No hi ha atur, però ningú treballa. Ningú treballa, però els plans es compleixen. Els plans es compleixen, però en les tendes no hi ha res. En les tendes no hi ha res. En les tendes no hi ha res, però els rebosts de la gent estan plens. Els rebosts estan plens, però tots estan descontents. Tots estan descontents, però voten a favor. Acudit sobre els “set miracles del socialisme”
Parlar sobre la “Perestroika”, la “Glasnot”, Gorbatxov i la caiguda del bloc soviètic és un assumpte avui dia encara espinós. Generalment, la caiguda del bloc originari del “socialisme realment existent” ha sigut narrat des de l’eufòria del triomf capitalista en la Guerra Freda. David Remnick, Francis Fukuyama i altres escriptors, periodistes i ‘intel·lectuals’ liberals van anar trenant des de la dècada dels 90 un discurs on, més que el desastre econòmic, l’agent dissolvent final del comunisme era la pròpia població civil, la qual hauria fet fora uns règims moribunds per un sistema econòmic abocat al fracàs. La història havia acabat, el socialisme havia perdut i el lliure mercat havia vingut per quedar-se.
Historiogràficament cal encara debatre la fi de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i del bloc comunista per a posar fi a la idea que el socialisme és un sistema destinat inherentment a fracassar. La URSS va optar per un model econòmic, polític i social que estava basat en els enormes terratrèmols històrics que havien tingut lloc des de 1917 en un país agrari i endarrerit com Rússia; això és el que explicarà els grans debats de la dècada dels 20 entre aquells que, com Nikolai Bujarin (1888-1938), defensaven una línia gradualista per a arribar a la industrialització i aquells que, com Stalin, reclamaven una aplicació ràpida i forçosa per a industrialitzar el país: només així podem explicar els plans quinquennal i l’economia planficada soviètica.
El triomf de la darrera línia (que no va ser gens fàcil i que va causar enormes patiments) va venir acompanyat d’un enlairament econòmic que, recuperat després de la Segona Guerra Mundial (1939-45), va permetre a la URSS uns creixements econòmics del 10% o més durant la dècada dels cinquanta. Eren els temps on Khrushov parlava de superar econòmicament Occident i els seus estàndards de vida.
Però aquest model que va permetre grans èxits en la indústria pesada i militari va permetre frenar a Hitler, va esgotar-se durant la dècada dels seixanta. Quaranta anys després de prometre un benestar que mai arribava (entre 1914 i 1945, Rússia/URSS havia perdut milions d’habitants per culpa de la Primera Guerra Mundial, la guerra civil de 1917-23 i la Segona Guerra Mundial), els habitants de la URSS van veure per fi als seixanta com creixien els seu estàndards de vida: això va crear una demanda que el sistema no podia cobrir.
Amb el desgel i la desestalinització a la URSS, la maquinària burocràtica-econòmica del partit va anar perdent el control de l’economia real del país, ja que aquesta no responia a les necessitats reals de la població, que va muntar una economia paral·lea aliena a la planificació estatal. Als anys setanta, aquest fenomen era tan gran que el 30% dels ingressos personals a la URSS provenien d’un sector privat oficialment inexistent.
Les reformes que es feien necessàries per a mantenir dempeus l’edifici soviètic van amagar-se davant el descobriment del gas siberià i d’ingents bosses de petroli (en un context d’ascens dels preus dels combustibles fòssils) i van empitjorar encara més la situació; la URSS es va convertir en allò que l’historiador Eric Hobsbawm qualficaria com a economia “colonial”. Leonid Bréjnev va preferir mantenir la pau social i dintre del seu partit abans que afrontar unes reformes que haurien tocat profundament les estructures de poder.
Va ser en aquesta època que el sistema va atrofiar-se de tal manera que es va posar punt i final a la idiosincràtica autarquia econòmica i va anar augmentant la seva dependència de l’exterior: entre 1965 i 1985, la URSS va passar d’importar 15 milions de tonelades de gra a importar-ne 170 i a importar massivament tecnologia occidental.
Mikhaïl Gorbatxov va haver de fer front a tot això amb l’afegit que la URSS estava perdent la carrera mundial en els camps de la informàtica i les noves ciències tecnològiques i estava en una posició de desavantatge en un nou marc d’integració mundial a la qual portava des dels setanta integrant’s-hi.
No content amb modernitzar econòmicament el país per a redirigir-lo vers els nous temps, Gorbatxov va voler sumar-hi la llibertat política: el conjunt de reformes polítiques i socials quedarien englobades en el projecte més general de la “Perestroika”, o “transformació”.
Però totes aquestes reformes, que no es feien amb ànims “petitburgesos” (malgrat acceptar estímuls de mercat i liberalitzar l’economia soviètica) sinó amb esperit autènticament “leninista”, van dur-se a terme sotra principis massa generalistes, poc concrets i l’ambició de les quals l’obligava a desmuntar l’ajuda econòmica als països de l’est europeu i a enfrontar-se a la nomenclatura del seu partit.
Les reformes de Gorbatxov intentaven fer front a una situació heredada catastròfica i responien a les grans preocupacions socials que es vivien des dels seixanta a la URS: “No podem continuar vivint així”. Però la falta de realisme i l’aplicació massa accelerada de les seves reformes són , essencialment, les responsables últimes de convertir el que havia de ser una demolició controlada de certes parts del sistema en el derrumbament total de l’edifici soviètic. Gorbatxov, un genuí revolucionari, va matar, accidentalment, al pacient, encara que aquest estigués ja molt malalt.