La Colòmbia d’Héctor Abad
La imatge que avui en dia tenim de Colòmbia tendeix a evocar-nos per desgràcia el narcotràfic, les lluites guerrilleres, la violència generalitzada, la desigualtat social i la pobresa. Això és degut al fet que molta de la producció cinematogràfica nacional colombiana s’ha encarregat de reflectir aquests temes en pel·lícules de temàtica social com La vendedora de rosas (1990), La estrategia del caracol (1993), La Virgen de los Sicarios (1999) o Como el gato y el ratón (2002). Al mateix temps, sèries com Narcos, que gaudeixen d’una gran popularitat, ens han mostrat una visió de Colòmbia que tampoc no és gaire amable, en aquest cas centrant-se en la violència derivada del narcotràfic.
Però la pel·lícula que ens interessa ens mostra un dels àmbits més oblidats a l’hora de tractar la violència endèmica que assola el país sud-americà; segurament perquè és un tema manco comercial que no interessa gaire i no ven massa. Estem parlant de la pel·lícula El olvido que seremos, una producció colombiana de l’any 2020, dirigida per un dels directors hispans de més renom com és Fernando Trueba i protagonitzada pel reconegut actor Javier Cámara. La cinta ha estat guardonada com a millor pel·lícula del festival francès CineHorizontes i premiada com a millor pel·lícula iberoamericana als premis Goya de 2021, entre altres reconeixements.
La pel·lícula es basa en el llibre homònim sobre la vida d’Héctor Abad Gómez (1921-1987), un metge colombià que adquireix, mitjançant la seva professió, un compromís social amb les classes més desfavorides de la societat paisa al Medellín dels anys setanta i vuitanta. Aquest fet no agrada gens ni mica als estaments hegemònics de la Colòmbia de llavors: no agrada ni a l’elit governant (polítics i Església) que el considera marxista, ni a la massa social del moviment estudiantil d’esquerres, que considera el seu compromís molt tebi. La cinta pren el mateix punt de vista que la novel·la, tractant en tot moment la figura d’Héctor Abad des de la perspectiva del seu fill, Héctor Abad Faciolince, que recorda la vessant política i humana d’Abad pare.
Una mica de context històric
Com ja hem esmentat abans, ens situem a Medellín entre els anys 1971 i 1987, una època especialment convulsa, no només per a la mateixa ciutat, sinó per a tota Colòmbia. Durant aquells anys, Colòmbia travessava una de les etapes més dures de la seva història recent, marcada per l’auge i radicalització de la violència del narcotràfic i la crisi econòmica. Això va acabar generant un profund malestar entre la població colombiana, que les elits de poder, governamentals o mafioses, s’encarregarien de silenciar en diverses ocasions, com per exemple durant el Paro Cívico Nacional (setembre de 1977).
Durant la segona meitat dels anys setanta Colòmbia viu una etapa de fals creixement econòmic; a causa de la pujada del preu del cafè va haver-hi un major enriquiment dels productors de cafè, però que va ser contrarestat per una inflació econòmica a Colòmbia. Per poder fer front a aquesta problemàtica i per garantir l’entrada de capital estranger gràcies al cafè, el govern del liberal Alfonso López Michelsen (1974-1978) va permetre que s’obrissin diversos comptes bancaris al Banco de la República per ingressar aquests beneficis cafeters, però aquest mecanisme també va ser emprat pels càrtels de la droga per blanquejar doblers i regularitzar les seves operacions.
El govern de López implantà mesures neoliberals en una societat empobrida que veia retallats els seus drets laborals, on gairebé no hi havia despesa pública, i que a més estava assolada per la inflació, la violència, la corrupció, el narcotràfic i la crisi petroliera. Tot això va acabar derivant en l’abans esmentat Paro Cívico Nacional, quan la classe treballadora, els pagesos i els estudiants es mobilitzaren contra el govern i les seves mesures. Aquelles protestes van ser durament reprimides pel govern (moriren 33 persones, milers van ser ferits i detinguts…), fent servir a les forces armades per silenciar a una població que demandava millores en la seva qualitat de vida.
Això serà important, ja que a la pel·lícula es pot veure molt ben reflectit que la repressió de la protesta social va ser encara molt més virulenta durant els successius governs dels anys vuitanta, ja que es va relacionar al moviment social amb les guerrilles comunistes, molt actives durant aquestes dues dècades, amb actors com les FARC o el M-19, a les quals el govern colombià havia declarat la guerra. La població va veure una minva dels seus drets durant la legislatura de Julio César Turbay (1978-1982) amb l’aprovació de l’Estatuto de Seguridad (1978) on pràcticament es violava el dret d’habeas corpus. El codi penal militar incloïa llavors als civils i es duien a terme tortures i desaparicions forçades. La repressió contra la ciutadania per part dels poders estatals coincidia amb l’època plena del narcotràfic, producte al seu temps de la deixadesa de les autoritats, ocupades en combatre a les guerrilles allà on només hi havia reivindicacions socials.
Héctor Abad: el poliatra que no va poder ser
Com ja hem dit, la figura d’Héctor Abad és l’exemple perfecte de tot el que incomodava durant aquesta etapa de la història recent colombiana. Compaginava la seva tasca de metge i professor amb la defensa dels drets humans, reclamant una sanitat accessible i de qualitat per a la gent pobra, al mateix temps que intentava, des de la seva posició privilegiada, ser una veu en favor dels drets més bàsics en una democràcia en que cada vegada més s’anaven volatilitzant. Aquest compromís el veiem en l’encunyament de la paraula políatra per part seva. El políatra és el metge de la societat que s’encarrega de la bona salut de la mateixa mitjançant la política, formant una dualitat entre metge i polític.
Abad actuà sempre com el políatra que era, ocupant la càtedra de salut pública a la Universitat d’Antioquia fins a la seva mort i sent considerat tota una autoritat en matèria de salut. Tal com podem veure a la pel·lícula, escrivia articles d’opinió als principals diaris colombians, des d’on denunciava la precarietat de la salut (la pròpia de la gent i del sistema) de la població a les comunitats marginals de Medellín. Totes aquestes opinions li van valdre l’enemistat d’alguns cercles de poder, tant universitaris com polítics, i l’exili provisional, ja que el van considerar un comunista en una època difícil de la guerra freda en la qual les guerrilles comunistes colombianes eren molt actives i l’Operació Còndor dels Estats Units estava en plena operativitat.
No va ser fins als anys vuitanta quan Abad va decidir donar una passa més en el seu compromís amb els drets humans, coincidint amb la intensificació de la violència a Colòmbia, producte del narcotràfic. Va fundar i presidir el Comité de Derechos Humanos de Antioquia, des d’on es va fer ressò de les atrocitats contra els drets fonamentals que s’estaven produint al departament d’Antioquia, com es pot veure a la pel·lícula quan viatja per informar-se sobre l’assassinat d’uns militants d’esquerres a un poble del mateix departament, per conèixer de primera mà els fets i poder-los denunciar. Des de la mateixa plataforma, va manifestar les mateixes violacions de drets per part de les guerrilles comunistes i dels càrtels de narcotraficants.
Però el fet més destacable de la pel·lícula, i que podem definir com el zenit de la seva carrera política i social, va ser quan va decidir dedicar-se també a la política. Es va presentar com a batlle de Medellín per a les eleccions de 1988, seguint el principi del metge i polític alemany Rudolf Virchow (1821-1902) que la “política és la medicina a gran escala” (és de fet el mateix metge del qual prengué la inspiració pel terme de políatra), adscrivint-se al Partido Liberal de Colombia. No obstant això, el 25 d’agost de 1987, Abad va ser assassinat a trets per dos sicaris des d’una motocicleta. L’autoria dels fets encara no s’ha esclarit, atribuint-se a l’extrema dreta o al cartel de Medellín.
Les darreres escenes de la producció escenifiquen que Abad mai no va estar sol a l’hora de dur a terme totes les propostes de millora de la societat de Medellín, ja que una gran multitud el va acompanyar en el seu darrer viatge a la tomba. Tan sols resta dir que tot el gruix del teixit social, desfavorit i posicionat en contra de la violència practicada pels grups de poder estatals i paraestatals, ens demostra que sols el poble pot salvar al poble, deixant de banda tota opressió i diferències que puguin tenir entre els uns i els altres. Aquesta societat, que volia viure en pau, va ser víctima directe d’un conflicte d’interessos i d’una operació permanent per al manteniment del status quo practicada pels mateixos grups de poder. Actualment, la facultat de medicina de la Universidad de Antioquia, duu el nom de Facultad Nacional de Salud Pública Héctor Abad Gómez, en reconeixement a la seva trajectòria com a metge i defensor dels drets humans.
