Estem tristament acostumats a veure incidents racistes als Estats Units, normalment en forma de crims policials contra ciutadans negres i protestes contra aquests. Al llarg dels últims anys aquests fets han augmentat, deixant constància de què l’esclavisme es va abolir, però el racisme no. El racisme és inherent a qualsevol societat, fins i tot a les que considerem més avançades, com les nòrdiques; però a l’estatunidenca, hereva d’una història molt particular, encara hi és més present. Aquest agost van saltar totes les alarmes: a Charlottesville, Virgínia, es va declarar l’estat d’excepció després d’una manifestació d’extrema-dreta, que exaltava la supremacia blanca. Un noi de 20 anys va atropellar premeditadament un grup de ciutadans, deixant una persona morta i diverses ferides, en un acte que si l’hagués comès una persona de diferent religió o ascendència, hauria encès el discurs més exaltat de Donald Trump. Durant els aldarulls va haver-hi desenes de ferits i diverses imatges que quedaran a la retina, com el grup de persones blanques portant torxes. I aquesta vegada, els avalots no van venir provocats per violència, sinó per la proposta de retirada d’una estàtua de Robert E. Lee, general de l’exèrcit confederat i tot un símbol nacional als estats que es van rebel·lar, entre ells Virgínia. Evidentment, aquesta va ser la causa última, el detonant definitiu, però si volem entendre el perquè de la reacció social, ens hem d’endinsar en la història. Una guerra fraticida (i evitable). El dia 9 d’abril de 1865 va finalitzar la Guerra de Secessió, o Guerra Civil Americana. Aquest conflicte va iniciar-se just quatre anys abans, l’abril de 1861. El balanç final va ser catastròfic: més de 600.000 morts, als quals si hi sumem els ferits, arriben a una xifra de gairebé un milió d’afectats. També hauríem de tenir en compte les vídues, persones que es van suïcidar, nens orfes, camps que es van quedar sense llaurar i negocis afectats. Però encara va haver-hi altres conseqüències: un sagnant epíleg amb l’assassinat d’Abraham Lincoln i, sobretot, una fractura social que dividia als Estats Units pràcticament en dos països diferents: el Nord i el Sud. Aquesta fractura ja existia abans del conflicte, es va anar forjant amb la història del país. Des del moment de la seva colonització per homes i dones procedents d’Anglaterra, els Estats Units van desenvolupar dos models territorials. El del Sud va estar dominat per plantacions de tabac, canya de sucre i cotó; mentre el Nord es va anar industrialitzant amb el pas dels anys, el Sud es mantenia rural, agrícola i dedicat gairebé de forma exclusiva a l’obtenció de matèries primeres. Amb el pas de les dècades, les diferències es van fer cada vegada més evidents, i la unitat del país va tremolar quan Abraham Lincoln va ser escollit president: era evident que, si ell era escollit, intentaria abolir l’esclavitud. I just després de conèixer el resultat de les eleccions, va començar la secessió d’estats sudistes que no volien permetre de cap manera que s’acabés amb el seu sistema econòmic. Evidentment, hem de deixar clar que aquest no va ser l’únic motiu de desavinença: les diferències entre Nord i Sud eren tan grans que feien gairebé impossible dirigir el país políticament amb mesures que afavorissin als dos territoris: existia polèmica sobre l’estratègia ferroviària, els impostos, sistema financer… de fet, ja va haver-hi diferències entre els territoris des del moment en què es va haver de decidir quin seria el sistema electoral. Carolina del Sud va ser el primer estat a escindir-se: ho va fer el 20 de desembre de 1860. Entre gener i febrer de 1861 van prendre la mateixa decisió Mississipí, Florida, Alabama, Geòrgia, Louisiana i Texas. Uns mesos més tard també ho farien Virgínia, Arkansas, Carolina del Nord i Tennessee. Tots aquests estats es van separar de la Unió bans de què Lincoln pregués possessió del càrrec: el president sortint, Buchanan, pràcticament no va adoptar cap mesura per frenar l’escissió, i les poques que va prendre van ser més incendiàries que conciliadores. La lluita armada s’hauria pogut evitar amb molta voluntat política i una major reflexió d’un Sud temerós de la seva decadència. Però cap de les dues coses va arribar.
D’ençà va esclatar la guerra el Sud va tenir pressa per acabar-la, i va adoptar una postura ofensiva davant el conflicte. En tenir menys població, pitjors comunicacions i una indústria molt menys desenvolupada que la del Nord, que representava menys i pitjor material pels soldats, el temps corria en contra seu; no es podien permetre una guerra de desgast perquè la perdrien. De fet, era tan evident que la guerra seria molt perjudicial per al Sud, guanyessin o perdessin, que Lincoln la considerava improbable fins que va esclatar. Tot i que les primeres victòries van ser favorables als confederats, la seva inferioritat va acabar resultant massa pesada. La batalla de Gettysburg (1863) no va ser l’última, ni tampoc la definitiva per la derrota, però sí la que va fer canviar el tombant de la guerra: el Sud passava ara a una posició defensiva, i tot que els soldats van plantar batalla fins al final, sabien que tard o d’hora acabarien derrotats. Arribava la guerra que el Sud no volia. Finalment, Richmond –capital de la confederació—va caure en poder de les tropes unionistes l’1 d’abril de 1865, i el dia 9 del mateix mes el general Robert E. Lee, representat en l’estàtua de la polèmica a Charlottesville, va rendir les seves tropes. El final del conflicte armat va suposar el que ja s’esperava: el final del Sud com s’havia conegut fins aleshores. El seu sistema econòmic i productiu quedava desmembrat, alhora que havien perdut molts homes en edat activa per treballar, ja fos per mort en combat, per malalties o amb membres amputats. Dels 9 milions de persones que s’estima que tenia el Sud l’any 1961, gairebé mig milió es van veure afectats greument –morts o ferides molt greus–, i 3,5 milions eren esclaus negres que van canviar de condició social. El Nord també va tenir nombroses baixes, però la seva població de 22 milions de persones va poder mantenir l’economia durant i després de la guerra. A sobre, va haver-hi una altra conseqüència d’aquesta guerra que va enfonsar el Sud, o més ben dit, el seu model econòmic. Durant els anys anteriors al conflicte, des de Washington es van proposar diverses lleis que afavorien al Nord. Ja hem dit que eren dos països amb interessos diametralment oposats: metre al Sud interessava un lliure comerç amb altres països per exportar les seves matèries primeres, al Nord preferien uns aranzels alts a les duanes perquè els productes elaborats al mateix territori tinguessin un preu més competitiu que els que podien arribar de l’estranger. És només un exemple de fins a quin punt podien diferir els interessos entre uns i altres. En tot cas, amb l’esclat de la secessió, tots els congressistes del Sud van abandonar els seus llocs a Washington, ja que entenien que el seu país era la Confederació. Evidentment, el govern dels Estats Units mai va reconèixer als estats rebels com a país, i Abraham Lincoln no va ser només el president de la Unió durant la guerra, sinó del tots els Estats Units. Durant els anys de conflicte, va estar governant sense oposició pel que fa a reclamacions del Sud i lleis favorables al Nord. Quan la guerra va finalitzar, les lleis ja estaven aprovades serien efectives a tots els territoris dels Estats Units. Per tant, l’abril de 1865, la situació del Sud era de derrota total: amb un sistema productiu escapçat, més del 20% dels seus homes morts o ferits, negocis arruïnats, camps agrícoles –la base de l’economia— desatesos, amb un seguit de lleis que impossibilitaven que la seva economia continués amb la mateixa dinàmica que fins aleshores. I sobretot, amb un sentiment de derrota, de rendició incondicional. De la mateixa manera que avui diem que l’aplicació d’un article constitucional no fa desaparèixer les idees i posicions polítiques, la derrota per les armes no va fer que els sudistes volguessin adoptar el model social i productiu del Nord, i encara molt menys que tinguessin un sentiment de pertinença a un país en comú. Ans al contrari: la sensació majoritària va ser de ressentiment. Aquest sentiment no hem de menystenir-lo, ja que al llarg de la història s’ha vist el que pot causar una derrota. Als territoris secessionistes del Sud hem de dir que, en principi, no se’ls van aplicar condicions severes: Lincoln va voler tancar ferides. Es van aprovar lleis perquè els ciutadans sudistes poguessin desenvolupar càrrecs públics i es van condonar els deutes que el Sud havia acumulat durant la guerra. El sentiment sudista no era contrari a la Unió per les condicions imposades, sinó per la mateixa derrota i tot el dolor sofert durant la guerra, i perquè les diferències ja venien des de molt abans i ens van aguditzar amb la guerra. Reconstrucció: el ressentiment d’uns i la por dels altres.
Lincoln va pronunciar un discurs acabada la guerra, abans de ser assassinat. Frases com “tots els homes són creats iguals” tenien molt poca incidència en la mentalitat sudista. I de la mateixa manera que els confederats no acceptaven que els ciutadans negres fossin iguals que ells davant la llei i les urnes, els ciutadans del Nord no acceptaven que uns rebels que s’havien separat de la Unió tinguessin aquests mateixos privilegis. La reconstrucció del Sud va ser costosa, la reconciliació era encara més complicada i al Sud van quedar molts sentiments favorables a la confederació. En aquest cas hem d’atorgar al racisme el paper que li pertoca: no l’hem de menysprear o obviar, però tampoc reduir-ho tot a ell. És evident que l’esclavisme es sostenia sobre el racisme, i que alguns partidaris del Sud, després de la derrota i la rendició incondicional, van decidir mantenir la lluita amada: fos en petits exèrcits no oficials o integrats dins del Ku Klux Klan. Podríem parlar molt d’aquesta organització, però pel cas que ens ocupa cal remarcar que van instaurar un regne del terror no només per als ciutadans negres, sinó també per als membres del partit republicà –el d’Abraham Lincoln—, arribant a assassinar a alguns dels seus membres. A més, a alguns estats com Tennessee existien altres grups com els Jaquetes Gorgues, que es dedicaven a desarmar als veterans afroamericans de la Guerra de Secessió. En paraules de Paul Johnson, “abans de la guerra civil, els sudistes menyspreaven i de vegades temien als negres. Després de la guerra, van aprendre a odiar-los”. Tots aquests grups tenien un ventall d’ideologies al seu interior, que anaven des dels simplement conservadors fins a l’extrema-dreta més racista, i es van oposar amb força a la Reconstrucció del Sud. Aquesta Reconstrucció va ser un altre gran inconvenient. Un cop assassinat Lincoln, va ser el vicepresident Andrew Johnson qui va seguir el full de ruta de la reconstrucció dissenyat per l’expresident. El problema és que ell tenia molt menys pes polític que Lincoln i que no tothom estava a favor d’una Reconstrucció ràpida i conciliadora: no eren poques les opinions al Nord que desconfiaven de què els confederats poguessin accedir al poder. Als estats sudistes es va donar als homes de raça negra, teòricament lliures, la condició de “peons” i se’ls assignava tasques de servitud o treballs agrícoles. Això va desencadenar la fúria de l’ala més abolicionista del Nord i els va donar un motiu més per reclamar polítiques que castiguessin al Sud amb extrema duresa. Aquest sector va prendre cada vegada més força fins a convertir-se en el dominant del poder després de les eleccions de 1866, i aleshores sí que es van aplicar dures condicions sobre el Sud, al que consideraven “comunitats de rebels que vivien en anarquia”. Des del Nord es va implantar un govern militar, es van prendre mesures inconstitucionals i pràcticament se’ls va imposar un Estat i un partit, i es va tenir cura de què les Constitucions dels Estats rebels les redactessin persones “de confiança”. Aquesta idea de Reconstrucció va generar encara més odi i menyspreu, i el tema sudista es va anar silenciant al llarg de les dècades posteriors gràcies a la gran expansió econòmica del país i a la I Guerra Mundial. Entre el racisme i l’orgull de la història. Han passat poc més de 150 anys des del final de la guerra, una guerra que com hem vist, no va acabar amb la rendició. La derrota no va frenar un sentiment de malestar contra un país, amb capital a Washington, que ells consideraven diferent del seu i que defensava uns interessos totalment oposats. Al Sud, aquests sentiment ha perviscut al llarg dels anys, i no precisament de forma minoritària. Fins fa dos anys, la bandera confederada encara era present a l’escut del Senat de Florida, juntament amb altres com la britànica o l’estatunidenca, bona mostra de què realment la Confederació va ser, per sentiment, un territori equiparable a d’altres països. També va ser fa dos anys quan Carolina del Sud va aprovar retirar la bandera confederada del Capitoli, després de ser-hi instaurada el 1961 en protesta pel final de la segregació racial. Aquestes decisions de l’any 2015 van ser una resposta a l’assassinat, dins d’una església, de nou persones de raça negra per part de Dylan Roof, un noi de 21 anys que havia deixat clara la seva ideologia al fer-se diverses fotos amb la bandera confederada, la de l’apartheid sud-africà o cremant la dels Estats Units. No va escollir una església a l’atzar: la de Charleston va tenir un paper important en la lluita per la igualtat racial i els drets de les persones de raça negra.
A part de les banderes i l’estàtua de Robert E. Lee, es calcula que hi ha uns 1500 monuments, a més de carrers amb noms de generals o membres destacats de la Confederació, com el seu president Jefferson Davis. Aquests monuments van tenir un auge important en moments de màxima lluita per part de les persones de raça negra per aconseguir la igualtat de drets: és evident que existeix una gran assimilació entre Confederació, esclavisme i racisme. La lluita del Sud per un sistema pervers i deshumanitzat fa sentir orgullosos els que s’autoanomenen hereus de la tradició blanca sudista, i ni als estats Units ni a enlloc s’ha fet reflexió ni pedagogia per entendre que les causes de la guerra van ser molt més profundes, i encara se n’ha fet menys sobre els pocs miraments del Nord durant la Reconstrucció. Per tant, existeix una connexió directa entre el Sud com a gran defensor del racisme i és un reclam important per als sectors ultradretans: aquest són els que es van manifestar a Charlottesville, els que segueixen mantenint més d’un miler d’afiliats al Ku Klux Klan, els que assassinen a persones pel seu color de pell i els que donen, en moltes ocasions, suport explícit a Trump. De fet, Virgína –recordem, estat al qual pertany Charlottesville— ha estat un dels indrets on més grups d’extrema-dreta han proliferat. Però també hi ha una altra interpretació confederada amb adeptes: l’orgull d’alguns ciutadans pel que per ells va ser un país. La memòria dels que van lluitar per defensar-lo i el record de què la Reconstrucció es va portar de manera poc equilibrada. El Sud es va reconvertir i adaptar al desenvolupament del Nord, van formar part dels Estats Units en la seva conversió en potència mundial, però no obliden les seves arrels ni el capítol més dramàtic de la seva història. Aquesta segona tendència, que ha anat guanyant pes amb les generacions, la tenen molt en compte els líders polítics a l’hora de referir-se a una ferida que encara no ha cicatritzat. Quan Abraham Lincoln, just acabada la Guerra de Secessió, va escoltar I Wish I Was in Dixie –l’himne no oficial confederat—, va dir que li semblava una cançó preciosa i que no s’havia de prohibir. Barack Obama, conscient de l’excepcionalitat del territori sudista, va afirmar durant la seva presidència que la retirada de la bandera confederada no era una ofensa al valor dels soldats del Sud, sinó el reconeixement de què la causa per la que van lluitar, l’esclavisme, era errònia. I de cara al futur, si res no canvia, seguirem veient aquest respecte cap a una interpretació del que va ser el Sud mentre es segueix manifestant la cara més radical d’aquest. Aquells que es van aferrar a la lluita armada en finalitzar la guerra, ara només els queda aferrar-se als monuments… i fer tornar ells mateixos la violència.
