Una de les figures més reivindicades del romanticisme català vinculat a la Renaixença fou la del general Josep Moragues i Mas, militar a les ordres del bàndol austriacista durant la Guerra de Successió. Moragues representà (i representa) per sectors reivindicatius del catalanisme polític aquell heroi que, en contraposició amb Rafael de Casanova, va dur fins les darreres conseqüències la seva postura, essent elevat així a la categoria de màrtir. Avui, 302 anys després de la seva execució (27 de març de 1715), hem volgut posar de relleu breument la seva biografia per conèixer un xic millor la seva figura històrica.
Josep Moragues va néixer a la parròquia de Sant Hilari Sacalm, en el si d’una família pagesa benestant, propietària del mas Moragues, del qual rebia el nom. Josep n’era el primogènit i l’hereu i en 1685, amb 16 anys, es va fer càrrec de la hisenda, la qual s’havia anat ampliant al llarg del segle XVII i que, en el moment de traspassar-se a Josep, comptava amb 3 masades i prop de 50ha d’extensió de terra. Formarà part, doncs, d’aquella pagesia benestant sorgida durant el període de recuperació que vingué després de la llarga crisi baixmedieval i que conformarà un sector social dinàmic i d’un protagonisme inqüestionable durant els segles moderns. Aquesta fracció de la pagesia aconseguirà afermar el seu domini sobre les comunitats pageses i alhora intervenir cada cop més en les qüestions de país, com passà de fet durant la Guerra de Successió.
Entre 1694 i 1704, forma part i acudeix a les crides del veguer d’Osona per foragitar els estols de francesos que entren al Principat per la Garrotxa i que s’estenen per les Guilleries i la Selva. És llavors quan se’l reconeix com a component dels que seran anomenats “vigatans”, grups armats de la plana osonenca propers a la causa austriacista. Certament, durant el darrer terç del segle XVII, les tensions entre França i la Corona Hispànica, que no s’han acabat mai d’apaivagar des de la Pau dels Pirineus de 1659, es concreten en constants incursions de les tropes franceses en territori del Principat. El desenvolupament de la revolta dels Angelets de la Terra, finalitzada en 1675, comporta també l’entrada de l’exèrcit francès al sud de l’Albera. Sense anar més lluny, l’Empordà serà ocupat diverses vegades, Vic el 1680 i el 1691 s’atacarà Barcelona. El 1693 cau la fortalesa de Roses i l’any següent els francesos entren a Girona, Castellfollit i Hostalric.
Els xocs constants dels habitants de la plana de Vic i de la resta de la “Catalunya de masos”, als quals cal afegir una arrelada animadversió vers el francès alimentada durant tot el període de conflictes encetats a la meitat del segle XVII, feien molt difícil que personatges de la mateixa franja social que Josep Moragues acceptessin sense més l’arribada d’un rei borbònic. Des d’aquest plantejament, Moragues i el grup dels “vigatans” no van trigar a donar suport a la firma del Pacte de Gènova, a través del qual el Principat entrava a formar part de l’aliança formada per Anglaterra, Holanda, Savoia, Portugal, el Sacre Imperi, Prússia i la majoria d’estats alemanys.
Serà en les bregues recurrents durant els diferents episodis de la Guerra de Successió que Moragues adquirirà el seu prestigi militar. Primer com a coronel-capità de la Guàrdia Reial Catalana (creada el dia de Nadal de 1705) on obtingué ràpid prestigi fins a ser nomenat governador de Castellciutat a la primavera de 1707. En aquest moment és quan se’l fa General de Batalla, ascendint en l’escala militar com cap altre “vigatà”.
A partir d’aquest moment, però, el destí de Moragues seguí el de tota la causa austriacista. Amb la derrota d’Almansa i la nova ofensiva borbònica tant des de terres valencianes com des del Rosselló, Moragues es veurà obligat a lliurar Castellciutat al duc de Noailles i a retirar-se dels fronts. La seva insistència en la causa, però, el durà a intentar prosseguir la contesa des de Mallorca, on els borbònics encara no havien arribat. Serà llavors que serà traït i capturat a Barcelona i finalment executat. Com a pena exemplar, el seu cap serà col·locat al Portal de Mar de la capital i exhibit durant 12 anys
