la seva disposició

Tant dones com homes disposen de dissenys geomètrics de caràcter poligonal, línies i punts, tant en extremitats superiors com inferiors. Els punts, a qualsevol part del cos, són el motiu més freqüent per a les dones, igual que els de caràcter zoomorf, on figures de peixos eren tatuats tant en membres superiors com a inferiors del cos, i figures d’aus en mans i braços. Trobem dos dissenys singulars com són la figura de l’escalonat i el conegut com a “Ser Oculat”, freqüent en ceràmica i tèxtils, cadascun a la mà dreta d’una dona. 

Tot i l’àmplia cronologia de les mostres d’estudi, a excepció de les primeres fases entre els segles X i III cal ANE on el sexe dels individus és indeterminat, no s’han trobat diferències entre fases temporals, cosa que indica una àmplia continuïtat al llarg del temps amb aquestes dinàmiques quant a lús del tatuatge. Des de la materialitat arqueològica, no és possible accedir ni al significat ni a les motivacions, de caràcter ideològic, que van haver darrere de les decisions a l’hora de fer uns motius i no uns altres. A la disciplina arqueològica, sobretot pel que fa a l’estudi de les societats àgrafes (sense escriptura), allò que no és una evidència material i és en essència ideològica (significats, idees, identitats, creences…) resulta inassolible. 

No obstant això, en aquest cas les representacions d’animals poden donar-nos força informació sobre les espècies de la zona o aquelles que van despertar un major interès en aquestes poblacions. Si bé als tatuatges costa molt diferenciar-les perquè són massa esquemàtics, es poden interpretar complementant la informació que atorga la iconografia realitzada en altres suports, com la ceràmica o els brodats dels tèxtils, on les figuracions apareixen de manera més detallada. Així, sabem que era molt comú que apareguessin orques, taurons, foques, lleons marins, diversos tipus d’aus com el còndor, la foca americana o el falcó alet, mamífers com la guineu andina, el gat salvatge, camèlids i micos, i rèptils com a serps i llangardaixos.

Discussió i conclusions

En primer lloc, cal tenir en compte el caràcter permanent d’aquests marcadors, ja que l’única manera d’ocultar-los és tapant la zona tatuada amb vestimenta. És interessant el fet que la major part dels tatuatges en aquestes poblacions de Paracas es presenten a mans i braços, cosa que podria portar-nos a hipotetitzar que es pretenien marcar les zones més visibles del cos, tant en dones com en homes. El motiu pel qual hi ha un interès a tatuar els subjectes, especialment les dones, ens és desconegut. Si bé és cert que la majoria d’aquests tatuatges estan associats a fardells funeraris de dones amb cert nivell social, lectura que podem fer per la quantitat de capes que conformen el fardell, aixovar i elements d’indumentària, és molt possible que no s’hagin conservat a la resta d’individus a causa de la mala conservació dels cossos. Per tant, la majoria dels individus que avui dia han estat analitzats són de les classes altes, quelcom que dificulta la visió global del conjunt de la societat, ja que el registre procedent de contextos de les classes baixes és gairebé inexistent.

D’altra banda, és important assenyalar que l’elaboració de tatuatges, sobretot aquells que impliquen una major superfície de la pell i una major saturació de tinta, porten un procés més dolorós, a nivell immediat i durant les cures, al que se li suma el perill d’alguna malaltia de la pell. Malgrat no poder conèixer amb certesa els motius concrets pels quals es realitzaven els tatuatges, algunes autores suggereixen que el dolor es veuria compensat pel nivell social que aportaria, associant-lo fins i tot amb la jerarquia, poder espiritual o cabdillatge. Si això succeís així, el que sembla tenir més presència en aquest cas és la pressió social lligada a l’aparença i la modificació corporal, cosa no gaire allunyada del que passa actualment. Des de perspectives procedents de l’Arqueologia Social, s’emfatitza un enfocament en les diferències de classe i en els grups que van mantenir, d’alguna manera, una connexió amb el poder i les classes dominants, ja que aquests darrers van tenir un paper crucial en la determinació dels models de referència, com es dóna en el cas dels tatuatges. Les investigacions de la roba en general, i dels tatuatges en particular, manifesten el gran interès que aquest tema suscita a l’hora d’apropar-nos a les possibles categoritzacions socials que van caracteritzar les societats pretèrites.

Per saber-ne més:

Drage, L., Ecker, P., Orenstein, R., Phullips, K i Edson, R. (2009) “An outbreak of Mycobacterium chelonae infections in tattoos”, Journal of the American Academy of Dermatology, vol. 62, núm. 3, p. 501-506.

Escoriza-Mateu, T. i Sanahuja-Yll, Mª.E. (2002) “El pasado no es neutro: el cuerpo femenino como materialidad y forma de representación social”. A: Las mujeres en la historia de Andalucía. Córdoba: Cajasur, p. 243-258.

Maita, P. K. i Minaya, E. E. (2013) “El uso de reflectografía infrarroja en el registro de tatuajes en momias Paracas-Necrópolis”, Arqueología y Sociedad, vol. 26, p. 117-130. 

Maita, P. K. i Minaya, E. E. (2014) “El trauma en la piel: El registro de Tatuajes Paracas Necrópolis”, Jangwa Pana, vol. 13, p. 14-33.

Sotelo, C. (2012) Cuaderno de investigación del archivo Tello n° 9. Paracas Wari Kayan. Lima, Perú: Museo de Arqueología y Antropología, Universidad Nacional Mayor de San Marcos.