Es compleixen 490 anys d’un esdeveniment marcat a foc en la història i considerat per molts la fi del renaixement italià: el Sacco di Roma que es va produir el 6 de maig de 1527.
Posem-nos en antecedents: L’aclaparadora victòria de Pavia (1525), que va acabar amb Francesc I presoner, va marcar un punt àlgid en el domini europeu de Carles V i va reforçar enormement la seva posició en la península italiana. Per això després de l’alliberament del rei francès, moviments diplomàtics comandats pel Papa Clement VII van conformar la Lliga de Cognac, una aliança formada pel papat, Venècia, Gènova, Florència, Milà i Francesc I per oposar-se al poder imperial. Poc després esclatava la Guerra de la Lliga de Cognac (1527-1530).
Malgrat les seves victòries inicials, la reacció imperial va prendre Milà mentre els Colonna, recolzats pel Virrei de Nàpols, van arribar a controlar fugaçment Roma. Llavors, després de reunir-se les tropes comandades per Carlos de Borbó i els lansquenets de Georg von Frundsberg, en un context problemàtic per la insatisfacció d’uns soldats als quals devien diverses pagues, les forces de Carles V van començar a desplaçar-se cap al Sud.
El 5 de maig l’exèrcit va arribar a les portes d’una Roma fortament emmurallada i defensada amb artilleria, i es va decidir atacar-la l’endemà davant la possible arribada de reforços de la Lliga. Malgrat tenir promesa de botí, la mort durant l’atac de Carles de Borbó -que havia iniciat negociacions per al pagament de tribut amb el qual acontentar als seus homes- va deixar als soldats sense figures amb autoritat suficient per controlar-los i va sentenciar la sort de la ciutat. Quan aquest mateix dia van caure les seves defenses i mentre la guàrdia suïssa -finalment massacrada- resistia prou per permetre al Papa escapar per un corredor secret fins al castell de Sant’Angelo, es va iniciar el saqueig de Roma.
Els pillatges en palaus i esglésies, segrestos, assassinats i violacions es van succeir durant dies, fins i tot després que Filibert de Chalôns, successor de Carles de Borbó, ordenés detenir-los, però aquesta situació no va impedir que fracassés un tímid intent de la Lliga de reprendre la ciutat. Malgrat que per a juliol la majoria de soldats havien abandonat Roma -on havia esclatat una plaga- molts van tornar al setembre, saquejant de nou mentre exigien les seves pagues i els diners promesos pel pontífex. Solament al febrer de 1528 les tropes imperials van evacuar definitivament una ciutat que entre exilis i morts va perdre més de la meitat de la seva població.
Per la seva banda, Clement VII, assetjat en Sant’Angelo, es rendia el 5 de juny acceptant pagar 400.000 ducats i cedir a l’Imperi les possessions de Parma, Piacenza, Civitavecchia i Mòdena. Captiu a l’espera de complir l’acordat, va aconseguir fugir disfressat al desembre de 1527 i refugiar-se en Orvieto i Viterbo. No tornaria a Roma fins a octubre de 1528, i no obstant només Mòdena passaria a les mans de l’Imperi, s’esmenaria a no tornar a enfrontar-se, almenys de forma directa, a un Carles V que si oficialment va arribar fins i tot a vestir dol per la ciutat, política i militarment va ser el gran beneficiat d’aquests successos.
