Quina ha estat la percepció que han tingut les classes populars catalanes de la segona meitat del segle XX al voltant de qüestions com la catalanitat i l’espanyolitat? És possible avaluar en quin grau o intensitat aquests factors van influir en la configuració de l’imaginari col·lectiu popular català del període?
La qüestió evidentment és complexa com per poder-la abordar en poques línies, sobretot perquè no ha estat l’únic factor que ha anat transformant les identitats col·lectives a Catalunya al llarg d’aquesta segona meitat del s. XX. Però sí que podem apuntar-ne alguns elements per a una reflexió en termes històrics i de longue durée d’una qüestió que, sens dubte, ha tingut les seves peculiaritats a casa nostra. Vegem-ho.
Sobre el concepte, el subjecte i el marc històric
Abans que res, val la pena introduir –encara que sigui de forma breu– algunes consideracions al voltant del concepte, el subjecte i el marc històric. Per començar, ni catalanitat ni espanyolitat han estat conceptes amb significats estàtics i impermeables al pas del temps. De fet, més aviat es tracta de fenòmens dinàmics, plurals i en constant evolució. Dintre dels quals hi trobaríem tot un reguitzell d’elements i codis que configuren allò que en cada moment s’ha entès com a catalanitat i espanyolitat, i que evidentment anirien des del folklore o la gastronomia fins a qüestions més profundes –però no menys reals– d’índole cultural i antropològica.
Naturalment, en aquest procés de codificació, les classes populars –categoria social àmpliament esmentada, però de contorns difusos– no han estat en cap cas alienes ni passives. Al contrari, en molts casos la cultura popular en el seu sentit més ampli ha estat un agent de canvi en la configuració –i reelaboració– de les identitats col·lectives. De fet, tal com ja assenyalà el professor Jordi Casassas a La fàbrica de les idees (1999), les classes populars construirien una memòria cultural identitària molt menys erudita, però molt més funcional, ja que tan sols agafarien del passat allò que més els hi interessa a cada moment. La seva simplicitat, doncs, és el que facilitaria –aparentment– la seva comprensió universal.
Amb tot, cal afegir encara un tercer factor, en aquest cas essencial, doncs al capdavall és el que també acabarà determinant –valgui la redundància– una determinada construcció de la catalanitat i l’espanyolitat: el marc històric. No en va, el canvi més gran que experimentà en aquest sentit la societat catalana precisament es produirà durant la segona meitat del segle XX, quan d’una Catalunya majoritàriament catalanoparlant es transitarà cap a una Catalunya plenament bilingüe; i quan d’una Catalunya sota la dictadura de Franco es passarà a un règim democràtic, amb la recuperació de les institucions catalanes i l’autogovern.
És, doncs, en aquest context històric –a cavall de dos marcs culturals tan oposats– que es gestaran alguns dels ingredients i de les experiències que s’afegirien al pòsit de la memòria col·lectiva del país. I que pel cas que ens ateny ara és el que acabaria propiciant, també, el sorgiment de noves –o velles formes, segons es miri– d’entendre la catalanitat i l’espanyolitat; i per extensió nous significats sobre què volia dir ser català, espanyol, o ambdues coses alhora.
Continuïtats i ruptures durant la llarga nit franquista
Cap al 1950 bona part dels elements simbòlics que configuraven el sentit de catalanitat de les classes populars catalanes no eren gaire diferents dels que ja hi havia abans de la Guerra Civil. El context, no cal dir, era ben diferent. Radicalment diferent. No només perquè entremig havia desaparegut tota una generació, a la guerra o a l’exili. Sinó sobretot perquè un dels principals objectius del franquisme fou el d’eliminar tot element que suposés una esmena a la visió ultranacionalista i d’arrel castellana que, sobre l’espanyolitat, divulgaria el règim a través de tots els mitjans possibles a l’època; i per descomptat a través de la violència i la repressió.
A la pràctica aquesta visió acabaria arribant molt més lluny del que fins i tot l’expolític lligaire Ferran –Fernando– Valls Taberner ja havia afirmat a La Vanguardia Española del 15 de febrer de 1939: «Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravio. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalanista». Valls i Taberner moriria tot just tres anys després. Però el cert és que bona part d’allò que s’entenia com a catalanitat –començant per la mateixa llengua catalana– acabà associant-se a catalanisme, i per extensió a “separatismo”.
Aquesta simbiosi no era en absolut cap novetat: el mateix procés de nacionalització espanyol havia partit del clàssic etnocentrisme castellà, ben present entre la Cort, l’aristocràcia i les elits polítiques residents a Madrid, que des del principi acabarien identificant Espanya amb Castella. La diferència amb tot això, però, és que en un context ben recent com el dels anys trenta i la II Guerra Mundial, amb l’auge dels totalitarismes, i on l’adversari polític es convertia en un enemic a eliminar, tot plegat conduí a una radicalització de postures i al final a una explícita política de genocidi cultural. I és que el gran salt qualitatiu que donaria la dictadura a Catalunya seria el d’institucionalitzar una catalanofòbia militant que, si fa no fa, es mantindria vigent fins a pràcticament els darrers dies del règim. Fins i tot aquesta catalanofòbia arribaria a incomodar a una part del carlisme i del falangisme català de primera hora, el qual podia acceptar –simplificant– allò del «habla español, que hace más fino», però no tant un «habla en cristiano». Tanmateix, això no impediria que una part no menor dels franquistes catalans –entre ells bona part de la burgesia catalana– acabés adoptant el castellà com a llengua vehicular en l’àmbit domèstic. I d’aquí a què els seus fills –els nascuts a les acaballes de la guerra i durant la postguerra– acabessin practicant el català únicament amb les seves respectives mainaderes i criades.
Sigui com sigui, aquest procés de canvi cultural que suposà –i imposà– el franquisme també acabaria impactant a mitjà i llarg termini sobre la percepció que les classes populars –i allò que, de vegades, s’ha categoritzat com la menestralia– tindrien de l’espanyolitat. És important assenyalar aquest factor, ja que el franquisme no només reduí la catalanitat a la sardana i al folklore amb rerefons religiós, sinó que també acabà convertint l’espanyolitat –i sobretot aquell tipus d’espanyolitat– en un element d’opressió cultural, de tal manera que, al seu torn, i sense voler-ho, el règim acabà convertint la catalanitat en un símbol contra la mateixa dictadura. Sense aquests elements no s’entendria part de l’al·lèrgia que encara avui dia el mateix concepte d’espanyolitat suposa per una part no menor de la població catalana.
Amb tot, un dels majors processos de canvi que experimentaria Catalunya durant aquells anys fou l’arribada de la immigració. Entre 1950 i 1975 prop d’un milió i mig de persones –provinents majoritàriament d’Andalusia i Extremadura– s’establirien a moltes zones de Catalunya. La història és prou coneguda, i de fet el fenomen en si ha estat –i continua estant– estudiat des de diferents disciplines acadèmiques com la demografia o la història. Tanmateix, si bé per l’extensió i les característiques d’aquest article no podem entrar a fons en la qüestió, sí que podem esbossar de forma telegràfica quatre factors essencials, que evidentment acabaran influint en les percepcions que tindran les classes populars catalanes al voltant de l’espanyolitat i la catalanitat. En primer lloc, aquest procés migratori no es va produir únicament a Catalunya o a Espanya, sinó que cal inserir-lo dins un fenomen més ampli, de caràcter transnacional, i que es traduirà amb grans moviments migratoris interregionals, principalment de capes humils i joves a la cerca de millors condicions de vida. Per tant, cal integrar també aquest procés dins la història social europea dels anys 50 i 60. En segon lloc, a diferència de la primera onada migratòria que havia viscut Catalunya durant les dècades de 1910 i 1920 –principalment aragonesos, valencians, i en menor mesura murcians, castellans i gallecs–, bona part d’aquests contingents de població migrada arribaran al país en un context sociopolític molt diferent, fins i tot més desfavorable que no pas el que havia viscut l’anterior onada migratòria durant el període d’entreguerres. En tercer lloc, aquesta població migrant no només transformarà el paisatge humà de desenes de poblacions catalanes, sinó que una part no menor d’aquests immigrants passaran a engruixir directament les classes populars del país, arribant en molts casos a situacions de marginació social, o fins i tot de guetització en forma de barris de barraques o de grans blocs aïllats i desproveïts de qualsevol mena de servei. I en quart lloc, aquesta gran transformació humana no sols acabarà propiciant una (nova) estratificació social, sinó que també farà aparèixer a Catalunya una divisió cultural del treball, fins aleshores ben poc apreciable.
És important tenir presents aquests quatre factors, puix que en grau considerable és en aquest nou marc que s’aniran (re)configurant noves formes d’entendre l’espanyolitat i la catalanitat. És més, és en aquest context on cal inserir ja els primers debats que generarà el nou fenomen migratori. Des d’un Francesc Candel (1925-2007), fill precisament de la immigració valenciana dels anys vint, fins a un Jordi Pujol, que amb els seus escrits sobre la qüestió establirà les bases del model assimilacionista que abraçaria en línies generals el nacionalisme català. Menys conegudes són les tesis de Manuel Cruells (1910-1988), vell dirigent de l’organització Nosaltres Sols! (NS!), i del Front Nacional de Catalunya, i per dissort bon coneixedor de les presons franquistes. El 1965 Cruells publicaria Els no catalans i nosaltres, una obra summament escèptica amb les tesis candelianes, però que en cap cas abraçava postulats xenòfobs o racistes, com sí que ho faria quinze anys més tard un grupuscle d’extrema dreta que adoptaria el mateix nom de NS!
A banda d’aquestes obres, i de molts altres opuscles i articles que apareixeran sobre la qüestió, el fenomen migratori també s’acabaria plasmant a la literatura. No en va, bona part de la primera generació d’escriptors catalans a gestar una literatura pròpia en llengua castellana sobre temes catalans –amb autors com Josep Maria Gironella, Carmen Kurtz, Julio Manegat, Carmen Laforet, Luis Romero o entre d’altres Juan Marsé, fill precisament d’un antic militant de NS!– s’inspirarien en major o menor mesura amb les històries de la immigració, o tindrien com a teló de fons la postguerra i els nous canvis socials que es generarien al llarg de la dictadura.
El resultat de tot plegat conduiria cap a un nou imaginari col·lectiu. I si bé fins aleshores la llengua catalana –símbol de la catalanitat– havia estat la llengua de les classes populars, durant el tardofranquisme i la Transició democràtica el castellà –llengua de la nova immigració– acabà alterant substancialment les identitats culturals a casa nostra. Per descomptat, el català continuaria sent la llengua popular a molts indrets de Catalunya –i també seria adoptada per molts dels fills d’aquesta segona onada migratòria–, però la nova realitat social comportaria de forma irremeiable una profunda revisió de què havia significat fins aleshores la catalanitat i l’espanyolitat.
Tant és així que aquesta qüestió també acabaria influint en la producció acadèmica i en els debats polítics de finals dels seixanta i de la dècada dels setanta. De fet –i de nou– és complicat resumir ara alguns dels aspectes que generaria aquest nou paradigma sociocultural. Però encara que sigui a tall de pinzellada és en aquest context que cal situar l’obra de Jordi Solé Tura Catalanisme i revolució burgesa (1967), i que més que un estudi històric, era una reflexió en forma d’assaig i relativament documentada al voltant del pensament de Prat de la Riba. La seva tesi partia de la idea que la història del nacionalisme català era “la història d’una revolució burgesa”. En realitat l’obra en si deia moltes més coses, però algunes d’aquestes afirmacions no només generaren agres polèmiques –com és el cas de les crítiques que rebria per part de Josep Benet, o més endavant del mateix Josep Termes–, sinó que sense pretendre-ho també obriria les portes a un nou marc interpretatiu, més polític que no pas històric. Un marc que seria abraçat especialment per una part de l’esquerra espanyola, que des del desconeixement acabaria instrumentant la tesi soleturiana i interpretant la qüestió catalana únicament i exclusiva a través del binomi catalanisme-burgesia.
Amb tot, la mort de Franco, coincidí en un moment de forta agitació social, on evidentment les classes populars –moltes d’elles provinents de la immigració– prendrien un paper rellevant i transformador, ja fos a través de la lluita sindical, els moviments veïnals, o bé amb les reivindicacions a favor de la recuperació de l’autogovern, tal com mostrarien les massives manifestacions per la Diada que tingueren lloc el 1976 i sobretot el 1977, sota el lema Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Catalunya havia canviat de forma radical, i amb aquesta nova conjuntura és quan s’anirien traçant part dels elements culturals i identitaris que caracteritzarien el darrer quart del s. XX.
Cap a una nova catalanitat i espanyolitat? La recuperació de l’autogovern i la institucionalització d’un nou marc cultural
Inequívocament la reimplantació de l’autonomia i de la vida parlamentària catalana a partir de 1980 permetria la institucionalització d’un nou marc politicocultural. Avui dia hi ha la tendència a veure aquells anys de la Transició com una concatenació de fets lògics i coherents. Però ni en aquell moment ni en cap altra, la història estava escrita. És més, les dificultats i les pors a un retrocés –tal com el mateix intent de cop d’Estat del febrer de 1981 posaria de manifest– foren ben presents fins a pràcticament la darrera dècada del s. XX.
Aquest factor és essencial per entendre els obstacles que comportà la recuperació i normalització de la catalanitat després de dècades de postració i repressió cultural. I no només això, per a molts calia reconstruir també una (nova) espanyolitat –a la catalana– que recuperés la vella complementarietat entre ambdós conceptes. Assolir-ho no era una tasca fàcil. D’una banda, per una part important de la població l’espanyolitat continuà associant-se a tot allò que havia representat el franquisme o el vell i clàssic centralisme; una tendència que també s’accentuaria davant els recurrents entrebancs de Madrid al desplegament autonòmic, malgrat la política del “peix al cove” que tant caracteritzaria els governs de Convergència i Unió fins al tombant de segle. Però d’altra banda aquesta normalització de la catalanitat també hagué de fer-se partint de la nova realitat sociolingüística del país. I en aquest sentit, com és prou conegut, la llengua catalana esdevindria l’eix vertebrador de la nova política de “nacionalització” en aquella Catalunya del “Som 6 milions”. Fou el que s’acabaria coneixent com la immersió lingüística, una política que el mateix pujolisme acabaria assumint com a pròpia, però que en realitat no havia estat el seu projecte inicial, sinó del PSUC i de bona part de l’esquerra catalanista.
En aquesta conjuntura, i reprenent la pregunta que formulàvem al principi, ¿quina seria la percepció de la catalanitat i de l’espanyolitat per part de les classes populars catalanes durant aquesta darrera etapa del s. XX? ¿Era possible (re)construir el país a partir del vell lema “un sol poble” que el mateix Benet havia llançat el març del 68, i que partits com el mateix PSUC farien seu ben aviat? La qüestió –no cal dir– ha suscitat una infinitat d’articles, llibres, reflexions, i no poca literatura de tots colors. En realitat, és enormement complex fer una valoració sobre quin fou el resultat d’aquesta voluntat “integradora”, i sobretot quin fou l’impacte que tot plegat tindria –en el terreny cultural i identitari– sobre les classes populars. Però el cert és que durant els darrers vint anys del s. XX, i més enllà de lemes, es produiria una soterrada pugna per a l’hegemonia cultural que ben sovint s’acabaria reduint a la dialèctica pujolisme i antipujolisme. Una dialèctica que també tindria la seva aparent translació en cada contesa electoral, amb les victòries de CiU d’una banda, i les victòries socialistes d’altra banda, especialment a tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
En definitiva, aquest repartiment de papers no només eclipsà la influència d’altres forces polítiques –republicans, postcomunistes, populars i en molta menor mesura el món de l’esquerra independentista i el moviment llibertari– durant un llarg període, sinó que també acabaria perllongant de forma subjacent diferents imaginaris col·lectius, espais culturals i marcs de socialització. No en va, és dins d’aquest esquema que es gestarien alguns dels elements que més marcarien els significats i les percepcions al voltant de la catalanitat i de l’espanyolitat, ben sovint a base d’estereotips: mentre els més “catalanets” –o “catalufos”– veien TV3, escoltaven rock català i votaven Pujol; els “xarnegos” eren la classe treballadora, cantaven en castellà, i bàsicament votaven partits “no nacionalistes” d’àmbit estatal.
De fet, no hi mancaria tampoc una voluntat més o menys directa per mantenir aquesta divisòria: davant l’atrinxerament del pujolisme en el rerepaís i les seves dificultats per moure’s en la Barcelona metropolitana, la instrumentalització de les “casas regionales” i la persistència argumental al voltant de la divisió cultural del treball en els barris de la immigració es presentaria com un esquer electoral llaminer per a tot un seguit de barons locals.
Amb tot, i ara sí a tall de tancament, qui probablement ha descrit millor tot aquest imaginari col·lectiu –amb més o menys estereotips pel mig– no ha estat cap text, ni cap obra concreta, sinó la cançó dels Catarres, Jenifer, sens dubte el producte cultural i musical que amb més encert ha sabut reflectir algunes de les majors contradiccions de la Catalunya de finals de s. XX. Però aquesta ja és una altra història.
