Corria l’any 1980. Les sales recreatives eren llocs cada vegada més freqüentats i es convertien en una concentració de crits, llums i estridències. Sales immenses plenes de màquines de videojocs on les arcàdies regnaven; un univers sòrdid que s’empassava les monedes d’un públic eminentment masculí. Els videojocs es començaven a popularitzar, però encara no oferien una gran varietat: els dominadors per excel·lència eren els space shooters. Segur que sabeu de què us parlo, la clàssica nau que dispara mentre intenta esquivar els atacs enemics. També existia el típic ping-pong amb una barra mòbil a cada extrem de la pantalla. I poca cosa més, la majoria eren versions d’aquests dos videojocs.
Però un home ho va canviar tot. El japonès Toru Iwatani va decidir crear un joc que diferís de les dues opcions clàssiques que existien en aquella època. Però molt més que això, el seu veritable objectiu era aconseguir un videojoc que arribés a altres públics. De fet, a tots els públics. En paraules del mateix Iwatani: «volia canviar la imatge que es tenia dels videojocs, que sempre s’associaven a salons recreatius foscos plens d’homes». Tanmateix, no estava convençut del fet que el videojoc tingués èxit a Europa o als Estats Units, perquè no incorporava escenes d’acció.
Pac-Man va néixer el 21 de maig de 1980. Va ser un videojoc que va marcar a diverses generacions i que va significar un canvi de base: un nou model que proporcionava entreteniment per a tota la família. La idea principal del funcionament no tenia gaire misteri, es tractava d’unir punts en un laberint. Però l’important per a Iwatani era crear uns personatges que arribessin als jugadors i les jugadores. És aquí on apareix la boleta groga coneguda com a Pac-Man, un nom derivat del japonès “Paku-paku”, que en la fonètica japonesa és el so que fa la boca en mastegar. El primer nom que va tenir el videojoc va ser Puck-Puck, que va evolucionar a Puck-man. Però es va decidir modificar perquè era massa similar a “Fuck-man”, que, evidentment, tindria unes connotacions molt diferents. Finalment es va adoptar el nom que tots coneixem. L’aspecte de Pac-Man va ser el més senzill que va trobar Iwatani, però el mite diu que se li va ocórrer al menjar una porció d’una pizza rodona i veure la forma que quedava. I la veritat és que Iwatani s’ha encarregat de confirmar les dues versions; sempre va bé mantenir vives les llegendes.
Després del personatge principal, va ser el torn de crear uns enemics a l’alçada. Podrien haver estat fantasmes simples, però Iwatani va decidir dotar-los a cadascun dels quatre amb un color, un nom i una personalitat. Per exemple, el fantasma vermell es diu Blinky, i sempre busca la ruta més curta per atrapar al Pac-Man, mentre que el fantasma blau es diu Inki i els seus moviments són molt més imprevisibles. Els desenvolupadors del joc admeten que van escollir aquests noms pensant en el públic femení, ja que dotava els fantasmes d’una referència a tendresa.
Al joc li va arribar la popularitat immediatament després del seu llançament, i a finals de la dècada dels ’80 es va convertir en el videojoc més venut i va recaptar més de 1000 milions de dòlars, superant així qualsevol de les pel·lícules d’Star Wars. El videojoc va complir perfectament amb els seus objectius: oferir una alternativa als jocs imperants fins aleshores i atraure a un públic que no entenia d’edats ni sexes. La seva mecànica senzilla, la seva presentació atractiva i els seus simpàtics personatges feien que Pac-Man agradés a gairebé tothom. De fet, Pac-Man no només va ser el primer videojoc a tenir un protagonista carismàtic, sinó també el primer a tenir una protagonista femenina: Ms. Pac-Man, representada exactament igual que el seu homòleg masculí però amb un monyo i els llavis pintats. Més tard van arribar altres variacions com els fills del Pac-Man, tiets i fins i tot els sogres. Una família feliç que viu a Pac-Land. L’any 1982, la companyia Hanna-Barbera va crear la sèrie de dibuixos animats de Pac Man, la primera sorgida dels personatges d’un videojoc. Val a dir que el 1982 Pac-Man ja no era l’únic que tenia personatges, ja que també havia fet la seva aparició el Donkey Kong.
El gran èxit del videojoc no només va traspassar gèneres i edats, sinó també fronteres i generacions. De fet ha arribat als nostres dies més viu que mai. Al llarg de la dècada que deixem enrere han sorgit interessants iniciatives, com el Pac-Man més gran del món a Londres o l’oportunitat de poder jugar al “come cocos” pels carrers de la teva ciutat gràcies a Google Maps. Va ser també aquesta empresa la que va decidir homenatjar el videojoc pel seu 30è aniversari, i va presentar el seu Doodle de Pac-Man amb un èxit tan gran que pràcticament va paralitzar internet. En dos dies el Doodle va proporcionar, atenció, més de 500 milions d’hores de joc, fet que va provocar una pèrdua de producció a les empreses, on molts treballadors i dirigents amb ordinadors en mà van deixar de banda les seves obligacions per homenatjar a Pac-Man. Actualment existeixen 78 versions del videojoc, que fins i tot va arribar al cinema: va ser l’any 2015 gràcies a la pel·lícula Pixels.
Com era d’esperar, Pac-Man va fer d’or l’empresa Namco, desenvolupadora del videojoc, però no pas a Toru Iwatani, que segueix amb el seu sou d’empleat. Ell no ha deixat de perseverar en la seva intenció de fer arribar els videojocs a tothom, i actualment treballa en jocs que puguin ser practicats per cecs, que es puguin controlar amb el tacte sense dependre del sentit de la vista. Fins i tot pensa en com poder-los fer arribar a persones que no disposin d’electricitat, tot i que potser algunes d’elles no tenen els videojocs com una prioritat.
