Durant el primer terç del segle XX a Catalunya, diverses tendències polítiques dissidents del règim monàrquic espanyol prenien forma i maduraven en forma d’organitzacions i partits. Són ben conegudes les organitzacions sindicals obreres com l’anarco-sindicalista CNT (Confederació Nacional del Treball) o la socialista UGT (Unió General de Treballadors), entre altres organitzacions de l’obrerisme. En aquest petit article però, tractarem de les accions d’una suborganització nascuda en els temps de la dictadura de Primo de Rivera, que hauríem d’emmarcar en una altra branca, la del nacionalisme català separatista, la Bandera Negra, Santa Germandat Catalana.
L’organització esmentada sorgí, sota la direcció de Daniel Cardona, de les fortes discrepàncies internes dins d’Estat Català el 1925. Bandera Negra estava integrada per una part dels joves militants dels escamots d’Estat Català, d’entre els quals en destaca Miquel Badia. L’objectiu de la missió que es proposaren era “de matar al primer opressor de Catalunya” (el rei Alfons XIII), en el seu viatge a Barcelona el maig.
En un principi, els joves volien situar una càrrega explosiva de 40 quilos sota les vies del tren en la seva entrada a Catalunya per els túnels de la Mussara, al Baix Camp, però van decidir fer-ho en un indret més proper, als túnels ferroviaris de Sitges (a la comarca que donaria origen al nom del complot). El rei havia de passar per aquests el dia 26 de maig, i els joves van intentar plantar-hi els explosius el 23, però no ho aconseguiren perquè no disposaven de les eines adients per aixecar els rails. El dia 24 tampoc ho varen aconseguir, perquè van perdre el tren, i quan finalment hi tornaren el dia 25, van trobar-se l’entorn del túnel vigilat per agents de la Guàrdia Civil.
Tot i la sospita d’estar sota vigilància o d’haver sigut traïts, els joves militants de Bandera Negra no es varen rendir, i van repensar el seu pla. La idea fou la d’intentar donar un ram de flors carregat amb un explosiu al cotxe reial en el seu camí i amb pistoles, cobrir al regicida en la seva fugida. A dos dies de l’atemptat, el dia 27, Jaume Julià, que s’havia ofert per cometre l’atemptat “va desaparèixer” tancat amb pany i forrellat per el seu pare, que s’havia assabentat de les intencions del jove. Tot i això, els militants independentistes varen dirigir-se a la rambla disfressats de membres de la joventut monàrquica espanyola. Finalment l’executor seria Miquel Ferrer, que relata com la policia els va dispersar abans que poguessin dur l’acció a terme, i que més tard feren esclatar l’explosiu a la casa de la Baronessa de Maldà, on el rei hauria d’haver assistit a un ball. Tots els intents de regicidi van fracassar.
L’última oportunitat que el grup tenia per complir el seu objectiu era fer esclatar un explosiu, sota les vies del tren, al mateix indret on ho havien intentat pocs dies enrere. El 6 de juny, doncs, tornaren a carregar un explosiu de quaranta-tres quilos cap als túnels ferroviaris propers a Sitges però la policia els sorprengué i detingué a un gran nombre de membres dels escamots. Sabem que el més segur és que algú hagués filtrat la informació, però no sabem qui fou. El complot havia estat traït i arribava al seu final.
D’entre els aproximadament vint detinguts, deu van ser encausats pel complot del Garraf. A Jaume Compte i tres membres més, se’ls va condemnar a mort (condemna commutada a cadena perpètua més tard) i a tres membres més, d’entre els quals Miquel Badia, se’ls va condemnar a 12 anys i un dia de presó. Amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, el mateix rei Alfons XIII va cedir a la pressió i va signar l’amnistia dels condemnats, que tindrien una gran rebuda popular en la diada de Sant Jordi de 1930.
