El valor històric que podem donar a un esdeveniment polític dels nostres dies va en relació al període en el qual el volem emmarcar; no té la mateixa transcendència un fet en un marc temporal de 30 anys com en un marc de 300. Els acords nuclears entre l’Iran i els EUA (amb participació europea) poden ser vistos a la llum de molts prismes; el cas és que el 16 de gener de 2016 se signà un acord molt important per als governs de Barack Obama als EUA i Hasan Rohani a l’Iran, un acord que suavitza unes relacions diplomàtiques precàries des de 1979 i que, per primera vegada, reconeix el dret de l’Iran a desenvolupar un programa nuclear (amb limitacions i mai en l’àmbit militar) i atura les sancions econòmiques, especialment severes arran del govern de Mahmud Ahmadineyad (2005-13). No tots hi han sortit guanyant: països com Israel i Aràbia Saudita han alçat el crit al cel; cosa que, al marge de conflictes actuals, té una profunda raó de ser.
Des del segle XVI dos grans imperis es repartien Orient Mitjà: l’imperi otomà i l’imperi persa. Existia un equilibri de forces entre els dos imperis en el qual pobles fronterers com els àrabs peninsulars o els kurds juraven lleialtat a un o un altre imperi depenent dels seus interessos, però que mai construïen una alternativa (era com una Guerra Freda a l’Orient Mitjà). La cosa canvia quan la pressió de les potències europees asfixia les economies d’aquests dos imperis, incapaços d’imposar la seva voluntat sobre els pobles fronterers. En el cas de l’imperi otomà, la fi de la Primera Guerra Mundial (1914-18) suposa l’aparició de nous Estats a l’Orient Mitjà sota protecció europea: Síria queda sota control francès (1918-46); Iraq és tutelada pels britànics (1919-32) i països com l’Aràbia Saudita, dependran pràcticament des de la seva fundació (1932) de la venda de petroli a socis occidentals. Si bé la fi del mandat britànic i francès donaran l’oportunitat de reedificar un imperi sobre la base dels moviments panarabistes, l’oportuna creació d’Israel (1948) impedirà que aquesta idea arribi a arrelar.
En el cas de l’imperi persa, la desintegració serà menys traumàtica arran dels mètodes expeditius de Reza Xa Pahlavi, que de militar de professió passà a sobirà (1925), amb una ideologia política diametralment contrària a l’emprada per l’anterior dinastia. Reza Xa és un laic radical, que rebatejà el país com Iran i pretengué acostar el país als estàndards europeus; malauradament per a ell, s’equivocà en les seves simpaties amb l’Alemanya nazi i el 1941 fou derrocat en una campanya llampec de russos i britànics. Mohammed Pahlavi, el seu fill, fou ascendit al tron pels aliats i es convertí en amfitrió forçat de les conferències d’aquests a Teheran (1943). Tot i la seva educació filoeuropea (la mateixa que els seus ministres), no trigaren a sorgir problemes entre l’Iran i Occident quan el primer ministre Mossadegh nacionalitzà el petroli (1951). Aquest moviment indignà les empreses occidentals que exigiren un canvi i fou la CIA (per primer cop en la seva història) qui s’encarregà d’acomplir les seves demandes, derrocant Mossadegh el 1953.
La revolució iraniana de 1979 i la posterior arribada al poder de l’Aiatol·là Khomeini capgirà el paper de l’Iran a la regió i la seva relació amb Occident. Tot i compartir la mateixa estratègia geopolítica que els Pahlavi (així com el desig de produir energia nuclear), el fet que Khomeini declarés el seu país islàmic i que es negués a secundar cap dels dos blocs de la Guerra Freda, el convertí en un pària. Com a cap de la branca més gran del xiisme (la facció minoritària de l’Islam), el nou Iran tenia una forta influència politicoreligiosa a països del Llevant Mediterrani, l’Afganistan i el Golf Pèrsic; una influència que països joves com l’Aràbia Saudita o l’Iraq no tenien respecte el món sunnita. L’estratègia de l’Iran dels aiatol·làs hauria pogut implicar el ressorgiment d’un imperi com el que va existir al segle XVI però, inquiets per aquesta possibilitat, els nous Estats, molts d’ells protegits per uns EUA necessitats de petroli, marginaren el nou govern iranià. La guerra d’Iraq contra Iran (1980-88) es podria explicar (a banda del fet que l’Iraq cobejava les reserves petroleres del seu veí) com l’intent d’un país nou per construir-se sobre les restes d’un Estat que tradicionalment ha governat la regió.
La invasió nord-americana de l’Afganistan (2001) i l’Iraq (2003) van deixar palès que, per gestionar una ocupació en condicions, els EUA necessitaven com a mínim la neutralitat de l’Iran. Les presidències de Bush i Ahmadineyad van exacerbar els conflictes, però l’arribada al poder de dos homes amb més ànim diplomàtic com són Obama i Rohani ha possibilitat l’acord. La internacionalització de la guerra de Síria (2011-) i la invasió saudita del Iemen (2015-) són un reflex de la por dels nous estats de l’Orient Mitjà al ressorgiment d’un Iran imperial, especialment ara que els EUA no necessiten concedir tractes especials a cap d’ells, ja que, gràcies al fracking, no necessiten pas petroli de la zona. Si en un futur no gaire llunyà es construeix un nou imperi al Llevant Mediterrani o un altre imperi iranià, tot dependrà del compliment dels acords nuclears i del resultat de les properes conferències internacionals.
