Com ressuscitar a l’Antic Egipte: alguns aspectes del seu univers funerari

A la civilització de l’antic Egipte la religió va tenir una importància cabdal no només en el món funerari sinó també en el desenvolupament de la seva cultura i societat, com la vida quotidiana o la vida política. Les seves creences religioses, tot i que van variar durant les diferents etapes de la civilització, sempre van girar al voltant del culte a diferents déus, sent una religió politeista. Cada divinitat vehiculava conceptes derivats de llegendes que van tenir un gran pes en els cultes destinats a aquestes.

En l’àmbit de la mort, però, va ser on la religió del país del Nil va tenir més importància, sent les tombes que van contenir reis i personatges de l’elit una de les característiques més atractives d’Egipte, imponents encara avui dia. La preparació per al més enllà per part de determinats sectors de la societat era una operació costosa ja iniciada en vida, sent no només important la construcció de la tomba sinó també l’adquisició dels elements per a la momificació del cos i l’equipament funerari. En les instruccions^[1]Gènere literari popular de l’antic Egipte basat en textos que proporcionaven consells per a mantenir una bona conducta a aquells que podien accedir a la seva lectura. de Hordjedef, un dels textos de l’antic Egipte (Regne Antic^[2]Període entre el 2592-2120 aC aproximadament que va comprendre les dinasties III-VI. En termes polítics, va suposar l’augment de centralització de l’Estat faraònic.), es diu: “Procura’t una bona residència al cementiri. Procura’t una digna estació a l’oest. Atès que la mort ens humilia, donat que la vida ens exalta, la casa de la mort és per a tota la vida”.

Així, una part important de l’economia dels personatges de l’alta societat que podien proveir-se del necessari per accedir al més enllà, va estar destinada a la preparació de l’aparell fúnebre. Mentre els arquitectes planejaven les tombes, els obrers les excavaven per poder executar-se després la decoració. Els artesans fabricaven els taüts i estàtues per al culte funerari, i en un segon moment els escribes hi inscrivien els textos que havien de contenir. Altres personatges realitzaven l’encens utilitzat per als rituals de purificació, modelaven els vasos per a les ofrenes i teixien les teles de lli utilitzades en els embenats de la mòmia. Finalment, homes i dones treballaven com a sacerdots en els cultes funeraris utilitzant el menjar que altres s’encarregaven de conrear i que serviria per alimentar al difunt en el més enllà gràcies a determinats rituals. Així, molts personatges, d’una o altra manera, estaven associats amb la indústria de la mort.

La doctrina mortuòria dels antics egipcis es basava en la idea que tots els que es comportaven moralment en vida renaixerien en el més enllà, no depenent doncs l’accés a aquest de la posició social. No obstant això, mentre que les classes socials baixes solien ser enterrades en un forat a la sorra amb un reduït o inexistent aixovar, l’elit egípcia va incloure com més peces en el seu equipament funerari i va intentar obtenir amplis espais en les seves tombes on incorporar pintures i relleus. En termes socials, així traslladaven màgicament la seva riquesa i estatus en vida cap al més enllà, anhelant una esperança de viure amb les mateixes condicions. Això explica l’àmplia varietat de qualitat trobada en l’aixovar dels enterraments, encara que tot l’aparell funerari, fos realitzat de forma tosca o amb els més rics materials, era igualment efectiu.

En el més enllà el mort tenia necessitat de les mateixes exigències físiques que les que posseïa en vida, necessitant refugi -aconseguit amb la construcció de la tomba-, menjar i beguda -rebuts mitjançant els rituals-. A més a més, a això s’hi podia sumar el gaudi de tots els plaers dels que el difunt ocasionalment va fruir en la seva vida terrenal.

El cos i la tomba

Des dels inicis de la civilització faraònica a l’època predinàstica^[3]Període que abasta gairebé tot el IV mil·lenni aC, precedent a la formació de l’Estat faraònic. En aquest període, però, ja es defineixen elements culturals i ideològics fonamentals de la … Continue reading -IV mil·lenni aC- fins als últims pagans que van habitar al país del Nil en els segles III i IV dC, els antics egipcis i els seus hereus van intentar preservar el cos del difunt per així transformar-lo segons les seves creences en un esperit etern.

Les necròpolis que defineixen el món faraònic normalment es van situar a la riba oest del Nil. Aquest emplaçament no era intranscendent, sinó que es vinculava al simbolisme del cicle del sol, amb el qual la ideologia religiosa dels egipcis es relacionava.

En l’època predinàstica els difunts van ser normalment dipositats en posició fetal en forats ovals o circulars recolzats sobre el costat esquerre i amb el cap situat al sud i la cara mirant cap a l’oest, en alguns casos embolicats en pells d’animals o estores de joncs. El contacte directe del cos amb la sorra afavoria la seva conservació per dessecació natural. No obstant això, la idea d’una vida eterna va estimular la recerca de mètodes per conservar de manera artificial els cossos, cada vegada més elaborats. Aquests van ser aïllats de la sorra, primer amb estores, pells i benes de lli tractades amb natró^[4]Extret majoritàriament de la zona del Uadi Natrun a Egipte, el natró va ser una sal altament utilitzada en el procés de momificació. i resines, i després introduint el sarcòfag, en un inici de fusta o argila.

Aïllat el cos del sòl, era necessària una superestructura que va adoptar diverses formes segons l’època, totes amb un propòsit comú, el de protegir al difunt. La típica tomba del Regne Antic va ser la mastaba, tipologia que va ser utilitzada en primera instància per les sepultures dels sobirans d’inici de l’època dinàstica però més endavant va ser emprada pels alts funcionaris. Es tractava d’una edificació rectangular amb els costats inclinats construïda sobre del pou funerari subterrani. Inicialment el cos central de la mastaba estava ple i era impracticable, disposant tan sols una petita capella adossada a un dels costats per al culte del difunt. Amb el temps, l’estructura es va fer més articulada i complexa, amb espais per al culte dins el cos de la mastaba, i amb càmeres, passatges i parets ricament decorades mostrant escenes del finat. En tots dos casos, el pou funerari subterrani que desembocava a la cambra mortuòria només contenia l’enterrament del difunt i el seu respectiu aixovar. Aquesta zona, un cop finalitzats els rituals d’enterrament, es segellava, sent doncs només semipública la zona dedicada al culte del difunt.

La més grandiosa, imponent i costosa de les tombes del món antic va ser la piràmide, sorgida quan Egipte ja era un estat unificat des de feia segles. Mentre que algunes de les cases per a la vida quotidiana i les anteriors tombes s’havien construït amb materials peribles com la tova, la primera piràmide, construïda de forma esglaonada a Saqqara (Baix Egipte) durant la III dinastia, ja es va realitzar en pedra, material imperible que també adoptarien les posteriors piràmides. L’estructura piramidal reuneix la major part de la ideologia del Regne Antic, i no només permetia que el poder regi fos més visible sinó que funcionava com un dispositiu d’ascens cap a les estrelles perquè el rei visqués eternament, sent la tomba un indret de transformació física i espiritual. A més, les piràmides també tenien un simbolisme solar, manifestat considerablement en la dinastia IV, moment en el qual es van edificar les tres grans piràmides -les de Kheops, Kefren i Micerinos-, ja amb les cares llises, a la necròpolis de Gizeh. Recobertes de blanca calcària, avui en gran part perduda, amb el reflex de l’astre personificaven el mateix sol i els seus encegadors raigs.

Dins de l’estructura piramidal s’introduïa el cos del rei, encara que una vegada segellada, els cultes funeraris no es feien dins de la tomba sinó en un temple funerari incorporat al recinte. Així, els complexos piramidals dels sobirans egipcis eren molt més que la sepultura, sent un lloc en el qual participava un gran volum d’individus ja des de l’inici de la seva construcció.

Mentre que el simbolisme de les piràmides va estar associat a creences funeràries ascensionals celestes i solars, el simbolisme de les mastabes era més aviat ctònic, és a dir, relacionat amb els déus de l’inframón com Osiris. Aquest simbolisme també s’identifica amb un altre tipologia de tomba, els hipogeus, els quals responen a una construcció subterrània o excavada a la roca. Tot i que s’han localitzat hipogeus durant tota la història faraònica, destaquen els hipogeus de la Vall dels Reis construïts durant el Regne Nou. Sent un dels períodes de major esplendor econòmic i territorial per Egipte, les tombes presentaren increïbles aixovars i magnífiques pintures murals a les parets, algunes encara presents. Va ser aquí, en 1922, quan Howard Carter va descobrir la tomba de Tut-ankh-Amón.

El simbolisme ctònic d’aquests hipogeus reials es complementava, però, amb un simbolisme solar derivat de la forma de piràmide massiva que tenia la sagrada muntanya de l’oest de Tebes (El-Qurn) en la qual es van excavar aquestes sepultures. D’aquesta manera, el rei difunt s’identificava també amb el déu sol. En la religió egípcia i la seva societat de discurs mític, aquestes diferents simbologies, aparentment contradictòries, eren absolutament complementàries i ambivalents i podien existir alhora.

Com en el cas de les piràmides, el culte funerari es desenvolupava, després de segellar les càmeres mortuòries, en els temples funeraris, grans complexos monumentals en aquesta època anomenats “temples de milions d’anys”. A diferència d’altres èpoques, però, durant el Regne Nou els temples es van situar a la riba occidental del Nil, estant la tomba i el culte funerari altament dissociats i separats, ja que la primera, per evitar els habituals robatoris, no era visible des de la vall del Nil.

Els taüts

Un dels objectes més importants de l’equipament funerari era el taüt que contenia i protegia la mòmia, objecte que remuntava el seu origen a la llegenda del déu Osiris. Osiris va ser un dels pilars fonamentals de la religió i una de les més importants divinitats funeràries, senyor de l’inframón i déu del renaixement. Primer mort en ressuscitar, era present ja fos amb imatges, reminiscències simbòliques o estàtues del mateix déu en l’equipament funerari, on el difunt s’identificava amb ell mitjançant recitacions i iconografia. Al seu torn, el difunt també podia identificar-se amb el déu solar, a causa de la capacitat de tots dos de ressuscitar i accedir al més enllà. La llegenda narra que el germà d’Osiris, Seth, qui anhelava el tron ​​d’Egipte, va construir un taüt de les mesures del primer. Al final d’un banquet organitzat per Seth, aquest va oferir la caixa a aquell que hi hagués perfectament, que naturalment va ser el seu germà. Un cop dins, Seth va tancar la caixa i amb ajuda dels seus sequaços la va llançar al Nil.

La decoració d’aquests objectes podia ser externa, identificant al propietari amb el seu nom i títols i presentant-lo en forma humana idealitzada acompanyat en ocasions de déus protectors, com de vegades interna, amb representacions de l’inframón i de les eines, ofrenes i aliments necessaris per guiar al difunt cap al més enllà, podent aquest, segons l’univers mental dels egipcis, veure aquestes imatges.

Això es relaciona amb el parell d’ulls que podien apareixen a l’exterior dels taüts i que permetien al mort veure i moure més enllà del taüt, i amb una falsa porta també normalment representada en els recipients a sota els ulls, via per on l’esperit podia viatjar al món dels vius o cap al món dels morts, funcionant el taüt com a portal de comunicació. Tota la iconografia solia acompanyar-se de recitacions màgiques per fer real allò representat. Al seu torn, la deessa del cel Nut, mare d’Osiris i de l’astre solar, també solia representar-se en els taüts, identificats filològica i simbòlicament amb ella. De fet, el taüt funcionava com una mena d’úter tal com ho reflecteix la paraula al Regne Antic per sarcòfag, “mare”, i en períodes tardans, “ou”, tots dos termes que relacionen l’objecte amb la deessa. Un altre dels termes per referir-se al taüt era “senyor de la vida”, referit a la potència de l’objecte per permetre al mort el seu renaixement.

Els taüts van evolucionar segons el període i espai geogràfic, encara que van mantenir dues formes bàsiques. Des de l’època predinàstica fins al Regne Mitjà van tenir una forma rectangular, mentre que des del Regne Nou, tot i que amb alguna aparició anterior, van desenvolupar una forma antropomorfa, presentant al difunt en una forma idealitzada. El disseny i decoració dels sarcòfags van variar paral·lelament a les creences religioses, i la iconografia va augmentar de complexitat fins a arribar al Tercer Període Intermedi, quan les decoracions del taüt van suplantar les decoracions de la tomba.

El Llibre dels Morts

Un dels textos indispensables en els estudis de la religió és el Llibre dels Morts, corpus de textos acompanyats d’eventuals vinyetes que encarnen la concepció del més enllà. Creat a la ciutat de Tebes a inicis del Segon Període Intermedi (aproximadament cap el 1700 aC) i explotat fins a l’època romana, proporcionava les fórmules per protegir el cos del difunt i ajudar-lo en el seu viatge cap al seu renaixement. El Llibre detallava i descrivia el paisatge del més enllà, amb les proves a superar i les portes i camins que s’havien de recórrer.

Anomenat en egipci antic “Llibre de la sortida al dia”, emulant i identificant al difunt amb el cicle de resurrecció diària del sol -el qual consideraven que moria i ressuscitava diàriament-, cada exemple era diferent, amb unes recitacions o altres, amb o sense vinyetes, i les dimensions i la factura d’aquest venia donat pel nivell adquisitiu d’aquell que l’encarregava, encara que des del punt de vista màgic no hi havia cap diferència, ja que una sola fórmula màgica representava màgicament tot el corpus. Tot i que el rotlle de papir amb el Llibre dels Morts més llarg conegut és de 41 metres, s’han conservat exemples de poc més d’un metre amb una selecció limitada de textos i vinyetes. Les seves fórmules també podien ser recitades de forma oral, segurament durant els funerals o el culte funerari del difunt.

Encara que les seves fórmules, definides com capítols, es poden trobar en parets de temples i tombes i en altres tipologies d’objectes funeraris com esteles funeràries, sarcòfags, amulets, benes de mòmia i llençols funeraris, el papir va ser un suport òptim per a aquestes composicions, ja que permetia un més ampli desplegament de textos i il·lustracions.

La major part de les fórmules del Llibre dels Morts són la reelaboració de textos anteriors amb la mateixa funció de protegir el cos del difunt i afavorir el seu renaixement, com els Textos de les Piràmides, en ús des de finals de la dinastia V, i els Textos dels Taüts, en vigor a partir de finals del Regne Antic. No obstant això, mentre que els Textos dels Taüts i el Llibre dels Morts apareixen en àmbit privat -sempre personatges de l’alta societat- i regi, els Textos de les Piràmides només es documenten en contextos reals.

Una de les fórmules rarament evitades en els papirs i normalment acompanyada per una vinyeta és l’escena del judici del difunt davant del tribunal presidit per Osiris per poder accedir al més enllà. L’escena examina la conducta del difunt en vida i inclou la “confessió negativa”, on el difunt declara no haver pecat. A continuació, per provar el seu comportament, es realitza la psicostasia, en la mitologia egípcia la cerimònia del pes del cor, òrgan que per als antics egipcis era seu de la memòria i de les accions. Aquest s’incorporava en una balança amb la ploma de la deessa Maat, personificació de la justícia còsmica i social. Si el cor i la ploma pesaven el mateix, significava que el difunt havia tingut un bon comportament i era digne d’accedir al més enllà. En cas contrari, l’ànima era devorada per Ammit, bèstia amb trets de cocodril, lleó i hipopòtam.

Conclusions

Més enllà del propòsit de la tomba i de l’aparell fúnebre, cada monument i objecte era únic, reflectint les seves decoracions i textos la teologia i filosofia dels egipcis, fet que permet estudiar el seu món funerari i el pensament màgic, mític i religiós dels seus protagonistes. Totes aquestes sepultures i objectes, vinculats entre ells i amb el cos del difunt en el sí d’un programa teològic comú, es van realitzar amb una bellesa que ha transcendit el temps, plasmant no només l’anhel d’una vida eterna sinó també reflectint l’esforç de centenars d’artesans anònims. No obstant això, es tracta d’un univers molt ampli i complex del que encara queden resultats per revelar, sent difícil fer una síntesi i resum del món funerari i la gran quantitat de tipologies d’objectes vinculats a aquest. A més, qualsevol intent de comprensió total de la seva naturalesa és inaccessible per a la societat moderna, ja que el seu pensament de discurs mític i càrregues simbòliques queden lluny del nostre univers mental i concepcions actuals.