Bombardejos sobre la població civil com a tàctica de guerra
La Guerra Civil espanyola descrita com un dels episodis de reacció i venjança política més cruels del segle XX tingué entre les seves principals víctimes la població civil indefensa. Una de les tàctiques de guerra que s’utilitzaren durant aquest conflicte fou la de bombardejar nuclis de població allunyats del front, un tipus d’atacs que ja havia sigut emprat durant la Primera Guerra Mundial però que durant aquesta es portà a terme de forma sistemàtica i amb material bèl·lic molt més avançat i amb una capacitat destructiva molt més gran. L’objectiu d’aquests atacs era el de terroritzar i desmoralitzar una ciutadania que representava el suport econòmic, material, polític i també emocional del front. Tot i que el bàndol republicà utilitzà aquesta tàctica en alguna ocasió, amb bombardeigs sobre Burgos i altres poblacions de Castella i Andalusia, la majoria dels seus mitjans aeris es concentraren en zones de conflicte armat i també per a la defensa de les principals ciutats, evitant castigar una població a la què en cap cas es considerava culpable de l’atac a la democràcia que s’havia portat a terme amb el cop d’estat del 18 de juliol de 1936.
El bàndol colpista, en canvi, des d’un bon principi realitzà –gràcies a l’ajuda dels seus aliats italians i alemanys– atacs sobre poblacions de rereguarda i de forma sistemàtica, cercant castigar de manera indiscriminada una ciutadania que s’havia mostrat fidel a la República. La ciutat de Barcelona, com la resta de poblacions de la costa mediterrània peninsular, fou agredida durant la guerra per vaixells de guerra i aviació feixistes italianes –la famosa Aviazione Legionaria– que des de Mallorca, on establiren la seva base, es dedicaren a fustigar metòdicament i constant la majoria de poblacions de rereguarda que tenien a l’abast. Des del primer bombardeig sobre Roses el 30 d’octubre de 1936 i fins al final de la guerra, moriren gairebé 5.500 persones a Catalunya, gairebé la meitat dels quals a la capital catalana.
Què va fer la ciutat per a defensar-se?
Des dels inicis de la guerra es constatà que no es tractava d’un conflicte convencional i que formar part de la rereguarda no era garantia de seguretat per a la població civil. Per tal de fer front als bombardejos i també per a protegir la ciutadania es prengueren un conjunt de mesures que esdevingueren clau per a salvar milers de vides. Per a fer front als atacs s’establí un comitè de defensa activa, format exclusivament per aparells militars i que tenia la missió de localitzar els bombarders i vaixells de guerra que s’acostaven a la ciutat per a fustigar-los i també intentar defensar-la amb tots els mitjans al seu abast. El comitè de defensa activa fou abastit de diversos aparells i mitjans que els permetien anticipar o localitzar els atacants. Aquests sistemes, formats per fono-localitzadors, radio-escoltes –el radar es trobava en una fase molt inicial del seu desenvolupament i no fou usat com a tecnologia militar fins a la Segona Guerra Mundial–, guaites de costa repartides pel litoral o projectors de llum per als atacs nocturns no eren tècnicament massa avançats però servien per a avançar-se als atacs amb prou antelació per poder avisar a la població per a què busqués refugi.
Una altra tasca del comitè de defensa activa fou la de neutralització dels atacs aeris, funció assignada a la Defensa Especial Contra Aeronaus (DECA) i les Forces Aèries de la República. Els mitjans aeris amb els quals comptaven les forces aèries republicanes eren molt minsos, tecnològicament poc avançats i estaven majoritàriament destinats al front. Gràcies a l’ajuda soviètica els efectius aeris s’incrementaren amb l’arribada dels caça-bombarders I-16 Polikarpov –popularment coneguts com a Mosca–. Cal destacar, però, que tot i que ajudaren a incrementar el potencial defensiu republicà, aquests aparells no foren suficients per competir i neutralitzar els atacs de la temible aviació legionària italiana. La DECA, per la seva banda, era l’encarregada d’equipar la ciutat de Barcelona amb canons i bateries antiaèries. Aquests se situaren en diversos punts elevats de la ciutat, com eren les muntanyes de Sant Pere Màrtir, Montjuïc i el Tibidabo o el Turó de la Rovira. Aquestes defenses, però, van resultar ser ineficaces sobretot perquè estaven formades per artilleria amb tecnologia obsoleta i no van aconseguir abatre massa avions durant el conflicte –es calcula que de cada 25.000 trets un aconseguia tocar algun avió–. En realitat serviren més per a dissuadir els atacants que per a neutralitzar-los.
Tot i que la comesa encarregada per la defensa activa fou important i necessària, encara tingué més transcendència per a la rereguarda la labor que desenvoluparen els serveis de defensa passiva. Aquesta, s’encarregava per una banda d’alertar i protegir a la població civil dels atacs i per l’altra d’intentar actuar de la manera més eficient possible per tal de minimitzar el nombre de víctimes. Aquesta tasca recaigué en les administracions i també en la mateixa ciutadania.
A Barcelona, i fins la constitució de les Juntes de Defensa Passiva impulsades per la Generalitat l’estiu de 1937, van funcionar de manera poc coordinada el Servei de Defensa Passiva Antiaèria (SDPA), creats per l’Ajuntament i l’autoorganització dels mateixos veïns. Des del moment en què es conegueren els primers atacs aeris sobre Madrid la tardor de 1936 es començà a témer perquè succeís quelcom semblant a la capital catalana. La Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya va impulsar l’Oficina de Defensa Passiva Antiaèria, amb la intenció de trobar locals amb les condicions necessàries per ser habilitats com a refugis col·lectius i també creà un protocol en què s’explicava què calia fer en cas de bombardeig.
Durant la tardor de 1936 s’organitzaren diversos simulacres que no tant-sols servien per a posar a prova la resposta de la població, sinó també per a conscienciar als ciutadans de què l’amenaça era real. A mitjans d’agost de 1937, quan ja s’havien patit diversos atacs aeris i marítims, es creà la Junta de Defensa Passiva de Catalunya, que depenia de la Conselleria de Treball, que s’encarregà a partir de llavors de coordinar totes les tasques relacionades amb la defensa passiva. S’impulsaren diverses Juntes locals per a descentralitzar la tasca i perquè es coordinessin de forma efectiva amb la xarxa de guaites i la DECA. Per tal de minimitzar els danys dels bombardejos es crearen una serie de mecanismes que s’activaven en el moment en què es rebia l’avís d’un atac. Se situaren per tota la ciutat un conjunt de potents sirenes que es complementaven amb aquelles que ja existien en fàbriques, bancs i les dels cotxes de bombers i ambulàncies i que alertaven a la població de l’inici del bombardeig, així com del final d’aquest.
Un cop el bombardeig acabava es posaven en marxa els instruments per tal de minimitzar-ne els danys i rescatar les víctimes, a través dels cossos d’intervenció ràpida on hi participaven els cossos de bombers, la Creu Roja i les brigades de desenrunament i rescat.
Tothom als refugis!
Una de les feines a la que més recursos i esforços es destinà fou la de construir refugis per tota la ciutat. Aquesta tasca es dugué a terme, en un primer moment per la Comissió d’Urbanització i Obres de l’Ajuntament –que destinà vora 300.000 pessetes per a la construcció i adequació de refugis– i pels mateixos veïns, que en molts casos usaven soterranis i forats d’ascensor de les seves finques. L’experiència dels primers bombardeigs demostrava que el tipus de refugi particular no era gens segur i ràpidament es donaren una sèrie d’instruccions per evitar-ne la proliferació i engegar la construcció de refugis que oferissin unes certes garanties a la població civil.
Amb la creació de la Junta de Defensa Passiva es pretengué posar ordre en aquesta matèria i es prohibí la construcció d’aquells que no comptessin prèviament amb un plànol d’obra que havia de ser aprovat per la Junta local i la construcció dels quals no estigués sota supervisió dels seus tècnics. Calia un mínim de garanties per tal de protegir-se dels projectils. L’esforç i els recursos que tots els ajuntaments dedicaren a la construcció de refugis foren molt considerables, tot i que l’envergadura de l’obra a realitzar, sobretot en les grans ciutats com Barcelona feren que, per manca de recursos molts dels projectes quedessin únicament sobre el paper. La incapacitat de l’ajuntament per a arribar a construir refugi per al milió de ciutadans que habitaven la ciutat obligà als mateixos veïns a autoorganitzar-se per a dur a terme aquesta empresa sota la supervisió de les autoritats.
El primer bombardeig de febrer de 1937 amb el resultat de divuit morts va activar tota la societat civil per a fer front a aquella amenaça. Aquella important mobilització i consciència ciutadana féu que moltes associacions i organitzacions cíviques que ja existien abans de l’inici de la guerra consideressin necessari transformar les seves estructures organitzatives en comissions per a la construcció de refugis.
A Gràcia, per exemple, la gran majoria de comissions d’organització de les Festes de Gràcia que agrupen els veïns de carrers i places per a guarnir el seu tram de carrer a la festa major, s’encarregaren de la construcció del refugi que donés aixopluc dels mateixos veïns del carrer o la plaça durant els bombardejos. Fou així com, en paral·lel al centenar de punts d’aixopluc que s’impulsaren des de l’Ajuntament de Barcelona, es construïren una xarxa de refugis semiprivats i que permeteren arribar a la xifra total de 1402 en tot Barcelona. Es tractava d’un esforç col·lectiu, mostra de la solidaritat i l’autoorganització que sens dubte serví per a salvar milers de vides.
Tot i l’acarnissament que el bàndol colpista mostrà durant tota la guerra contra la població civil que es trobava a la rereguarda, aquesta sabé respondre amb mostres de màxima dignitat i responsabilitat, organitzant-se per a salvar als seus conciutadans de la barbàrie a què eren sotmesos i mantenint la força mental i la unitat que se’ls pretenia manllevar a través de les campanyes de terror.
