Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra.
SALVADOR ESPRIU
La dictadura franquista es va vertebrar al voltant dels interessos de la classe dominant. Ja el 14 d’abril del 1931, dia en què es proclamà la Segona República espanyola, els empresaris més poderosos de l’Estat es reuniren per decidir de quina manera podien acabar amb el jove projecte republicà, atès l’incipient programa reformista i progressista que preconitzava. Així doncs, no és d’estranyar que els principals beneficiats de la dictadura franquista fossin els poders fàctics tradicionals de l’estat espanyol, l’oligarquia terratinent i l’Església, als quals cal sumar-hi la burgesia.
El segell de la classe dominant durant la dictadura es feu palès en la reducció dels salaris; la creació de sindicats verticals; l’eliminació dels drets de vaga, associació i manifestació; la fixació de l’economia de guerra, que establia cartilles de racionament per a la població i va beneficiar a molts adeptes al règim, entre altres aspectes. Al mateix temps, però, també necessità cimentar-se en el nacionalcatolicisme, el supremacisme, el masclisme i, sobretot, en la unitat d’Espanya. Aquest darrer element va forjar-se extingint les manifestacions culturals dels pobles i nacions que componen l’Estat. El franquisme, d’aquesta manera, encetava un projecte nacionalitzador i uniformitzador en qüestions socials en el qual no es tolerava la diferència.
No obstant això, la implantació d’aquest projecte, especialment en les darreres dècades de dictadura, va topar-se amb diverses resistències. Una de les més significatives fou la que tractarem al llarg d’aquest article: la reconfiguració del catalanisme, un procés que s’inicià a la dècada dels seixanta i s’estengué fins als anys de la transició democràtica. Així i tot, cal tenir en compte que el principal múscul de l’antifranquisme foren, fonamentalment, les classes populars i treballadores.
El catalanisme durant el tardofranquisme
Als anys seixanta hi hagué una primera consolidació del catalanisme durant la dictadura. En 1962, la publicació de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster va marcar un precedent teòric important pel moviment catalanista arreu dels Països Catalans, encara que la majoria d’entitats demanaven la independència només per a Catalunya. Aquest era l’aposta del Front Nacional de Catalunya (FNC), una organització amb gran capacitat de mobilització als carrers que cercava la confrontació directa amb el règim i els seus aliats.
Sigui com sigui, la idea de catalanitat s’estenia pels territoris de parla catalana amb més o menys acceptació. Fuster, en Nosaltres, els valencians, apuntava: «Un País Valencià aïllat és una utopia i seria una traïció a la seva pròpia essència. Des de Salses a Guardamar, de Maó a Fraga, som un poble: un sol poble (…) Si el País Valencià -posem-nos en la perspectiva més localista- vol salvaguardar la seva personalitat ha de ser preservant-se fidel a la seva catalanitat bàsica.»
Fou en aquest període quan es produïren un seguit d’esdeveniments força significatius com ara el cas Galinsoga (1959), els fets del Palau de la Música (1960), la Caputxinada (1966) i la Taula Rodona (1966-1973), uns fets que esdevindrien símbols pels anys següents i que estarien protagonitzats, fonamentalment, per estudiants universitaris. També nasqué Òmnium Cultural (1961), que amb el suport econòmic de la petita i mitjana burgesia oferia cursos de català. Fou, també, als seixanta quan sorgí la Nova Cançó, un fort embat des del món cultural que reeixiria no només en els territoris de parla catalana, sinó per tota Espanya. Aquesta manifestació musical feu que la poesia més polititzada s’obrís cap al públic d’àmbits populars, permetent que talents com els de Salvador Espriu, Joan Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés i tants altres fossin arreplegats per generacions més joves per mitjà de les veus de Raimon, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i tants altres.
En 1963 consten peticions per aconseguir l’ensenyament del català a les escoles i perquè s’emprés als mitjans de comunicació. Es farien les primeres traduccions i centres d’ensenyament de la llengua que serien contestats pel règim amb la censura, multes i detencions. Veiem llavors com sí existí un reviscolament, amb la repressió des de dalt i la immigració des de baix. El conflicte amb la catalanitat es tracta d’un continu: l’Estat espanyol li donava un caire polític a la cultura catalana, reprimint-la; el poble reaccionava a aquesta repressió, i així la cultura obtenia un veritable caire polític que tornava a ser perseguit. La qüestió és que a diferència del cas basc, on l’etnicitat des de la dreta i la lluita armada des de l’esquerra han tingut un paper molt reeixit, a Catalunya comptaven amb una base cultural i literària forta, que permetia resistir les polítiques d’assimilació estatals sense recórrer a un ús majoritari de l’essencialisme i descartava la lluita armada.
Cal deixar constància que si aquests esdeveniments i iniciatives estan directament vinculats amb el creixement del catalanisme, aquest no ha sigut un moviment completament independentista. La independència ha estat una de les opcions del catalanisme, minoritària fins els anys 90. La defensa de la llengua i cultura pròpies i de majors quotes d’autogovern no impliquen necessàriament un projecte de ruptura amb l’Estat espanyol. Així i tot, si que nasqueren algunes projectes independentistes que apostaven per un trencament clar amb la dictadura.
En 1968, un grup de militants del FNC de tall marxista s’escindiren i fundaren el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), d’inspiració leninista, mentre que el FNC s’identificaria més amb el laborisme de James MacDonald. El PSAN no només acceptaria els PP.CC. com a marc nacional teòric sinó també com a marc d’actuació. Apuntaven el desbordament del «nacionalisme burgès» i el descobriment per part del proletariat de la seua «missió nacional». Trobarien per tant l’expansió com a eix fonamental d’apropament i conscienciació de la classe treballadora, obrint molts fronts sectorials: ensenyament, sanitat, associacionisme veïnal, CC.OO. i altres, a fi d’esdevenir populars, amples i participatius. El novembre de 1971 es creà l’Assemblea de Catalunya, on tant el FNC com el PSAN participarien, amb major o menor grau d’acceptació.
El PSAN també trobaria escissions i es dividiria en dos: primerament, el sector dissident s’anomenaria PSAN-Provisional; Carles Castellanos s’interessa per l’aprofundiment teòric i escriu els documents Les tasques de la Revolució Socialista (maig 1974), Aproximació a la història dels Països Catalans (gener 1975) i Cap a l’alternativa democràtica (març 1975), entre d’altres. Destaquen per les seues relacions amb moviments nacionalistes radicals d’altres nacions, com l’UPG, ETA i altres organitzacions no peninsulars, com consta en la Carta de Brest. Segonament, el sector oficial del PSAN tindria fronts sectorials de lluita i contacte amb la Nova Germania, un grup de valencians propers al Frente Revolucionario Antifascista y Patriota encapçalats per Josep Guia i Francesc Candela. Aconseguirien així eixamplar la militància al País Valencià. D’aquest entorn destaca la detenció dels «10 d’Alaquàs», entre els quals estava Josep Guia, el 9 d’agost de 1975.
Hi hagué altres vies clandestines, com EPOCA (Exèrcit Popular Català), que fou una organització independentista de caràcter militar que es gestà a partir dels seixanta i que desaparegué a finals dels vuitanta. Altre exemple és el Front d’Alliberament de Catalunya, una organització armada provinent de les Joventuts d’Estat Català i del Consell Nacional Català. En 1973, evolucionaren cap al marxisme-leninisme. És més conegut el cas de Terra Lliure (1978), organització semblant que es dissol de manera definitiva en 1995 per, segons apuntaven en el seu butlletí Alerta, «l’esgotament de la propaganda armada» i «l’esgotament dels recursos humans».
Hi hagué tres factors molt influents en la represa del catalanisme als anys 70: per una banda, la influència dels processos d’alliberament nacional de l’anomenat Tercer Món; per altra, el desenvolupament desigual i la uniformització capitalistes i, finalment, el Maig del 68. Tot i això, la mort de Franco i la construcció de la democràcia burgesa a l’Estat espanyol ampliarien les possibilitats del catalanisme i, per tant, no seria únicament aquell de tall marxista i combatiu el que ara prendria els carrers. Les possibilitats que oferia el parlamentarisme exclourien a aquells grups més combatius i donarien la benvinguda a aquell catalanisme dretà i d’ordre que havia estat exiliat, amb les figures de Tarradellas i Jordi Pujol com a preeminents en els primers anys de democràcia. Les lluites pel reconeixement de la identitat catalana es veurien en múltiples moviments, com per exemple en el cas del feminisme: en diversos actes i manifestacions feministes dels anys 70, les dones d’arreu els PP.CC. també exigien el cessament immediat de la censura, la lliure circulació de publicacions i el dret a parlar català en esdeveniments com les Jornades de la Dona, celebrades a Barcelona i València els anys 1976 i 1977. El catalanisme es convertia en una qüestió transversal.
La transició i la reconfiguració del catalanisme
I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d’un temps de dubtes i renúncies MIQUEL MARTÍ I POL
Actualment, parlar de Països Catalans vol dir fer-ho majoritàriament en clau independentista. Però en els anys 1975-1980 no entrava en contradicció amb propostes federalistes, confederalistes o autonomistes que pretenien algun tipus de coordinació amb aquells països de llengua i cultura agermanades. La diferència raïa en definir les identitats de cada territori i en el grau d’acceptació del fet dels Països Catalans. En 1977, deia Josep Ferrer (militant del PSAN) que la societat catalana -els Països Catalans- ha tingut una dinàmica «pròpia i diferenciada, en total sintonia amb el desenvolupament de la societat europea occidental» malgrat mancar-li el poder polític, l’administració dels recursos propis i l’organització de la seua vida cultural.
Concretament a Catalunya, hi trobem un objectiu més clar i de més llarga tradició: imaginar una nació catalana que havia d’encaixar en una Espanya on Castella no fos el centre, ni l’enemic. Per tant, mentre els independentistes no pretenien encaixar en cap Espanya, bona part del catalanisme sí aspirava a reformar-la. A més a més, i en referència als Països Catalans, el nacionalisme català els considerà com quelcom complementari al vertader subjecte polític nacional -Catalunya-, més perjudicial que beneficiós en moltes ocasions.
El pujolisme, (més proper a les idees d’un Vicens Vives en Notícia de Catalunya que a les de Joan Fuster en Nosaltres, els valencians) mantingué la idea de crear una burgesia catalana capaç de modernitzar Espanya per bandera, establint fermes distàncies amb el projecte pancatalanista. D’aquesta manera, la idea de catalanitat seria dirigida fonamentalment al Principat pel pragmatisme pujolista, tot i que la dreta espanyolista també jugà el seu paper en la regionalització dels territoris de parla catalana; no és aquest el nostre objecte d’estudi però la coalició de les burgesies per dinamitar el projecte dels Països Catalans ens deixa veure, de nou, els interessos de classe que travessen la qüestió nacional.
Val a dir, també, que la perspectiva i consciència de classe travessaren totes les demandes vinculades a la reivindicació de la cultura catalana –i l’autodeterminació–. Per ficar un exemple, mentre la petita i mitjana burgesia es mobilitzarien per la normalització del català o per l’autogovern, la classe treballadora dels Països Catalans havia de reclamar que es construïren centres escolars, de salut i socials a les seues barriades i viles per millorar les seues condicions materials. I incloïa, en aquestes demandes, una evident perspectiva nacional. Aquest assumpte el podria sintetitzar molt millor l’Ovidi amb la seua famosa frase: «Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.»
Miquel Caminal apunta que entre 1970 i 1980, les fases de la política d’unitat foren tres: l’Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya (CFPC) i la Generalitat provisional encapçalada per Tarradellas. Si el PSUC havia sigut el partit antifranquista de referència, la mort del dictador suposava possibilitats reals i, amb aquestes, la divisió del moviment d’oposició democràtica que aquest havia dirigit. El nou panorama enfortí els partits polítics en detriment dels moviments socials i mostraria, ja als inicis, desunió.
L’Assemblea simbolitzava la ruptura, la mobilització contra el franquisme i el predomini de les forces sindicals i polítiques esquerranes. El Consell suposaria una reacció cap a la moderació, el centrisme i els interessos de Jordi Pujol. El Consell el formaren el Partit Carlí de Catalunya, ERC, PSUC, Convergència Democràtica de Catalunya, Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, PSAN, FNC, Esquerra Democràtica de Catalunya, Partit Popular de Catalunya, Convergència Socialista de Catalunya i la Unió Democràtica de Catalunya. La «qüestió catalana» era indiscutiblement un dels aspectes clau de la transició, i la resposta que se li donés determinaria l’estructuració del conjunt de l’Estat.
Les primeres eleccions del 15 de juny de 1977 donaren la victòria a Catalunya a l’Entesa dels Catalans, la coalició formada per PSC, PSUC, la federació catalana del PSOE i ERC. L’Entesa veia necessari abordar conjuntament tant la Constitució com l’Estatut, apuntant que no podria haver-hi Constitució ni vida democràtica a Espanya sense un reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya i les altres nacionalitats històriques. Seria la pròpia Constitució amb el seu article 145 la que prohibiria la federació entre comunitats autònomes, posant així fi al projecte polític dels Països Catalans, que seria deixat a banda pels partits polítics però mai oblidat per alguns moviments socials.
La unitat esquerrana es viu eclipsada per un Tarradellas que, seguint l’argument de Miquel Caminal, fou un instrument d’Adolfo Suárez per redreçar la política catalana cap a la moderació. El tarradellisme, pragmàtic, particularista i orfe de base teòrica, sorprendria per les seues múltiples simpaties a diferents partits espanyols i catalans.
D’aquesta manera, la política de consens hauria reemplaçat la política d’unitat d’oposició democràtica. Açò, segurament, respon al fet que s’inclouen al parlamentarisme forces polítiques que no eren contràries al franquisme i que fins i tot eren hereves d’aquest, com ara Alianza Popular. També, a les diferències en el grau de ruptura amb el capitalisme que proposaven les diverses forces d’oposició democràtica. Aquest consens conduiria a cedir en moltes ocasions, com ho veiem en els plànols de finançament, seguretat o ordenació territorial, així com a la marginació i persecució de les opcions polítiques marxistes incloses dins del catalanisme polític.
Mentrestant, l’independentisme de tall marxista-leninista viuria, junt amb altres matrius ideològiques contràries al capitalisme, les conseqüències més immediates de la transició. Gustau Muñoz, militant independentista i comunista del PCE (internacional) seria assassinat per la policia nacional l’11 de setembre del 1978 als seus 16 anys. La violència de l’extrema dreta s’organitzaria de manera paraestatal, sobretot al País Valencià, donant lloc a la coneguda Batalla de València. Aquesta etapa de la nostra història, la de la transició, ha deixat moltes portes obertes a la investigació historiogràfica i sovint genera uns fils que s’allargassen fins els nostres dies. El trauma, les pors, les esperances i els projectes. Tot plegat, història viva de casa nostra.
