Atenes era una democràcia?

«No em fan por aquests homes que es reserven una plaça al mig de la seva ciutat on juramenten dir-se la veritat i només s’expliquen mentides» -Cir el Gran, rei de reis persa.

La pregunta que ens fem en aquest breu debat, si l’antiga polis d’Atenes fou realment una democràcia, ens hauria de portar a fer-nos més preguntes que a trobar respostes.

En primer lloc, hauríem de definir què significa el terme democràcia. D’entrada, cometem cert presentisme en fer-nos aquesta pregunta, intentant traslladar la nostra ideologia al passat. En l’actualitat probablement la idea de democràcia funciona com una aspiració. És a dir, habitualment és un terme que s’utilitza per criticar el present a través de presentar un ideal cap el qual ens voldríem aproximar. Per tant, la democràcia seria una conceptualització utòpica emprada retòricament per criticar alguna característica del règim polític establert. A més, possiblement la democràcia no és quelcom absolut, sinó més aviat relatiu. És a dir, potser podem dir que un règim en un aspecte específic és més o menys democràtic que un altre règim en aquell mateix aspecte, però es fa difícil establir una norma concreta per la qual definir què és una democràcia. Possiblement Cuba té un sistema sanitari i d’ensenyament més democràtic que el dels Estats Units d’Amèrica (EUA), però els EUA tenen un sistema que garanteix la llibertat d’expressió i la propietat privada que és més democràtic que el de Cuba.

Sobre si Atenes fou o no una democràcia, convé valorar el fenomen al qual anomenem sostre d’època, pel qual es fa difícil utilitzar els nostres propis esquemes lògics per jutjar una societat amb una cultura diferent de la nostra i que, a més, existí en una època llunyana. A l’antiga polis d’Atenes les dones tenien escassos drets i llibertats, i a més existia l’esclavitud. Per tant, pels estàndards actuals Atenes no era una democràcia. A Atenes no tothom podia ser ciutadà i participar en igualtat del sistema civil amb els mateixos drets polítics. Avui dia, de fet, els estrangers sense ciutadania tampoc poden participar en les eleccions generals o autonòmiques a Espanya, i els menors de divuit anys tampoc. Per aquest motiu penso que el què hauríem d’analitzar seria quines eren les característiques per les quals hom podia ser ciutadà atenenc.

La democràcia d’Atenes existí entre el segle VI aC i IV aC i constava d’entre 30.000 i 60.000 ciutadans. Es tractaria d’un sistema assembleari de democràcia directa sense representants polítics, amb funcionaris escollits anualment amb límit d’un únic mandat. Tot ciutadà podia proposar i debatre les lleis, i s’esperava que restés assabentat de l’actualitat política. Per ser ciutadà atenenc calia complir els següents requisits: ser home, lliure, sense deutes, tenir vint anys, nascut d’un matrimoni entre atenenc i atenenca, formar part d’una fratria i d’un demos, haver estat efeb (escuder) durant dos anys, pagar els impostos pertinents i tenir un santuari familiar dedicat a Apol·lo i als ancestres. Observem per tant una sèrie de característiques clares que funcionarien com a condicions per ser ciutadà, és a dir, com a criteri de reclutament pel grup que gaudia de drets polítics plens.

Les fratries serien conjunts de nissagues vinculades per avantpassats llegendaris, i els demoi (en grec δῆμος en singular i δῆμοι en plural) serien les delimitacions de caràcter administratiu del territori, però de fet funcionaven com societats de fratries. És a dir, hom gaudia de la ciutadania en el grau en el qual formava part d’un conjunt organitzat de subjectes que articulaven la seva relació amb el grup mitjançant la filiació a un llinatge. Aquesta és, de fet, la veritable etimologia del terme democràcia, no pas l’etimologia que actualment s’empra que fa referència al govern del poble, sinó el govern dels demoi. Aquest era el règim atenenc, el govern dels membres dels demoi.

És evident que ser de gènere masculí era indispensable, però també es tractava d’una qüestió plenament biològica, doncs sembla que calia tenir penis i testicles: un home mutilat no podia ser ciutadà.

S’havia d’acreditar, també, que el pare i el pare del pare eren atenencs, i que també ho era la mare i el pare de la mare. Aquesta norma, que no s’establí des del principi de la democràcia, sinó més tard, impedia que el fill entre un atenenc i una estrangera pogués ser ciutadà. És a dir, aquesta normativa probablement aniria encaminada a protegir els interessos econòmics i polítics dels pares de les dones, i no tant de les dones mateixes. La idea seria que quan entreguessin una filla atenenca en matrimoni rebessin quelcom a canvi. Per tant, l’objectiu seria que una muller atenenca fos quelcom preuat per ser capaç de garantir la transmissió de l’estatus de ciutadania als descendents, cosa que no podia fer una estrangera.

La necessitat de pagar uns impostos (que eren progressius i s’ajustaven a la riquesa de cada ciutadà) i no tenir deutes impagables significava, en definitiva, el requisit de ser propietari. Calia tenir propietats i generar alguna renda, cosa que generalment implicaria tenir un negoci familiar. Això feia de la democràcia atenenca una democràcia d’artesans i productors agrícoles: alguns eren magnats molt enriquits i la majoria eren botiguers amb petits tallers o unes poques terres.

Quan un noi entrava al seu demos amb 18 anys realitzava el servei militar com efeb, assignat a assistir a un o diversos cavallers. Aquest seria un procés de sotmetiment a l’ordre social i al clan, pel qual el noi havia de superar amb èxit les proves de pas requerides que anaven encaminades a la seva adaptació a la societat adulta. Es tractava d’un aprenentatge multiforme de cos i ment, que usualment ja havia començat amb onze anys, i que en aquests dos últims anys se centrava en l’ensinistrament militar. Un cop superada aquesta fase, amb vint anys, podia ser admès a l’assemblea del poble, l’ekklesia (en grec, ἐκκλησία).

Al candidat a ciutadà li era realitzada una breu entrevista, i es demanava testimoni d’altres ciutadans sobre la certesa de la informació proporcionada. Atès que ja s’havia integrat a una demos, no calia fer massa preguntes: qui és el teu pare? I el seu pare? I la teva mare? I el seu pare? On és el santuari de la teva família dedicat a Apol·lo i als avantpassats?

Com és lògic calia cert grau d’adscripció a les tradicions religioses, perquè una de les tasques que tenien dret a realitzar els ciutadans seria la de supervisar i dirigir les festivitats. De fet, un motiu pel qual es podia perdre la ciutadania era el de violar els tabús sagrats.

Quan un ciutadà perdia la ciutadania, normalment acusat de deshonor, podia ser detingut i privat de la seva hisenda, però existien garanties per la seva família i per les propietats que no fossin confiscades, que no podien ser assaltades ni violentades, i tenia dret a defensar-se en un judici. Aquest probablement és un dels importants assoliments que convé assenyalar de la democràcia atenenca: es tractava d’un sistema garantista. El règim es pretenia antioligàrquic i la idea d’igualtat jurídica dels ciutadans restava molt establerta. Hom podia apel·lar les decisions judicials, i els jutges eren ciutadans escollits aleatòriament, de manera que idealment no prendrien decisions arbitràries, atès que un jutge, com a ciutadà, podria ser jutjat pels altres ciutadans al seu temps. Tanmateix, la pèrdua de la ciutadania es podia revocar.

Podem dir que Atenes fou una democràcia en el sentit que entre 30.000 i 60.000 homes atenencs propietaris i lliures, membres de societats clàniques, es governaren a si mateixos i a la resta d’individus (dones, esclaus, estrangers i nens) durant uns dos segles amb un sistema que resultava prou garantista per qui havia adquirit la ciutadania. En definitiva, el règim atenenc restava regit per una multitud de legisladors que es reunien per dir-se la veritat i que només s’explicaven mentides, però que preservaven la igualtat entre ells per sobre de totes les coses. A Atenes governaven els membres de les demoi, i això, de fet, és el que significava democràcia.

La mateixa paraula democràcia prové del grec demos (poble) i kratos (poder). En resum: el poder (en) del poble. Durant tots els processos de democratització europeus i globals al llarg dels segles XIX i XX es buscava emular la glòria política i transversal del període clàssic de la ciutat hel·lènica d’Atenes. La idea és clara: els grecs, atenencs concretament, van inventar i implantar la democràcia en el segle V aC. En l’imaginari popular Atenes és un far de llibertat i emancipació política allunyada de les monarquies i tiranies habituals de l’època com Esparta, Macedònia o L’Imperi Persa. Lluny d’aquesta idea que és més imaginaria que real. A través dels testimonis i la investigació veiem que potser no és ben bé així. Per complir amb el mateix objectiu de democràcia s’ha de complir una sèrie de requisits: s’ha de poder votar lliurement les decisions col·lectives, els vots no poden estar restringits per condició de naixement (eliminació de la barrera noblesa/vilania) i han de ser votacions sense coacció als votants. A partir d’aquí es pot entrar en diferents categories i graus de democràcia, però Atenes només compleix un dels tres requisits. El vot estava restringit als ciutadans mascles, excloent totes aquelles persones que no ho eren. En aquest aspecte cal destacar les dones, els metecs o ciutadans lliures però estrangers, sense dret a participar en la política de la polis i els esclaus, exclosos de tot dret polític. Aquest fet no distaria molt de les primeres democràcies modernes si no fos perquè la ciutadania era un dret molt restringit assignat només a persones que complien unes condicions sobre naixement (progenitors ciutadans) i un nivell d’ingressos establert. Aquesta restricció a la participació política deixava fora a la gran majoria de persones que habitaven a Atenes en el s. V aC. Es calcula que en els moments més “democràtics” de la polis només votaven entre un 15 i 25% de la població, segurament menys d’una quarta part de la població total. La dificultat per obtenir la ciutadania va ser sempre un element de debat en la ciutat i, de fet, es van endurir les restriccions per obtenir-la. Explica Tucídides que el poderós Pèricles mateix va implorar aixecar la norma que obligava als ciutadans ser fills de pare i mare ciutadans per optar a la ciutadania. Pèricles es va casar amb una heitera estrangera i, per tant, els seus fills no podien ser ciutadans, ser propietaris ni participar de la política per seguir amb el llegat del seu pare. Tot i les súpliques de Pèricles l’assemblea no va afluixar i va mantenir les dures condicions per protegir els seus privilegis de classe sobre la resta d’habitants de la ciutat. Sobre la restricció censatària per accedir als càrrecs polítics s’entén que tot i que és un impediment i devalua la qualitat democràtica del sistema no és impediment per parlar de democràcia, ja que la majoria de democràcies europees comencen amb aquest tipus de sistema, restringint el vot en funció de la renda.

Un altre aspecte que cal destacar és l’imperi que estava formant Atenes a través de la Lliga de Delos. Tot i que la Lliga va començar com una aliança entre iguals a poc a poc va esdevenir una coalició liderada per Atenes amb mà de ferro. Aquesta coalició es va dedicar a estendre el seu poder pel mediterrani oriental a través de la conquesta. Aquestes conquestes es justificaven, sovint, dient que eren per alliberar els pobles del jou dels seus tirants, sobretot l’Imperi Persa que acusava de tirànic i bàrbar. Però Atenes no tenia cap intenció real d’alliberar plenament aquests territoris. Aprofita aquestes ocupacions per imposar forts tributs que van directament a les arques de la polis, a més de restar-ne les llibertats polítiques convertint les ciutats ocupades en vassalls. El sistema democràtic no es va voler estendre mai més enllà de les fronteres de la mateixa Atenes. Aquest fet va servir de base als seus rivals, la Lliga del Peloponès per atacar verbal i, finalment, materialment als seus arxi enemics. La derrota d’Atenes en la Guerra del Peloponès només va servir per demostrar que la democràcia atenenca només havia servit per assegurar el poder de la classe dominant atenenca, que no havia mirat mai per la resta de persones a càrrec seu. Aquest argument va ser molt utilitzat per Plató per argumentar en contra del sistema democràtic que havia experimentat en la seva joventut.