Amb la mort del rei Pere el Catòlic, el 1213 a Muret s’entregava un país a un exèrcit alçat en croada i s’acabava un somni que feia anys que era latent en el cor dels monarques de la Corona d’Aragó. Efectivament, a partir d’aquesta data Occitània es va veure desprotegida, avesada a la guerra i al carnatge dels croats francesos comanats per Simó de Montfort, un membre de la petita noblesa de l’Ille de France que anà conquerint el vescomtat de Carcassona, Besiers, Albi i la joia més preuada, el comtat de Tolosa.
Fins aleshores, l’Europa cristiana del segle XIII havia protagonitzat quatre croades, sempre dirigides al gran enemic comú: l’islam. No obstant això, aquesta croada fou molt diferent de totes les anteriors, era la primera croada feta per cristians i dirigida contra cristians, una carnisseria protagonitzada per militars francesos del nord i orquestrada des de la Santa Seu, feu en aquells moments del papa Innocenci III, qui realment movia els fils de tota la política de la cristiandat occidental. L’objectiu era clar: incorporar Occitània als dominis de la monarquia francesa de Felip August mitjançant una croada amb l’excusa d’alliberar aquella regió d’una de les heretgies més famoses de l’Edat Mitjana o, com deien els teòlegs del moment, “netejar-la de les males herbes que havien crescut a la vinya del Senyor”
Però quines eren aquestes “males herbes” que posaven en perill l’estabilitat del cosmos i la cristiandat, havien provocat la intervenció directa del Papa i que havien esdevingut l’excusa per cridar una croada en la qual Pere el Catòlic, el pare de Jaume I, hi va perdre la vida defensant els seus vassalls?
El catarisme, una dissidència cristiana
Aquestes males herbes van ser els càtars, un moviment religiós i cristià que va aparèixer a mitjan segle XII a Alemanya, Itàlia, França, Flandes, Anglaterra, Catalunya i de forma molt puntual a Castella. El mot càtar ve del grec katharos que significa ‘pur’, però ells mateixos es feien anomenar bons homes, bones dones, bons cristians o bones cristianes. La seva doctrina es basava en la concepció dualista del món, és a dir, que Déu havia creat el món espiritual i les ànimes pures, que no es podia corrompre ni destruir, mentre que Satanàs havia creat el món terrenal, els cossos i els afers materials que es corrompien i estaven condemnats a la violència, al desordre i a la mort. Creien que aquest món terrenal era una barroera còpia del món espiritual i vertader creat per Déu i que era a allà on residia el veritable Paradís i la salvació de l’ànima. Per ells era la reencarnació el mitjà per arribar a la perfecció espiritual i assolir aquest Paradís. Rebutjaven la creu i no admetien els sagraments tret d’un, el consolamentum, una mena de baptisme espiritual o baptisme de foc que es feia amb la imposició de mans i la col·locació de l’evangeli de Sant Joan al cap del batejat, no es requeria aigua beneïda com en l’Església catòlica i s’acompanyava de la lectura del Nou Testament i la pregària del Pare Sant.
El rebuig del món material els va dur a promulgar una vida de pobresa, castedat i una dieta totalment vegetariana, en la qual rebutjaven tot aliment que provingués d’animals, i sobretot la carn, ja que era vista com la gran font del pecat que portava a tots els vicis. Al contrari del que feien els membres de la jerarquia eclesiàstica, no exigien cap mena d’impost eclesiàstic i això vol dir en època medieval l’exempció de cobrar delmes, primícies i moltes altres rendes amb les quals l’Església catòlica finançava el seu patrimoni i omplia les seves arques.
Estaven també en contra de la violència i la seva doctrina els prohibia empunyar qualsevol classe d’arma, així i tot, els que van simpatitzar amb l’heretgia (com veurem més endavant) sí que van agafar les armes per defensar les comunitats càtares. La seva església s’organitzava en diverses diòcesis administrades per bisbes que eren al seu torn itinerants i recorrien els camins, viles i pobles atorgant el baptisme sempre que aquest fos requerit. Les seves pregàries i predicacions es feien en les anomenades “cases de càtars” on a més oferien descans i confort a tot aquell que ho desitgés. Predicaven amb la pobresa, l’austeritat i respectaven escrupolosament els preceptes de no matar, ni mentir, ni robar, ni blasfemar, ni cometre adulteri i alhora es regien amb els vots d’abstinència i continència, proves amb les quals preparaven i purificaven el seu esperit per a la reencarnació i la salvació eterna. Foren precisament tots aquests aspectes els que van fer que es guanyessin l’admiració i respecte de la gent local allà on anaven, juntament amb aquesta predicació dels valors cristians més purs i primigenis, dels quals l’Església catòlica i especialment l’alta jerarquia eclesiàstica s’havia allunyat feia temps. Era una nova forma d’entendre el cristianisme.
Efectivament, titllaven l’Església catòlica de corrupta, opulent, vanagloriosa, pomposa i voluptuosa. El clergat gaudia d’unes cotes de corrupció com mai s’havien vist aleshores, s’havia enriquit molt amb les croades i exigien tot un seguit de drets que no feien més que augmentar el seu patrimoni. A més, el seu clergat estava molt poc format sent incapaç d’adaptar-se a les necessitats espirituals dels seus fidels, cosa que havia provocat que molts d’aquests abandonessin les tasques espirituals i s’haguessin dedicat a administrar negocis lucratius de tota mena. Aquest mal exemple tard o d’hora hauria de despertar l’antipatia i hostilitat entre una de les societats més laiques d’Europa: Occitània.
Una frontera permeable: el retrobament de dues cultures
És precisament a allà on el catarisme va arrelar amb més força, ja que va saber aprofitar la conjuntura política i espiritual del moment en una societat que era més oberta en comparació amb els “llops del nord”, com així els anomenaven. Una regió en la qual el substrat grecollatí havia impregnat una societat que amb el dret romà a la mà s’havia sabut organitzar amb eficàcia. Una cultura que gràcies a la fundació i consolidació de monestirs com Sant Miquel de Cuixà, Sant Quirze de Colera, Ripoll o Sant Joan de les Abadesses entre d’altres havia pogut preservar, copiar i difondre el llegat cultural clàssic juntament amb les innovacions que arribaven de Toledo i Còrdova. És també la regió on els grans senyors feudals s’integraven als cercles culturals i literaris del moment i això implica parlar breument de la cultura trobadoresca, molt present a les corts de Tolosa, Montpeller, Carcassona i Foix.
La cultura trobadoresca va tenir una gran acceptació i difusió per tot el sud de França donant grans figures o trobadors encara ben coneguts avui dia: Bernat de Ventadorn, Guillem de Peitieu, Pèire Cardenal o Guilhem Figueira entre d’altres. Els Pirineus no van suposar mai un obstacle per tal que tots aquests nous corrents culturals i literaris afloressin de manera profunda a l’altra banda de la serralada. Els segles XII i XIII són els grans segles dels canvis a tots els nivells, són els segles dels viatges, aventures i peregrinacions, cosa que va ser possible gràcies al canvi conjuntural de l’economia, política, cultural i artística. Les ciutats van experimentar un creixement notable, tant a nivell físic com econòmic,; el sorgiment de la figura del mercader i de l’art mercantil va permetre introduir noves tècniques comercials i obrir noves vies terrestres i marítimes que posaran en contacte i sintonia moltes ciutats del Principat amb les occitanes. Els Pirineus no van ser mai una barrera geogràfica rígida entre Occitània i la Corona d’Aragó sinó que va ser un passadís que permetria a dues cultures retrobar-se, emmirallar-se i establir lligams de tota mena.
Occitània va ser un conjunt de diversos territoris que s’articulava a partir d’una complexa xarxa de relacions humanes a banda i banda del Pirineu, això implicà intercanvis econòmics però sobretot culturals, artístics, literaris i l’entrada de les noves idees que hi estaven a aflorant a allà. En l’àmbit polític cal recordar que tant la casa reial catalana com les cases occitanes de Foix i Tolosa van establir un seguit d’aliances matrimonials i pactes de vassallatge que conduí a un predomini clar del poder dels monarques aragonesos al Llenguadoc, predomini que assolí el seu punt culminant amb Pere el Catòlic. És precisament aquest darrer aspecte que ens permet entendre la política prooccitana del rei en defensa dels seus vassalls contra els croats francesos i que no deixa de ser fruit de la lògica del sistema feudal.
Per últim, cal destacar que en aquesta època es documenten un seguit de corrents migratoris a través dels Pirineus degut a a causa de nombrosos motius, un dels més importants és la gent que es desplaça per buscar seguretat al Principat i a Aragó fugint de la croada. Aquesta va representar un dels conflictes bèl·lics més devastadors que amb el pretext d’acabar amb el catarisme estava arrasant un país sencer, sotmès a l’espasa francesa primer i al foc inquisitorial després. Serà precisament amb aquests desplaçaments que molts càtars aconseguiran travessar els Pirineus i entraran als dominis reials catalans portant amb ells les doctrines per les quals estaven essent perseguits i aniquilats. Els territoris pirinencs i prepirinencs es convertiran en llocs on el catarisme podrà començar una nova vida.
El Pirineu català, territori d’heretges
Quan s’estudia la presència càtara al Principat hom es troba amb un problema important: la falta de documentació pròpiament càtara, de manera que s’ha d’anar a buscar la presència de càtars i les mesures repressives a les fonts documentals que va generar la inquisició. Aquesta documentació resulta diversa i es tracta de cartes, butlles papals i documents legislatius que posen de manifest l’enorme preocupació que hi havia a Catalunya per part de la jerarquia eclesiàstica pel que fa a l’heretgia. De manera que si es vol estudiar el catarisme a Catalunya a partir d’aquest tipus de fonts que, remarquem-ho, són les que disposem pel que fa al Principat, cal anar amb peus de plom per què no és neutral, ja que va ser generada pels grans detractors del moviment.
L’historiador urgellenc Carles Gascón Chopo elaborà una obra excel·lent i imprescindible en la qual analitza l’important paper que van tenir les zones pirinenques i prepirinenques en la difusió del moviment càtar. La primera declaració inquisitorial oficial en la qual es documenten càtars a Catalunya és la declaració d’Arnau Bretós, un creient càtar originari de Berga el qual afirmava ser creient des dels 12 anys i situava la presència de càtars en aquesta vila almenys des del 1214, quan la seva mare anomenada Guillema o Guillemeta estava patint una malaltia greu i rebé el consolamentum a mans de càtars cercats a Puigvert. Aquesta declaració segueix anomenant llocs i noms, fet que ens permet traçar sobre el mapa els principals nuclis i zones on el catarisme arrelà més profundament. El següent lloc que anomena és Castellbò, on segons Arnau en aquesta vila l’any 1224 hi havia una comunitat càtara bastant ben organitzada i portant fins i tot a la conversió dels seus senyors, els vescomtes de Castellbò. Aquesta família es veuria atreta per la doctrina càtara, segurament, a causa de les estretes relacions que tenien amb la casa de Foix. Una de les dones més destacades pel seu paper amb el catarisme fou Ermessenda de Castellbò, que entraria en contacte amb el cercle herètic gràcies a les nombroses visites que feia a la cort de Foix. Destacà per la seva protecció als heretges, acudir a les seves cerimònies i envoltar-se de la seva companyia rebent fins i tot el consolamentum abans de morir el 1230.
El pare d’Ermessenda, anomenat Arnau, també va mantenir relacions estretes amb el catarisme i fins i tot va autoritzar l’obertura de dues cases de perfectes a les seves terres i l’establiment d’un diaca per tenir cura de l’Església càtara catalana. També va rebre el consolamentum abans de morir el 1226. La família vescomtal de Castellbò mantenia bones relacions amb Josa del Cadí, de manera que el corrent herètic entraria també a les sales del seu castell, i un dels membres més destacats d’aquesta família nobiliària fou Ramon de Josa, protector de càtars i profund creient fins a la seva mort. Altres membres de famílies nobles que s’emparentaren amb la doctrina i el moviment foren Guillem de Niort, Bernat de Llo, Nunó Sanç i els Bretós de Berga.
No obstant això, serà la cort de Castellbò la que esdevindrà un referent de la sofisticada cultura trobadoresca i la veritable caixa de ressonància de les noves formes culturals i religioses que arribaven des d’Occitània. Aquesta cort serà el gran nucli a partir del qual el catarisme arrelarà profundament al Pirineu català. Gràcies a la protecció dels senyors locals que simpatitzaven amb el moviment, els càtars van aprofitar la situació per anar difonent les seves doctrines a altres zones. Alguns d’aquests nuclis secundaris on trobem presència càtara són Berga, Gósol, l’Urgellet, el Pallars Sobirà i la vall de Querol a la Cerdanya. Usaven els camins transhumants per a consolidar la seva difusió, i al voltant d’aquests camins, articulats econòmicament a partir d’una sèrie de mercats i fires, les idees càtares viatjaran de forma quasi ininterrompuda cap al sud de Catalunya. La Cerdanya unia les seves pastures amb les zones més septentrionals del país, i en aquest cas, Lleida va ser molt important en tota aquesta història. La ciutat de la Seu Vella fou el principal nucli on s’articulaven les carreteres i vies principals que venien dels Pirineus occidentals, redistribuint-les més al sud, a muntanyes tarragonines i fins i tot més enllà del Maestrat, al Regne de València. Aquesta difusió ininterrompuda dels corrents herètics va fer saltar les alarmes en el si de la monarquia i dins dels mateixos murs del Vaticà.
Les primeres mesures contra els heretges
Les primeres mesures per combatre el catarisme les tenim documentades fins i tot molt abans del desplegament del marc legislatiu que duria a la formació de la Inquisició a casa nostra. La gran majoria foren mesures dictades pels mateixos monarques catalans en les corresponents constitucions i decrets que anaven promulgant durant els seus regnats i foren sobretot els llegats pontificis que arribaven des de Roma els que vetllarien pel seu bon compliment. El rei Alfons, dit el Trobador o el Cast, impulsà un decret el 1194 en el qual instava als seus súbdits a l’expulsió de valdesos i altres heretges de la Corona d’Aragó, cosa que òbviament incloïa els càtars. Es prohibia als vassalls del rei ajudar, amagar o encobrir heretges a les seves senyories i tenien un termini concret per sortir del regne fins a l’1 de novembre. Si en arribar aquesta data no ho havien complert, es procediria a la seva detenció i a la confiscació dels seus béns i a més, qualsevol persona tindria dret a infligir-los qualsevol mena de càstig. Aquest decret establia un precedent en la legislació contra l’heretgia.
Pere el Catòlic ratificà el decret del seu pare Alfons dos anys abans de pujar al tron el 1196, i el va ampliar considerablement. Ordenava que tots els bisbes, arquebisbes, eclesiàstics, prelats de Déu, rectors, comtes, vescomtes, batlles, veguers, magistrats, homes d’armes, burgesos i tots els seus ciutadans del regne separessin els heretges del consorci dels fidels i sortissin de les seves terres. En aquest moment, l’heretge ja era considerat enemic de Déu, violador de la fe catòlica i enemic públic del rei i del regne. En aquest cas, el rei es reservava el dret d’aplicar la pena de mort pel foc com a mesura de purificació. Les propietats de l’acusat serien repartides en tres parts: un terç per al denunciant i els altres dos per les arques de la Corona. També advertia que tots els que ajudessin, amaguessin o donessin suport als acusats se’ls aplicarien les mateixes penes. Amb aquest nou decret veiem com el catarisme no és solament un problema religiós, sinó també polític, ja que qui és heretge també és un enemic públic del rei i per tant comet el crim de lesa majestat, el pitjor dels càrrecs pel qual es podia condemnar a algú. Tot canvià, o més ben dit, s’intensificà, quan el papa Innocenci III va assumir el pontificat el 1198, ja que el primer que va fer va ser tractar el tema dels càtars escrivint una carta a l’arquebisbe de Tarragona per tal d’aplanar el terreny i començar la lluita contra l’heretgia. Començava la carta insistint en l’enorme dolor i pena que sentia en veure que hi havia diverses comunitats que volien construir esglésies diferents o, com ell les anomenava, “sinagogues de Satanàs, amb les quals volien alterar la doctrina evangèlica, apostòlica i profètica amb l’objectiu de defensar el seu error”. Definia els heretges com “petites guineus que espatllen la vinya del Senyor, que tenien diferents cares però totes estaven unides per la cua”.
Innocenci III va decidir enviar un llegat pontifici per a tractar el problema de l’heretgia amb plena potestat per pronunciar sentències d’excomunió als heretges i a tot aquell que els protegís donés refugi, comercialitzés amb ells o assistís a les reunions on feien les seves cerimònies. Poc després es produïa un fet destacable, es promulgava el 1199 la butlla Vergentis in senium la qual va suposar un pas fonamental per catalogar l’heretge en matèria legislativa i les bases que permetran als dominics actuar contra els càtars. Entrats al segle XIII amb l’orde dels dominics establerts i sota el marc legal de Ramon de Penyafort es procedirà a combatre l’heretgia durant el regnat de Jaume I. El rei conqueridor dictava que no s’ajudés als heretges i ordenava per primer cop als seus barons, soldats, vicaris, jutges i ciutadans de castells i viles que no rebessin ni col·laboressin amb els heretges o enemics de l’Església. Com podem veure, tot s’anava preparant per consolidar i assentar definitivament la maquinària legal i repressiva per fer front a l’heretgia, tant al Principat com a la resta de regions europees, i el Papa que ho va permetre fou Gregori IX el 1232 amb la butlla Declinante iam mundi: la Inquisició s’havia instaurat a Catalunya.
Les grans inquisicions a Catalunya
La segona meitat del segle XIII fou condicionada per la fi de la guerra amb els occitans, la dispersió de l’heretgia cap a altres regions i la consolidació dels predicadors dominics al capdavant de la Inquisició. La presència càtara augmentà a zones com Mallorca o València a causa de les conquestes de Jaume I. Tanmateix, el potent desenvolupament de la Inquisició va desarticular l’estructura del catarisme, i provocà la fugida del clergat així com la jerarquia dissident càtara. El 1237 a Castellbò es va fer una gran inquisició on es van condemnar un total de 78 heretges. A Berga també es van inculpar un centenar i mig en el transcurs d’un procés que va durar 5 anys i dels culpables més coneguts en destacaven Guillema de Bretós i els seus fills Arnau, Ramon i Pere. Altres zones on es van detenir sospitosos i van ser condemnats foren la vall de Querol, Josa i Gósol, Ramon de Josa fou condemnat després de mort, igual que Arnau I, vescomte de Castellbò i la comtessa Ermessenda de Foix el 1269.
A Lleida també tenim documentades actes de condemna per heretgia, fet que ens porta a pensar en la importància que va tenir el catarisme en viles i ciutats més allunyades com la Segarra, el Segrià, la Conca de Barberà, les muntanyes de Prades, Siurana, Tortosa, Beseit i la Terra Alta. Una enquesta feta el 1250 al Pirineu per tal de conèixer la situació de la zona mostrà la importància que el catarisme tenia encara a allà, ja que molts pobles encara tenien una relació molt estreta amb càtars. Un dels testimonis més famosos és el de Maria Pocha, una dona que declarava les zones on hi havia heretges i que alhora coincidien amb les principals vies i camins transhumants. El seu testimoni revelava que a Andorra, Tarrés (Les Garrigues), Foguet (Montsià), Josa (Alt Urgell), Gósol (Berguedà), Balaguer (La Noguera), Gramenet (Pallars Jussà), Solsona, Agramunt, Lleida, Sanaüja, Prades, Siurana de Prades i Ripoll eren llocs de refugi i activitat càtara. Malgrat això, tal com hem dit la Inquisició desarticulà el moviment al Principat i els càtars es van desplaçar a zones com València, Mallorca i la ciutat de Lleida com a únic nucli important a partir de 1250. A Lleida tenim nombroses referències als documents que parlen del catarisme com un problema per la ciutat així com les mesures que els batlles, Inquisició i el rei aplicaven per solucionar-lo.
El segle XIV, l’últim alè càtar
El 9 d’abril de 1310 els germans Authier van ser cremats a la foguera per intentar reconstruir l’Església càtara a Occitània, concretament a la zona del Razés, Lauragais, Tolosa, Albi i Quercy, però fou un intent no reeixit. Amb la seva detenció i condemna, molts càtars van ser també presa de la Inquisició, d’altres en canvi van aconseguir fugir, travessar els Pirineus i donar un últim alè a les comunitats de Catalunya. Un dels personatges que es va encarregar de fer això fou Guilhem Belibasta, un pare de família que entre el 1305-1306 es va veure involucrat en una baralla que va acabar amb la mort d’un pastor anomenat Bartomeu Garnier. La seva família sempre va estar vinculada amb el catarisme i això va propiciar-li l’accés al moviment amb facilitat.
Guilhem va conviure molts anys amb els germans Authier dels quals va aprendre la doctrina càtara, es va fer batejar com ells i es va canviar el nom pel de Péire, fet que també li va servir per passar desapercebut. El 1308 fou detingut, declarat culpable d’assassinat i empresonat a Carcassona però va aconseguir fugir i travessar els Pirineus per, finalment, arribar a Empúries. Des d’allà va viatjar fins a Tortosa on hi va viure 3 anys exercint de pastor en diferents pobles i viles per instal·lar-se a Morella el 1315. Durant aquests anys mantindrà contactes amb Raimon de Tolosa que en morir el 1316 farà que Belibasta es converteixi en el màxim representant de la comunitat càtara de Morella. Complia amb les obligacions de la doctrina, visitava malalts per atorgar-los el consolamentum, feia el melhorement, no menjava carn, beneïa el pa i feia les oracions sempre que no hi haguessin desconeguts a prop. Era un catarisme totalment clandestí el que quedava a Morella, i durà fins que Belibasta va ser traït i entregat a la Inquisició per Arnau Sicre, un home que es va fer passar per creient i demanà a Guilhem que anés a la Seu d’Urgell per tal de visitar una parenta seva que estava malalta. Belibasta no va arribar mai i va ser a Tírvia que fou assaltat i detingut per agents de la Inquisició, conduït als calabossos de Carcassona, jutjat per Jacques Fournier (futur Papa Benet XII) i posteriorment condemnat a la foguera a Villerouge- Termenès dins dels dominis de l’arquebisbe de Narbona. Amb ell moria el darrer representant del catarisme a Occident, i els últims intents de reconstruir l’Església dels bons homes es van esvair com el fum de les fogueres que mai van deixar de cremar fins a fer cremar l’últim dels bons homes.
