Hom coneix el desenvolupament que va tenir la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) en la resta de l’Estat, però quan als llibres de text o documentals es parla de la guerra en general amb grans ofensives, batalles i fronts, molt sovint s’ignora una peça clau dins el teuler del joc de la guerra. Ens estam referint a Mallorca. Aquest article cerca, de manera divulgativa, oferir una visió global d’aquesta batalla.
Les Balears, durant el conflicte, a tall de resum, van romandre al costat del bàndol sollevat, amb l’excepció de Menorca durant tota la guerra i les Pitiüses durant un breu temps al començament del conflicte. Les Illes constituïen una importantíssima base naval i aèria, lluny dels fronts de guerra, gràcies a la seva privilegiada localització geogràfica. Cap bàndol havia passat per damunt aquesta realitat. Les operacions militars van ser breus a Mallorca, emperò les conseqüències derivades es van estendre en el temps de la manera més cruenta.
Antecedents. De les eleccions de 1936 fins al cop d’Estat
Davant les eleccions del 16 de febrer de 1936 a Mallorca, van concórrer les coalicions d’esquerra (el Front Popular), de dretes (centralistes, regionalistes i alguns integrants de la CEDA) i la Falange Espanyola en solitari. Els comicis es van desenvolupar sota acusacions mútues d’irregularitats, però va guanyar finalment la coalició de centredreta amb el 68,75% dels vots, enfront del 31,16% que van obtenir les esquerres. No va ocórrer el mateix el 26 d’abril, amb l’elecció de compromissaris per escollir al president de la República, elecció on es van abstenir els partits de centredreta.
Mallorca no va ser una excepció dins la creixent tensió política del moment. Per exemple, durant les celebracions del dia de la República, el 14 d’abril, a Palma, va ocórrer un incident que plasmà la tensió del moment quan el canonge Joan Sirvent, en representació del bisbe, es va asseure en la tribuna d’autoritats, provocant una contestació verbal per part d’alguns simpatitzants d’esquerres que van causar la intervenció del general Goded (implicat en la conspiració colpista contra la república) per posar ordre; d’això es pensava que caldria lamentar víctimes, segons recullen els registres del diari de sessions de l’ajuntament de Palma. La conseqüència més immediata es donà el disset d’abril, quan un grup de falangistes es van concentrar a la plaça de Cort, a Palma, entrant dins el consistori municipal.
Falange va ser qui va tensar la situació social i política, ja que, després de la il·legalització del partit el quinze de març, començà a entrenar-se paramilitarment en alguns punts de Mallorca; i al mateix temps, emprengueren actes vandàlics i desordres en tots els pobles de l’illa. L’acte més greu que van protagonitzar fou el de l’atemptat contra la Casa del Poble de Palma la nit del quatre de juny, on alguns falangistes llençaren una bomba que va ferir a set persones, una d’elles, una dona embarassada. La reacció obrera es va materialitzar en una vaga general que acabà amb enfrontaments amb les forces de l’ordre i aldarulls en algunes esglésies.
Arran de l’assassinat del tinent José del Castillo, de la Guàrdia d’Assalt; i en resposta de l’anterior, l’eliminació del polític dretà José Calvo Sotelo (a Madrid el dotze i tretze de juliol, respectivament), aquest darrer considerat el detonant de la guerra, un grup de militars sollevats dóna un cop d’Estat des del Marroc el disset de juliol. Aquest va fallar i derivà en la guerra. En el cas de Mallorca, les notícies des del Marroc arriben el dia divuit, preocupant al Govern Civil, que ordenà tallar les comunicacions amb la resta del país; però se’ls hi afegia que un grapat de columnes de falangistes havien marxat des de la part forana cap a Palma, i que el general Goded declarà l’estat de guerra a les Balears el dia 19 de juliol de 1936.
Els preparatius de la batalla
El capità Alberto Bayo, des de Catalunya, era molt conscient de la importància estratègica de les Illes i per això va estudiar les condicions d’una possible invasió des de finals de juliol. Va enviar a la Generalitat un informe de l’atac i, amb el vistiplau del president Companys i el paper d’espectador del govern de la República. La darrera passa era exposar els plans al Comitè de Milícies Antifeixistes, que havien d’aportar els milicians necessaris per poder garantir l’èxit de l’operació. Una vegada acceptat el pla, es començaren a enllestir una força de tres mil soldats; amb això, Bayo es dirigí des de Barcelona cap a València per recollir a més combatents, entre els quals estava el capità de la Guàrdia Civil Manuel Uribarri que comandava la coneguda com a “columna fantasma” de guàrdies civils i anarquistes.
Paral·lelament, va haver-hi, per part de la República, una sèrie de bombardejos a l’illa que començaren accidentalment el 21 de juliol quan un hidroavió procedent de Barcelona rescatà a un grup d’aviadors lleials a la república prop de la base d’hidroavions de Pollença, al nord de l’illa. Aquest hidroavió va rebre trets de carrabiners des de la platja, provocant que siguin bombardejats des de l’aparell. Els bombardejos sobre Mallorca s’iniciaren a Palma el 23 de juliol, quan un avió llençà pamflets advertint que si no rendien la ciutat, caurien bombes. Mitja hora més tard tornà un altre avió que va tirar bombes, causant algunes destrosses però cap víctima. Tornarien a ser bombardejats als dies posteriors, igual que alguns pobles, aquesta vegada amb víctimes.
Entre els dies 7 i 8 d’agost ocuparen Formentera i Eivissa sense gaire dificultats. Des d’allà van dirigir-se cap a Menorca, que va servir de base d’operacions per la conquesta. Bayo s’adonà de la presència a Cabrera (poblada en aquell moment) d’un parell de centenars d’anarquistes de la FAI, desvinculats del pla de desembarcament original. El capità Bayo va dirigir-se cap a Cabrera per tal de convèncer-los, sense èxit, que s’afegissin a les operacions. Bayo tornà cap a Menorca per enllestir la marxa cap a Mallorca, programada per dia 15, però un retard tècnic durant els preparatius perllongà l’espera.
El desembarcament de Mallorca (16 d’agost-4 de setembre de 1936)
Finalment, durant la matinada del 16 d’agost, les tropes de Bayo serien les primeres a desembarcar, però els anarquistes de Cabrera decidiren a darrera hora afegir-se al pla, desembarcant a Cala Mendia i Cala Anguila, sense èxit i lluny de l’epicentre de les operacions. Més tard, Bayo i els seus combatents desembarcaren a Sa Coma (Sant Llorenç des Cardassar); i a Portocristo (Manacor). Tot plegat, amb una força d’uns 5.500 soldats i milicians, una desena d’hidroavions, un cuirassat, un torpediner, dos destructors i un parell de vaixells de la Marina.
Portocristo constitueix una important localització costanera que connecta amb Manacor, una de les poblacions més importants de Mallorca, estratègic i polític, ja que Manacor significava el control ràpid del Llevant. Allà encara restaven nombrosos militants d’esquerres (Manacor va ser lleial a la República durant tres dies després del cop d’Estat) i, per tant, combatents; Manacor significava també controlar la carretera que duu directament cap a Palma. En resum, capturar Portocristo era prioritari per establir un cap de platja per les operacions.
A Portocristo desembarcaren el primer dia uns 2.000 efectius que anaren ocupant les cales properes fins a arribar a Sa Coma. Alguns anarquistes confiscaren vehicles i marxaren cap a Manacor, però es toparen amb unitats enemigues motoritzades. El problema era que els rebels coneixien els plans del desembarcament, però ignoraven on es produiria; per això comptaven amb les Milícies Ciutadanes (voluntaris de Falange, requetès o de Renovación Española) i la Legió Mallorca (voluntaris civils amb preferència pels que van combatre al Marroc). Els republicans començaren a armar una línia defensiva en el port que va permetre igualar les forces en els combats. No obstant això, les columnes de falangistes havien entrat dins el port el dia 30 d’agost, resultant en combats pels carrers.
Paral·lelament, des de Sa Coma (on Bayo establí el seu quarter), el 26 d’agost conqueriren Son Carrió, un petit poble amb només una estació de tren amb direcció a Palma, passant per Manacor. El poble veïnat de Son Servera també va patir les batalles els dies 18 i 27 d’agost, ocasions en què els republicans podien haver-lo conquerit, però van deixar passar l’oportunitat. La conquesta més al nord aproximava als republicans a tan sols 6 km d’Artà.
La intervenció italiana i el fracàs republicà
Els rebels van comptar amb l’ajuda italiana el 26 d’agost, amb avions pagats pel financer mallorquí Joan March, qui finançà el cop d’Estat. Aquest factor ajudà a descompensar la balança en favor dels colpistes, que ja tenien l’avantatge logístic i de coneixement del terreny; també jugava a favor seu la manca de suports per part del govern republicà a l’expedició i el desordre intern. Alguns comandants d’unitats de l’expedició de Bayo van abandonar els combats i reunir-se per acordar demanar a Bayo la retirada de Mallorca davant la manca de suports i armament; en conseqüència Bayo els destituí i continuà els combats encara que els rebels comptaven amb una superioritat de foc i logística que en combat permetia una relació de desenes de baixes republicanes per cada mort entre els rebels.
Els avions italians donaven indicis de la internacionalització del conflicte. Aquests avions bombardejaren el vaixell-hospital republicà, a més de destrossar les línies republicanes. Quasi al mateix temps, va arribar a Palma el buc Nereide amb un nodrit grup de camises negres, munició i el mateix Arconovaldo Bonacorsi (un feixista enviat per Mussolini a garantir l’èxit del bàndol nacional a Balears). Durant la batalla, hi havia un cert temor a possibles quintacolumnistes entre els rebels (recordem que a Manacor hi havia un important focus esquerrà), cosa que incrementà la duresa amb què es tractaren els presos i als militants d’esquerres. Aquest augment de la violència va estar afavorida per l’arribada de Bonacorsi, també conegut com el comte Rossi, dia 26 d’agost. Bonacorsi estava acompanyat fidelment d’un grup selecte d’assassins, compost per joves falangistes mallorquins, anomenat com els Dracs de la Mort.
El mateix dia 27 alguns combatents van assabentar-se d’un article d’Indalecio Prieto al diari Informaciones, en el qual ell i altres dirigents republicans consideraven inútil l’operació a Mallorca. Malgrat que havien penetrat fins a dotze kilòmetres terra endins, a poc a poc els ànims queien, però Bayo no es rendia. Les constants peticions d’ajuda naval que tant els havien promès, van materialitzar-se amb l’aparició, el dos de setembre, del cuirassat Jaume I i amb el buc Libertad. Bayo embarcà en el Jaume I des d’on va indicar, inútilment, les posicions que s’havien de bombardejar, però li van ordenar pujar al Libertad, des d’on rebria les ordres de retirar-se.
Bayo acceptà després d’un disgust, així que van frisar en reembarcar la nit del tres de setembre fins a les nou de la matinada del quatre de setembre, quan ja van pujar als vaixells la gran part dels combatents, restant només uns escassos grups de milicians dispersos dins Mallorca (uns tres-cents combatents) i deixant abundant material. Una ràpida intervenció dels avions italians bombardejà els vaixells, però miraculosament no els van encertar. Els combatents que pogueren ser reembarcats van ser retornats a la zona republicana, al mateix temps que els colpistes s’adonaren del reembarcament dels republicans i començaren a reconquerir el terreny que les tropes de Bayo havien abandonat i s’endinsaren en el poble. Aquell dia va entrar a Portocristo Bonacorsi i empresonaren els combatents antifeixistes que restaven.
La repressió contra els combatents
Una de les idees que pareixen esteses sobre la repressió dins Mallorca és que aquesta no va començar a aplicar-se fins a la retirada de les tropes republicanes. Això no fou així, ja que la repressió contra militants d’esquerres començà el mateix 18 de juliol. Encara que al principi no va haver-hi eliminacions a gran escala, després de la batalla de Portocristo s’intensificà l’opressió fins a la institucionalització de la repressió a la primavera del 1937. Però el tipus de repressió que ens escau en relació amb l’article és l’exercida contra els combatents que van quedar a l’illa, contra els civils republicans que es van “refugiar” dins la zona republicana, i contra els carrabiners i soldats que van passar a les files de Bayo.
Per desgràcia, el destí més segur per als combatents era la mort. Molts d’aquests tres-cents ressagats no foren avisats per que, o bé no eren en la seva posició, o bé no els van avisar per problemes de comunicació. En general, els combatents van ser afusellats a fosses als cementiris dels pobles. En tenim testimoni d’una quarantena de milicians capturats per la Legió, entre el trenta-u d’agost i l’u de setembre, quan van ser conduïts cap a una de les places de Manacor, on foren humiliats en públic i després duts cap al cementiri, on els executaren. En relació, és conegut un trist episodi sobre les “Cinc roses mallorquines”: cinc infermeres que van ser capturades, violades, i assassinades davant la població de Manacor.
El temor a quintacolumnistes va fer que la població de la zona fos també víctima. Els civils que es trobaven dins la zona republicana per tal de fugir dels falangistes, foren conduïts cap als cementiris on trobaven la mort, o directament afusellats a la carretera. També patiren bombardejos pels italians com el cas del poble d’Artà, on moriren onze persones entre el 31 d’agost i 2 de setembre, a més d’arrasar algunes cases del poble.
Balanç i reflexions finals
El nombre total de baixes directes de la batalla s’estima d’uns vuit-cents ferits i de tres-cents morts que, juntament amb els civils i presoners que patiren represàlies en relació amb la campanya, s’estimen en més de 2.000 víctimes. També hem d’estimar les pèrdues materials, com una desena de morters, vint-i-quatre metralladores, un centenar de canons… i també un parell de tones de queviures.
La manca de suport de les institucions de la República va ser decisiva per al fracàs, encara que van intervenir factors com la casualitat (el cas de Son Servera). Una ràpida conquesta amb els mitjans necessaris podria haver facilitat la conquesta del nord del llevant mallorquí, oferint una àrea segura per reforços provinents des de Menorca i, inclús, des de l’URSS (ajuda que arribava l’octubre de 1936). Mallorca, finalment, va esdevenir una base portaavions per als sollevats i italians, des d’on partirien els avions que bombardejarien ciutats com Barcelona, Alacant, València o Granollers.
Un article que pretén abastar una batalla, intentant explicar tots els punts possibles per introduir el tema, no basta per poder explicar els horrors de la repressió a Mallorca, ni la trajectòria de l’illa durant tota la guerra sencera. Esperam que s’hagi donat una visió general d’un front i una repressió en freqüència oblidats.
