El terme Catalunya designa no tan sols un territori, sinó un subjecte polític col·lectiu, tant se val si se li vol dir poble o una altra denominació, que té per espai geogràfic l’esmentat territori. En aquest sentit, emprar el terme per a l’Edat Mitjana suposa l’existència real d’aquest ens col·lectiu durant el període, amb totes les seves implicacions. Vegem si són certes.
Aquest lapse de mil anys que s’ha convingut a anomenar Edat Mitjana, conté almenys tres grans períodes amb sentit propi, i segons com es vulgui dividir, fins i tot quatre. Per al que aquí ens interessa podríem dir que són netament distingibles la Tardoantiguitat (ss.V-VIII), l’Alta Edat Mitjana (ss. IX-XI), i la Baixa Edat Mitjana que generalment se situa entre els segles XIII i XV. Per a qüestions nacionals dels pobles de l’occident llatí, com Catalunya, el segle XII també hi podria ser inclòs.
En tot cas, d’aquestes tres grans divisions, durant la Tardoantiguitat de cap manera pot parlar-se de Catalunya. Com a període caracteritzat per la successió a l’Imperi Romà, s’hi conforma un món d’identitats mixtes, a vegades poc definides, però que en tot cas tenen encara molt poc a veure amb els actuals pobles constituïts d’Europa. Per al territori del Nord-Est Peninsular, els contemporanis solen referir-s’hi encara com a part integrant de l’antiga província romana de la Tarraconesa, ara també divisió administrativa del regne visigot (ss.V-VIII). Per altra banda, també es desconeix l’existència d’un gentilici específic per a designar els seus habitants que pogués diferenciar-se d’aquells que habitaven la major part de l’actual Aragó, per exemple. D’altra banda, resulta patent que durant tot aquest període no existí en absolut cap ens polític ni cultural propi que tingués relació amb el que avui en dia anomenem Catalunya, de fet, el més probable és que fins i tot la llengua parlada, un dels atributs clàssics atorgats a la catalanitat, no fos el català pròpiament dit, sinó un successor del llatí a mig camí, tal com avui en dia són els dialectes magrebins de l’àrab.
Certament, si per a la Tardoantiguitat no hi ha absolutament cap element que no sigui completament falsejat per a poder parlar de Catalunya, durant l’Alta Edat Mitjana el debat és més complex: sovint s’ha situat el naixement d’aquest ens polític en la creació dels comtats autònoms del regne franc en la denominada Catalunya Vella, notablement a partir de Guifré el Pilós, a finals del segle IX, i de l’establiment de l’hegemonia de la seva família sobre la major part d’aquests comtats. Així, s’esgrimeix aquesta hegemonia política com a element teòricament unificador del país i, també, s’argumenta la consolidació de la llengua catalana durant aquest període.
No obstant, ambdós arguments són parcials, doncs els comtats catalans esdevenen un conglomerat de petits principats que en cap cas són regits de forma comuna. Cal posar especial èmfasi en entitats polítiques com el comtat d’Empúries i Rosselló, així com els Pallars o la Ribagorça que, si bé mantenen certes relacions de dependència amb els nuclis principals de Barcelona i Cerdanya, no poden ésser inclosos dins d’un ens polític monolític, almenys no més del que podria incloure-s’hi el comtat de Carcassona. Així mateix, és ben sabut que un element clau de configuració política durant aquesta etapa rau en l’organització diocesana i, en el cas dels comtats catalans, dependran fins el segle XII de l’arquebisbat de Narbona, establint així, llaços polítics molt estrets amb l’actual Llenguadoc.
En tot cas, durant els segles IX-XI el més apropiat seria parlar de comtats catalans per a designar sense caure en anacronismes ni teleologies el conjunt de petites formacions polítiques que en cap cas estaven necessàriament destinades a formar un sol ens. És precisament, l’àmbit local i, sobretot, l’àmbit del comtat el que cal posar de relleu per aquesta època.
Però hi ha encara un altra element d’identificació col·lectiva especialment rellevant durant el període i que cal que sigui subratllat. Aquest àmbit d’identificació col·lectiva és la religió catòlica, especialment a partir del segle XI, quan les successives reformes eclesiàstiques assajaran de construir una identitat comuna per a tota l’Europa Llatina. Tot i que amb un èxit relatiu, aquest serà durant molt de temps un element de pertinença gairebé tant poderós com l’adscripció cultural o la política secular. Cercar doncs identitats excloents entre europeus de l’època es fa realment impossible i completament anacrònic.
Addicionalment, els esmentats vincles entre els comtats catalans i els occitans seran tant estrets durant aquest període que difícilment és factible traçar una frontera clara entre els dos àmbits: a nivell polític, caldria parlar, més aviat, d’un gran bloc des de la Provença fins a Barcelona i Tolosa, amb diferents prínceps competint per l’hegemonia. De fet, les respectives llengües i adscripcions polítiques seran gairebé indistintes fins ben entrat el segle XIII.
Si bé és cert que a partir del segle XII apareix escrit el gentilici catalans, ni aquest fet, ni el creixent protagonisme del comte de Barcelona, primer príncep i aviat també rei acaben de configurar clarament un ens polític prou determinat per a poder emprar el mot. No obstant, és a partir del segle XIII quan la paraula Catalunya aparegui amb freqüència, i, conforme avanci la centúria, trobem fins i tot mostres de clares pertinences culturals en textos com els de Ramon Muntaner. Caldrà esperar però, fins el segle XIV amb la creació de la Generalitat per a trobar una institució política més o menys comuna per a tots els territoris que avui comprenen el mot. A més, caldrà no oblidar la notable sobirania del Pallars Sobirà (d’aquí el seu nom) fins ben entrat el segle XV.
Una darrera qüestió: durant tota l’Edat Mitjana, les classes populars i especialment el camperolat adscriuran la seva identitat a l’àmbit local i, paradoxalment a la universalitat catòlica. Per altra banda, les seves filiacions polítiques caldrà adscriure-les l’àmbit de la senyoria més que no pas a un ens polític comú. En tot cas, serà el creixent poder del monarca qui progressivament desfaci aquestes pertinences polítiques locals i, per altra banda, la creixent integració econòmica europea, sobretot a partir del segle XIII, qui, progressivament faciliti lligams més enllà de l’àmbit local.
Així doncs, si bé pot ser perfectament lícit parlar de Catalunya durant la Baixa Edat Mitjana, caldrà sempre fer-ho amb la prudència de saber que es fa referència a un ens en construcció, difícilment constituït, alhora, com a subjecte polític i cultural tal i com l’entenem avui en dia.
En conclusió, durant la major part de l’Edat Mitjana no pot emprar-se el terme Catalunya si es vol ser mínimament rigorós, especialment durant els primers sis-cents anys. En comptes d’això, resulta molt més fructífer emprar els noms històrics que corresponen a cada període, molt més significatius i adequats. Per als darrers segles, pot ser acceptable usar el terme, però caldria evitar caure en el parany d’imaginar el país ja format amb el que els historiadors i historiadores d’idees romàntiques somnien com a exemple de passat gloriós.