Curiositats

La por a la diferència. La xenofòbia envers a la immigració francesa de Catalunya als segles XVI i XVII

• Publicat el 26 de juny de 2020

La desconfiança envers l’estranger i la diferència cultural no és pas un fet nou dels nostres dies i és que es tracta d’una costant al llarg de la història. Els entrebancs en què es troben els immigrants per integrar-se a les noves comunitats on arriben hi han sigut sempre, d’una manera o d’una altra. I els francesos que van arribar al llarg dels segles XVI i XVII a Catalunya cercant noves oportunitats, no en van ser una excepció. Els naturals de França es van trobar, en algunes ocasions, amb la mirada recelosa dels seus habitants i les autoritats.

Cleòpatra VII, el mite de la «femme fatale»

• Publicat el 20 de juny de 2020

Les referències i escrits sobre Cleòpatra VII (69-30 a.C.) són innombrables. La seva representació com la femme fatale, l’arquetip de la seducció i la perversió han estat contínuament recreats per historiadors, novel·listes, pintors i cineastes. El mite generat al voltant d’aquesta monarca s’ha mantingut en el temps i encara avui dia són moltes les línies que s’escriuen sobre el seu físic, el seu caràcter engalipador, les seves relacions amoroses amb Juli Cèsar (100-44 a.C.) i Marc Antoni (83-30 a.C.), el seu suposat suïcidi per la mossegada d’una serp i l’emplaçament de la seva tomba.

Les bruixes de Salem: bruixeria camuflada de fanatisme religiós i supersticions

• Publicat el 9 de juny de 2020

A l’Edat Mitjana i a l’Època Moderna es van portar a terme les acusacions, judicis i execucions per bruixeria tant a dones com a homes, inclús en animals. En uns segles d’empobriment, malalties e injustícies, la gent buscava refugi en la religió, les supersticions estaven a l’ordre del dia i, quan alguna persona s’apartava del cànon, no estava vista en bons ulls.

Les murades o emparedades: vida contemplativa a través de la reclusió

• Publicat el 25 de maig de 2020

Des dels Pares del Desert de l’Antiguitat Tardana, no poques persones varen desitjar viure segons els ideals evangèlics, resseguint l’exemple de Crist i dels seus deixebles, allunyant-se de la vida mundana per aconseguir una vida de contemplació religiosa. Dins aquest marc es trobaria la figura de les murades, recluses o emparedades, dones que voluntàriament prenien la decisió de confinar-se en un petit espai adherit a les parets de les esglésies o convents, recintes emmurallats de les poblacions o, fins i tot, ponts. Una pràctica que recorda a l’emparedament com a càstig, com a condemna, contemplada, per exemple, als Usatges de Barcelona, on es legitimava la reclusió de la dona adúltera en un espai minúscul fins a la fi dels seus dies; o en el costum d’altres sistemes penals d’emparedar un reu en un habitacle amb un únic forat a l’altura de la cara per a poder-li donar menjar, amb tal de prolongar la seva agonia. Una pena que posa els pèls de punta a qualsevol que fa l’exercici d’imaginar-se patint-ho. Així doncs, què movia a aquelles dones a esdevenir emparedades?

50 anys de «Let it be»: l’últim disc dels Beatles que no va agradar a Paul McCartney

• Publicat el 9 d'abril de 2020

Aquest any se celebra el 50è aniversari del que fou l’últim disc dels Beatles: “Let it Be”, compartint nom amb una de les seves cançons més conegudes que els ha fet immortals. Amb temes com “Let it Be”, “Get Back” o “Across the universe”, l’àlbum tancaria la carrera d’un dels grups pop-rock més importants de les últimes dècades. El disc va ser publicat el 8 de maig de 1970, el mateix any que el grup anunciava la seva dissolució. Tot i això, no tothom el considera l’últim de la banda.

Les guerrilleres antifranquistes gallegues

• Publicat el 7 d'abril de 2020

La perspectiva de gènere en la historiografia és escassa; és més, en els casos en què s’aplica, les dones solen aparèixer com a víctimes de determinats esdeveniments històrics. Tot i això, les investigacions especialitzades demostren el paper actiu de les dones en ells. Hi ha molts estudis sobre les guerrilles antifranquistes, però els que se centren en les dones que en van formar part són els d’Aurora Marco i Mercedes Yusta.

La mort coronada

• Publicat el 21 de març de 2020

La “mort negra” va ser un dels períodes, entre el 1346 – 1354, més macabres de la història d’Europa occidental, ja que va delmar més del 60% de la població. La Pesta Negra va calar al subconscient de la societat europea de tal forma que va crear les seves pròpies històries i mites i va canviar per sempre més la mentalitat de la gent. Un dels mites més escabrosos i morbosos és el del “Rei de les Rates”.

Una copa de brandy holandès

• Publicat el 23 de desembre de 2019

Quan sentim la paraula “brandi” el nostre cap acostuma a anar cap a Cadis. Els brandis de Xerès han tingut un paper tan important en la història cultural d’Espanya que resulta difícil pensar en qualsevol altre país. Des de la típica figura de l’oligarca gras amb un cigar i la copa de Larios 1866 o de Cardenal Mendoza, fins a l’ús que el nacionalisme espanyol va fer del “toro de la Osborne”, el brandi sempre ens duu a Andalusia. Però ens hauria de dur a Holanda. De fet, l’expressió “brandi” o “brandy” ve del neerlandès i és una contracció de gebrandewijn (“jebràndevein”, amb la j castellana), que literalment vol dir “vi cremat”. I és que el brandi és això, vi cremat o recuit.

La història del pastís Sacher: d’un palau a un tribunal

• Publicat el 3 de desembre de 2019

Quan algú diu la paraula “Sacher” a tothom li ve al cap el mateix: un pa de pessic de color marró, amb una fina capa de melmelada d’albercoc a dins, cobert per una gruixuda glassa de xocolata, acompanyat d’un floc de nata muntada, una mica de recança i mig quilo de més. La Sacher és difícil de rebutjar, però ens hem preguntat mai d’on va sortir?

La mortal dansa d’en Joan Petit

• Publicat el 18 de novembre de 2019

La cançó En Joan Petit quan balla, present en tots els cançoners infantils, és una peça clau en l’imaginari cultural català. Lluny de la divertida i innocent lletra que tan bé coneixem, té una història de revolta i tortura al darrere. Si llegim la lletra de la cançó en la seva llengua original, l’occità, si bé les parts del cos que va anomenant coincideixen amb la versió que coneixem, les primeres estrofes no: “Joan (o Jan) Petit que dança / Per lo rei de França”. La dansa de la qual es parla no és una dansa de caràcter festiu com podem pensar, sinó tot el contrari: fa referència a l’acte de sotmetre’s a la pena capital de la roda.