Si el Pujolisme ha estat una forma d’entendre i governar el nostre país, Convergència Democràtica de Catalunya —sobretot en l’etapa 1980-2003— ha estat el vehicle polític per a posar-lo en pràctica. En aquest article parlarem d’aquest partit polític que ha determinat la política catalana durant gran part de l’autonomia recuperada després de la mort del general Franco. Parlarem dels orígens, la història i els punts claus que ens mostren què ha estat la família convergent.
Estratègia d’una política de construcció del país
L’any 1965, Jordi Pujol i Soley va escriure un text titulat Intent de creació d’un terreny central: estratègia d’una política de construcció del país. Pujol plasmava la idea de servir a Catalunya des de la centralitat, aconseguint que el “fer país” passés per sobre les divisions de dreta i esquerra. Es plantejava una actuació global realitzada des del món cultural, l’econòmic, el religiós o l’intel·lectual. Calia no oblidar cap camp d’actuació des d’on poder realitzar iniciatives per enfortir Catalunya, per poder dotar-la d’infraestructures essencials pel seu dia a dia; una necessitat vital, car la dictadura (1939-75) havia desballestat tota forma d’autogovern.
Intentar superar les divisions entre esquerra i dreta començava a ser un requisit indispensable per qualsevol que aspirés a fer una actuació realment transcendental al país. Recordem que després de la derrota de 1939, el catalanisme va poder reviure gràcies a l’aixopluc de l’Església Catòlica. Les revistes i entitats vinculades al catolicisme van permetre al catalanisme caminar de nou. Aquell catalanisme antifranquista de caràcter més conservador i missaire va viure l’aparició del marxisme a l’escena pública com un fet que, agradés o no, obligava a alguna mena d’entesa. No es tractava de renunciar a les tesis polítiques de cadascú, però la lluita antifranquista provocava que molts catalanistes s’acostessin a l’anàlisi que el marxisme feia dels problemes socials. Un clar exemple és el col·lectiu CC, conegut popularment com a Crist Catalunya. Pujol va conèixer dins el CC a patriotes com Raimon Galí o Jaume Nualart. Aquell col·lectiu que naixia amb un nacionalisme de caràcter catòlic va anar experimentant un acostament a les tesis marxistes que l’anaren transformant fins a fer que la qüestió nacional passés a un segon terme i es transformés en el partit conegut com a Força Socialista Federal.
Passar a l’acció
Va ser el mateix Jordi Pujol qui començà a posar en pràctica el que havia deixat escrit en diversos articles: calia “construir Catalunya”. Seguint aquesta voluntat, de forta inspiració noucentista, l’any 1964, quan era conseller executiu de la Banca Catalana, va crear amb altres nacionalistes el Centre d’Informació Recerca i Promoció (C.I.R.P.). D’entre l’actuació que el catalanisme realitzà durant la Dictadura no podem passar per alt aquell organisme. Allà es donà vida a una llarga llista d’iniciatives per dotar al país d’una infraestructura que el fes caminar per si sol malgrat el setge cultural i polític que aplicava l’Estat espanyol.
Entre les apostes més potents del C.I.R.P trobem l’escola de mestres Rosa Sensat, des d’on s’impartirien cursets i seminaris per tal d’enfortir el model d’escola catalana. També s’actuà en el camp del món universitari: Es va fundar Estudis i Investigacions S.A (E.I.S.A.), una entitat acadèmica que, en plena onada de la Caputxinada, pretenia combatre la falta de democràcia dins les universitats i que, tot i no acabar esdevenint un èxit, d’ella en sorgiren diversos estudis sobre lingüística, un Centre d’Estudis de Matemàtica Aplicada, un Centre d’Estudis de Planificació i uns seminaris sobre bilingüisme.
També gràcies al C.I.R.P va veure la llum un Institut d’Història Social per subministrar al conjunt dels historiadors catalans, obres i biografies sobre història del moviment obrer o nacionalista arreu dels Països Catalans. Una de les publicacions més destacades és la titulada Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes: cronologia 1800-1939 escrit per Emili Giralt, Albert Balcells i Josep Termes.
Es va plantejar crear un Institut Català d’Immigració ideat per Jaume Nualart —futur director de Serveis Socials l’any 1980— que va topar amb una total oposició institucional a causa del seu ADN catalanista. Tanmateix, es va crear “Desud”, un grup d’estudis per tractar els problemes que afecten les parts menys desenvolupades de la península Ibèrica; el projecte volia implicar Catalunya en la solució dels problemes que afectaven la totalitat de l’Estat. Es va ajudar econòmicament a diverses revistes, aconseguit que l’actualment extinta revista Oriflama —que acabarà essent l’òrgan de difusió dels demòcratacristians catalans— tirés endavant. Fins i tot, es finançaren pel·lícules com “Noctur 29” i, si ens acostem al terreny de les campanyes culturals, des del C.I.R.P es van realitzar activitats per difondre figures com les de Pompeu Fabra, el creador de la normativa moderna a la llengua catalana o, també, de l’advocat i defensor del món obrer Francesc Layret.
Cap a un nou partit
L’any 1972, el C.I.R.P va desaparèixer deixant al país una intensa empremta que demostrava la revitalització de Catalunya. Tot i desaparèixer, Jordi Pujol i diversos dels seus seguidors de dins el C.I.R.P van crear els Grups d’Acció al Servei de Catalunya (GASC), els quals van acabar convertint-se en un dels elements fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya l’any 1974, a la I Assemblea fundacional al santuari de la Mare de Déu de Montserrat. Una fundació que es va realitzar juntament amb la gent de Roca i Junyent, Anton Cañellas i altres propers a la Unió Democràtica de Catalunya, Josep Castaño i el seu Grup d’Acció Obrera o, també, Pi i Massana i el Front Nacional de Treballadors. Un temps més tard aquella Convergència Democràtica es federaria amb l’Esquerra Democràtica de Catalunya de Ramon Trias Fargas, aportant un potencial intel·lectual molt important al partit. Tota la feina del C.I.R.P i de Jordi Pujol, la idea de servir al país des de la centralitat o la voluntat d’enfortir Catalunya per sobre de les divisions ideològiques va ser recollida en l’esperit d’aquell partit que agrupà gent d’esquerres i gent de dretes, demòcrates cristians, socialdemòcrates o liberals.
Així doncs, podríem considerar que més que un partit, Convergència era un moviment al voltant d’una idea de reconstruir Catalunya des del nacionalisme i dotar al país d’un pal de paller polític que agrupés les ideologies pròpies de la centralitat política. Aquest ideal nacionalista i centrista va acabar de definir-se amb l’aliança amb Unió Democràtica de Catalunya, un històric partit català amb molt bones relacions internacionals amb la Democràcia Cristiana Europea. Naixia Convergència i Unió (CiU).
Relacions amb Espanya
Jordi Pujol va decidir que allò que calia defensar davant d’Espanya era el fet diferencial català. Allunyar-se de plantejaments federals que, al cap i a la fi, simbolitzaven una integració en un projecte comú espanyol. El centre de tota acció havia d’estar pensada per a Catalunya. Defensar el fet diferencial no impedia ajudar a un govern espanyol o l’altre a canvi de competències —el que popularment coneixem com el “peix al cove”— però aquesta voluntat d’esdevenir un pilar de l’Estat no va desembocar mai en una participació convergent dels governs de Madrid —malgrat que Aznar va oferir a Convergència diverses carteres ministerials.
La força política de Convergència i Unió dins Catalunya va ser molt potent. Les victòries convergents al Parlament des de l’any 1980 fins a l’any 2015 així ho acrediten. Aquesta hegemonia convergent, però, va saber pactar quan va caldre amb els seus adversaris per tal de garantir l’estabilitat del país. Així doncs, Pujol va projectar-se amb força sobre la Catalunya rural, els pobles i, en general, tots els territoris de fora l’Àrea Metropolitana. Barcelona i el conegut com Cinturó Roig eren un feu propi dels socialistes del PSC i els comunistes del PSUC. Tot i que les relacions van ser complicades en més d’una ocasió, els convergents, els socialistes i els comunistes van pactar en diverses ocasions les grans accions de país (un bon exemple és l’escola catalana).
Convergència va saber jugar diverses cartes davant d’Espanya. A canvi d’anar aconseguint competències en cultura, educació, policia, presons, infraestructures, sanitat o benestar, els polítics convergents es presentaven a Madrid com un nacionalisme amable amb el qual es podia confiar. A més a més, les bones relacions internacionals dels convergents servien a Pujol per presentar-se com un líder fort davant Madrid.
Relacions internacionals
Moltes coses es poden dir de les relacions internacionals de Convergència i Jordi Pujol. Sens dubte, una de les primeres idees que ens venen al cap és que mai cap altre polític català ha tingut una incidència internacional tan elevada. Pujol ha estat l’únic president català rebut tant pel president dels Estats Units d’Amèrica com per l’Emperador del Japó. En aquesta línia, podem recordar també que la Generalitat va cuidar molt les relacions amb l’Estat d’Israel. Pujol va visitar l’Estat jueu abans que ho fes cap president o rei espanyol. La política internacional pròpia de la Generalitat la podem trobar també en les relacions amb Eslovènia. L’any 1991, quan cap cancelleria europea obria les portes a Milan Kučan durant el seu pols amb Iugoslàvia, Pujol va oferir un sopar oficial al líder eslau i el va animar a actuar amb determinació en el seu trencament amb Belgrad. Milan Kučan va ser el primer president de l’Eslovènia independent (1991-2002). El ministre de cultura espanyol, Jordi Soler Tura, va advertir a la Generalitat que jugava a un joc molt perillós amb aquesta política internacional pròpia. Altres dades importants són que l’any 1988 es va signar el tractat dels Quatre Motors d’Europa, un acord de col·laboració entre quatre regions altament industrialitzades, on Catalunya hi era present. A més a més, Pujol va ser elegit president de l’Assemblea de les Regions d’Europa l’any 1992 —derrotant a Manuel Fraga. Gràcies al seu paper internacional, Convergència i Jordi Pujol van aconseguir, també, presentar-se amb força davant Madrid a l’hora de negociar més poders per la Generalitat de Catalunya.
Llegat a Catalunya:
Han passat ja quaranta anys des de l’inici dels governs convergents i disset anys des de la fi de l’últim govern de l’era Pujol. Vist amb perspectiva, una de les característiques essencials dels governs de Jordi Pujol és la voluntat d’actuar com un Estat a Catalunya. Veiem aquesta voluntat amb l’assumpció l’any 1983 de les competències sobre presons (Catalunya és l’única autonomia que la té), l’adquisició l’any 1983 de les competències sobre policia o, també, la creació de la Conselleria de Medi Ambient —creada l’any 1991. La Generalitat va ser el primer govern del Sud d’Europa en tenir un departament exclusivament dedicat a la protecció del Medi Ambient.
Una de les grans mancances del país la trobem en el no assoliment d’un concert econòmic a l’inici de la segona restauració. Una fita difícil d’aconseguir a causa de l’elevat PIB de Catalunya en comparació al basc i, també, a conseqüència de la falta de consens sobre aquesta reclamació de país: les forces majoritàries de Catalunya després de les eleccions de 1977 (PSC, PSUC i UCD) s’hi oposaven i, dins el mateix món convergent, les posicions no eren idèntiques. Malgrat tot, és encara difícil analitzar aquest episodi de la nostra història degut, encara, a la disparitat d’explicacions per part dels seus protagonistes.
Un camp on l’actuació dels governs convergents va ser molt positiu va ser el relacionat amb la llengua catalana. L’actuació per revitalitzar la llengua a l’escola, el carrer, els mitjans de comunicació o la feina va ser molt intensa. En aquest sentit, a finals dels governs Pujol, l’ús habitual del català era del 46% i el del castellà era del 47%. L’any 2018, en canvi, l’ús habitual del català ha descendit fins al 36% mentre que el castellà s’ha mantingut en un 48%.
És encara aviat per saber com tractarà la història els governs convergents i la figura de Jordi Pujol. Una cosa podem tenir clara: Jordi Pujol és, juntament amb Enric Prat de la Riba i Francesc Macià, un dels tres líders catalans del segle XX que han sacsejat totalment el nostre país. Tres líders que després del seu pas han deixat un país diferent de com l’havien trobat. Tres líders que van edificar políticament, socialment i institucionalment la Catalunya del segle passat.
