«Mi soberana consideración se ha fijado muchas veces sobre los medios que pudieran impedir la escandalosa extensión del contrabando, que la inmoralidad de los tiempos ha ensanchado con evidente impudencia en mengua de las costumbres y menosprecio de las leyes.»
Així comença el Reial Decret, de 9 de març de 1829, que dóna llum al Cuerpo de Carabineros de Costas y Fronteras. Aquest cos militar va operar a Espanya fins al 1940 i la seva tasca consistia a lluitar contra el contraban i el frau fiscal, alternant dita funció amb l’ordre públic i el control de les fronteres i les costes. Tant la seva naturalesa com el seu esdevenir històric són alhora singulars com desconeguts entre la historiografia i la societat.
Podríem remuntar els orígens d’aquest cos armat en la Brigada de Carabineros Reales, unitat de cavalleria creada el 1732 a la Castellania d’Amposta. Aquesta estava constituïda pels millors tiradors de cada regiment de cavalleria, que rebien el nom de carrabiners per l’arma que utilitzaven, la carrabina. Tanmateix, l’any 1770 el cos presenta un gir en les seves funcions, dotant-se de major autonomia i exercint tasques d’ordre públic i de lluita contra el contraban i la malversació de la Reial Hisenda. La brigada, que acabarà integrant-se a la Casa Reial, es va dissoldre el 1823.
La inflexió de la Guerra del Francès (1808-1814) i la desastrosa experiència en la canalització d’ingressos per a la Corona fruit del contraban i el frau durant el conflicte, esperonaren la necessitat de reprimir aquestes dinàmiques socioeconòmiques i homologar un sistema d’ingressos segur; necessitat justificada en el futur Estat liberal, encara a les beceroles.
Recollint les funcions fiscals, l’arma de tir emprada i en conseqüència el nom dels extints Carabineros Reales, el 1829 naixeria el Cos de Carrabiners. La seva fundació la devem a tres personatges: El banquer Gaspar de Remisa, que incentivà el projecte de creació del cos al ministre d’Hisenda López Ballesteros, que alhora encarregà l’organització del cos al Marquès de Rodil.
Vista la naturalesa del cos, que aviat passarà a anomenar-se Carabineros de la Real Hacienda, destacà per ser una institució que el seu finançament depenia del Ministeri d’Hisenda. Aquesta característica, i el fet que els seus integrants estaven destinats en posts fronterers com ara els Pirineus o a primera línia de costa, feia que tant el pressupost com les condicions de vida dels carrabiners fossin precaris.
El cos s’organitzava seguint l’escalafó i l’estructura militar, ja que depenia organitzativament al Ministeri de Guerra. El Cuerpo de Carabineros del Reino¸ nom adoptat el 1842, territorialment es dividia en Comandàncies, seguides per Tinències, Sotstinències i Brigades.
Pel que fa a l’escalafó, trobem una jerarquia encapçalada per l’inspector general, i el primer i segon comandant. Els oficials seguien l’ordre de capità, tinent comandant, capità graduat, tinent, sotstinent, ajudant sergent i sotstinent graduat. Per últim, les brigades es composaven pel sergent, el caporal i el carrabiner.
Més enllà de la lluita contra el contraban, els carrabiners sovint s’involucraren conflictes interns com ara les carlinades i diferents revoltes i pronunciaments militars. La darrera actuació la trobem en el marc de la Guerra Civil. El cos, amb Queipo de Llano com a Inspector General, restà tres quartes parts fidel a la República, fet que motivà la seva dissolució el 15 de març de 1940; integrant-se els seus membres a la Guàrdia Civil.
L’esdevenir d’aquest cos armat és el reflex d’unes necessitats i dinàmiques que s’emmarquen en la consolidació del règim liberal. Amb el seu lema “Moralidad, lealtad, valor y disciplina”, la seva peculiar organització i funció ha estat sovint marginada de l’estudi de la historiografia militar.
Vestigis a Catalunya com la Caserna de Sant Andreu Vell d’Arcavell (Alt Urgell) o la Caserna del Prat de Llobregat (Baix Llobregat) mostren un passat encara per redescobrir. En aquesta darrera població s’ha constituït la Colla Trabucaire: Contrabandistes i Carrabiners, vessats en la recreació històrica d’aquest cos armat.
