Per citar aquesta publicació

Sallés Vilaseca, Núria (2017) "De la fama al mite: Pere el Gran, el transformador", Ab Origine Magazine, 18(febrer) [en línia].
Tags

De la fama al mite: Pere el Gran, el transformador

Poltava, 1709: Una victòria inesperada El 28 de juliol un correu del rei de Polònia va arribar amb la notícia de la derrota total de l’exèrcit suec per part dels moscovites. Aquest gran esdeveniment es fa difícil de creure, perquè les cartes de Dantzig del 27 porten, al contrari, que és el rei de Suècia qui ha pres Poltava.” La Gaseta de París del 17 d’agost de 1709 recollia així la notícia -encara un rumor- de la victòria dels exèrcits del tsar de Moscòvia davant dels suecs a Poltava. A la Cort de Lluís XIV es feia difícil pensar que el jove i heroic Carles XII, rei de Suècia, hagués estat derrotat. El monarca suec portava ja més de quatre anys en guerra contra una coalició formada pel rei de Dinamarca, el rei de Polònia i Pere I de Rússia. Els “prínceps del Nord” s’enfrontaven per la possessió dels territoris a la riba del Bàltic, i l’accés i domini dels seus ports, des d’on es podia controlar el comerç. Just després de la seva derrota –confirmada algunes setmanes més tard- el rei suec es refugiava a l’exili, a l’altra banda de la frontera otomana, i no tornaria a Estocolm fins al novembre de 1714.

Esquema de la batalla de Poltava (Gallica – BNF)
Esquema de la batalla de Poltava (Gallica – BNF)

Foren aquests cinc anys d’exili de Carles XII de Suècia que Pere el Gran va utilitzar per consolidar la seva posició en el tauler del gran joc diplomàtic europeu. Anglaterra, França, Espanya, l’Imperi Austríac i els Països Baixos concentraven les seves energies en la Guerra de Successió a la Monarquia hispànica, la dimensió internacional de la qual s’aniria apagant després de la signatura dels tractats d’Utrecht (1713). El governant moscovita no va dubtar a aprofitar el moment: gràcies a una combinació de poder militar, una certa habilitat diplomàtica, capacitat propagandística, i algunes assumpcions dels seus interlocutors -més ben o més mal informats de la realitat de l’Estat rus- el mite de Pere el Gran es va començar a bastir entre els monarques europeus en aquells anys. A partir de 1709 la reacció de la societat principesca europea davant de Pere el Gran es transforma profundament. El sobirà rus no va ser rebut a l’escenari europeu amb l’admiració que anys després ha despertat, ni amb la curiositat i benevolència que s’havia atret durant el seu primer viatge a Europa d’incògnit. Al contrari: les seves proeses militars i navals van desencadenar la preocupació de britànics i holandesos, els més interessats a conservar el domini sobre el comerç del mar Bàltic. No és que els predecessors de Pere el Gran haguessin viscut aïllats, com a vegades ha pogut semblar. La poca amplitud de les seves representacions diplomàtiques, o la menor capacitat militar abans de la reforma de 1705, no han d’amagar la profunditat de la seva activitat comercial exterior, l’existència de forts vincles amb la confederació polonesa o el regne de Suècia, i fins i tot el re-ordenament fiscal-militar que s’havia portat a terme durant el segle XVII. La diferència clau, i que explica la rellevància que la figura de Pere I té en la historiografia occidental –però també la seva complicada relació amb els altres monarques-, és l’interès declarat del tsar a participar en la política europea, i la visió que tenia dels afers europeus com a propis. I en un pla continu, és clar, el que es reconeix com el seu gran procés de reforma de les estructures estatals, considerada modernitzadora i occidentalitzadora. El tsar transformador La radicalitat de la reforma (o la revolució?) petrina no està desvinculada del recorregut històric del ducat i tsarat. Afirmava Marc Raeff que si alguna cosa distingeix la història russa de la de la resta de països europeus és el gran nombre de “trencaments revolucionaris” que ha experimentat al llarg dels segles, cadascun dels quals ha deixat una profunda marca en la consciència nacional. La conversió al cristianisme al segle X, la conquesta i dominació mongola del segle XIII al segle XV, o el regnat de Pere el Gran (1682-1725) serien fites d’aquest curs històric sotraguejat del qual la Revolució de 1917 seria l’exemple estel·lar en l’època contemporània. El tsar transformador (tsar preobrazovatel’) assumia el tron el 1682, encara no setanta anys després de la fi del Temps dels Disturbis (1603-1613), la crisi política més greu del tsarat. Per una banda, aquestes set dècades prèvies al seu regnat havien permès la reconstrucció institucional i la consolidació de la dinastia Romanov (instaurada el 1613 amb l’entronització de Mikhaïl Romanov); tanmateix, en paral·lel s’havia optat per una política extremadament desconfiada de les innovacions i els costums europeïtzants. Això no s’ha d’entendre com un estancament, ni com un replegament conservador. Al contrari: els fonaments reformadors en el pla administratiu, que són els que més ràpidament s’identifiquen amb la construcció de l’estat i de les institucions de l’autocràcia, es poden remuntar a 1645 –incloent per tant el regnat d’Aleksei I (r. 1645-1676) i el de Teodor III (r. 1676-1682). L’expansió territorial de Moscòvia (amb la conquesta de Novgorod i Pskov, dels khanats de Kazan i Astrakhan, i de Sibèria, i els esforços militars per obrir una sortida al Bàltic), i els recurrents conflictes amb els veïns (contra Polònia-Lituània, contra Suècia, contra l’Imperi Otomà) havien fet imprescindible que el ducat adoptés una organització fiscal sofisticada que s’aproximés a la que considerem pròpia dels Estats en època moderna. D’aquí que -com subratllà Cynthia H. Whittaker- la noció d’una reforma empresa des de la cort, a les mans d’un tsar reformador, no fóra exactament una novetat, si bé sí que el pas entre el governant medieval “conservador” i el governant modern “reformador” culminà precisament amb el regnat de Pere I. L’entronització de Pere el Gran, el 1682, fou agitada. A la mort del tsar Fiodor III (o Teodor), la corona havia de passar a Ivan (fill de la primera esposa de Fiodor, de la família Miloslavskii). Però la família Naryshkin, a la qual pertanyia la segona esposa de Fiodor, mare de Pere, aconseguí en canvi que es proclamés el fill petit. Dues setmanes després la revolució dels streltsi (regiments de guàrdia fundats per Ivan el Terrible a mitjans del segle XVI) va exigir -i aconseguir- que Ivan i Pere compartissin el tron i que la seva germanastra gran Sofia exercís de regent: per a l’ocasió es va crear una còpia exacta de la corona dels seus predecessors, el Gorro de Monòmach, i un tron doble, que encara avui està exposat a l’armeria del Kremlin. Durant la regència de Sofia –monopolitzada pel seu preferit, Vasili V. Golitsyn-, Pere cresqué amb la seva cort personal a Preobrazhenski. El 1689, les dues corts s’enfrontaren: la victòria de Pere i la posterior mort d’Ivan VI significaren l’inici del govern de Pere I en solitari. L’oposició cortesana, declarada, i dels streltsi, que s’alçaren contra el tsar quan ell es trobava de viatge per Europa, contribuïren probablement a la manca d’afecte que Pere I sentia per les institucions i expressions culturals de la cort moscovita, de la qual només n’havia conegut faccions i intrigues.

“El matí de l’execució dels streltsi.” Pintura de V. Surikov, 1881 (Galeria Tretyakov)
“El matí de l’execució dels streltsi.” Pintura de V. Surikov, 1881 (Galeria Tretyakov)

La Gran Ambaixada de 1698, en la qual el jove tsar va viatjar d’incògnit per Europa, fou alhora una missió per reclutar soldats professionals i experts en construcció naval i en artilleria, per reforçar la capacitat de Moscòvia de lluitar contra l’Imperi Otomà. Es tractava, en definitiva, d’una legació diplomàtica que a les corts europees es considerava perifèrica, i més enllà de la seva funció pràctica, l’Ambaixada es convertí en el símbol de l’ànsia de Pere I per aprendre d’Occident. El viatge s’acabà de forma precipitada: les notícies d’un alçament dels streltsi a Moscou van desencadenar una resposta brutal per part del monarca, convençut de la propensió d’aquests regiments a la traïció. Els soldats que s’havien rebel·lat durant l’absència de Pere I foren executats, i els altres regiments, dissolts. El retorn de la Gran Ambaixada fou també el principi de les reformes, aplicades sempre sota l’amenaça de l’ús de la força: la transformació dels costums i la consuetud de l’administració, de la fiscalitat, de l’estructura militar, de les relacions amb l’Església i del propi Estat (convertit en imperi). La societat en pes es veia inclosa dins de la gran esfera d’incumbència de la reforma del tsar. La maquinària militar i naval amb la qual Pere I es preparava per dominar el comerç del Bàltic, mantenir l’Imperi Otomà a ratlla, i obrir ports sobre el mar Negre, es mantenia a força de disparar la pressió fiscal (amb la nova capitació, implantada al 1718), augmentar els lligams de la servitud, i establir que el servei a l’Estat era, per a la noblesa, vitalici. P. I. Lyashchenko calculava que com a resultat els ingressos de l’Estat s’havien multiplicat per cinc. Els balanços sobre el regnat de Pere I s’han succeït, recomptant punts forts i febles tant de les seves decisions com de la seva manera de fer-les aplicar, intentant aclarir (si és que és possible) si la seva capacitat d’iniciativa pesa més que la seva inflexibilitat. O si en la valoració del seu llegat cal tenir en compte, també, la creació d’una profunda separació entre estrats socials, entre una elit que al llarg del segle XVIII s’aniria mostrant més propensa a acceptar valors i models occidentals, i una majoria de la població que no participava d’aquesta transformació cultural. Al mateix temps, una llarga llista d’historiadors s’han ocupat d’avaluar quin grau de novetat i quina solidesa tenia cada una de les reformes de Pere, quin paper hi jugava el substrat moscovita i quin la inspiració occidental, o quant de temps es mantingueren inalterables o adaptades, després de la fi del seu regnat. “Rússia, Pere t’ha donat un poder fort com una roca”: Home i mite En la valoració del paper de Pere el Gran en la història de Rússia, és inevitable haver de trobar-se i bregar amb un mite, una figura que pren proporcions sobrehumanes. No es tracta només d’una construcció historiogràfica romàntica, externa al monarca i creada per representar i aglutinar la nació. (Aquesta dimensió també existeix: el gran historiador rus Soloviov deixà escrit que es tractava del líder més gran de tota la Història, “perquè ningú podria reivindicar un paper més alt en la història de la civilització.”) Però val la pena remarcar que el naixement del mite és contemporani al regnat de Pere, essent -com és- un factor més de la seva fama i reputació, i un element més de la seva forma de govern. Precisament l’ambaixador britànic a Moscou escrivia, el 1710, que en deu anys Pere el Gran havia aconseguit fer progressar el seu imperi més del que cap altre havia progressat en un segle. Una medalla encunyada el 1703 per commemorar una inesperada victòria naval ja portava la inscripció que el tsar reclamava com a lema: “L’impossible es fa possible.” Des d’aquell moment, se subratllava la impressió que el tsar actuava gairebé en solitari, deixant enrere una aristocràcia refractària. Els rumors sobre l’oposició cortesana durant els llargs mesos de campanya que Pere I passava només acompanyat pels seus generals eren constants. En realitat, Pere I no actuava tan sols com alguns propagandistes com Ivan Pososhkov afirmaven. Però donar impuls a aquesta interpretació significava que les reformes –dissenyades per un petit grup de consellers- es convertien en l’expressió del poder del sobirà.

Pere, per la gràcia de Déu Emperador i Autòcrata de Tota Rússia. Небываемое бывает: “El que no pot passar, passa.” 1703 (Gallica – BNF)
Pere, per la gràcia de Déu Emperador i Autòcrata de Tota Rússia.
Небываемое бывает: “El que no pot passar, passa.” 1703 (Gallica – BNF)

No hi ha dubte que aquest engrandiment personal trobava un altaveu preparat en la maquinària diplomàtica russa, reformada de cap a peus des del tombant de segle. El comportament en les relacions amb les potències europees, i amb els prínceps europeus, eren una expressió de la rellevància que el tsar s’atorgava a si mateix i al seu Estat. Els ambaixadors i agents del tsar, des de 1710, cobrien tot el continent; el tsar establia relacions amb els reis d’Anglaterra, de França, també amb Felip V; i el 1717 va fer un nou viatge a França i a les Províncies Unides -oblidant per fi l’incògnit- per reivindicar el seu pes en els afers europeus. Aquest esforç no es devia (només) a la fascinació que el tsar sentia per la tècnica europea –encara que en la seva visita a les Províncies Unides es passegés amb paper i ploma prenent nota de tot allò que despertava la seva curiositat. Políticament, però, també estava jugant una partida important: la Guerra del Nord continuava, i les forces russes no eren prou superiors a les sueques per forçar la conclusió del conflicte i permetre que el tsar conservés les seves noves possessions a la riba del Bàltic, on s’estava construint la seva nova capital, Sant Petersburg. Per una banda, era necessari buscar aliats fiables, i prendre’ls a Carles XII. Per l’altra, calia reivindicar que Rússia (o Pere) no s’acontentaria amb un paper de segona fila, ni permetria interferències en allò que considerava els seus assumptes. L’èxit que la historiografia li reconeix sense titubejos és justament aquest: si la reorganització de tot l’Estat, la batalla contra els costums, i la pressió sobre el conjunt de la població només eren un mitjà per projectar-se a través de la política exterior, l’objectiu es va assolir sense cap dubte. Amb la firma de la pau de Nystadt el setembre de 1721 –que posava fi a la Guerra del Nord- Pere I va aconseguir no només convertir-se en Imperator, sinó que també va ser capaç de concloure un tractat que escapava a la supervisió europea, exactament com pretenia: els seus guanys territorials no s’havien de veure limitats per cap pretext, fos aquest un suposat “equilibri de potències” o la pau i tranquil·litat que –segons britànics i francesos- el continent necessitava amb urgència. Rússia assumia així, en l’opinió del tsar, el paper que justament li pertocava en els afers europeus. “Ell, que havia elevat Rússia com d’entre els morts, i fins a la glòria, no era immortal, encara que tots ho desitgéssim”: El llegat El compromís que el tsar sentia cap a la seva reforma es féu evident en el decret de febrer de 1718 que excloïa el seu fill Aleksei de la successió: el poc entusiasme que l’hereu al tron mostrava per l’activitat naval i pels afers de govern havien enverinat la seva relació durant molts anys, però fou la fugida d’Aleksei a l’Imperi Austríac que el convertí, a ulls del seu pare, en culpable de traïció. S’obria un problema doble, intern i extern: per una banda, el comportament de Pere I en la relació amb el seu fill (que fou condemnat per conspiració i morí el 26 de juny de 1718) escandalitzà els diplomàtics europeus. La tensió entre la tradició autocràtica moscovita i el costum europeu també es fa evident en la manera com Pere intentà controlar l’abast d’aquesta imatge negativa d’ell mateix detenint els diplomàtics estrangers que informaven massa detalladament dels conflictes a la cort. Per l’altra, la desaparició de l’hereu posava en risc la successió al tron. Efectivament, després de 1725 els regnats curts se succeïren –la seva esposa Caterina I (1725-1727), Pere II Alekseievitx (1727-1730), Anna Ivanovna (1730-1740), Ivan VI (1740-1741)-, en un període d’inestabilitat política que no s’acaba fins el 1741, amb l’entronització de la filla de Pere I, Elisabet (1741-1761), que s’ocupà ràpidament d’assegurar la línia successòria casant el seu hereu directe, el seu nebot Pere (Pere III), amb Sofia Augusta Frederica d’Anhalt-Zerbst, la futura Caterina II. Si els anys d’inestabilitat havien permès als monarques europeus despreocupar-se de la potència russa, portes endins la noblesa s’havia beneficiat d’una disminució de les seves obligacions de servei (que va passar de ser vitalici –tal com ho havia establert Pere- a ser abolit pel decret d’emancipació de la noblesa de Pere III).

El genet de bronze: a Pere I, de Caterina II (Lev Panov, via Wikimedia Commons)
El genet de bronze: a Pere I, de Caterina II (Lev Panov, via Wikimedia Commons)

S’entén, doncs, per què Caterina II, un cop entronitzada en solitari, prengué deliberadament la figura de Pere el Gran com el seu mirall. Pere li havia marcat un camí: el de l’expressió de la força de voluntat del monarca, i del seu poder com a autòcrata, com a principi d’una reforma racionalista, positivista, europeïtzant. De nou en paraules de Soloviov, l’autòcrata, a través del seu impuls renovador, havia fet néixer un nou món dins de Rússia. Sota aquest prisma, la missió reformadora del tsar (i de l’emperadriu que el va succeir) era tan legisladora com pedagògica: el poble –en tots els seus estrats- era l’alumne difícil a mans d’un professor estricte, que li volia transmetre nous coneixements, hàbits i valors al més ràpid possible. La revolució, el trencament, era sobretot cultural: i el seu líder era el primer a afirmar que volia veure l’ordre antic destruït, no reformat. Aquesta particular idea de progrés és també part de la llarga ombra que Pere el Gran projecta sobre la Història de Rússia.

  • (Barcelona, 1988). Doctora en Història (UPF, 2016), actualment és professora del Departament d'Història Moderna a la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED). La seva recerca se centra en les relacions internacionals durant la primera meitat del segle XVIII i la formulació de la política exterior espanyola en aquesta cronologia.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Subscriu-te a la nostra newsletter

Per citar aquesta pubicació

Sallés Vilaseca, Núria (2017) "De la fama al mite: Pere el Gran, el transformador", Ab Origine Magazine, 18(febrer) [en línia].
Popular

Subscriu-te a la nostra newsletter

Relacionat