Tal dia com avui de 1821, va morir Napoleó a l’illa de Santa Helena (Regne Unit). El van exiliar i empresonar a una illa al mig de l’oceà Atlàntic com a precaució del que era Napoleó: una autèntica revolució.
Tot i la mort de l’emperador francès, aquí la dita de “mort el gos, morta la ràbia” no és real. Napoleó ho havia canviat tot i res tornaria a ser igual.
El general cors havia canviat definitivament el sistema militar utilitzat fins llavors, la meritocràcia havia superat i amb escreix a tots els sistemes europeus en els quals els nobles per dret havien de ser oficials dins l’exèrcit, motivant a soldats rasos arribar a ser gent important dins de la societat i permetent l’accés a gent capacitada a les escoles d’enginyeria militar, creant un cos militar d’elit amb formació.
La creació de noves formes de govern i trencant territoris històrics per fer-los més governables seran claus per entendre tota la política territorial dels segles XIX i XX a Europa. Napoleó deixa a punt de caramel dos territoris decisius en la política internacional de tot els segles XIX i XX: la unificació d’Itàlia, per a mans d’un dels estats taps que es crearan per controlar França: el Regne de Saboia i Sardenya, i el més important de tots, la unificació d’Alemanya. Al crear la Confederació del Rin, Napoleó desmantella tot el sistema del Sacre Imperi Romanogermànic creat per Oto I al segle X, un autèntic monstre gòtic de principats i de vassallatges a Àustria. A causa de les derrotes contra Napoleó, l’emperador austríac, Francesc II, es va veure obligat a abdicar com a sacre emperador.
Rússia entra al panorama europeu amb força, deixant de ser un actor llunyà. Caterina la Gran acabà l’expansió cap a l’est i el seu successor Alexandre I fixa la mirada cap a l’oest per acabar sent un dels actors principals a Europa a partir de la Restauració. Rússia comença la seva política paneslava per controlar d’una forma directa -com el Ducat de Varsòvia- o indirecta -tots els estats i nacions eslaves europees, moltes en mans de l’Imperi Austríac i l’Imperi Otomà-. El mite del gran ós de l’est es comença a forjar. A causa de tot això, el vencedor de facto de Napoleó serà Alexandre I el Gran, fent arribar els seus exèrcits a París.
També per França és un punt i a part. Napoleó culmina el somni d’Estat Francès de Lluís XIV, una França que ocupa del Rin fins a l’Ebre, portant a totes aquestes zones les idees de la Il·lustració. Tots els territoris controlats per l’Imperi Francès acabaran sent focus de revoltes liberals i nacionalistes.
Espanya naixerà com a Estat Espanyol arran de la redacció de la Constitució de Cadis de 1812, en la qual tots els liberals espanyols s’hi uneixen per crear la idea d’Espanya i per l’entrada de les noves idees liberals a tot l’Estat.
Però el llegat més important de Napoleó fou el Codi Napoleònic. Crea un corpus jurídic innovador, el qual posa les bases de la propietat privada, el sistema d’adopció, la relació entre béns mobles i immobles i l’estat actuals.
També prové de sistemes jurídics per defensar l’individu de l’estat i la llei: si no hi ha delicte consumat, no es pot acusar a ningú de res, i una acusació ha de recitar tots els delictes dels quals s’acusa el mateix judici per no dilatar processos i que la defensa tingui tots els contraarguments preparats. El Codi Civil és la obra de la qual l’emperador estava més orgullós, una obra jurídica que és la base de la societat contemporània.
A Napoleó se l’ha de tractar com una força de la naturalesa: per molt que hagi passat i mort a l’exili, l’emperador serà la pedra que provocarà l’allau arreu d’Europa. A partir d’ell comencen les revolucions i les revoltes populars contra l’Antic Règim. Tot i ser un emperador, Napoleó Bonaparte fou un fill de la Revolució Francesa posada a la pràctica, i és per això que podem parlar perfectament d’un home d’estat, d’un militar excepcional, d’un jurista trencador i fins i tot d’un revolucionari amb un poder militar al darrere per poder canviar les coses de veritat.
