L’any 1308, Joan II, príncep de Tessàlia, va esdevenir major d’edat i va voler alliberar el principat de la condició de protectorat: des de 1303, Tessàlia estava sota la influència del Ducat d’Atenes, dominat pels francesos.
El duc d’Atenes, Gautier V de Brienne, lluny de voler desfer-se del protectorat, va decidir contractar la Companyia Catalana d’Orient per envair Tessàlia. Els almogàvers, en aquell moment, vagaven per territoris tessalis saquejant i devastant la regió en el context de la coneguda “Venjança Catalana”.
Gautier, després de rebre el servei de la companyia, no va honrar la seva part del contracte. L’any 1310, la Gran Companyia, per segon cop en pocs anys, tornava a ser traïda: els almogàvers van marxar sobre Atenes.
Davant la superioritat numèrica francesa, la companyia va escollir l’emplaçament de la batalla per poder-ne aprofitar el terreny. A la zona de Beòcia, els almogàvers es situaren de tal manera que el riu Cefís els quedava al flanc i el llac Copais a la rereguarda. Això eliminava qualsevol oportunitat de retirada, però també anul·lava qualsevol intent de rodeig per part de l’enemic. Aquesta posició animaria l’enemic a carregar de front.
Aprofitant el sòl humit i la proximitat amb el riu, els almogàvers cavaren canals i aconseguiren desviar el curs del riu fins a inundar el camp de batalla. Seguidament, van ocultar l’aiguamoll artificial amb matolls perquè fos difícil de percebre des de lluny: la distància en què es situaria la cavalleria francesa per realitzar una càrrega efectiva.
El dia 13 de març de l’any 1311, les tropes franceses van arribar a l’emplaçament de la batalla.
En un primer moment, els turcoples, en comprovar de primera mà la clara superioritat numèrica francesa, van abandonar el camp de batalla. Animats per la retirada del contingent turc i encoratjats per la seva manera “cavalleresca” de fer la guerra, els francesos van llençar la primera càrrega de cavalleria.
Aquest primer escamot es va encallar en els aiguamolls. Sense poder comprovar visualment què passava al front, Gautier va enviar la segona, i última, companyia de cavallers. Els resultats van ser pitjors: la segona càrrega va xocar de ple contra els cavallers encallats a l’aiguamoll. Els almogàvers havien aturat la cavalleria pesada francesa.
Havia arribat el moment de la infanteria almogàver: lleugers d’armadura i d’equipament, els infants es van llençar sobre els cavallers vestits de ferro, poc àgils i encallats en el fang.
En veure que la companyia es començava a imposar, els turcoples varen tornar al camp de batalla. Mentre la noblesa francesa anava sent aniquilada, els cavalls lleugers de la Gran Companyia es van dedicar a dispersar la milícia de l’exèrcit francès.
Desconeixem les víctimes que va patir el bàndol almogàver i les pèrdues en els cossos d’infanteria, però sí que sabem que van morir gairebé tots els nobles francesos. Tantes defuncions de la classe aristocràtica van suposar una irregularitat en el camp de batalla medieval. Aquest fet donaria pas a un segle XIV en què això seria cada cop més freqüent.
L’eliminació de la noblesa francesa va deixar un buit de poder al Ducat d’Atenes, un buit que la Companyia Catalana d’Orient no va dubtar en ocupar.Per tant, el ducat d’Atenes, juntament amb el de Neopàtria l’any 1318 després de la mort de Joan II, passaria a estar dirigit per la Gran Companyia: restaria sota la influència de la branca siciliana del Casal d’Aragó i, posteriorment, de Pere el Cerimoniós fins l’any 1388.
Així doncs, podem afirmar que la Batalla del riu Cefís de l’any 1311 és una peça clau per comprendre la presència aragonesa a Grècia amb els coneguts ducats d’Atenes i Neopàtria.
Aquests territoris tan llunyans, emperò, van ser vistos com una anomalia des de la cort reial. De fet, quan els florentins els van conquerir, no es van intentar recuperar.
