Aquest mes es celebra el 80è aniversari de la fi de la Guerra Civil Espanyola, un conflicte de profunda significació a nivell nacional. En aquest context, el govern del Front Popular de la Segona República espanyola s’enfrontà a un aixecament militar. Si bé els tant els organitzadors com les forces estatals s’esperaven un resolució ràpida i senzilla, el que nasqué fou un conflicte sanguinari i perllongat que obligà als dos bàndols a preparar-se per una guerra sostinguda.
Mentrestant, Europa vivia sota el fantasma de la Gran Guerra, de la inestabilitat política i de l’enfrontament entre els dos grans totalitarismes: el feixisme i el comunisme. Ben aviat prengueren la determinació de firmar un pacte de no intervenció del qual la immensa majoria de països europeus n’esdevindrien signataris. No obstant això, tal com intentaré demostrar en aquest article, el conflicte transcendí la rellevància nacional i a través del rastre de les armes és possible veure com interessos d’arreu del món confluïren a l’Espanya de 1936-39.Per exposar un tema tan complex i ple de matisos, a causa de l’extensió del format, intentarem fer-ne un retrat representatiu a través d’algunes històries que expressen les característiques del període i el conflicte. L’article el dividirem en els dos bàndols enfrontats, el sollevat i el republicà, basant-nos en l’aprovisionament d’armament que van utilitzar respectivament.
La República
En un primer moment, ambdós bàndols es van trobar sense experiència ni un full de ruta clar sobre com adquirir les armes, actuant per mitjà de homes de confiança, sobretot intel·lectuals i diplomàtics, perquè la lleialtat es considerava el valor primordial.
El cas de La República és el que tenim més documentat en aquesta primera fase. Després de recórrer en primera instància al gabinet de Leon Blum, primer ministre francès, i veure que no podria oferir ajuda de forma oberta, el Front Popular va concentrar alguns homes de confiança que va considerar hàbils en l’esfera internacional. Tanmateix, es demostrà que eren personatges amb poca o nul·la experiència militar no aptes pel comerç internacional d’armes.
Un dels personatges més destacables fou Álvaro de Albornoz, ambaixador a París de la República, el qual prengué des de molt aviat la iniciativa. El 8 d’agost de 1936, reconeixent les deficiències del sistema de proveïment, signà un contracte amb un hòlding francès expert en finances i propers a la compravenda armamentista, l’anomenada Société Européenne d’Etudes et d’Enterprises.Per mitjà d’aquest agent s’esperava accelerar i simplificar el procediment, a més de dotar-lo de certa seguretat. Tanmateix, l’empresa s’aprofitaria de la delicada situació internacional per cobrar enviaments que sovint no arribarien. La República buscà rescindir aquest contracte per a gestionar l’aprovisionament sota les seves pròpies mans. Fou així com el 9 d’octubre es constituí el Servicio de Adquisiciones Especiales, conegut com aComisiones de Compra, integrant a molts dels agents de confiança que ja havien treballat de forma independent. Per a poder comerciar amb estats signants del pacte de no intervenció, la comissió va establir una xarxa de contactes i falses empreses com araFrance Navigation S.L. i el Sindicato del Mercurio.
Aquesta primera fase d’adquisicions se centrà sobretot en la guerra aèria, i ambdós bàndols es llançaren a l’adquisició d’equipaments que en la major part dels casos estaven en mal estat i no eren adequats per a les maniobres militars. Una font significativa d’aeronaus foren les aerolínies europees British Airways Ltd. i KLM, que van veure una oportunitat d’or per finançar la compra d’avions nous a través de la venta d’equipament obsolet i malmès a un client desesperat.
Un altre agent essencial en les adquisicions per part del govern republicà fou Mèxic, que envià alguns lots d’armament de mà a compte propi, per bé que fou molt més significatiu el suport diplomàtic i legal. L’estat centreamericà va oferir-se com a comprador en nom de la república i com a agent comercial en el seu lloc, permetent l’accés al mercat continental americà. Gràcies a aquest suport, la república pogué adquirir armament militar lleuger ipeces d’artilleria antiaèria lleugeres que foren essencials tenint en compte les dimensions aèries que el conflicte estava prenent. L’armament provinent de l’Amèrica del nord era sobretot excedent fabricat a petició dels governs britànic i nord-americà per cobrir la demanda de la Gran Guerra, mentre que Sud-Amèrica comptava amb grans quantitats de material sobrer de gran qualitatqualitat d’origen paraguaià i bolivià, provinents de la recent Guerra del Chaco.
Una altra font important d’armament militar adequat i modern vingué de dues de les independències d’Europa de l’Est: Polònia i Txecoslovàquia. Tot i que provenien d’imperis diferents, ambdues estaven gestionant un període de consolidació nacional en un context continental complex, particularment en el cas de Polònia, on hi havia un fort desig de mantenir la sobirania vers la perpètua amenaça soviètica. Així doncs, a ambdós països, Polònia per circumstàncies geopolítiques i a Txecoslovàquia per tradició i oportunitat, s’havien materialitzat unes indústries tècniques militars molt potents, però que buscaven sempre clients en un continent competitiuple de grans nacions autoproveïdes d’armament.En el cas de Txecoslovàquia, L’armament es proporcionà a la República tant per via comercial amb les empreses armamentístiques, com per l’excedent ofert pel ministeri de defensa txecoslovac, que havia emprès ambiciosos projectes de modernització i comptava ara amb peces que ja no podia justificar en els seus inventaris.
El cas de Polònia és potser més sobtant, ja que la indústria armamentista no tenia un caràcter d’indústria comercial independent com en el cas anteriorment indicat, i es tractava més d’un esforç governamental plenament dirigit. El govern, patint la càrrega econòmica de l’establiment d’indústries d’aquesta índole, buscava legitimar-se també amb clients internacionals, que perseguí a través del “sindicat d’exportació d’indústria armamentista” o SEPEWE (Syndykat Eksportu Przemysłu Wojennego). Així doncs, i malgrat les posicions diametrals entre les polítiques dels governs polonès i espanyol, el SEPEWE es convertiria en un contacte habitual al servei de l’esforç bèl·lic contra els sollevats espanyols, subministrant armament modern, juntament amb alguns excedents que Polònia no pogué refusar la oportunitat de vendre.
Com bé coneixem, la principal i més significativa font d’equipaments militars que rebé la República fou de mans de la Unió Soviètica. La República comptava amb les reserves d’or del Banc d’Espanya, amb les que pretenia portar a terme el volum de les compres necessàries, per tal de poder efectuar pagaments immediats sense compromisos a llarg termini (com els que hagueren de encetar els sollevats, que no comptaven amb capital líquid). No obstant, el govern del Front Popular temia que l’or caigués en mans de l’enemic, i és en aquest context que entrà en jocde manera molt oportuna la Unió Soviètica. Contràriament al mite que se sol acceptar, la república sol·licità el trasllat de l’or a la URSS per a poder garantir que s’invertís en armament de manera definitiva, enlloc de propiciar una adquisició molt més lenta i carregosa exposant-se constantment a la pèrdua de les reserves, després d’una sèrie d’infructuosos intents per part del govern de Front Popular de transferir els diners a diversos bancs europeus. L’or fou traslladat el dia 26 d’octubre de 1936, enmig d’un gran secretisme. Aquest or fou emprat en part per sufragar el cost de l’ajuda soviètica i la resta fou retornat BCEN (Banque Commerciale de l’Europe du Nord). El BCEN era una entitat gestionada per la URSS ubicada a París, on es diposità l’or sobrant en forma de divises a disposició de la República, que facilità que poguessin adquirir armes sense interferència d’altres països. La quantitat total d’or portada a Moscou es situa en 510 tones, valorades en 518 Milions de dòlars americans de l’època, que representaven el 72’6% de les reserves àuries del banc d’Espanya. Tot i així, si bé sembla que la Unió Soviètica no va espoliar Espanya en termes econòmics (o com a mínim, tal noció queda més o menys dubtosa), van exercir un control abusiu en la política de la República. La diplomàcia associada a l’ajuda soviètica tingué fortes càrregues ideològiques, i la URSS envià, juntament amb les armes, a Alexander Orlov de la NKVD (organisme de la policia secreta i espionatge de la URSS) en qualitat “d’agregat diplomàtic”, que faria el que l’NKVD estava dissenyat per fer: espionatge, contraespionatge i neteja política (destaquen incidents com el de la “Operació Nikolai”, l’infame assassinat d’Andreu Nin).
La Unió soviètica no només fou el subministrador armamentístic més important en volum, sinó també en diversitat, proporcionant des d’armament lleuger a vehicles pesants d’última tecnologia complets amb l’ajuda tècnica necessària per al seu ús.A nivell d’armament lleuger, on la URSS comptava amb un inventari caòtic i logísticament difícil, heretat dels temps més difícils de la Guerra Civil Russa i la Guerra Sovietico-Polonesa, s’aprofità l’oportunitat de desfer-se d’una gran quantitat d’articles desfasats i logísticament incompatibles. No obstant, pel que fa a l’aviació i la guerra cuirassada, on la indústria soviètica estava començant de zero amb un ull cap a la modernitat, i on hi havia un fort interès de fer proves de camp per afinar la doctrina de l’exèrcit roig, es proporcionà equipament modern i la República comptà amb una clara superioritat tècnica sobre l’enemic.
El bàndol sollevat
Tot i que, com al bàndol republicà, la sollevació patí uns primers passos caòtics, hi va haver elements que des de bon principi van virar els ulls cap a Itàlia i Alemanya. Un dels primers va ser el General Francisco Franco, que amb la seva privilegiada posició d’interlocutor amb el Tercer Reich,va guanyar un gran pes a la jerarquiasollevada. Ben aviat sol·licità a Hitler 10 avions de transport amb els que poder dur a terme el futur pont aeri. El 26 de Juliol es va aprovar la proposta i es posaren en marxa els preparatius.
L’equipament seria adquirit a través d’un sistema binari de cobertura corporativa: la HISMA (Sociedad Hispano-Marroquí de Transportes, en espanyol, Hispano-Marokkanische Transport-Aktiengesellschaft, en alemany) era una companyia establerta al Marroc espanyol i dirigida per Johannes Bernhardt, i la ROWAK (Rohstoffe und Waren Einkaufgesellschaft) fou una companyia alemanya que explotaria els recursos naturals espanyols com a pagament per la ajuda, amortitzant el deute de la HISMA i estabilitzant la situació financera. El personal alemany fou dirigit pel Sonderstab: una nova divisió de la Luftwaffe que més endavant es convertiria en la Legió Còndor.
El règim italià es mostraria reticent a les primeres sol·licituds per part dels sollevats i es va veure motivat a intervenir per la ràpida i contundent actuació de Berlin. Tanmateix, un cop iniciat el procés, l’ajuda italiana fou significativament més substanciosa i implicada que l’alemanya, perquè Mussolini tenia grans esperances en la compensació que l’Espanya franquista pogués oferir-li: principalment, tolerar una ocupació Italiana de Mallorca (que ja estava en marxa a efectes pràctics amb l’establiment d’una base de l’Aviazione Legionaria). L’ajuda italiana aniria sota l’auspici de l’Aviazione Legionaria i el CTV (Corpo Truppe Volontarie).
En definitiva, l’ajuda alemanya i italiana fou molt més cohesionada que la de les seva contrapart, conformant paquets de material, suport logístic i professionals jerarquitzats i entrenats. Si bé tant el CTV i l’Aviazione Legionaria com la legió Cóndor no eren formalment part dels exèrcits dels seus països d’origen, comptaven amb la mateixa jerarquització i funcionament operatiu.
Addicionalment, Alemanya i Itàlia aprofitarien les seves posicions al cordó internacional del Pacte de No Agressió per interceptar enviaments destinats a la República i destinar-los als sollevats.
Per a l’Alemanya nazi, la experiència adquirida a la campanya espanyola seria de valor incalculable per a poder afinar la seva doctrina aèria, descartar dissenys en competènciai formar un nucli dur per a la incipient Luftwaffe, un projecte d’importància capital en el pròxim conflicte. Per suposat, els sollevats explotaren altres vies per lliurar la guerra quan les possibilitats ho permeteren, però la limitació de no poder pagar en efectiu els va mantenir generalment limitats als dos grans aliats.
Conclusions
Una anècdota molt interessant, de difícil encabiment en les dues grans categories presentades, però alhora paradigmàtic del context de la Guerra Civil Espanyola, i amb el que m’agradaria concloure, és la de la venta d’armament a la República per part de Hermann Göring, mariscal suprem de la Luftwaffe alemanya. El mercat republicà era molt atractiu per a Göring ja que, a diferència de les ventes a la Espanya sollevada aquestes serien cobrades en divisa, oferint liquiditat que podria invertir-se immediatament, a més de ser més discretes de cara a la comunitat internacional. No obstant això, Göring era conscient que era impossible efectuar tal empresa de manera directa, així que recorré a la col·laboració del dictador grec Ioánis Metaxás, així com els traficants Josef Veltjens (del costat alemany) i Pródromos Bodosákis (del costat grec), propietari de la fabrica Poudreries et Cartoucheries Helléniques, establerta amb l’ajuda tècnica de la Rheinmetall-Borsig alemanya. D’aquesta manera, es vengueren tant armes d’origen alemany com d’origen grec, arribant a fer-se tirades de producció especialment per a la República i subministrant des d’armament lleuger fins artilleria de campanya i antiaèria.
Hi ha moltes anècdotes més de les que hem inclòs en aquest breu article. En aquest 80è aniversari de la fi de la Guerra Civil Espanyola cal recordar aquestes històries perquè son representatives de problemàtiques que seguim vivint a dia d’avui. El tràfic d’armes és un negoci internacional que sol implicar interessos d’estats, corporacions i bel·ligerants a parts iguals, un recordatori més de com la història interconnecta i impregna esdeveniments passats i futur sense relació aparent.Al cap i a la fi, més enllà de les ideologies i grans conceptes, el tràfic d’armes es un negoci, com bé demostra l’anècdota de Göring, o el fet de que després de la caiguda del règim nazi i la seva extensa condemnació, l’Espanya de Franco seguís pagant deutes i obligacions en concepte d’armament i ajuda facilitada a la República Federal Alemanya.
