El sorgiment del feminisme
Fets històrics tan importants com la Guerra Civil espanyola i el règim franquista que la va succeir van contribuir a l’aparició de diversos factors que esdevindrien clau per a la creació d’un sentiment d’identitat col·lectiva femenina, format per dones que, quan consideraven que no s’estaven respectant els seus drets, la seva consciència femenina les duia a ocupar l’espai públic, transformant així les seves reivindicacions privades en consciència política. El primer d’aquests factors va ser la misèria, la qual les dones van combatre desenvolupant un paper molt important en matèria de solidaritat. El segon factor, la repressió, va significar la diferenciació entre la lluita femenina, aquelles mobilitzacions que, dedicades a les reivindicacions per al conjunt de la societat, provenen de la mà de les dones, i la lluita feminista, dedicada a la reivindicació dels drets de la dona com a individu en condició igualitària als homes.
Durant la dictadura les dones patien, d’una banda, la repressió política sistematitzada pel règim franquista, dedicada a tota aquella part de la població identificada com a vençuda i a tothom que en pogués tenir una mínima relació, per tal d’eliminar qualsevol possible resistència. D’altra banda, sobre les dones requeia també, independentment del bàndol polític amb el qual fossin identificades, una repressió de gènere que, no només va provocar que perdessin els drets polítics aconseguits durant els anys de la II República, sinó que les va excloure de la ciutadania civil i social, recloent-les en l’àmbit exclusivament domèstic i sotmetent-les a la tutela de l’home.
El primer d’aquests dos tipus de repressió és el que no només va dur a les dones republicanes, a participar en la lluita antifranquista dirigida pels antics líders d’esquerres i sindicals durant la dictadura, sinó que, amb els homes com a presos polítics a centres penitenciaris d’arreu del país, elles van saber esdevenir la massa del moviment social i fer seva la lluita.
El paper femení durant el règim franquista
És en aquest context que l’anomenat espai ‘barri’, entès com una prolongació de la domesticitat a la qual quedaven relegades les dones, va adquirir gran importància per a la lluita femenina, establint-se com a l’espai polític i social de les dones. I és, de fet, en les relacions solidàries, desenvolupades gràcies a la creació de l’espai ‘barri’, on apareix la important figura de les ‘dones de pres’. Aquesta englobava a totes aquelles esposes, mares i filles de presos polítics que, empeses per la necessitat d’ajudar els seus familiars, van acabar organitzant col·lectivament una xarxa assistencial dedicada als presos i a les seves famílies, centrant les seves demandes en una millora de les condicions dels presos, la carestia de vida a la qual havien de fer front les famílies dels presos i, sobretot, l’amnistia política.
Paral·lelament s’inicià també un activisme femení en el món laboral, protagonitzant vagues, protestes col·lectives i conflictes en defensa dels seus drets laborals. Aquestes protestes i mobilitzacions es duien a terme en circuits específicament femenins, com ara els mercats, de manera que s’aconseguia superar la separació entre l’espai públic i l’espai privat i com a resultat de la doble responsabilitat domèstica i laboral que els pertanyia.
És el protagonisme adquirit per les dones a les vagues laborals i les protestes el que cridà l’atenció dels dirigents de partits antifranquistes, com el Partido Comunista Español (PCE), i els portà a plantejar-se la possibilitat d’orientar la militància femenina cap a la lluita dels barris. En aquest punt s’inicià una nova estratègia dedicada al sector femení del partit, per tal de crear una plataforma àmplia que, des d’un discurs moderat, atragués el nombre més gran possible de dones, encomanant a les militants del partit la creació de xarxes que posessin en contacte les dones de pres amb les camarades que treballaven amb les cèl·lules del partit.
Com a resultat d’aquesta nova estratègia va néixer a Madrid la que esdevindria la primera organització femenina en plena dictadura: el Movimiento Democrático de Mujeres (MDM) el 1964, de mans de Dulcinea Bellido i Carmen Rodríguez, ambdues militants i dones de presos. Amb ell, aquestes dones pretenien assentar les bases d’una organització que vinculés el debat polític i la lluita contra la dictadura amb una reflexió en profunditat sobre els problemes que afectaven a les dones.
La finalitat de l’MDM es va establir, doncs, en una doble lluita: al voltant de, d’una banda, la lluita política, desenvolupada a l’antifranquisme i de l’oposició al règim, a través de la lluita pro amnistia i a favor dels presos polítics, i de l’altra, la lluita social, a partir de la recerca i la pugna per un reconeixement social de la dona basat en la igualtat.
Dins d’aquesta doble lluita, seguint les pautes establertes pel PCE, els objectius de l’MDM es van projectar en tres àmbits diferents. En primer lloc, l’àmbit solidari, centrat sobretot en el suport als presos polítics i a les dones de pres, i en la lluita per l’amnistia, la qual era, per al PCE, un important instrument deslegitimador del règim. En aquest camp, el paper de l’MDM es va reflectir en la creació de la Comissió de Solidaritat (1968), amb l’objectiu d’ajudar els presos polítics i les seves famílies, estenent el seu abast fins arribar als casos d’acomiadaments per vagues i a l’assistència jurídica i mèdica en casos necessaris, i la creació, també, de diverses Associacions de Mestresses de Casa, ja que aquest col·lectiu era, per a l’MDM, el sector més injustament discriminat i alhora el més nombrós. Les Associacions de Mestresses de Casa van esdevenir peces essencials de l’engranatge del moviment ciutadà i per a la seva captació s’apel·lava principalment a les reivindicacions de barri, és a dir, la carestia de vida i l’amnistia dels presos polítics, però sense entrar pràcticament en les concepcions i reivindicacions de gènere.
En segon lloc, trobem l’àmbit polític, el qual era, des d’un primer moment, l’objectiu prioritari de moltes militants de l’MDM i, sobretot, el del PCE a l’hora de crear el moviment. A causa d’això, la finalitat del moviment era aconseguir que les dones se sentissin prou afectades per la política repressiva del règim i útils des del punt de vista de les mobilitzacions socials, perquè s’unissin a la lluita antifranquista.
Per últim, com a resultat de la pròpia iniciativa d’una part significativa de la direcció de l’MDM, i fora ja de les pautes establertes pel partit, el moviment es va endinsar en un tercer àmbit, el feminista, ja que, a través del seu nou paper dins de l’MDM, moltes de les militants del partit van entendre quin era realment el paper que els dirigents del PCE havien ideat per a elles, de recolzament i complementari, i van decidir que el seu poder anava més enllà de donar suport a la lluita dels homes i que eren capaces d’apuntalar i sostenir la seva pròpia lluita.
Per tal que els objectius de l’MDM es poguessin dur a terme, el PCE va defensar la creació de grups i cèl·lules de l’organització a les principals ciutats del país. Aquesta implantació territorial es va aconseguir, però, d’una manera molt irregular i, en general, dèbil, ja que podem parlar només de cinc punts clau al llarg del país en els que es van desenvolupar els grups més nombrosos i actius: Madrid, Astúries, Saragossa, Galícia i València.
En els casos particulars, l’MDM asturià reflectia una doble identitat molt representada per les dues generacions que el componien, fet que, com veurem, esdevindrà un greu problema en la seva aparició a la resta de grups del moviment. L’MDM de Saragossa, per la seva banda, en va centrar sobretot en l’acció solidària i va aconseguir captar l’atenció de les mestresses de casa, i la conscienciació de les dones. En el cas de Galícia, el grup creat per l’MDM va acabar caient, de nou, en els mateixos problemes identitaris interns que s’han exposat abans referents a l’MDM asturià. Finalment, a València es va aconseguir crear un grup força homogeni, molt semblant a l’original de Madrid, però a petita escala, ja que va comptar amb el suport d’una minoria molt significativa.
Amb els anys, en tot el moviment en general, van sorgir problemes interns al voltant de la doble identitat esmenada en referència a la cèl·lula asturiana que, finalment, desembocaren en la divisió de l’organització. Dins del mateix MDM es van diferenciar clarament dues generacions de dones que representaven molt bé a les dones republicanes de l’època. D’una banda, les militants originals dels inicis del moviment, que havien viscut la Guerra Civil, estaven més abocades a la lluita política i al paper de la dona dins d’aquest món, mentre que, de l’altra, les generacions més joves qüestionaven al complet el model patriarcal del règim, i cercaven abordar la lluita feminista en tots els seus aspectes i no només en el polític. Qüestions com la defensa de l’avortament, l’autodeterminació del cos i la sexualitat femenina van esdevenir crítiques per a l’organització interna de l’MDM.
Són aquests mateixos problemes interns els que van impedir l’establiment, en ferm, de l’MDM a Barcelona, amb el Moviment Democràtic de Dones, de la mà del PSUC, durant els anys seixanta. L’MDD va internar infiltrar-se a l’Associació de Mestresses de Casa de la ciutat comtal, tot i que en van ser expulsades, i van aconseguir-ho amb l’associació d’Amics de les Nacions Unides, on van impulsar la creació de la Secció de Drets de les Dones dins el Departament de Drets Humans. Però les tensions entre les mateixes militants i entre aquestes i el PSUC van determinar l’esfondrament de l’MDD de Barcelona el 1969. Tot i que altres cèl·lules catalanes, com les de Badalona o Terrassa, van aconseguir sobreviure uns anys més, l’última fins i tot va enviar representants a Madrid a la Primera Reunió General de l’MDM a inicis dels anys setanta, la dissolució de la cèl·lula de Barcelona va determinar el fracàs de l’MDD a Catalunya.
Però un punt d’inflexió en la lluita feminista va ser la celebració a Madrid del Primer Congrés Internacional de la Dona, entre el 7 i el 14 de juny del 1970, organitzat per la Secció Femenina de la Falange espanyola, amb el qual el govern pretenia projectar a l’escenari internacional uns inicis d’aperturisme a la qüestió femenina i d’adaptació del discurs del règim a les noves realitats socioeconòmiques. En ell però, també van aconseguir participar representants de diferents grups republicans i feministes, a través, sobretot, de les associacions de mestresses de casa i de grups d’estudi, per tal de denunciar les discriminacions i manca de llibertats que requeien sobre les dones de mans del règim.
Tot i els esforços duts a terme per les dones de l’MDM al llarg dels anys seixanta i inicis dels setanta, a mitjans del 1975, en la seva Quarta Reunió General, el moviment va reafirmar el seu compromís amb la lluita per l’amnistia i el seu rebuig a la pena de mort i al Decret Llei Antiterrorista, deixant de banda, en certa manera, la lluita feminista en favor de la lluita antifranquista per tal de debilitar encara més una dictadura ja agonitzant en aquest moment. Amb la mort del dictador, però, a finals d’aquest mateix any, es tanca també una etapa per a les militants de l’MDM, que acaben de perdre per complet la seva força dins de lluita pro amnistia, ja que, des del moment en què aquesta lluita va començar a tenir rellevància social, el PCE va capitalitzar la campanya pro amnistia que el moviment havia aconseguit difondre.
El feminisme als últims anys de la dictadura
En definitiva, doncs, podríem dir que durant la dictadura el paper de la lluita femenina va ser essencial per tal de sostenir la lluita antifranquista, i el poder de mobilització de masses de les dones va permetre que aquesta lluita en oposició al franquisme prengués les dimensions necessàries per a convertir-se en un moviment social que pressionés fins a fer caure la dictadura.
La lluita feminista, en canvi, va esdevenir, alhora, una causa i una conseqüència d’aquesta lluita antifranquista. D’una banda, va ser el motiu comú que va unir a les dones en un primer moment, i aquesta unió les va permetre crear la seva identitat col·lectiva com a dones. D’altra banda, un cop aquesta identitat va evolucionar cap al feminisme, l’enderrocament de la dictadura i l’establiment d’una democràcia eren necessàries per tal d’aconseguir l’objectiu final d’aquesta lluita feminista, és a dir, la fi de la discriminació de la dona i la igualtat entre sexes.
Tot i els problemes interns ja esmenats de l’MDM, pocs dies després de la mort del dictador, va tenir lloc un moment clau per al feminisme espanyol en aquests anys, com va ser la celebració de les Primeres Jornades per l’Alliberació de la Dona a Madrid, el desembre del 1975, declarat per l’ONU com a Any Internacional de la Dona. Aquestes jornades van ser organitzades per l’MDM i hi van arribar a participar al voltant de mig miler de dones, provinents de dinou províncies, de diferents procedències socials, culturals i ideològiques, per tal de debatre sobre el feminisme i cercar punts de trobada amb relació a les tàctiques, estratègies i reivindicacions necessàries per a aconseguir l’alliberació femenina. Va ser aquest el moment en què es va posar en comú per fi el treball fet per milers de dones al llarg de les dècades del seixanta i setanta i va descloure el feminisme com a moviment social a Espanya.
Per últim, en el cas concret de Catalunya, tot i el fracàs en aquest territori de la implantació de l’MDM, la celebració el 1976 de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, i la participació en aquestes de més de quatre milers de dones, indica l’existència a terres catalanes de grups i organitzacions feministes clandestines durant, almenys, els últims anys de la dictadura franquista.
