Colonialisme: xacra o progrés?

Els antics deien Ex Oriente Lux (la llum ve d’orient) i certament no els faltava raó. El Jardí de l’Edèn estava a Orient. Mesopotàmia, la terra entre dos rius, el Tigris i l’Èufrates, on començà a desenvolupar-se una de les més grans civilitzacions de l’antiguitat també nasqué a Orient. Sense anar més lluny, els fonaments morals d’Occident, és a dir, el pilar judeocristià i la seva escala de valors, també ens prové d’Orient, a més Jesús de Natzaret era nat a Judea, per tant, a Pròxim Orient. Tanmateix, ja ha plogut molt des de l’antiguitat, i Occident ha sabut adoptar tot allò que li ha calgut d’Orient com Roma va saber adoptar tot allò eficaç i bell de les altres cultures. I per això actualment és Occident la llum del món. És Occident la civilització en majúscules, com diria l’historiador Niall Ferguson. Malgrat tot, el constant sentiment de culpa, de ressentiment cap el passat, imposat per certs corrents ens impedeix veure les bondats que Occident va exportar arreu del món primer amb el colonialisme i, després, amb la pròpia voluntat occidentalitzadora dels pobles d’arreu de la Terra. Però si us plau, no s’escandalitzin abans d’hora, clar que el colonialisme va tenir un costat fosc, clar que té morts a l’esquena. Com morts a l’esquena té el liberalisme expandint-se a força de canons contra l’Antic Règim, com morts a l’esquena té el capitalisme, com morts a l’esquena té el comunisme, el nacionalisme o el sindicalisme. Tot això, però, no treu els notables avantatges i bondats del colonialisme.

Si llegim el llibre “Civilization: The West and the Rest” de Niall Ferguson veurem que 6 grans “killer apps” occidentals han fet que la nostra civilització s’imposi sobre les altres des del segle XV i que, de fet, siguem el far del progrés civilitzador:

1. Competència: A l’Europa del segle XV hi havia una gran fragmentació d’unitats polítiques, no existia un gran imperi, una gran unitat política. Aquestes unitats competien entre elles i, per això, prosperaven acceleradament (bon argument euroescèptic per cert) per sobre les altres nacions del món.
2. La revolució científica: El control de l’home occidental sobre la naturalesa li va permetre de crear tota una revolució tecnològica que li serví per sobreposar-se a les altres nacions del món.
3. El dret a la propietat privada: El dret a la propietat, més l’imperi de la llei, han donat a l’home occidental la seguretat necessària per viure tranquil·lament amb la voluntat d’aconseguir més propietats i bens.
4. La medicina moderna: Els avenços en medicina han atorgat una qualitat i esperança de vida cabdal per a la preeminència d’Occident al món.
5. La societat de consum: Ha permès un revolucionari augment del creixement econòmic Occidental.
6. L’ètica del treball: Crear incentiu pel treball ha permès a Occident tenir una producció de qualitat i un esforç per millorar els fruits del treball.

Si llegim Ferguson veurem que aquests 6 pilars han fet d’Occident la civilització regnant al món; tanmateix, veurem també que aquests 6 pilars formen part de la identitat occidental. Una identitat que hem exportat mitjançant la colonització i les seves tres “C” (Cristianitzar, Comerciar i Civilitzar), una identitat occidental, al cap i a la fi, beneficiosa pel progrés humà de qualsevol poble. Per aquest motiu, quan Japó al segle XIX va realitzar la Restauració Meiji va occidentalitzar-se. Quan Iran buscant el progrés amb el Xa de Pèrsia va fer la Revolució Blanca, què va intentar fer? Doncs occidentalitzar-se. Quan Xina i Mao al segle XX van reclamar el seu lloc al món, què van fer? Doncs, altra vegada, occidentalitzar-se. I és que, no ens enganyem, el Comunisme neix a la sala de lectures del Museu Britànic de Londres, per tant, és també un fruit d’Occident. O per exemple, anant a l’Índia, sense que els britànics haguessin estudiat i ensenyat als indis quina era la seva història, ni ells ni nosaltres coneixeríem ara mateix el passat d’aquelles gents. Ni els nacionalistes indis haguessin pogut reivindicar un passat que no coneixerien.

Així doncs, parem de mortificar-nos pel nostre passat colonial, Europa va exportar la llei i la moral, va exportar la ideologia capitalista i la comunista, va exportar la moda i el gust, va exportar l’ordre i el progrés. I tot això no fou exportat només colonitzant, ja que els models d’èxit son perfectament assumits per tothom. Si entenem que Roma va fer una brillant tasca civilitzadora aconseguint que el bàrbar volgués esdevenir romà (perquè volia progressar) hem d’entendre, i agrair, que ara la resta del món vulgui copiar els nostres models occidentals.

Aquí sempre hi ha hagut grans experts en la matèria. La gran Roma era sostinguda pels esclaus i el seu sistema de colònies a través de la matriu de l’Ager publicus. L’Europa medieval regida per l’ordre feudal tenia una necessitat expansionista inherent, d’aquí el mantra de les croades. El Renaixement renovà el contracte amb el bressol occidental, també en forma de control i d’obertura de les rutes comercials (promocionant la burgesia com a classe social). Tot al servei de les monarquies autoritàries, les quals atorgaven un ús social als humanistes: enaltir les seves corts. Arribà així l’aplicació pràctica d’aquest interès d’expansió i domini, amb nom personalitzat: Amèrica.

Després que durant els segles XVI i XVII els europeus es veiessin immersos en diatribes de si tractaven amb éssers humans o no, o si la corona tenia els títols justificatius per emprendre la conquesta del continent americà, es forjà un sistema de comerç triangular que els beneficià exclusivament a ells, i per ser més a la monarquia i la burgesia. Mercadejant amb les matèries i les persones, per afany de lucre. Tot plegat, més que contrastat per historiadors americanistes com Pedro Pérez Herrero.

Aquest sistema donaria peu a l’acumulació de capitals, la qual actuaria com a condició sine qua non per endegar el procés d’industrialització. Com narren E.P. Thompson en La Formación de la clase obrera i Gonzalo Pontón a La lucha por la desigualdad, la burgesia blegaria l’Antic Règim i institucionalitzaria els seus interessos, posant a l’eix central la propietat privada. Com certifica aquest darrer:

“Estas élites económicas e intelectuales, que dispusieron de poder político y de un proyecto económico y social claro, tuvieron la visión, o el espejismo, de imaginar un mundo pletórico de riqueza en el que ellos —decían— iban a encarnar el papel de redentores de una humanidad indigente. En realidad, estaban conduciendo al mundo hacia una desigualdad brutal que ya no estaría basada tan solo en el reparto desigual de renta, porque a la plusvalía económica vital para el capitalismo iba a sumarse una conmoción emocional ante el paro forzoso que habría de traducirse en dramas individuales y en patologías sociales a la medida del impacto de los ciclos depresivos con que las crisis económicas recurrentes habían de golpear desde entonces a la mayor parte de la humanidad”

L’evolució (per no dir reproducció) d’aquest nou paradigma conduí al fet que a finals del segle XIX hi hagués un increment enorme de la indústria, i un procés de concentració i aparició del capitalisme financer. Quines conseqüències va tenir? Com bé explica J.A. Hobson en uns pocs anys la major part de la producció i els guanys ja es trobaren sols en mans d’unes poques empreses capitalistes, els anomenats monopolis, els quals tenien la percepció que sols la possessió del territori els garantiria el monopoli.

V.I. Lenin que compartia l’anàlisi de Hobson, va fer ús del terme que aquest havia forjat: imperialisme. Així, en els capítols V i VI del seu llibre Imperialismo, fase superior del capitalismo explica com es produeix un repartiment del món entre les associacions capitalistes. Així fou com el bo i millor de cada casa es reuní a la conferència de Berlín de 1885 per repartir-se el pastís, que ells creien que era el món. Resultat? Doncs Àfrica n’és l’exemple més clarivident. El percentatge de territori pertanyent a les potències europees i als EEUU passa d’un 10,8% el 1876 a un 90,4% el 1900. Dit i fet.

Un altre historiador, molt conegut, que relata a la perfecció la introducció del progrés d’occident a base de canonades, és Hobsbawn en el seu llibre La Era del Imperio (1875-1914). Si no havien comportat ja, durant aquells anys, desenes de milers de morts, la lluita pel control de mercats, els recursos primaris i les zones d’inversió, finalment provocarien la Primera Guerra Mundial. Ens trobem davant d’una situació sense precedents amb un ritme d’ocupació més elevat i d’un caràcter més bel·licós que mai.

El pitjor de tot és que no és qüestió només de morts, i més morts. Europa (per no dir el grup reduït d’associacions monopolístiques) aconsegueix dominar el món segons els seus interessos per sobre de la voluntat dels habitants i pobles de la resta del planeta per simple benefici propi i això ho anomena progrés. Amb productes tan selectes com la misèria dels que no tenen els mitjans de producció, la creació del tercer món, la superioritat moral, el racisme, etc.

Així doncs, veiem com darrere de tot això, hi ha una submissió geoestratègica a un determinat model econòmic, d’unes determinades classes socials i amb uns determinats interessos. I el problema de tot plegat és que aquesta xacra és una de les peces constitutives de les desigualtats estructurals actuals.