Per citar aquesta publicació

Guinart Parra, Oriol (2020) "El foc grec", Ab Origine Magazine, Curiositats(29 Juliol) [en línia].
Tags

El foc grec

Al llarg de tota la història de la humanitat la supremacia bèl·lica ha sigut clau per al manteniment dels senyorius, estats o imperis. Gaudir d’un nombrós exèrcit, així com de grans generals i especialistes en el món militar, ha permès a les elits perpetuar-se en el poder, eixamplar els seus dominis o defensar-se d’atacs externs. En aquest article ens proposem analitzar el «foc grec», una arma bèl·lica incendiària que s’utilitzà majoritàriament a l’Edat Mitjana (476 dC – 1492) i que fou clau perquè la flota bizantina controlés el mar Mediterrani i frenés l’expansió musulmana cap a l’Europa de l’est.

Les històries sobre el foc grec són tan fabuloses que ratllen el terreny de la ficció; tot i això, sabem, per algunes cròniques, que el seu efecte era devastador: una vegada encesa la substància, la misteriosa fórmula química era capaç d’engolir un vaixell i a la seva tripulació en qüestió de minuts. El denominat foc grec ha sigut un dels secrets militars millor guardats, atès que els bizantins mai van voler revelar la seva fórmula; és per aquest motiu que, encara avui dia, químics i historiadors intenten desgranar la llista completa de possibles ingredients d’aquesta viscosa matèria capaç de cremar sobre la superfície aquàtica. 

Abans d’entrar en detall, cal remarcar que el terme foc grec prové del món antic, i descriu una arma enormement eficaç per als assetjaments i atacs navals. Com hem comentat anteriorment, es desconeix amb exactitud les proporcions i els ingredients de la fórmula, però es creu que es tractava d’una substància inflamable probablement composta de salnitre, fòsfor i calç viva que cremava amb una enorme violència i agressivitat. El poder de dita arma no solament radicava en la gran flama que podia aixecar tant a terra com al mar, sinó que l’aigua no servia per apagar-la, ans al contrari, incrementava la seva magnitud. En conseqüència, en les batalles navals era una arma enormement eficaç, ja que algunes cròniques situen l’ús desesperat de sorra, vinagre o inclús orina per evitar que els soldats fossin cremats en vida.

L’any 214 aC l’exèrcit romà comandat per Marc Claudi Marcel es va presentar davant la ciutat grega de Siracusa, amb intenció d’assetjar-la. Però Arquimedes (287 aC – 212 aC), físic, enginyer, matemàtic i inventor grec, va decidir provar nombrosos aparells de defensa per a repel·lir l’ofensiva romana, entre ells una mena de foc que va permetre destruir gran part de la flota romana i va obligar Claudi Marcel a retirar-se. Del món antic només trobem aquest precedent, i és precisament per aquesta raó que l’arma bèl·lica deu el seu nom a Arquímedes, però en l’actualitat es dubta del fet de si aquesta arma emprada pels siracusans era realment el “foc grec” del qual ens proposem parlar o més aviat una simple arma incendiària que va cremar els vaixells i va permetre la victòria dels defensors.

Per tal de ser més exactes hauríem d’avançar en el temps i situar-nos a la segona meitat del s. VII, quan un refugiat cristià de Síria anomenat Cal·línic d’Heliòpolis va ser expulsat pels àrabs de la seva ciutat natal i es va veure obligat a buscar refugi a Constantinoble, en aquells moments la ciutat més important d’Europa. Arquitecte i alquimista romà d’Orient contemporani al regnat de Constantí IV (668 – 685), Cal·línic és considerat l’autèntic inventor de l’arma coneguda com a “foc grec”, ja que fou qui, després de cridar l’atenció de les autoritats bizantines, les quals van oferir-li l’oportunitat d’entrar a palau i gaudir d’experts col·laboradors i grans recursos, inventà aquest artífex químic incendiari que es convertiria, sense cap mena de dubte, en una arma clau per a la supremacia de la flota bizantina pel Mediterrani. S’especula que, potser, va rebre la fórmula secreta d’un alquimista establert a Alexandria, la ciutat dels savis en aquell temps.

Un grup de vikings rus intenta abordar un dromó bizantí que deixa anar flamarades de foc grec a través de sifons (Font: academiaplay)

La substància es podia llençar amb cubs, granades o exòtics tubs, i era impossible extingir la flama amb aigua. La primera vegada que s’emprà fou a la batalla naval de Syllaeum (678), la qual, en coordinació amb una sèrie d’enfrontaments terrestres a Anatòlia i Síria, enfrontà als àrabs omeies i a l’Imperi Bizantí. Constantí IV (668 – 685) va resoldre l’assetjament àrab amb un atac directe, on la seva flota, equipada amb foc grec, va llançar amb tubs i catapultes dita substància incendiària. El que va diferenciar els bizantins de la resta en l’època en qüestió fou, precisament, la utilització de sifons pressuritzats per a llençar el líquid a l’enemic: una mena d’instal·lacions hidràuliques que, aplicant el principi dels vasos comunicants, podien transferir, mantenir o llançar el líquid en qüestió. Se la podria considerar, salvant les distàncies, una arma a l’estil dels llançaflames moderns: el cheirospihon.

Ús del cheirospihōn utilitzat des d’un pont mòbil contra un castell. I·luminació del manuscrit Poliorcetica, d’Heró de Bizanci (Font: Wikimedia Commons)

En altres paraules, el “foc grec” va representar un enorme avantatge tecnològic que va permetre diverses victòries militars bizantines als segles VII, VIII i IX, especialment envers dos assetjaments musulmans, assegurant la continuïtat de l’imperi i constituint un autèntic fre davant les intencions expansionistes del Califat. Podríem dir, en definitiva, que fou una peça més en la defensa d’Europa davant l’avanç imparable dels àrabs tant pel nord d’Àfrica com per Turquia.

La impressió que produí l’arma fou d’enorme magnitud, i constatem com, al pas dels segles,  croats, àrabs, xinesos i fins i tot mongols, també se la van fer seva. L’arma va patir nombrosos canvis: es va acabar utilitzant per a batalles terrestres i es van introduir nous materials com la nafta, el sofre o el carbó, tanmateix, fórmules diferents de la bizantina, un autèntic secret d’estat.

  • (Capellades, 1998). Graduat en Història (UB), amb mencions en Hª antiga i Antiguitat Tardana, i Màster en Formació del Professorat de Secundària i Batxillerat (UB). Actualment treballa com a guia turístic al NEAN - Parc prehistòric de Capellades.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Per citar aquesta pubicació

Guinart Parra, Oriol (2020) "El foc grec", Ab Origine Magazine, Curiositats(29 Juliol) [en línia].
Popular

Relacionat