Imatge de portada: Ramon Berenguer IV i Peronella I d’Aragó. Detall de les “il·luminacions de la Genealogia del Casal d’Aragó”, encarregada per Martí I d’Aragó (c. 1400). Font: Wikimedia Commons. Domini Públic.
Els precedents
El que avui coneixem com el territori de Catalunya no és el resultat d’una teleologia ni un espai destinat a ser-ho per voluntat de la providència, sinó d’un procés històric en el qual intervenen diferents factors i actors.
Els visigots foren els hereus de la Hispània romana. Van generar un estat amb tots els atributs i els components que es requerien per ser-ho: una estructura política i territorial, un sistema fiscal articulat en l’encunyació de moneda, un aparell jurídic i legislatiu complex, i un exèrcit. Però al llarg de dos segles, entre el VI i el VIII, van ser incapaços de generar dinasties estables per consolidar un poder centralitzat. Les revoltes per part de les cases aristocràtiques van ser constants, tant en el mateix cor de l’estat, com a les províncies perifèriques. A la vegada, l’església augmentava la seva quota de poder, especialment, arran del tercer Concili de Toledo (589). A inicis del segle VIII les estructures de poder visigodes entren en una fase crítica expressada en les lluites entre els diferents grups aristocràtics, dividits entre els partidaris de Roderic i els d’Àkhila, pertanyents al clan del rei Vítiza, que va morir l’any 710.
Mentre, els àrabs estaven en plena fase expansiva. Després de la mort de Muhammad (630), durant els primers califes, van ocupar les províncies més riques de l’imperi romà d’Orient –conegut com a Bizantí–: Palestina, Síria i Egipte; van liquidar l’imperi sassànida i van continuar avançant cap a orient i occident. A les darreries del segle VII, el Magrib estava sota l’autoritat dels califes Omeies de Damasc. Una de les característiques de l’expansió islàmica era la incorporació dels pobles vençuts en les dinàmiques expansives. Això explicaria la presència de destacaments berbers en les primeres campanyes de conquesta d’Hispània. La victòria berber del Guadalete per les tropes de Roderic (711) fou el punt de partida del ràpid procés de conquesta d’Hispània i la constitució d’al-Àndalus.
Des de ben aviat, els espais perifèrics d’al-Àndalus foren un problema per les autoritats de la província. La mateixa conquesta generava tensions entre els diversos grups que la protagonitzaven. L’any 731 el berber Munuza va encapçalar una revolta que va tenir com a epicentre la zona de la Cerdanya. El mateix governador cordovès, Abd-ar-Rahman ibn Abd-Al·lah al-Gafiqí, es va posar al capdavant d’un destacament que va esclafar la insurrecció. Tot seguit, va dirigir les tropes més enllà dels Pirineus, vers territori franc, però l’ofensiva va ser detinguda per Carles Martell a Poitiers (732).
Els francs havien pres el control de l’antiga Gàl·lia romana després de vèncer els visigots –Vouillé, 507– i els burgundis. A la mort de Clodoveu –conegut també com a Clovis, va morir el 511– els problemes dinàstics de la dinastia merovíngia foren constants. Els monarques havien deixat la direcció de la governació del regne a persones de confiança, els majordoms de palau –maior domus palacii–.[1]Eren els principals governadors del rei en època merovíngia. Van exercir el seu poder i autoritat cada vegada amb més autonomia i van constituir autèntiques dinasties en el càrrec. Fou precisament el majordom Carles Martell, qui va detenir l’ofensiva islàmica a Poitiers. Aquest esdeveniment reforçà el seu prestigi, de tal manera que va guanyar l’honor de ser considerat el fundador de la dinastia carolíngia. Un fill seu, Pipí el Breu, destronà el darrer monarca merovingi, Khilderic III, l’any 751. Era l’inici de la segona etapa del Regnum Francorum, el període Carolingi. A la vegada, els francs continuaven el seu imparable procés d’ocupació de les regions meridionals de la Gàl·lia. Un dels factors de l’enfortiment del poder carolingi fou la seva capacitat de dirigir l’aristocràcia a un formidable procés d’expansió territorial en totes direccions: Carlemany va portar el regne a la màxima dilatació territorial –Baviera, Itàlia, Saxònia, Marca de Gòtia– el que li va suposar el reconeixement del títol imperial l’any 800.
El domini carolingi
El domini carolingi a la regió meridional dels Pirineus va tenir diverses fites. Al voltant de l’any 785 va capitular Girona i els territoris limítrofs; el 801, les tropes franques ocupaven Barcelona. Els límits s’estenien des del Llobregat i el Cardener fins a les serres prepirinenques de la conca de Tremp. Sobre aquest territori, que anomenem la marca Gothica, l’administració carolíngia aplicà el seu model de gestió i la va dividir en comtats: Rosselló, Empúries, Girona, Besalú, Urgell, Pallars, Barcelona, etc., sota l’autoritat de comtes nomenats pels reis francs. Per tant, el territori que avui és Catalunya era un sector d’intersecció entre els dos grans dominis del sud de l’Europa medieval dels segles IX i X: la perifèria septentrional d’al-Àndalus i la perifèria meridional de l’imperi carolingi. No era una frontera tal com la podem concebre avui, sinó una àrea porosa en la qual l’exercici del poder des dels respectius centres, Aquisgrà o Còrdova, era sovint molt prim, si no discutit per part dels seus representants –comtes i governadors– i dels llinatges aristocràtics autòctons. La designació del càrrec de comte, sempre molt cobejat, era sovint objecte de conflicte, segons si requeia en nobles francs o indígenes. Aquest és el marc general de la revolta d’Aissó, a partir de l’any 826, que va provocar una gran inestabilitat als comtats de Barcelona i Girona i va devastar el d’Osona. En les fonts àrabs, es referien a aquest territori amb el nom d’Ifrany, o Ifranga: terra dels francs.
Els problemes de la monarquia a l’imperi carolingi van començar a manifestar-se durant el regnat de Lluís «el Pietós», fill de Carlemany, especialment després de la seva mort, l’any 840. Tant és així que els seus tres fills van signar el Tractat de Verdum (843) que dividia l’imperi en tres regnes. Verdum tot just anunciava la divisió que es va produir en el marc d’una monarquia incapaç de subordinar els poders locals: una aristocràcia cada cop més poderosa. Era l’albada del nou ordre feudal. En l’àmbit d’aquestes lluites i de les que seguiren per l’accés al poder, els comtes francs de la Marca prenien partit per un candidat o altre en disputa, la qual cosa afegia encara més inestabilitat. Bernat i Guillem de Septimània o Bernat de Gòtia són exemples d’aquesta dinàmica. Davant d’aquesta situació, Carles «el Calb», rei de la França Occidental a partir de Verdum, va decidir atorgar la màxima autoritat de la Marca a Sunifred d’Urgell, membre d’un llinatge autòcton lleial. Aquest va exercir el poder dels principals comtats. Després de la seva mort, els reis carolingis investiren als seus fills, Miró i, sobretot, Guifré, conegut amb el renom del Pilós, que va exercir el càrrec comtal a Barcelona, Girona, Urgell, Cerdanya i Conflent. Va ser l’artífex de la consolidació definitiva del comtat d’Osona en restaurar la seu de Vic i en organitzar el poblament i la colonització de les àrees més afectades per la revolta d’Aissó. Una de les fites fou la concessió de la carta pobla de Cardona amb la finalitat d’assegurar el front més avançat de la marca.
El naixement de les dinasties comtals: la Catalunya Vella
Carles «el Calb», malalt de pleuresia, va dictar la famosa capitular de Quierzy-sur-Oise (877) abans d’emprendre una campanya de socors a favor del papa Joan VIII, assetjat pels musulmans. Un dels preceptes establia que els honors reials –càrrec i patrimoni associat– atorgades als nobles podien ser transmeses als parents més propers en cas de defunció dels seus titulars o d’ingrés a l’església. Una de les interpretacions d’aquesta decisió es relaciona amb la cessió de competències de caràcter públic a l’aristocràcia que fins aleshores les exercia en concepte de beneficium, és a dir, a compte de l’estat, mentre estava en possessió del càrrec. Aquest canvi de concepció evidencia el trànsit d’una noció pública del poder a una de patrimonial i, doncs, la sanció legal d’una pràctica que havia esdevingut freqüent. L’important, pel cas que ens ocupa, és que a la mort de Guifré «el Pilós» en combat durant un atac islàmic des de Lleida (897), el càrrec fou transferit en herència als seus fills, i així va ser a partir d’aleshores. Guifré, doncs, fou el darrer comte designat per un rei carolingi i inaugurava d’aquesta manera una línia dinàstica: el Casal o Casa de Barcelona.
L’únic vincle polític amb la monarquia franca era el manteniment d’un jurament de fidelitat, però és evident que els dos focus de poder estaven cada cop més allunyats i la relació més feble. I diem vincle polític perquè les diòcesis de la Marca continuaven sota l’autoritat de l’arquebisbe metropolità de Narbona. Amb l’ocupació islàmica, Tarragona havia perdut els seus atributs polítics i religiosos; poc després, l’emergència de l’heretgia adopcionista i la seva repressió des del papat i el regne franc va suposar la dependència religiosa cap a Narbona. Deslliurar-se d’aquest domini requeria la restauració arxiepiscopal de Tarragona. A les darreries del segle IX, però, això no era possible, entre altres coses, perquè no es produïren iniciatives prou serioses per fer-ho: l’arquebisbe de Narbona no ho acceptaria; i Tarragona, a la perifèria més llunyana dels dominis andalusins i despoblada, no estava en condicions d’assumir aquest paper.
Durant el segle X, els comtes de la marca van adoptar les competències i els atributs d’autèntics governants com a sobirans de la terra en tant que hereus dels monarques francs, dels quals estaven cada vegada més desvinculats. La base legal del poder i de la societat en època comtal era la llei goda, el Liber Iudicum, que tingué una llarga vigència, fins el punt d’adaptar-lo en una versió en català. Només en aquest context es pot entendre el nivell d’autonomia assolit, fins el punt d’enviar ambaixades a Còrdova i Roma per iniciativa pròpia al marge de la monarquia.
A les darreries de la centúria es va produir un canvi en l’estructura del califat Omeia de Còrdova, quan Abu-Àmir Muhàmmad ibn Abi-Àmir al-Maafirí, conegut com a Almansor «el Victoriós amb Déu», va assumir les competències polítiques del califa Hixam II. Al-Mansur va ordenar atacar els regnes cristians del nord de la península. D’altra banda, en una de les expedicions, la de l’any 985, va devastar Barcelona essent comte, aleshores, Borrell II. Aquest havia demanat suport militar al seu senyor natural, el rei Lotari I de França, però no va arribar. A més, el seu successor, Lluís V, anomenat l’Indolent, només va regnar uns mesos i va morir l’any 987 sense successió. S’extingia la dinastia Carolíngia i es produïa l’ascens dels Capet a la reialesa franca, en la persona d’Hug Capet. Fou en aquest context que Borrell II va decidir trencar l’estret vincle polític que mantenia amb els monarques d’enllà dels Pirineus perquè no va renovar el jurament de fidelitat. Així, els comtes de la Marca esdevenien sobirans només de fet, ja que els Capets no van reconèixer mai aquesta ruptura unilateral. De dret, la independència política dels comtats no fou reconeguda fins al tractat de Corbeil (1258) signat entre Lluís IX de França i Jaume I «el Conqueridor». La historiografia ha posat un nom a aquest espai de l’actual Catalunya que romangué sota domini carolingi i que va veure el naixement de les dinasties comtals: Catalunya Vella.
El segle XI va comportar canvis rellevants. El califat Omeia va col·lapsar i al-Àndalus es va dividir en taifes. Els seus governants, convençuts d’encarnar l’autoritat legítima, en van enfrontar entre ells en lluites constants. En aquests conflictes, l’aristocràcia dels comtats va actuar com a tropa mercenària al millor postor.[2]Es van produir diverses expedicions sobre Còrdova, els anys 1010, 1017 i 1024. És una mostra del canvi que s’havia produït en la correlació de forces respecte de la centúria anterior. A la vegada, l’or va fluir pels comtats, gràcies a les soldades percebudes i al producte dels saquejos. Internament, s’havien produït importants avenços en la colonització. Es posaven en explotació cada vegada més terres, s’aixecaven masos, es fundaven pobles i noves viles. En el marc d’aquesta fase de creixement de les forces productives també s’avançava en la imposició de l’ordre feudal, que implicava el sotmetiment de la pagesia a la jurisdicció senyorial i al pagament de rendes. La legislació s’adaptava als nous temps i de manera progressiva s’anava confegint un nou codi: els Usatges de Barcelona.
La Catalunya Nova
Al sud i a ponent dels dominis comtals hi havia al-Àndalus. Mentre que el domini efectiu en el sector més oriental de la Marca Superior no anava més enllà de les ciutats de Balaguer, Lleida i Tortosa i els seus districtes. Entremig s’estenia una ampla franja territorial escassament poblada, una mena de terra indòmita al centre de la qual, a la costa s’aixecaven les restes de l’antiga Tàrraco. Els documents llatins es referien a aquesta zona com la marca, o marca extrema.
Aquesta llunyania de la presència andalusina sobre aquest territori fronterer va desvetllar les ambicions de l’aristocràcia laica i eclesiàstica per ocupar-lo. A partir de mitjan segle X, llinatges com els Castellvell, els Castellet, els Sant Martí, els Cervelló o els Claramunt, entre d’altres, la catedral de Barcelona, el monestir de Sant Cugat i les mateixes cases comtals van protagonitzar de manera autònoma actes de repartiment i ocupació d’aquest espai. El resultat del procés fou la constitució d’una xarxa de castells termenats –castra–, uns grans districtes jurisdiccionals i territorials que delimitaven les àrees de poder i servien per sotmetre les comunitats pageses. Aquesta dinàmica va enfortir els senyors castrals que van arribar a protagonitzar una revolta contra l’autoritat comtal. A finals del segle XI l’expansió s’havia detingut a les portes de Tarragona, al sud, i de Balaguer, al nord. En aquestes dates, arreu de l’Europa feudal, es va produir un reforçament del poder central gràcies a la recepció del dret comú; aquí va recaure en la persona del comte de Barcelona, en bona part gràcies a l’or obtingut de les pàries que pagaven les taifes andalusines. Va assolir tant la fidelitat de l’aristocràcia com el vassallatge dels comtes i també va acaparar altres comtats, com ara Cerdanya i Besalú. A la vegada, s’estenia la noció i l’acció de la croada –segles XI i XII– arran de la Reforma Gregoriana. A partir d’aleshores ja no es va qüestionar el lideratge dels nous prínceps.
En el cim de la piràmide feudal, els comtes de Barcelona consolidaven el seu poder. Ramon Berenguer IV, cada cop més afermat en autoritat i més compromès amb l’Església, esdevindria el pretendent escollit per contreure matrimoni amb l’hereva del regne d’Aragó. Aquesta unió dinàstica resultant va enfortir la institució i va potenciar la capacitat de conquerir més regions.
El territori s’anava dilatant. Després d’eixamplar-se per les marques dels comtats de Barcelona, Manresa, Urgell, Pallars i Ribagorça, Tarragona recuperava la dignitat arxiepiscopal gràcies a Berenguer Sunifred de Lluçà, bisbe de Vic, a partir d’una butlla d’Urbà II (1091). La consolidació del domini sobre Tarragona vindrà arran de la concessió de Ramon Berenguer III a Oleguer, bisbe de Barcelona i a la vegada arquebisbe de Tarragona (1118). A mitjan segle XII, Tortosa (1148) i Lleida (1149) eren preses per assalt per les tropes dirigides per Ramon Berenguer IV en el context de la Segona Croada. Les comunitats islàmiques que habitaven aquests territoris foren majoritàriament desmantellades. Només a les dues grans ciutats i en alguns nuclis a la riba dels rius Segre i Ebre hi va romandre població indígena que coexistia amb famílies cristianes en proporcions diferents, però sempre com a grup segregat. La conquesta va comportar un autèntic procés de suplantació de la població. Les terres conquerides esdevingueren pols d’atracció de famílies cristianes vingudes d’arreu. Es van establir a les ciutats de Tortosa i Lleida, van fundar desenes de masos i pobles arran de la concessió de cartes de poblament, i van introduir importants canvis en l’explotació i el conreu de la terra i en l’aprofitament dels recursos a partir dels criteris de l’ordre feudal. La conquesta també va representar la constitució dels bisbats de Tortosa i Lleida.
Reflexions finals
El que avui constitueix el territori de Catalunya formà part d’al-Àndalus, íntegrament, durant uns vuitanta anys. Després de la primera gran mutilació que suposà la intervenció militar franca, la resta, unes zones més temps que d’altres, en continuà formant part. Catalunya, doncs, neix en una zona d’intersecció a la perifèria de dos grans poders i allunyada dels respectius centres d’autoritat, circumstància que va afavorir l’autonomia dels emergents poders locals que van donar lloc a les dinasties comtals. Hem volgut subratllar justament això per posar en relleu la gran diferència que existia entre les societats andalusina i feudal, malgrat ser tan properes en l’espai. I també, cal explicar que l’actual territori de Catalunya és el resultat d’una segona fase de conquesta impulsada per l’aristocràcia feudal des dels comtats independents de la Catalunya Vella. Aquest procés de conquesta va suposar, més enllà de l’annexió territorial, la destrucció de la societat que l’ocupava i la seva substitució per una de nova, formada per efectius procedents de les diverses regions cristianes del nord. Mentrestant, mentre passava tot això, els intents del comtat de Barcelona d’estendre el seu domini sobre els comtats d’Occitània s’estavellaren davant la dilatació de l’heretgia càtara i contra els interessos del Papat i la monarquia capeta –Muret, 1213–.
No obstant això, el territori no és res sense la gent que l’ocupa, sense la societat que viu dels recursos que li ofereix. Una societat cada cop més identificada amb una llengua pròpia, la catalana, que guanyava espai fins i tot en els textos escrits malgrat el domini del llatí. El català s’imposava arreu dels espais que eren incorporats per conquesta i acabava per absorbir els col·lectius d’immigrants, fos quin fos el seu origen geogràfic i les seves parles. Un passatge del Liber Maiolichinus, la narració de l’expedició pisano-catalana sobre l’illa de Mayurqa (1114), recull la referència escrita més antiga dels catalans, tot identificant un col·lectiu inconfusible des de temps enrere. Una llengua, la catalana, que s’imposarà arreu de les regions conquerides per Jaume I. Però això ja és una altra qüestió.
Per saber-ne més:
Abadal, R. (2011) Els primers comtes catalans. Darrera edició. Barcelona: La Magrana.
Bonnassie, P. (1979) “Economia i societat pre-feudal”. Vol. 1. Dins de Catalunya mil anys enrere (segles X-XI). Barcelona: Edicions 62.
- (1981) “Economia i societat feudal”. Vol. 2. Dins de Catalunya mil anys enrere (segles X-XI). Barcelona: Edicions 62.
Salrach, J. M. (1978) El procés de formació nacional de Catalunya (segles VIII-IX). Vols. I i II. Barcelona: Edicions 62.
- (coord.). (2017) Naixement de la Nació Catalana. Formació i orígens (segles IX-XIV). Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
Sobrequés, S. (2011) Els grans comtes de Barcelona. Darrera edició, Barcelona: Editorial Base.
Virgili, A. (2001) La conquesta de Turtusa i la formació de la societat feudal (1148-1200). Barcelona: Publicacions Bellaterra; València: Universitat de València.
Zimmermann, M. (2023) Naixement de Catalunya (segles VIII-XII). Barcelona: Editorial Base.
