← El desenvolupament dels Estats Units (II): democràcia, guerra i expansió cap a l’Oest
“Si (Andrew) Jackson va ser el primer en signar un nou contracte amb la democràcia, la premsa va tenir un paper crucial en la seva redacció”.
Paul Johnson.
Una de les figures crucials a la història dels Estats Units va ser Andrew Jackson. A l’anterior article vam parlar de la seva actuació durant la guerra amb la Gran Bretanya, on va ser decisiu per una victòria nord-americana que semblava impensable. La duresa contra els indis, la disciplina, a vegades extrema, que va implantar dintre l’exèrcit estatunidenc, i la seva gran victòria a Nova Orleans el van fer un personatge aclamat pel poble. Paral·lelament a l’ascensió de la seva figura, trobem la decadent imatge que va anar prenent la classe política americana. No només ens referim a l’embarcament en una guerra evitable i desastrosament gestionada -recordem que l’exèrcit britànic va entrar a Washington sense trovar-hi oposició–, sinó també a casos lamentables com l’assassinat de Hamilton a mans de Burr. Jackson no era aliè a aquesta situació, i va proposar-se renovar la política, proposar mesures per millorar l’eficàcia i evitar la corrupció. Però com va arribar Andrew Jackson a ser president dels Estats Units?
L’any 1824, la cursa per la Casa Blanca va acabar amb una victòria de Jackson sobre John Quincy Adams, fill de l’expresident John Adams. En xifres, Jackson va aconseguir 40.000 vots populars més que el seu adversari, i 15 vots més de col·legis electorals. Però tot i això, no va poder accedir a la presidència. Per què? La clau la trobem a la Dotzena Esmena a la constitució, que especifica que si cap dels dos candidats aconsegueix una majoria absoluta en vots de col·legi electoral, ha de ser la Cambra de Representants qui esculli el vencedor. Henry Clay va esdevenir la figura clau per decidir qui seria el proper president dels Estats Units, i va decidir vendre’s al millor postor. És a dir que, entre Jackson i Adams, qui li oferís el millor càrrec seria el nou president. Seguint amb la seva política implacable contra la corrupció imperant a Washington, Andrew Jackson es va desdir de qualsevol oferta: “diguin als senyors Adams i Clay que, si ocupo la cadira presidencial, ho faré amb les mans netes”. Aquest va ser l’inici de la victòria de Jackson a les eleccions de 1828.
Adams va ser el President dels Estats Units a partir de 1824, amb Clay com a Secretari d’Estat. La sensació que va quedar entre els electors va ser de total engany: el candidat que havia rebut més vots havia estat apartat del poder pels que representaven la decadència de la política americana. Un fet que no feia més que reforçar les idees de Jackson, i que resultava especialment greu en uns temps en què cada vegada més habitants podien exercir el seu dret a vot, en ple procés d’expansió de la democràcia.
Des del moment de la seva derrota, Jackson va començar a preparar el terreny per a les properes eleccions. Això va significar l’inici de la campanya electoral perpètua i constant, secundada pels mitjans de comunicació. Tots els partits tenien un diari que els donava suport a Washington, i els republicans comptaven amb el United States Telegraph, que al cap i a la fi era només el més visible d’una xarxa de 50 diaris. I també va significar l’inici de la oposició sistemàtica degut a les fortes desavinences i la tensió entre els polítics partidaris de Jackson i els d’Adams. Si penseu que, avui dia, les eleccions es converteixen en un conjunt de crítiques d’uns partits cap als altres, hauríeu de veure què va succeir als EEUU el 1828. Directament va ser un joc brut. La campanya contra Jackson va ser dura i, en certs aspectes, certa. Els seus rivals el titllaven de sanguinari, i les seves accions en les guerres contra els indis així ho demostraven. El partit Demòcrata-Republicà havia entrat en crisi amb la nova democràcia després de les eleccions de 1824, i Jackson va decidir crear un nou partit per arribar a la presidència. Aquest no era altre que l’actual Partit Demòcrata, tot i que no va adoptar aquest nom fins a 1834 –fins aleshores s’acostumava a anomenar ‘jacksonià‘. Existia el temor que Jackson es convertís en un Napoleó, però no comptaven amb una de les seves característiques: era un acèrrim defensor de la democràcia. Mentrestant, els partidaris de Jackson acusaven sense cap mena de rubor a J. Quincy Adams, amb arguments que anaven des del pacte corrupte amb Clay fins a la malversació de fons públics. Els mítings es van estendre arreu del país durant la campanya electoral pròpiament dita, i Jackson arribava amb un lema nou, a banda de ‘netejar Washington’: pacte corrupte. Jackson es mostrava partícip de limitar el poder del govern federal i augmentar el dels estats, proposta molt ben acollida al Sud, però va haver de mantenir-la en equilibri amb les seves idees unionistes. El seu programa tenia en compte mesures que desmantellaven el sistema americà imperant fins aleshores, com ara la rotació de càrrecs públics, una proposta que finalment no es va acabar produint.
Un cop arribat a la presidència, Jackson va basar la seva política en 3 eixos: neteja de corrupció, defensa aferrissada de La Unió i guerra contra els indis. Pel que fa a La Unió, val a dir que Jackson va defensar-la davant qualsevol mena d’atac. En aquesta trilogia d’articles ja hem vist com els conflictes entre Nord i Sud eren evidents, ja que es tractava de dues realitats totalment diferents. Era difícil redactar lleis des de Washington que satisfessin les dues parts, i els aranzels, reclamats al Nord i odiats als Sud, van ser un focus important de problemes. Aquests aranzels van ser modificats diverses vegades a causa del descontent popular sudista, però no van evitar els primers indicis de secessió. Va ser l’estat de Carolina del Sud qui va fer un primer pas important i va declarar la invalidació dels anomenats “aranzels abominables”, amb la conseqüent i dura resposta d’Andrew Jackson, que no va tenir inconvenients per afirmar que aquest estat seria ocupat militarment si seguia endavant amb els seus plans. Recordem que parlem d’un home que, en la seva estada a l’exèrcit, amenaçava amb afusellar a qui abandonés el front (i, de fet, va complir les amenaces en una ocasió), així que era millor no tensar massa la corda.
Respecte als indis, Jackson va passar al terreny polític la guerra que ja havia dut a terme anys abans en termes militars. Com ja vam apuntar a l’anterior article, la distribució indígena xocava amb l’organització de les noves terres dels Estats Units. John Quincy Adams, tot i que no sentia cap mena de simpatia pels indis, es va avenir a negociar amb ells mitjançant la figura de Lewis Cass. De fet, un dels problemes que presentaven aquestes tribus no era pas el salvatgisme, sinó tot el contrari: una autèntica organització, fins i tot dotada de càrrecs. Però amb l’arribada de Jackson es van tallar tota mena de contactes, i el problema indi es va intentar solucionar enviant-los cap a l’Oest amb la Llei de Trasllat de 1830, que va provocar fortes divisions entre els polítics i l’opinió pública. No se’ls podia obligar a marxar cap a l’Oest, però si decidien quedar-se als seus territoris s’haurien d’adaptar a les lleis dels Estats Units, que destruïen els seus drets i organització tribal, i podien ser envaïts legalment per colons blancs que desitgessin les seves terres. Jackson considerava als indis inferiors, i va adquirir una actitud paternalista cap a ells. De fet, fins i tot va adoptar un nen indi. Hem de tenir en compte que els Estats Units, de la mà del seu president, van utilitzar en bona mesura l’engany i la pressió per forçar el trasllat indi. Mitjançant accions de debilitament com ara l’extermini de la caça que permetia subsistir als indígenes, o la divisió del territori en minifundis que els feia estar exposats fàcilment als especuladors, a
algunes tribus no els va quedar més remei que acceptar el trasllat. Però altres s’hi van negar: els Cherokee van mostrar la seva gran disconformitat a abandonar les terres dels seus avantpassats, i fins i tot van apel·lar al Tribunal Suprem, on es van trobar amb la negativa de John Marshall. Mentrestant, els Seminoles es van decantar per la lluita armada. També s’ha de dir que els indis van tenir els seus defensors –especialment al nord–, d’aquí el debat polític i social que hem esmentat anteriorment. El senador de Nova Jersey, Theodore Frehnghuysen, admetia davant el Senat: ‘hem acorralat els indis en uns miserables acres de la nostra frontera del Sud, és l’únic que els queda dels seus boscos inabastables. I tot i això, com una sangonera, la nostra cobdícia crida… en volem més!’
Algunes decisions de Jackson van ser realment desastroses, segurament a causa de la seva poca experiència. Aquestes van venir sobretot en forma de nomenaments realitzats més amb el cor que amb el cap. Els seus sentiments cap a antics companys d’armes o velles amistats també el van dur a rebre el suport d’un grup d’amics, amb els quals es reunia informalment a la Casa Blanca. El fet és que era aquest grup qui, de vegades, prenia directament les decisions sobre com governar el país. El periodista Amos Kendall, un dels cervells més destacats –i que ve a reafirmar la importància de la premsa–, era qui escrivia els discursos de Jackson a partir dels propis pensaments del President: els suavitzava i els donava un contingut polític. Aquest grup d’amics i coneguts va ser la base de l’actual cercle de professionals que envolten avui dia al President, tot i que d’una manera encara poc ortodoxa. Una de les persones que més problemes va donar al president va ser Samuel Swartwout, responsable de la duana de Nova York, una de les que més diners comptabilitzava. Swartwout va malversar fons públics en apostes i dones, per acabar fugint a Europa amb més d’1.200.000 dòlars, una quantitat que sobrepassava tot el que hagués pogut malversar John Quincy Adams en la seva etapa com a president. Per tant, sí que és cert que Andrew Jackson va intentar mantenir-se allunyat de la corrupció, però les seves pròpies decisions va estendre-la entre membres del govern.
L’ombra de Jackson va planejar sobre el país molt més enllà dels dos mandats del President. Les seves idees van inspirar el pensament d’altres presidents com Van Buren, Franklin Pierce o James Buchanan. Aquell home al qual molts acusaven de dèspota i sanguinari, i amb part de raó, va esdevenir una figura crucial per entendre la política interior dels Estats Units com a tal avui dia, tant pel seu propi llegat com per les ments que va inspirar.
Els Estats Units van continuar amb la seva evolució econòmica, que va ser, en general, molt bona fins la guerra civil. Excepció feta per la crisi econòmica del anys 1840/41, que es va endur per davant Martin van Buren, limitant-lo a un mandat. Paral·lelament també va seguir l’expansió territorial, que va portar a una guerra amb Mèxic. Aquest país es va independitzar d’Espanya el 1821, i va patir un cop d’estat per part del general Santa Anna. Per la seva banda, Texas, on ja vivien molts nord-americans, va signar la seva independencia de Mèxic el 1836, i tot i que va demanar annexionar-se als Estats Units tan aviat com fos possible, Jackson no ho va trobar convenient degut a les tensions que podria provocar un nou estat esclavista quan la qüestió abolicionista ja era damunt la taula. Més endavant, l’any 1843, el president Tyler tampoc va decidir-se a fer el pas de l’annexió per no crear un clima d’hostilitat amb Mèxic i perquè aquell mateix any Florida s’havia incorporat a La Unió com estat esclavista, trencant així l’equilibri que existia entre esclavistes i antiesclavistes. Però un any després, ja amb James K. Polk al poder, d’orientació esclavista i expansionista, estava bastant clar quines serien les intencions dels Estats Units sobre Texas.
Fins aleshores, el país nord americà havia aconseguit expandir-se territorialment mitjançant la negociació. Però compte, sempre es tractava de territoris perifèrics de potències occidentals. Mèxic, en canvi, era un país en desenvolupament, al qual l’única negociació que se li va proposar va ser renunciar a la meitat del seu territori, o la guerra. El país centreamericà estava empobrit, sense institucions estables, amb una població heterogènia de 6 milions d’habitants i enfrontaments entre faccions. L’exèrcit mexicà era superior en nombre al dels Estats Units, però gran part d’aquest exèrcit estava format per indis capturats i mal entrenats, que a més no posseïen drets polítics i no es veien arrelats al país pel qual lluitaven. El conflicte armat entre els dos països va durar de 1846 a 1848, i va suposar la primera guerra ofensiva i en territori estranger dels Estats Units. Fins aleshores, els conflictes bèl·lics dels EEUU s’havien reduït a defensar-se davant atacs britànics i francesos dins el seu propi territori, però hauríem de considerar també la ‘compra’ de Florida, que oficialment va ser una negociació, però en realitat les tropes comandades per Jackson van passar a sang i foc algunes tribus índies del territori quan aquest encara era propietat espanyola. A més, la guerra contra Mèxic també va ser la primera seguida per mitjans de comunicació, que van poder modelar la imatge que en transmetien. Les victòries nord-americanes van venir liderades per Zachary Taylor, que seria el relleu de Pock a la presidència, amb un exèrcit format per un gran nombre de voluntaris, la majoria d’ells sudistes, en busca de promoció social o econòmica. Però com més avançava la guerra, més problemes donava a Washington. I no perquè es perdés el conflicte –va resultar una gran victòria pels Estats Units–, sinó perquè van començar a sorgir debats entre els propis polítics, que pressionaven el president per acabar conquerint tot Mèxic. La postura més moderada, que va ser la que es va adoptar, recomanava lluitar només als territoris on s’havia planejat fer-ho. La població, especialment al Nord, tampoc donava ja suport a una guerra on van morir gairebé 15.000 soldats, entre ferides i malalties.
Però el cost de la guerra va ser molt més elevat del que indiquen les xifres tangibles. Els Estats Units ja es trobaven en una difícil situació interna, com hem vist, pels conflictes entre Nord i Sud i les disputes entre abolicionistes i antiabolicionistes. L’annexió de Texas i altres territoris mexicans, com San Francisco, va suposar una gran riquesa pel que fa a extensió i a recursos, però alhora va crear encara més conflictes regionals. L’equilibri entre estats esclavistes i antiesclavistes ja s’havia trencat amb Florida, i Texas va afegir més llenya al foc. Es plantejaven nous problemes: el fenomen de l’esclavitud s’unia al de l’expansió territorial, i aquesta annexió de noves terres feia decantar el pes polític cap al sud. El fantasma de la guerra començava a planejar sobre els Estats Units. Ralph Waldo, escriptor i filòsof estatunidenc, va encertar de ple en el seu pronòstic:
“Mèxic ens enverinarà”.
