Tal dia com avui de 1980 va morir Sa Majestat Imperial Mohammad Reza Pahlavi (1919-1980) l’últim emperador d’Iran. Va ostentar els títols de Rei de Reis (Shahanshah) i Llum dels Aris (Aryamehr). Tirà, megalòman, cruel, eficaç, brillant, negociador audaç, venut a occident, protector de la laïcitat, el policia del golf o el modernitzador d’Iran. Molts són els adjectius que ha rebut aquest aristòcrata temut i admirat per molts dins i fora del seu bast imperi.
Quatre pinzellades
Tot i la seva imponent i treballada posada en escena, la sang blava del l’últim Xa de Pèrsia naixia amb el seu pare Reza Khan—el fundador de la dinastia Pahlavi. Reza I va arribar al tron mitjançant un cop d’estat l’any 1925 que, en un inici, pretenia instaurar una república basada en el nacionalisme, el militarisme i el laïcisme —un model similar al turc de Kemal Atatürk. Tanmateix, per pressions internes i externes, es va optar per mantenir la institució imperial. L’any 1941, degut a les actituds filogermàniques de Reza Khan, la Gran Bretanya va derrocar el monarca i va substituir-lo pel seu fill Mohammad Reza Pahlavi, educat a Suïssa —al mateix institut on va estudiar Joan Carles I— i amb una intensa formació occidental.
El seu regnat
El regnat del segon (i últim) Xa de la dinastia Pahlavi comença l’any 1941 i finalitza a principis de l’any 1979. La seva era estigué marcada per diverses etapes. Va alternar períodes aperturistes amb altres d’una forta repressió contra la dissidència. Gairebé sempre guiat pels consells de les potències que el varen promocionar. Decidit simpatitzant de la causa aliada durant la Segona Guerra Mundial, va mantenir sempre relacions diplomàtiques amb els Estats Units, la Gran Bretanya o la Unió Soviètica.
Una de les polítiques més importants del seu regnat és la coneguda com Revolució Blanca. Va iniciar un seguit de mesures modernitzadores per fer d’Iran un país ric i pròsper. Començà a abolir els latifundis, aprovà el sufragi femení (en un sistema electoral tutelat), va reduir el pes de la religió i va promoure un poder públic de tendències laiques. Malgrat tot, les seves accions no van aconseguir rescatar de la misèria a gran part de la població.
L’any 1951 va esdevenir Primer Ministre el Dr. Mohammad Mosaddeq, un polític d’idees nacionalistes i antiimperialistes. Una de les seves primeres mesures va ser nacionalitzar el petroli iranià en mans de British Petroleum (BP). En contra d’aquesta decisió, la CIA i el MI6 organitzen un cop d’estat per restaurar el poder absolut del Xa i evitar que el polític persa posés en risc els interessos occidentals a la regió. El cop va crear fortes tensions i va provocar el primer exili (temporal) de l’emperador.
Un cop els serveis d’intel·ligència occidentals van aconseguir fer retornar el Xa, aquest va iniciar una llarga època de repressió. Els comunistes i altres opositors van ser durament reprimits i els seus líders executats. Els serveis secrets perses (la temuda SAVAK) van encarregar-se de mantenir el ferotge control sobre el poble iranià.
L’última gran festa
L’any 1971, per tal de commemorar els 2500 anys d’Imperi Persa, Mohammad Reza Pahlavi va manar fer una de les festes més extravagants i sumptuoses de la història. En mig d’un bast territori de pols, sorra i desert, a l’antiga ciutat de Persèpolis, el monarca d’Iran va alçar una ciutadella de luxoses tendes realitzades amb 37 quilometres de la millor seda. Cada habitacle tenia dins seu diverses habitacions, sales d’estar, banys de marbre, estudis i tots els luxes possibles. El cost de la celebració es calcula en 300 milions de dòlars. Per tal de delectar els convidats amb els millors plats es va contractar un dels més excel·lents restaurants de França: el Maxime’s.
Buscant unir Teheran amb la seva festa, el Xa va manar construir una autopista de mil quilometres. A més a més, es va muntar un aeroport al costat de la ciutadella per rebre els convidats. Entre els assistents trobem a una seixantena de reis, prínceps, presidents, primers ministres i altres il·lustres personatges. Entre banquets de luxe, poder i glamur van assistir dirigents tant diversos com Nicolae Ceausescu (cap de la Romania comunista), Joan Carles de Borbó, Haile Selassie (emperador d’Etiòpia), el mariscal i president iugoslau Josip Broz Tito, Olav V de Noruega, Spiro Agnew (vicepresident dels EUA), Federic IX de Dinamarca o el Duc d’Edimburg en representació de la família reial britànica.
Exili i mort
La vida de luxes i excessos que mostrava el Xa contrastava radicalment amb una població que patia greus problemes de pobresa. El descontent va anar creixent, la festa commemorativa de l’Imperi va indignar un poble que subsistia com podia. Els opositors, malgrat la dura repressió, resistien i propugnaven un canvi radical. Des de l’exili, el líder islamista Ruhollah Jomeini predicava el derrocament d’una monarquia guiada per forces perverses i diabòliques. El futur aiatol·là va titllar la festa del 2500 aniversari de ser “la festa del diable”.
L’any 1978, quan les tensions al carrer feien preveure un futur negre per la monarquia, el President dels EUA Jimmy Carter va recomanar al Xa aplicar una sèrie de polítiques democratitzadores i reduir la repressió. Massa tard. Els canvis no van servir de res i l’any 1979, davant l’impossibilitat de controlar els carrers, el Rei de Reis va fugir a l’exili en un Boeing 727 pilotat per ell mateix. Mentre la família imperial caminava cap a l’avió els soldats de la Guàrdia Imperial els acomiadaven amb llàgrimes als ulls. Un dels imperis més antics del món moria mentre la gent sortia als carrers per celebrar l’arribada de l’aiatol·là Jomeini. Anhelaven la llibertat però per a molts opositors començava un nou malson.
El Xa va passar els seus últims dies buscant un país que l’acollís. Molts estats li denegaven l’asil per evitar enemistar-se amb les noves autoritats iranianes. Les mateixes potències que el varen protegir ara li giraven l’esquena. Al final va poder morir a Egipte un 27 de juliol de 1980 a causa d’un càncer contra el que lluitava des de feia temps.
