Podem parlar de «Catalunya» durant l’edat mitjana?

L’època medieval entesa com “la infantesa de la mateixa identitat”, en paraules de Roberto Sabatino, és un període especialment llaminer per a la historiografia de les nacions.

L’obsessió pels orígens, com deia Marc Bloch, ha aportat molta llum al passat dels pobles, alhora que ha suposat un parany ideològic en la interpretació històrica. Catalunya no és una excepció i foren, particularment, historiadors de la Renaixença els primers a esmerçar-se a cercar els orígens del terme “Catalunya”.

Més enllà de les “tradicions inventades” (Hobsbawm) o de les “comunitats imaginades” (Anderson), podem afirmar que el terme Catalunya apareix per primera vegada, en la nostra documentació, durant el regnat de Ramon Berenguer III (1086-1131). Anys abans el gentilici catalanenses consta al Liber Maiolichinus de 1114, per tal de diferenciar als occitans dels gots.

Això no obstant, historiadors de la talla de Josep Fontana apuntaren que Catalunya no era l’any 1000 una unitat política, sinó una unió de comtats independents amb la preeminència de Barcelona com a centre polític. Un pisà que participà en l’expedició d’ocupació de l’illa de Mallorca, en temps de Ramon Berenguer III (1086-1131), anomenà “catalans” tant al rei com als seus súbdits.

Això no obstant, l’època altmedieval estigué marcada per un protectorat carolingi, en el qual els comtes de Girona (785) i Barcelona (801), nomenats pels francs, exercien funcions administratives, militars i de justícia. La construcció de la unitat territorial independent dels francs fou un procés més llarg del que relata la llegenda dinàstica de Guifré el Pelós (870-897). Així ho exposà l’historiador Ramon d’Abadal qui, al seu temps, posà en dubte el concepte polític de Marca Hispànica, alhora que identificava l’embrió cultural que un segle després s’anomenaria Catalunya.

Josep Fontana i Thomas N. Bisson, coincideixen a dir que la nació catalana data d’abans del segle XII, entesa com una unitat fonamentada en la cultura, la llengua i l’etnicitat. Aquesta distinció esdevindria necessària, segons els mateixos historiadors, a partir del regnat d’Alfons I (1162-1196). Fou en aquest període quan s’elaborà la Gesta Comitum Barchinonensium, en un clar intent de consolidar les bases del poder reial, avalat per la legitimitat històrica de la dinastia. Així mateix, els Usatges de Barcelona reconeixien el comte com a legislador i situava la figura del Princeps al cim de la piràmide feudal. La denominació de Principat apareixerà amb Pere el Cerimoniós (1319-1387), essent aquesta una nació sense Estat, una civitas sibi principes.

Les fonts documentals són testimoni d’una realitat política i geogràfica medieval, anomenada Cathalonie curiarum en temps de Jaume II (1267-1327).

És palès el paper de l’Església en la construcció del mite originari català, mites que necessiten totes les fundacions identitàries i, sobretot, les dinasties comtals que pretenien sacralitzar el seu poder, per mitjà de sacralitzar el seu llinatge. Exemple d’això fou la Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae (1170-1195) redactada al Monestir de Ripoll. Juntament amb l’Església, els joglars i la literatura (pensem en les cançons de gesta i en la poesia trobadoresca) contribuïren a crear i a difondre, respectivament, llegendes fundacionals i literatura vinculada, no tan sols a una llengua, sinó a un imaginari cultural, social i polític propi d’un territori. Sense anar més lluny, Francesc Eiximenis usà el gentilici catalans i nació catalana, indistintament, per tal de referir-se als costums a taula en el seu llibre Lo Crestià (1379-1392): “los catalans mengen fort, nodridament e honesta”.

Al llarg de la baixa edat mitjana perdurà l’ús del terme Catalunya, en les seves diverses variants, presents en la documentació. La fi de la Guerra Civil Catalana (1462-1472) suposà un punt de no retorn de la ingerència castellana en la política catalana. Això no obstant, Catalunya no perdé l’entitat com a poble. L’obra de Pere Tomic Històries e conquestes dels reis d’Aragó (1438), en la qual indaga sobre els orígens de l’oligarquia i la noblesa catalana, n’és tan sols un exemple. Aquesta obra fou impresa l’any 1495 i reeditada en diverses ocasions durant el segle XVI.

És evident, doncs, que els nostres avantpassats medievals anomenaven Catalunya a casa seva. Caldria plantejar-nos per què insistim en aquesta qüestió, quan les fonts documentals estan a l’abast de tothom. És la història el que ens interessa? O bé, la força legitimadora que alguns li atorguen?

El terme Catalunya designa no tan sols un territori, sinó un subjecte polític col·lectiu, tant se val si se li vol dir poble o una altra denominació, que té per espai geogràfic l’esmentat territori. En aquest sentit, emprar el terme per a l’Edat Mitjana suposa l’existència real d’aquest ens col·lectiu durant el període, amb totes les seves implicacions. Vegem si són certes.

Aquest lapse de mil anys que s’ha convingut a anomenar Edat Mitjana, conté almenys tres grans períodes amb sentit propi, i segons com es vulgui dividir, fins i tot quatre. Per al que aquí ens interessa podríem dir que són netament distingibles la Tardoantiguitat (ss.V-VIII), l’Alta Edat Mitjana (ss. IX-XI), i la Baixa Edat Mitjana que generalment se situa entre els segles XIII i XV. Per a qüestions nacionals dels pobles de l’occident llatí, com Catalunya, el segle XII també hi podria ser inclòs.

En tot cas, d’aquestes tres grans divisions, durant la Tardoantiguitat de cap manera pot parlar-se de Catalunya. Com a període caracteritzat per la successió a l’Imperi Romà, s’hi conforma un món d’identitats mixtes, a vegades poc definides, però que en tot cas tenen encara molt poc a veure amb els actuals pobles constituïts d’Europa. Per al territori del Nord-Est Peninsular, els contemporanis solen referir-s’hi encara com a part integrant de l’antiga província romana de la Tarraconesa, ara també divisió administrativa del regne visigot (ss.V-VIII). Per altra banda, també es desconeix l’existència d’un gentilici específic per a designar els seus habitants que pogués diferenciar-se d’aquells que habitaven la major part de l’actual Aragó, per exemple. D’altra banda, resulta patent que durant tot aquest període no existí en absolut cap ens polític ni cultural propi que tingués relació amb el que avui en dia anomenem Catalunya, de fet, el més probable és que fins i tot la llengua parlada, un dels atributs clàssics atorgats a la catalanitat, no fos el català pròpiament dit, sinó un successor del llatí a mig camí, tal com avui en dia són els dialectes magrebins de l’àrab.

Certament, si per a la Tardoantiguitat no hi ha absolutament cap element que no sigui completament falsejat per a poder parlar de Catalunya, durant l’Alta Edat Mitjana el debat és més complex: sovint s’ha situat el naixement d’aquest ens polític en la creació dels comtats autònoms del regne franc en la denominada Catalunya Vella, notablement a partir de Guifré el Pilós, a finals del segle IX, i de l’establiment de l’hegemonia de la seva família sobre la major part d’aquests comtats. Així, s’esgrimeix aquesta hegemonia política com a element teòricament unificador del país i, també, s’argumenta la consolidació de la llengua catalana durant aquest període.

No obstant, ambdós arguments són parcials, doncs els comtats catalans esdevenen un conglomerat de petits principats que en cap cas són regits de forma comuna. Cal posar especial èmfasi en entitats polítiques com el comtat d’Empúries i Rosselló, així com els Pallars o la Ribagorça que, si bé mantenen certes relacions de dependència amb els nuclis principals de Barcelona i Cerdanya, no poden ésser inclosos dins d’un ens polític monolític, almenys no més del que podria incloure-s’hi el comtat de Carcassona. Així mateix, és ben sabut que un element clau de configuració política durant aquesta etapa rau en l’organització diocesana i, en el cas dels comtats catalans, dependran fins el segle XII de l’arquebisbat de Narbona, establint així, llaços polítics molt estrets amb l’actual Llenguadoc.

En tot cas, durant els segles IX-XI el més apropiat seria parlar de comtats catalans per a designar sense caure en anacronismes ni teleologies el conjunt de petites formacions polítiques que en cap cas estaven necessàriament destinades a formar un sol ens. És precisament, l’àmbit local i, sobretot, l’àmbit del comtat el que cal posar de relleu per aquesta època.

Però hi ha encara un altra element d’identificació col·lectiva especialment rellevant durant el període i que cal que sigui subratllat. Aquest àmbit d’identificació col·lectiva és la religió catòlica, especialment a partir del segle XI, quan les successives reformes eclesiàstiques assajaran de construir una identitat comuna per a tota l’Europa Llatina. Tot i que amb un èxit relatiu, aquest serà durant molt de temps un element de pertinença gairebé tant poderós com l’adscripció cultural o la política secular. Cercar doncs identitats excloents entre europeus de l’època es fa realment impossible i completament anacrònic.

Addicionalment, els esmentats vincles entre els comtats catalans i els occitans seran tant estrets durant aquest període que difícilment és factible traçar una frontera clara entre els dos àmbits: a nivell polític, caldria parlar, més aviat, d’un gran bloc des de la Provença fins a Barcelona i Tolosa, amb diferents prínceps competint per l’hegemonia. De fet, les respectives llengües i adscripcions polítiques seran gairebé indistintes fins ben entrat el segle XIII.

Si bé és cert que a partir del segle XII apareix escrit el gentilici catalans, ni aquest fet, ni el creixent protagonisme del comte de Barcelona, primer príncep i aviat també rei acaben de configurar clarament un ens polític prou determinat per a poder emprar el mot. No obstant, és a partir del segle XIII quan la paraula Catalunya aparegui amb freqüència, i, conforme avanci la centúria, trobem fins i tot mostres de clares pertinences culturals en textos com els de Ramon Muntaner. Caldrà esperar però, fins el segle XIV amb la creació de la Generalitat per a trobar una institució política més o menys comuna per a tots els territoris que avui comprenen el mot. A més, caldrà no oblidar la notable sobirania del Pallars Sobirà (d’aquí el seu nom) fins ben entrat el segle XV.

Una darrera qüestió: durant tota l’Edat Mitjana, les classes populars i especialment el camperolat adscriuran la seva identitat a l’àmbit local i, paradoxalment a la universalitat catòlica. Per altra banda,  les seves filiacions polítiques caldrà adscriure-les l’àmbit de la senyoria més que no pas a un ens polític comú. En tot cas, serà el creixent poder del monarca qui progressivament desfaci aquestes pertinences polítiques locals i, per altra banda, la creixent integració econòmica europea, sobretot a partir del segle XIII, qui, progressivament faciliti lligams més enllà de l’àmbit local.

Així doncs, si bé pot ser perfectament lícit parlar de Catalunya durant la Baixa Edat Mitjana, caldrà sempre fer-ho amb la prudència de saber que es fa referència a un ens en construcció, difícilment constituït, alhora, com a subjecte polític i cultural tal i com l’entenem avui en dia.

En conclusió, durant la major part de l’Edat Mitjana no pot emprar-se el terme Catalunya si es vol ser mínimament rigorós, especialment durant els primers sis-cents anys. En comptes d’això, resulta molt més fructífer emprar els noms històrics que corresponen a cada període, molt més significatius i adequats. Per als darrers segles, pot ser acceptable usar el terme, però caldria evitar caure en el parany d’imaginar el país ja format amb el que els historiadors i historiadores d’idees romàntiques somnien com a exemple de passat gloriós.