El primer autoretrat femení del qual tenim constància data del s. I a.C. Gràcies a Plini el Vell sabem que a Roma, una pintora anomenada Jaia, es va pintar a si mateixa amb l’ajuda d’un mirall. Tot i això, l’autoretrat femení més antic que conservem és de la meitat del segle XII, on una monja anomenada Guda de Weissfauen es pinta a un homiliari alemany acompanyada de la següent inscripció: “Una dona pecadora va escriure i pintar aquest llibre”.
Això no vol dir que es pugui afirmar la inexistència d’autoretrats anteriors a aquest, però cal considerar que els i les artistes de l’edat mitjana solien pertànyer a un gremi, i les seves obres estaven emmarcades dins l’anonimat.
Hem de fer un salt fins a l’època del renaixement per tal de poder començar a trobar una proliferació del gènere de l’autoretrat. Ens trobem dins d’una societat cortesana que ha abandonat el teocentrisme medieval en cerca d’un antropocentrisme, un nou paradigma epistemològic. La cultura guanya cada vegada més força, i ja se’ns permet parlar de la figura de l’artista. Però, i la dona artista? Si bé és veritat que la dona del renaixement i barroc habita cada vegada més l’esfera pública, no hem de creure que ja hauria aconseguit deixar d’estar circumscrita en una societat patriarcal amb característiques que l’oprimeixen. És per aquest motiu que cal diferenciar els autoretrats masculins dels femenins.
El gènere del retrat es troba dins una tradició que venera a personatges il·lustres, dedicat a aquelles persones que – pel que sigui – mereixen ser recordades. El fet que s’abandonin els gremis i es comenci a considerar la figura de l’artista una persona amb caràcter modèlic, fa que ells mateixos es pintin com a tal. Durant el barroc, el que es valorava d’un pintor no era la seva tècnica – ja que aquesta es donava per fet – sinó la seva capacitat de representar temàtiques bíbliques o mitològiques d’una manera original, tal com recomanava la Contrareforma. Així doncs, els artistes en comptes de pintar-se amb els estris de pintura (pinzells, paletes o llenços) es pinten envoltats d’objectes que els dotin d’una imatge intel·lectual (llibres, esferes armil·lars o plomes).
L’autoretrat femení, però, té unes altres característiques. En una societat on l’art és un món pensat pels i per als homes, la dona de finals del s. XVI i principis del s. XVII té la necessitat de demostrar la seva capacitat creadora. Ha de testimoniar la seva autoria davant d’un públic incrèdul. D’aquesta manera no es pintarà a si mateixa envoltada de llibres, sinó que es presentarà realitzant alguna de les arts liberals.
Per una banda, tenim l’exemple de Sofonisba Anguissola, Autoretrat tocant l’espineta del 1556. En aquella època només les famílies nobles podien educar els seus fills i filles en l’art de la música, i és que pintar-se tocant un instrument era tota una declaració d’intencions. Com bé diu la historiadora de l’art Amparo Serrano de Haro, aquest tipus d’autoretrats suposen una negociació simbòlica entre la imatge de la dona honorable i la d’artista. En un altre sentit podem trobar obres com la d’Artemisia Gentileschi, Autoretrat com de Al·legoria a la pintura, del 1638-1639. Aquí ens trobem amb una pintora que se’ns presenta pintant. I què pinta? No ho sabem, no té importància. El fet valuós d’aquesta obra és la seva manera de trencar amb la iconografia establerta. Es posa a si mateixa com a al·legoria de la pintura, és objecte i subjecte a la vegada. Retrata el moment previ al dibuix, on té més importància la ment que la mà, la idea que el resultat.
Podem dir, doncs, que es pot parlar de l’autoretrat femení com a eina reivindicativa, ja que per elles era una carta de presentació, un cop sobre la taula per ser reconegudes com a artistes. Dones avançades al seu temps i amb la voluntat de fer-se un lloc dins del món de l’art, es presenten a si mateixes no com la societat les veia, sinó com volien que les veiessin.
_-_Artemisia_Gentileschi.jpg){kind=link}