[Imatge: Jordi Pujol, celebrant la victòria electoral de 1988. Font: El Temps]
El nom “Jordi Pujol” era quelcom una mica difós per tots aquells que nasqueren entre els vuitanta i els noranta. Potser s’escolava en alguna conversa de sobretaula de Nadal. Més tard, qui més qui menys, va entendre que era el “president” de la Generalitat de Catalunya, caricaturitzat a Las noticias del Guiñol com a Yoda i del qual s’explicava algun acudit. I aquella estranya presència constant, Jordi Pujol, va enunciar que no tornaria a ser el candidat de Convergència i Unió per a les eleccions del Parlament de Catalunya, el 2003.
Tots els mitjans catalans (i àdhuc els espanyols) es feien ressò d’aquest fenomen singular; segurament, per a les generacions més joves, però amb una certa consciència (com els qui us escrivim aquestes línies), es va entendre que allò era un fenomen històric. I més fondament del que es podia imaginar llavors: després aparegué el “3%” que denunciaria el president Pasqual Maragall i una reforma estatutària que canviaria moltes coses. I, per descomptat, ningú imaginava que després de Pujol, catorze anys després, es duria a terme un referèndum d’autodeterminació (o no), s’aplicaria l’article 155 de la Constitució espanyola, ens enfrontaríem a una pandèmia de conseqüències brutals i que tot això del “pujolisme” seria aliè a una nova generació nascuda a partir del 2000.
Però això, ara no toca.
El 20 de març de 1980 Jordi Pujol i Soley (1930) va guanyar, contra el pronòstic de molts, les eleccions al Parlament de Catalunya. Eren les primeres que es feien després del final del franquisme i donaren les claus del poder de la Generalitat restaurada a una federació de dos partits nova nomenada Convergència i Unió (CiU), formada per Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya.
Un nouvingut havia guanyat les eleccions al Partit Socialista de Catalunya (PSC) i al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Quelcom xocant, tenint en compte la ressonant victòria que havien obtingut a Catalunya en les eleccions generals de 1977 i en les municipals de 1979. Començà, a partir de llavors, la presidència de Jordi Pujol, que governà durant vint-i-tres anys seguits Catalunya, guanyant sis vegades les eleccions. Més de dues dècades al poder havien de marcar, forçosament, el Principat.
Quaranta anys després de les primeres eleccions que donaren el tret de sortida d’allò que alguns han nomenat “pujolisme”, i després de dues dècades (2000-2020) en els quals Catalunya ha canviat d’una manera extraordinària en un temps extraordinàriament curt, i en el qual el panorama polític actual no té gairebé res a veure amb el que hi havia el 2003, creiem que no és agosarat afirmar que el cicle del pujolisme està tancat.
La història ha de servir per entendre el nostre present. Però per fer-ho, cal que els historiadors analitzin des d’una distància suficient perquè tinguin perspectiva. Quaranta anys després de la primera victòria de Jordi Pujol, i per tal d’entendre’ns millor, creiem que ja és moment que els historiadors facin un pas endavant i comencin a parlar del període 1980-2003 des de la seguretat que és un període tancat i ben delimitat.
Amb aquest número especial, dedicat exclusivament al “pujolisme”, Ab Origine vol aportar el seu gra de sorra en un àmbit que ha d’anar sent creixentment explorat. De la mateixa manera que la Transició espanyola (1975-82) és un període clos i està àmpliament estudiada, entenem que ara sí que toca que els historiadors comencin a parlar del tema, substituint els periodistes en aquest procés.
En el número cinquanta d’aquesta revista, volem oferir una anàlisi de conjunt del període, destacant les aportacions de les noves generacions d’acadèmics, historiadors o politòlegs que ja van començar a formar-se intel·lectualment bastant després de 2003. Així doncs, Joan Miró enceta un dels primers debats per començar aquest número: què és el “pujolisme”? Realment existí?; Jordi Aragonès parlarà sobre la història del partit que, durant molt de temps va ser l’amo indiscutible del govern a Catalunya: Convergència Democràtica de Catalunya (CDC); la historiadora Paola Lo Cascio, explica el desplegament i les limitacions de l’estat del benestar català; Arnau López Espinosa escriu sobre una de les polítiques més destacades d’aquell període i de gran actualitat avui dia: la immersió lingüística; Marc Comerma parla sobre el procés de ‘construcció nacional’ dut a terme durant el pujolisme; el politòleg Miquel Vila analitza aquest període des d’una perspectiva de “compromís històric” entre diferents forces polítiques; i els periodistes Àlex Romaguera i David Fernàndez han fet una peça sobre la corrupció durant els governs de Jordi Pujol, de gran rellevància actualment. A més, vàrem entrevistar a Miquel Sellarès sobre la història de la transformació dels Mossos d’Esquadra en la policia catalana i el seu llarg i complex procés d’implementació al territori.
Bona lectura!
