Tal dia com avui, 28 de febrer, però de 1789, es van produir a Barcelona els anomenats “Rebomboris del pa”, unes protestes populars davant l’encariment del pa –aliment bàsic de la dieta de les classes populars– que van durar dos dies i que es van acabar amb l’abaixada del preu del pa i una forta repressió per part de les autoritats.
Durant l’Antic Règim, l’abastiment dels aliments bàsics, com és el cas del pa, era garantit pels poders municipals, que havien d’assegurar el subministraments dels queviures. En aquest sistema, clarament intervencionista, eren freqüents i periòdiques les protestes populars quan hi havia una mancança d’aquests productes bàsics o quan aquests s’encarien. De fet, les protestes resultaven ser una veritable eina de regulació dels preus.
A la ciutat comtal, l’Ajuntament havia gaudit històricament de la Privativa que li permetia controlar la fabricació i venta del pa, alhora que en fixava el preu. Tot i així, el comerç del gra (sovint importat) gaudia de la llibertat de mercat, creant una situació intermitja entre la regulació municipal de l’abastiment i el lliure comerç.
Aquesta situació canvià quan el 1767 es decretà la lliure panificació a Barcelona, que abolia la Privativa i posava fi al paper monopolista de l’Ajuntament –tot i les constants reticències d’aquesta institució. Aquesta situació, imposada des de Madrid i defensada per l’Audiència, generà conflictes entre els antics gremis encarregats de l’abastiment del pa i els comerciants, flequers i forners que veien oportunitats de negoci en aquesta liberalització, ja que els permetia apujar els preus de venta. La mesura, que cal contextualitzar en una època de transició entre dos models econòmics, aprofundia en la dilatació de les antigues estructures feudals (gremis i confraries) en favor de les noves formes productores (pre)capitalistes.
És en aquest context en què s’han d’ubicar els rebomboris del pa. Tot i així, aquesta manifestació de descontentament popular no diferí gaire de les típiques revoltes de l’Antic Règim.
El 1788 havia sigut un any de males collites a tot Europa, que afectà seriosament a una ciutat mediterrània, oberta i connectada internacionalment com Barcelona. A aquest mal any en seguí un altre, fet que portà a la Sala Extraordinària de l’Audiència a publicar un edicte en el que, davant l’escassetat i encariment dels blats, s’estipulava l’augment del preu del pa. Això passava un 28 de febrer al matí, i quan la notícia es concretà a les fleques, les masses populars barcelonines, descontentes, s’aixecaren.
Durant aquell dia, s’assaltaren les barraques de venta del pa i s’incendià el Pastim. La resposta de les autoritats va ser ràpida: el capità general armà les tropes i va dispersar els amotinats. Això no impedí que el dia següent es repetissin les accions, amb una major participació, i es cremessin també les cases dels arrendataris. La principal reivindicació –abaixada del preu del pa a cinc sous, i també de l’oli, el vi i la carn– fou concedida, per intentar frenar el conflicte. Aquesta mesura, però, fou acompanyada d’una forta repressió: es van detenir unes quaranta persones i s’obligà, el 2 de març, a reobrir totes les botigues, en un intent forçat de tornar a la normalitat. Finalment, entre els detinguts, foren condemnats a mort cinc homes i una dona, mentre que molts altres foren condemnats al desterrament.
Aquestes revoltes esclataven de forma espontània i no tenien una estructura organitzativa, un perfil ideològic determinat ni unes reivindicacions polítiques clares. Contràriament, eren moviments amb uns objectius materials molt concrets, i sovint apel·laven a les autoritats locals i municipals.
També és important veure com, en una època pre-industrial, la majoria de protestes de l’anomenat “poble menut” es desencadenaven davant l’augment del preu dels productes bàsics, mentre que en les societats industrials, la majoria de reivindicacions se centraran en qüestions com els salaris o les condicions laborals. Suposa un canvi de paradigma important, que determinarà els conflictes de la contemporaneïtat.
En un temps on el noranta per cent de la població no tenia cap possibilitat de representació política ni cap via institucional per reivindicar els seus drets, les protestes (que segons el grau de violència podien derivar en motí o revolta) eren la principal eina de les classes populars per incidir de forma directa a la política. A més, eren unes manifestacions populars molt plurals, i les fonts sovint remarquen la participació de dones, joves i nens.
Alguns estudis han demostrat l’alta participació femenina en aquest tipus de conflicte. Cal tenir en compte que el model burgès de gènere, que potenciava la divisió d’espais, encara no havia arrelat. A més, les dones, encarregades de l’economia domèstica, eren sovint les que se sentien més afectades per aquestes pujades de preu, i eren per tant les primeres a revoltar-se. En un moment on no existia diferència jurídica ni política entre homes i dones de classes populars (cap dels dos tenia dret al sufragi), la desigualtat que propiciarà el liberalisme en permetre a uns el dret de vot en detriment de les altres, encara no s’havia produït, i per tant la situació jurídica d’ambdós sexes era força més similar del que ho serà en la posterior etapa. També la participació en els conflictes serà més igualitària que en els moviments de l’època contemporània.
Tot i així, algunes historiadores afirmen que, si bé en un principi aquestes protestes modernes eren protagonitzades per dones, quan les accions s’anaven tornant més violentes i es radicalitzaven els homes passaven a liderar-les.
Així, podem veure com el caràcter espontani i la manca organitzativa d’aquests moviments durant la crisi de l’Antic Règim afavoriran la participació femenina, mentre que, contràriament, les organitzacions obreres que sorgiran en època industrial frenaran la implicació de les dones, sovint excloent-les tot i treballar també a les fàbriques.
Pel cas concret que ens ocupa, els rebomboris del pa suposaren un fre en les mesures de caire liberal que s’havien aprovat alguns anys abans del motí. L’Ajuntament recuperà part del control sobre la fabricació i venta del pa i, amb un intent de frenar i combatre l’especulació, es restringiran algunes de les iniciatives lliurecanvistes. Tot i així, el canvi era inevitable, i en les dècades següents les contradiccions entre Antic Règim i liberalisme s’aniran aprofundint, entrant ja a l’època contemporània.
