El sexe femení, societat i religió
Sabem que la religió i la societat a l’antiga Grècia eren dos aspectes que s’interrelacionaven enormement. Per aquest motiu els rituals i cultes formaven part de la vida diària de les persones. D’altra banda també es coneix que dones i homes socialment ocupaven llocs diferents i molt diferenciats. Concretament, les dones vivien relegades a la zona de la casa anomenada gineceu -o zona de les dones-, una àrea que solia localitzar-se al primer pis o bé en la part que estigués més apartada del carrer i l’exterior com fos possible. Si havien de sortir fora, mai ho feien soles. Estem parlant evidentment de dones filles i esposes de ciutadans; estrangeres i esclaves mereixerien un article apart.
Curiosament però, coneixem l’existència de festes religioses o càrrecs dins d’alguna festa que eren ocupats única i exclusivament per aquesta població femenina més aristocràtica que precisament era la que vivia amb els límits més estrictament marcats i definits. Com podia ser si resulta que restaven excloses de la vida pública? Aquí veurem alguns dels casos que se sap que es produïen a la polis[1]Paraula grega que feia referència a les antigues ciutats-estat de Grècia. d’Atenes a l’època clàssica.
El fet que existissin festivals exclusivament femenins ha provocat nombrosos debats i estudis del perquè (Pomeroy, 1999, 96). Hi ha qui afirma que les celebracions són un vestigi del matriarcat que hauria hagut anteriorment. D’altres, en canvi, sostenen que aquests ritus provenen de les connexions antigues entre el femení i la fertilitat, ja que tenien com a objectiu aconseguir una bona propera collita.
És interessant a més, saber que en l’àmbit religiós els grecs consideraven a les dones com un important factor mediador amb les divinitats. Especialment les parthenoi tenien un paper destacat en els cultes, ja que normalment eren les encarregades de portar els instruments per al ritual. També ballaven i cantaven en honor a les deïtats. Aquests càrrecs però, els ostentaven les no-casades. No només per la seva condició de “puresa” segons els grecs, sinó també perquè encara no tenien responsabilitats. Un cop convertides en esposes, un paper públic com aquest segurament seria poc apropiat per elles com a dones de ciutadans atenesos (Dillon, 1963, 72).
El següent fragment de Lísistrata[2]Famosa comèdia d’Aristòfanes en la qual les dones d’Atenes i Esparta decideixen fer una vaga sexual per tal d’obligar els marits a posar fi a la guerra entre ambdues ciutats., una de les més famoses comèdies del grec Aristòfanes, mostra prou bé la participació que podia tenir una nena atenesa dins les festes de la seva ciutat:
«És natural, perquè em va criar esplèndidament, a mi, que sóc una noia refinada. Als set anys ja vaig fer d’arrèfora; als deu, vaig moldre blat per a la coca consagrada a la nostra patrona; després, ja vestida de groc, vaig fer d’óssa a les Braurònies; i quan ja era una noia ben maca, vaig ser canèfora, agençada amb el collaret de figues seques».
Aristòfanes. Lisístrata. 638-645. Traducció de Joan Pagès Cebrián.
S’enumeren tres càrrecs que en els propers apartats s’explicaran: les arrèfores, ser “óssa” a les Braurònies i les canèfores. Cal dir que en tots els casos eren escollides un nombre reduït de noies per participar-hi, i per tant solien ser aristòcrates, per motius evidents. Al text, deixa clar ja al principi que qui parla és una noia de bona família, doncs es defineix com a «refinada». Tot i així, és molt poc probable que una mateixa parthenos arribés mai a ostentar tots aquests honors religiosos, ja que el més corrent seria que aquests es repartissin entre les aspirants.
La confecció del peple d’Atena: el cas de les arrèfores
Comencem per les arrèfores, que és el primer terme mencionat al fragment. Eren quatre nenes escollides per l’arcont rei[3]A Atenes i altres polis gregues, càrrec amb diferents funcions religioses, especialment les vinculades amb l’antic rei. També jutjava els homicidis i els crims d’impietat., d’entre uns 7 i 11 anys. Haurien estat seleccionades les considerades més indicades per al càrrec, per tant eren les “millors” que la seva comunitat podia oferir i s’encarregaven de practicar un dels arts considerats típicament femenins que era el de teixir. En concret confeccionaven el peple[4]Vestit femení usat per les gregues a l’Antiguitat. per oferir més tard a Atena[5]Deessa verge de la saviesa, les arts i l’estratègia militar, així com patrona de la ciutat d’Atenes. durant les Panatenees, la festa anual dedicada a la deessa i patrona de la ciutat. Totes quatre arrèfores vestien sempre de blanc i eren instruïdes per igual, encara que en la realitat només dues treballaven en la confecció del peple i participaven en el ritual nocturn corresponent (Dillon, 1963, 57). Les altres dues eren una reserva per si era necessari substituir a les designades “principals”.
Començaven la seva feina nou mesos abans de les Panatenees i durant el període del seu servei havien de viure a l’Acròpolis, no gaire lluny del temple d’Atena. Se sap que allà tenien un pati on jugar a jocs de pilota, fet que no ens ha d’estranyar ja que al cap i a la fi seguien sent nenes petites. A més a més la confecció del peple en realitat no era mai completada per les arrèfores, sinó que hi havia d’altres que ho feien en lloc seu. I és que, amb l’edat que tenien no es podia esperar que fessin tota la feina elles soles. Concretament, les responsables d’ajudar a teixir el peple per a la dea eren anomenades ergastinai, doncs es tractava de noies joves que encara no s’havien casat.
Quan s’apropava el moment del festival, les arrèfores havien de realitzar un ritus nocturn que consistia en portar cistells amb els objectes secrets i sagrats que la sacerdotessa d’Atena els havia donat, i dur-los per un passatge subterrani que es creu que donava a un lloc no gaire lluny del temple d’Afrodita (Dillon, 1963, 60). El ritual tenia a veure amb Erictoni, el mític rei fundador d’Atenes: Atena va donar a les filles de Cècrops una cistella perquè la guardessin sense mirar el seu interior però aquestes no van complir la seva promesa i van fer esclatar la ira de la dea perquè havien descobert a Erictoni a dins. Hi ha certs punts foscos sobre aquest ritual nocturn ja que no es coneix què hi transportaven exactament ni quin era el trajecte en concret. Pot ser que es remetés a una iniciació en els misteris de la fecunditat humana. Es creu que la processó i el teixit del peple simbòlicament podria tenir un doble objectiu: l’entrada a l’etapa de l’adolescència amb l’adquisició de tot un seguit de coneixements i la vinculació de la dona atenesa amb el mite dels orígens de la ciutat.
Fer d’ósses a les Braurònies o el servei a Àrtemis
En segon lloc ens trobem amb les Braurònies, festival dut a terme al santuari d’Àrtemis de Brauró, situat a les afores d’Atenes i reservats exclusivament a les donzelles adolescents, d’entre 11 i 14 anys.
L’origen de la tradició està en un mite que explica com una óssa que havia entrat en els dominis de la dea va ser morta per dos nois, la germana dels quals havia estat atacada per la bèstia. Però havien despertat la ira de la divinitat i aquesta els hi va enviar una plaga. Per solucionar-ho, la polis es va haver de comprometre a enviar noies al temple d’Àrtemis, deessa que protegia els boscos i animals salvatges, perquè la servissin. El ritual va quedar anomenat arkteia, en el qual les noies eren arktoi, és a dir, ósses i duien uns vestits grocs, els krokotoi.
Sobre el nombre de noies participants en el festival, hi ha diverses opinions. Camps i Gaset la considera la festa pre-nupcial per excel·lència en la qual participaven totes les donzelles àtiques, no només unes poques. Les noies durant un temps quedaven separades dels seus i després tornaven, fet que era una característica especial dels ritus iniciàtics. És més, requeria que el ritus es fes de manera correcta i amb molta precisió, d’aquesta manera s’asseguraven la protecció de la dea en la transició que es duia a terme. En canvi, Guettel Cole afirma que les que servien i ballaven en honor a la deessa verge eren escollides d’entre totes les noies que pertanyien a les famílies ateneses aristocràtiques i per tant no tindria l’objectiu de ser una iniciació de cap tipus cap a les joves, sinó que era com en el cas de les arrèfores, una manera de servei a una divinitat.
Les canèfores a les Panatenees, portadores de cistells en edat núbil
Per últim ens trobem amb el cas de les canèfores, literalment “portadores de cistells”. És especialment destacable tenir en compte que, almenys a les Panatenees, eren sempre noies en edat de casar-se. Duien el ganivet per al sacrifici, així com l’ordi que es necessitava per ruixar la cap de la víctima i la cinta amb què adornar la bèstia. La seva condició de parthenos (noia verge) era indispensable per poder transportar els objectes del sacrifici ja que aquests havien de romandre purs per poder dedicar-los a les divinitats.
Les escollides sempre formaven part de l’aristocràcia de la polis i era una manera de promoure socialment a les filles perquè les veiessin els seus pretendents o futurs marits (Dillon, 1963, 38). En aquest festival, el càrrec de canèfora manifestava l’última situació de les donzelles abans de casar-se, una constatació de les parthenoi núbils, de les que esdevindrien posteriorment –o això s’esperava– mares de ciutadans. Si a una noia se li retirava la participació, era considerat una ofensa tant per ella com per la seva família. Aquest va ser el cas de la germana d’Harmodi, a la qual de primer els fills del tirà Pisístrat li van oferir ser canèfora però després la van desestimar per no considerar-la apropiada. A causa d’això Harmodi i el seu amic Aristogitó van acabar assassinant-los en venjança l’any 514 aC, acte que els va portar a ser considerats alliberadors d’Atenes.
El matrimoni i les Tesmofòries
Un cop casades però, les dones ateneses ja no tenien cap opció de participar en les festes religioses tal com hem descrit fins ara. Primerament perquè, lògicament, deixaven de ser verges, condició indispensable fins ara. I segon perquè quan es convertien en esposes s’havien d’apartar de la vida pública, a excepció segurament de les dones de classes més pobres que havien de sortir a treballar per viure. En canvi per les de família noble, que són les que ens ocupen, era obligatori romandre a la zona del gineceu de la casa del marit. Com més rica fos la seva família, més recloses i aïllades quedaven.
Alhora, el matrimoni implicava un estatus diferent per a l’atenesa, doncs esdevenia esposa i mare de ciutadans -elles mai ho eren!-. I com a tal podia participar en una altra festa, anomenada Tesmofòries.
Les Tesmofòries es celebraven a finals de l’estiu i era el festival femení més estès i conegut arreu de Grècia. Les participants construïen un espai religiós col·lectiu exclusivament femení, encara que no és té prou clar on estaria ubicat, almenys a Atenes. Sembla que la celebració tenia unes arrels antigues ja que el trobem generalitzat en tot el món grec però els seus ritus principals eren cerimònies secretes i desconegudes totalment per aquells que no hi participaven.
Aquests estaven dedicades a Demèter, deessa no només de la terra i els seus regals sinó també dels misteris en sí mateixos, així com un arquetip de mare i filla. En general sempre es disposava d’una atmosfera solemne durant el transcurs de les Tesmofòries. Serien una festa de sembra, garantidores del nou cicle que comença en la qual la fertilitat i la fecunditat eren confiades a les dones per a la bona marxa de la comunitat. A més, com que únicament les esposes legítimes de ciutadans tenien permís d’assistir-hi, era una manera de mostrar i comprovar qui havia contret matrimoni amb un ciutadà atenès de ple dret.
Així, la participació a les Tesmofòries consolidava l’estatus civil de la dona casada i mare d’atenesos, que tindrà la funció de transmetre aquest estatus cívic als seus descendents. Demèter actuava com a protectora de la dona en tant que component d’una família, esposa sotmesa a les lleis de la ciutat. Però es creu que no serien les milers de dones de ciutadans les que participarien en aquest festival durant els dies corresponents. Probablement només hi assistien el centenar que pertanyien al grup de mullers de ciutadans aristocràtics que es podien permetre abandonar les seves cases per dedicar-se a propiciar la bona voluntat de les divinitats Tesmòfores (Dillon, 1963, 119).
A Atenes i les altres polis, el festival simbolitzava una commemoració del retorn de Persèfone[6]Raptada pel déu de l’Inframón, ja havia menjat allí quan la seva mare Demèter per fi la va trobar. A partir d’aleshores, aquest fet l’obligà a passar mig any a la Terra i mig … Continue reading amb Demèter després que hagués estat raptada per Hades i portada al Inframón. Els tres dies que durava les dones romanien separades dels seus marits. Per simbolitzar aquest distanciament entre els esposos i l’abstinència sexual que implicava, les participants afavorien la mala olor i utilitzaven una herba anomenada aloc, amb les branques de la qual es feien el llit on descansaven. D’aquesta manera conformaven un espai zelosament tancat a qualsevol presència masculina (a excepció del sacrificador en un moment puntual).
Cal destacar també que Demèter era protectora de les matrones, dea a la qual rendien culte les mares i les acabades de casar que es preparen per ser-ho. En el ritual de les Tesmofòries es commemorava el mite de Persèfone i es reproduïa la desesperació en la qual la deessa de l’agricultura es va sumir davant de la pèrdua de la seva única filla (Iriarte, 2002, 135). Cadascun dels tres dies d’aquesta festa es dedicava a una activitat:
- En el primer dia, es feia l’ascens al santuari de les dues dees, moment en què es duria a terme el sacrifici dels garrins, considerats un símbol de fecunditat;
- La segona jornada, era quan es realitzava el dejuni i les participants romanien assegudes al terra la major part de l’estona, reproduint la tristesa de la mare davant la pèrdua de la seva filla. El dol i el dejuni es duien a terme com a símbol de que la llavor i la vida semblava que havien desaparegut, encara que en realitat es trobés sota terra i renasqués posteriorment, com Persèfone en el mite;
- Per últim, el tercer dia, es dedicava especialment a la propiciació de la fecunditat humana, a través d’un sacrifici i l’àpat final en comú comportaven un moment de joia i de celebració, doncs representava el retorn de Persèfone.
Els rituals que acompanyaven el festival de les Tesmofòries eren molt significatius. L’èmfasi que mostraven en propiciar la fecunditat i la fertilitat indica que es tractava d’una festa destinada a assegurar la continuïtat no només de la polis atenesa amb el naixement de nous ciutadans, sinó també d’una estructura política en concret i alhora es garantia la subsistència col·lectiva.
Participació femenina sí, però amb límits i en casos concrets
La intervenció de les dones ateneses en la religió, com hem vist, era prou significativa si tenim en compte que els hi era vetat la condició de ciutadanes de ple dret i que vivien recloses a la llar. D’altra banda, és interessant observar que la seva presència en els festivals es duia a terme en contextos molt específics i clarament no-mixtes (arrèfores, braurònies, tesmofòries), és a dir, exclusivament femenins. L’única excepció que hauríem observat aquí seria el cas de les canèfores, un càrrec que precisament estava lligat a un objectiu social: ser vistes pels possibles pretendents i familiars. També és molt simbòlic el fet que durant la infantesa i joventut, mentre eren parthenoi, participessin en festes relacionades amb deesses verges com són Atena i Àrtemis. I posteriorment al convertir-se en esposes i mares en canvi, passessin a celebrar les Tesmofòries i rendir culte a Demèter, model de mare.
Els festivals femenins analitzats en el nostre article, cal dir, són els més coneguts dins el context escollit, que és l’atenés. En cap cas implica que no poguessin haver existit d’altres tant en la polis que ens ocupa com en la resta de ciutats-estat. El més significatiu dels citats espais no-mixtes era la possibilitat excepcional que tenia la dona casada allà de relacionar-se amb les seves semblants fora de l’àmbit pròpiament familiar. És poc probable que tingués una altra oportunitat com aquesta en el seu dia a dia, degut a que des del seu matrimoni vivia generalment reclosa a casa. No sabem tampoc què en pensaven elles mateixes del seu mode de vida, ja que no hem trobat textos coneguts que parlessin sobre les dones aristocràtiques en primera persona. Hi estarien acostumades i acomodades? O més aviat resignades? De moment ens és impossible saber les seves impressions…
Tant socialment com cultualment doncs, hem pogut observar els dos únics estatus que arribaven a assolir les dones gregues “ciutadanes” al llarg de la seva vida i que eren marcats pel gran punt d’inflexió que era el matrimoni. Aquesta no era sinó una manera més d’assegurar-se que la dona, considerada un mal ambigu, es mantenia dins de l’ordre civilitzat, de la família i de la sexualitat legítima.
-
(Badalona, 1991). Graduada en Història a la Universitat de Barcelona i especialitzada en Història Antiga. Màster de Cultures i Llengües de l'Antiguitat a la mateixa universitat. Actualment és investigadora predoctoral a la Universitat de Barcelona, dins el grup CEIPAC (Centre per a l'Estudi de la Interdependència Provincial de l'Antiguitat Clàssica).
Notes a peu de pàgina[+]
1↑ | Paraula grega que feia referència a les antigues ciutats-estat de Grècia. |
---|---|
2↑ | Famosa comèdia d’Aristòfanes en la qual les dones d’Atenes i Esparta decideixen fer una vaga sexual per tal d’obligar els marits a posar fi a la guerra entre ambdues ciutats. |
3↑ | A Atenes i altres polis gregues, càrrec amb diferents funcions religioses, especialment les vinculades amb l’antic rei. També jutjava els homicidis i els crims d’impietat. |
4↑ | Vestit femení usat per les gregues a l’Antiguitat. |
5↑ | Deessa verge de la saviesa, les arts i l’estratègia militar, així com patrona de la ciutat d’Atenes. |
6↑ | Raptada pel déu de l’Inframón, ja havia menjat allí quan la seva mare Demèter per fi la va trobar. A partir d’aleshores, aquest fet l’obligà a passar mig any a la Terra i mig any a l’Infern amb el seu espòs, simbolitzant així el cicle de la vegetació. |