El protestantisme i l’ensorrament del model feudal

La transició del mode de producció feudal al capitalista, amb les modificacions no només econòmiques, sinó també culturals i polítiques que implica, és un debat historiogràfic amb un fort pes teòric. Com en tot mode de producció, les bases econòmiques van acompanyades d’una ideologia i una cultura que les legitima i reprodueix. Dit això, l’auge del protestantisme a nivell Europeu és interessant, més enllà de les disputes teològiques que va comportar, per valorar el naixement del model capitalista en tant que vingué acompanyat d’una sèrie de reivindicacions polítiques i econòmiques, que tractarem més endavant, les quals van fer trontollar el model feudal fins aleshores existent. El problema central a l’hora de fer aquest estudi és el següent: determinar l’origen del capitalisme occidental industrial, amb la seva organització racional del treball lliure (en el sentit no polititzat del terme, és a dir, el treball no esclau i sense dependència del camperolat a la classe feudal) i en conseqüència determinar també l’origen de la burgesia occidental i les seves característiques com a classe. Weber, sociòleg referent que gaudeix d’un gran pes acadèmic en aquest debat, entén per capitalisme ”aquella acció econòmica basada en l’expectativa d’un guany mitjançant un intercanvi que comporti oportunitats pacífiques de lucre”. Ara bé, per a Weber la singularitat del capitalisme modern és que l’acumulació de capital (característica fonamental del sistema de producció capitalista) esdevé el fi ulterior, no un mitjà per a la subsistència. És doncs, la manifestació de l’existència d’una nova ètica, d’una cultura, purament cobdiciosa amb ànsies d’acumulació de riquesa. En això Weber encerta. Per a relacionar el protestantisme amb aquesta nova ètica burgesa occidental, cal fer unes observacions inicials, que són les següents: els protestants tendeixen a dedicar la seva feina en relació amb el treball professionalitzat, en contraposició dels catòlics que prefereixen assentar-se en els seus oficis per a esdevenir mestres. En conseqüència els catòlics tenen menys influència en el món de les relacions socials que produeix el capitalisme naixent. Els protestants tenen preponderància entre els propietaris del capital i l’empresariat naixent, així com entre els representants dels estrats superiors i qualificats de la mà d’obra. Siguin majoria o minoria, des del punt de vista social, és una pauta observable que els protestants adopten una actitud molt més racional econòmicament que els catòlics. De fet la Inquisició espanyola, que tenia els protestants entre el seu llistat d’heretges, els acusava de fomentar l’esperit comercial (que vist des del punt de vista sociològic, era un clar perill per als seus interessos de classe feudal). És, precisament, aquesta racionalitat econòmica, una de les bases de l’economia de mercat occidental.

Martí Luter, un dels màxims exponents del moviment reformador juntament amb Erasme de Rotterdam, condemnava el monaquisme com a estructura econòmica. Aquesta estructura pròpia del catolicisme conformava un dels pilars del sistema de producció feudal en el seu conjunt . En contraposició al monaquisme, apareix en el món del lèxic protestant el mot Beruf, que, si bé és una paraula germànica, el protestantisme omple d’un contingut ideològic propi. Weber n’escriu el següent al respecte: ” En aquesta noció de la paraula Beruf, s’hi expressa, doncs, el dogma central i comú de totes les denominacions protestants, que rebutja en canvi el catolicisme amb la seva diferenciació de les normes morals cristianes en les dues categories de praecepta i consilia: ens referim a la doctrina segons la qual l’única forma possible de viure de manera agradable a Déu no consisteix pas en una superació de la moralitat intramundana, mitjançant l’ascesi monàstica, ans exclusivament en l’acompliment dels deures intramundans d’acord amb la situació social de cadascú.” És a dir, l’individu protestant està cridat a la vocació per la seva feina, a la professionalització. El Beruf esdevé, segons les proclames luteranes, el mitjà que té l’individu per honrar Déu. Estem davant una deriva cultural important; un atac directe a l’actitud moral medieval respecte al treball. De fet, la lògica medieval estipula que és estúpid dedicar més hores de feina més enllà d’aquelles necessàries per satisfer les necessitats materials individuals i col·lectives. Aquest fenomen té una explicació lògica: la resta d’hores restants, deslliurades de la feina, es dedicaven a l’oració i a la meditació, almenys en escenaris monàstics. Així doncs, la proclama del Beruf des de la perspectiva protestant era un atac directe pels fonamentals enemics culturals i estructurals del naixent capitalisme modern: el tradicionalisme i el treball domèstic. Veiem, a més, com gradualment aquest capitalisme naixent també veu néixer el seu esperit, aquell esperit capitalista que es basa en l’aspiració d’assolir un lucre mitjançant l’exercici sistemàtic del treball professional, que òbviament està posseït per mans privades. Aquesta professionalització del treball es veu legitimada èticament des de la proclama de treballar per a Déu, com a designi diví, per a defugir la luxúria i la mandra. Són especialment importants, doncs, en el món protestant, les contribucions calvinistes i puritanes. El puritanisme és portador de la seva idiosincràsia particular, caracteritzada per encarnar el codi de conducta pròpia de l’empresa racional burgesa. És aquella idiosincràsia pròpia de l’ascetisme, que critica la riquesa però exhorta a treballar intensament en la feina de l’individu.

Plantejat en aquests termes sembla que l’aparició del capitalisme modern sigui mèrit exclusivament del protestantisme. Aquí cal fer un matís important. La preocupació primera dels protestants és la salvació de l’ànima, la resta de conseqüències culturals, econòmiques i polítiques que afavoreixen l’aparició del model capitalista modern no són desitjades per la totalitat dels protestants (de fet Martí Luter criticà molt durament els camperols alemanys sublevats al segle XVI, episodi que veurem més endavant). Fins i tot, el protestantisme luterà entra en contradicció ideològica amb el capitalisme, especialment amb el liberalisme d’Adam Smith i David Ricardo (cal recordar que no són contemporanis històricament), especialment pel tema del luxe i per la perillositat de la riquesa a l’hora de convidar a la mandra; dos aspectes que el luteranisme nega frontalment. Ara bé, a l’hora de determinar fins a quin punt ha influenciat la Reforma en aquest procés d’aparició del capitalisme modern, si bé no se li pot atribuir la totalitat del mèrit, és clar que hi juga un paper important, especialment en afavorir el treball professional i legitimar el conjunt de demandes antisenyorials encarnades pel conjunt de classes enfrontades a les antigues classes feudals, fets que deriven posteriorment a una economia capitalista. La resta de derivacions són variables històriques que s’escapen de l’objectiu de l’article. Respecte a aquesta problemàtica, cal dir que ha estat el protestantisme (especialment la branca calvinista, puritana i ascètica) i el seu ethos (entès com el conjunt de trets morals i estètics que conformen el caràcter i la identitat d’una cultura, en aquest cas la protestant), que coincidint amb el corrent utilitarista del segle XVIII, són els condicionants a l’hora de definir el model de producció (i en conseqüència polític) capitalista modern, que és essencialment americà i anglès. De fet, Benjamin Franklin, un dels pares fundadors d’Estats Units, és un exemple referent de l’esperit capitalista protestant. Queda clar que la religió protestant, a partir del segle XVI juga un rol decisori a l’hora d’afavorir un escenari favorable per a l’aparició d’una economia capitalista. Aquesta és hereva directa del feudalisme i alhora insòlita en la història, en tant que el capitalisme com productor no només de mercaderies, sinó també com a productor de relacions socials molt concretes. Apareix com a novetat en la història, en el marc geogràfic de l’Europa occidental, prenent com a punt de partida la descoberta del ”nou món” que afavoreix l’aparició del primer mercat globalitzat, amb la consegüent incentivació del naixement de la classe burgesa i les estructures estatals que se’n deriven, per exemple, els primers bancs. En segon lloc, és innegable que el protestantisme juga un rol important a l’hora d’esdevenir un contrapoder eficient a l’estructura social feudal, en tant que ataca un dels seus legitimadors principals: la doctrina i burocràcia catòliques. Fer trontollar l’església catòlica era fer trontollar l’estructura feudal en conjunt, fet que comportà la potenciació progressiva d’unes condicions materials d’existència favorables a l’enfortiment de la classe burgesa i el seu projecte econòmic. Fixem-nos, si no, en exemples històrics per il·lustrar aquesta tesi.

La Guerra dels Camperols alemanys (1524-1525), la revolta popular més massiva i generalitzada d’aquells temps a Europa fins a la Revolució francesa, és un conflicte a tenir en compte. En el marc d’auge econòmic propi dels segles XV-XVI, el consegüent floriment comercial i industrial de les primitives ciutats medievals i el paulatí augment de la divisió del treball professional i intel·lectual (els juristes, per exemple, van desplaçar progressivament el clergat de les seves responsabilitats i càrrecs), els gremis havien substituït la indústria feudal i havien augmentat el seu cercle mercantil, fins al punt que havien arribat a produir mercaderies destinades per a l’exportació. Una exportació que, en el cas que fos marítima, ja estava monopolitzada per empreses seculars (com la Lliga Hanseàtica), cosa que emancipava de forma substantincial els llaços feudals en matèria mercantil del Nord d’Alemanya. Tot plegat va crear una classe burgesa que segons les circumstàncies locals era més o menys nombrosa . Trobem doncs, d’una banda la classe burgesa que lluitava per conquerir unes majors quotes de poder polític i una major adquisició de propietats (que els permetria dur a terme de forma més pròspera el seu projecte polític) i de l’altra el col·lectiu camperol que combatia per emancipar-se de les dures càrregues fiscals i crisis de subsistència  que patien per part de les classes senyorials. Ara bé, tant la burgesia com el camperolat tenien una sèrie de dificultats heretades de l’escenari medieval per poder confrontar adequadament el moribund conglomerat feudal: la descentralització política, l’autonomia local i regional, la diversitat comercial i industrial de les províncies i la insuficiència de les comunicacions feien impossible l’agrupament d’aquestes classes tan diverses en un conjunt. Això, doncs, no s’aconseguirà fins que es difonguin les idees revolucionàries politicoreligioses de la Reforma, encapçalades en el cas dels protestants alemanys (majoritàriament anabaptistes) per Thomas Müntzer. També en les anomenades Guerres Religioses del segle XVI es tractava sobretot d’interessos materials i de lluita de classes, el mateix que més tard passaria als conflictes interiors a Anglaterra i França.

El fet que aquestes lluites de classe es realitzessin sota el signe religiós, que els interessos, necessitats i reivindicacions de les diferents classes s’amaguessin sota la manta religiosa, no canvia en res els seus fonaments i s’explica fàcilment tenint en compte les circumstàncies de l’època. Mentre en el camp catòlic conservador van convergir tots els elements interessats en la conservació d’allò existent, és a dir, el poder imperial, els prínceps eclesiàstics i part dels seculars, els nobles rics, els prelats i el patriciat de les ciutats, la reforma luterana burgesa i moderada agrupava els elements benestants de l’oposició, la massa de la petita noblesa, la burgesia i fins a una part dels prínceps seculars. Aquests volien enriquir-se confiscant els béns del clergat i van aprofitar aquesta oportunitat per aconseguir una major independència davant el poder imperial. Tot plegat va acabar amb un desenllaç tràgic per a les forces revolucionàries: la mort d’uns 100.000 camperols i la victòria militar del sector de la noblesa oposada a aquests. El que ens interessa d’aquest conflicte és que ens serveix per evidenciar que el rol que tingué el protestantisme com a instrument per les naixents classes socials enfront de les antigues classes reaccionàries fou simptomàtic. Un altre exemple similar en aquesta línia, en aquesta ocasió victoriós, és el cas d’Anglaterra. L’any 1688 és enderrocat Jakob II a causa de La Gloriosa Revolució, que acabà amb l’absolutisme catòlic a Anglaterra, i el protestantisme obtingué l’hegemonia confessional en el marc d’una monarquia parlamentària, encapçalada per Guillem III d’Orange. És l’inici de la política imperial anglesa. Un dels trets de sortida l’exportació del capitalisme com a sistema econòmic i polític en l’àmbit global a través de les polítiques colonials i posteriorment imperialistes (directament lligades amb la revolució industrial), enfocades a l’exportació de capitals i expansió dels mercats nacionals. Aquesta consolidació vindrà de la mà també dels liberals  protestants a Estats Units (Benjamin Franklin, per exemple) i posteriorment a França arran de la Revolució Francesa, tot i que l’impacte i col·laboració dels sectors protestants frencesos, els hugonots, a l’hora d’impulsar una economia racional de mercat (en sintonía amb el moviment il·lustrat) no és comparable amb el cas del protestantisme anglosaxó. En tot cas, la revolució Francesa, en tant que revolució burgesa, es pot considerar (amb tots els matisos intrínsecs) hereva de l’obra burgesa d’època moderna. Concloem, doncs, que és una realitat observable que el catolicisme, fidel als interessos de la classe feudal i posteriorment absolutista, és vençut en gran mesura pel contrapoder que exerceix el protestantisme, ja sigui volgut o no. En conseqüència, ha afavorit les condicions materials d’existència òptimes per al triomf del sistema capitalista a nivell global, essent també una realitat observable que aquells països que han exportat i consolidat el capitalisme a escala global són de base protestant i anglosaxona.