Aquestes últimes setmanes, la qüestió de la possible constitució d’una “Gran Albània” ha tornat a centrar bona part de l’interès polític dels Balcans. Dirigents de Macedònia, de Sèrbia, d’Albània, de Kosovo… n’han parlat, de vegades amb un to que no fa presagiar res de bo.
El desencadenant d’aquest debat ha estat, sobretot, l’anunci de la formació d’un nou govern a Macedònia, amb el suport dels partits albanesos que prèviament havien acordat una plataforma negociadora. El govern sortint acusa aquests partits de voler destruir Macedònia i de voler crear la Gran Albània. D’altra banda, les afirmacions del cap de govern albanès, Edi Rama, en la línia de no descartar aquesta via en cas que no es duguessin a bon port les negociacions amb la Unió Europea han provocat una allau de reaccions en cadena, entre les quals, les últimes són les William Walker, cap de l’OSCE a Kosovo. De tota manera, el debat no ha deixat mai d’estar present en els darrers vint anys, deprés de l’ensulsiada de Iugoslàvia.
El projecte d’agrupar tots els albanesos en un únic estat no és una proposta nova. Sovint s’ha utilitzat el terme de Gran Albània –per mimetisme amb la Gran Sèrbia o la Gran Bulgària- per referir-s’hi, sobretot per part dels detractors. Els albanesos, per la seva part, no utilitzen mai aquest terme, sinó el d’Albània ètnica.
Els territoris poblats per albanesos abasten sis estats, però en molts casos no sempre són territoris homogenis ètnicament, i moltes vegades aquesta composició ètnica ha patit nombrosos canvis en el transcurs dels segles.
Per tant, la possible construcció d’aquest projecte planteja alguns interrogants. És evident que actualment el territori d’Albània és poblat molt majoritàriament per albanesos, però en algunes zones “reivindicades” hi viuen altres grups nacionals. A Bujanovac (Sèrbia), per exemple, el 55% dels habitants són albanesos, a Ulcinj (Montenegro) el 60%, a Kumanovo (Macedònia) el 26%… Quin criteri s’ha de seguir en aquests casos? Què hi tenen a dir el altres grups nacionals?…
Fora d’Albània, a Kosovo és on es concentra l’altre gran nucli de població albanesa. Actualment, el noranta per cent de la població ho és, percentatge superior al d’abans de la Guerra de Kosovo (1998-99). Des de llavors, el percentatge de població sèrbia ha minvat considerablement, i molts serbis de Kosovo viuen refugiats a Sèrbia. Tot i això, hi resten nuclis importants, la majoria al nord (al voltant de Mitrovica), però també al centre o al sud. També hi viuen vuit nacionalitats més.
Kosovo és el paradigma de territori reivindicat per diferents moviments nacionalistes, amb les mitologies respectives. Els serbis el reivindiquen com a bressol de la seva nació i els albanesos es reivindiquen com a descendents dels habitants autòctons del territori, els il·liris. Evidentment, aquestes afirmacions són molt discutibles i difícilment demostrables. Pel que fa a la demografia, tampoc se’n tenen dades del tot fidedignes si reculem gaire en el temps. Segons diversos estudis elaborats pels austríacs, el 1899 vivien al vilayet de Vucitrn un 47,88% d’albanesos i un 47,33% de serbis. Aquest vilayet, però, tampoc no es corresponia ben bé amb l’actual Kosovo, cosa que fa que se n’hagin de relativitzar les xifres. El que sí que és indiscutible és que ambdues comunitats hi estan assentades des de fa molt de temps.
A Macedònia, aproximadament, el 25% de la població, concentrada a l’oest i al nord, es declara albanesa. A la capital, Skopje, són el 20% del total. A Grècia, que no reconeix la minoria albanesa, es concentren a l’Epir, entorn de Janina i a tot el nord, a tocar de Macedònia. La població albanesa de Montenegro, cap al 5%, s’agrupa en zones limítrofs amb Albània i Kosovo, on són percentualment importants (al sud -Bar i Ulcinj-, al sud-est de la capital, i a l’est). A Sèrbia n’hi ha en tres municipalitats (Presevo, Bujanovac i Medvedja). Els albanesos les anomenen Kosovo oriental, perquè van ser separades de la resta amb la divisió territorial de 1945. Anteriorment hi havia hagut enclaus albanesos més a l’est i més al nord encara, com a Toplica, però durant la guerra de 1877-1878 van ser-ne expulsats.
Finalment, els arberesh, població d’origen albanès, viuen a la Península Itàlica i Sicília, on van arribar en diverses onades migratòries entre el segles XV i XVIII.
L’Imperi Otomà, paraigua de tots els albanesos
A mitjan segle XIX, els territoris poblats per albanesos pertanyien en la seva totalitat a l’Imperi Otomà, i estaven organitzats, des de la reforma administrativa de 1864, en quatre vilayets: Vucitrn, Skopje, Monastir i Jànina, el traçat dels quals no responia a criteris ètnics. La llengua albanesa no tenia cap reconeixement oficial i tan sols era ensenyada com a matèria secundària en dues escoles.
Aquesta pertinença compacta dels albanesos a un únic poder polític va patir, des de llavors, dues grans fractures, que van coincidir amb períodes convulsos en el conjunt dels Balcans, que implicaren importants canvis en el disseny de les fronteres. A resultes d’aquestes fractures va sorgir-ne l’estat albanès modern, però també van provocar que molts albanesos en quedessin fora, germen del posterior irredemptisme.
La primera fractura: la crisi de 1875-1878 i la Lliga de Prizren
El període comprès entre 1875 i 1878 és molt turbulent a tots els Balcans. La primera espurna esclatà amb les revoltes pageses de Bòsnia, (1875-76). Poc després, a Bulgària, hi hagué un aixecament popular contra l’Imperi Otomà. Els estats més o menys consolidats de l’entorn, Sèrbia i Montenegro, intentaren aprofitar la debilitat otomana per tal d’intentar annexionar-se’n part del territori, bona part del qual poblat d’albanesos.
L’any 1878, Rússia declarà la guerra a Turquia, amb la intenció d’incrementar la seva influència a la zona, i va ser llavors quan els serbis envairen Kosovo, els montenegrins ocuparen el nord de l’actual Albània i els grecs arribaren fins a Saranda (al sud). La guerra finalitzà el 1878, i es clogué amb el Tractat de San Stefano (març de 1878), que afavoria sobretot Bulgària, que s’annexava gairebé tot Macedònia, on vivien molts albanesos. Rússia veia, així, com s’acomplien els seus objectius.
En aquest context es produí la primera formulació de tipus nacionalista. Es tracta de la Lliga de Prizren (a Kosovo), el 1878, constituïda el juny de 1878, just després de la signatura del Tractat de San Stefano. Era una assemblea, d’una vuitantena de delegats, impulsada per Abdul Frashëri, on es plantejava quin havia de ser el futur dels albanesos dins l`Imperi Otomà.
S’hi manifestaren dues tendències majoritàries, una defensada pels beis més tradicionals i conservadors, que apostava pel manteniment de l’Imperi Otomà tal com estava formulat fins llavors i una altra de més moderna, defensada per la intel·lectualitat i la petita burgesia –entre els quals Frashëri-, que advocava per la creació d’un territori autònom que aplegués els albanesos de l’Imperi en un únic vilayet. Aquesta Lliga, doncs, va ser un moviment reactiu davant els canvis en l’equilibri de forces balcànic.
El Tractat de San Stefano fou rectificat posteriorment pel Congrés de Berlín, a finals de 1878. Les potències occidentals havien reaccionat contra la gran influència aconseguida per Rússia, i en forçaren el redisseny de les fronteres. És llavors quan es confirma que Montenegro s’apropia de les zones habitades per albanesos d’Ulcinj, Bar i Plav. Sèrbia també incrementà el seu territori sensiblement, amb Toplica, Prokuplje, Leskovac, Vranje i Medvedja, tots ells territoris multiètnics.
La Lliga impulsà una revolta per tal d’evitar que aquests territoris fossin cedits a Sèrbia i Montenegro, però acabà en fracàs. A més, l’Imperi Otomà no en volgué satisfer, tampoc, les demandes d’autonomia, cosa que provocà un punt d’inflexió en la fidelitat albanesa a l’Imperi.
La segona fractura: des de les Guerres Balcàniques fins a la consolidació de l’estat albanès, 1912-1925
La revolució dels joves turcs (1908), fou molt ben rebuda per la intele·lectualitat albanesa, però l’entusiasme incial aviat s’esvaí amb el caire que adquirí la seva política, profundament nacionalista, i esclataren diverses revoltes, el 1909, 1910 i la més important l’abril de 1912.
Font : Guy Nicola Albanian Question in British Policy and the Italian Intervention
La humiliant derrota de l’Imperi Otomà a Líbia per les tropes italianes (1911), en posà de manifest la fragilitat. Els estats de la zona inicaren, llavors, una guerra conjunta contra l’Imperi. L’octubre de 1912 Montenegro, Sèrbia, Bulgària i Grècia declararen la guerra a Turquia. Esclatat aquest conflicte internacional, els revoltats albanesos (liderats per Isamil Qemal i Hassan Prishtina) s’apressaren a proclamar solemnement la independència d’Albània a Vlora, el 28 de novembre de 1912..
Aquesta independència només fou efectiva en un territori molt limitat, però serví per posar la qüestió albanesa sobre la taula en les negociacions de pau, que culminaren amb el Tractat de Londres (maig de 1913). Amb aquest tractat quedà constituït el nou estat albanès, malgrat l’oposició de Rússia i França, i només amb el suport d’Àustria-Hongria i Itàlia, que tenien com a objectiu evitar la sortida de Sèrbia al mar, evitar-ne la supremacia als Balcans i contrarestar la influència russa. Eren, és evident, els anys del repartiment imperialista de tot el planeta.
Aquesta independència era més formal que no real, com ho demostra, per exemple, el fet que el nou cap d’estat, Guillem de Wied, fos triat per aquestes potències, i que en la comissió que havia de delimitar-ne les fronteres, només hi hagués un albanès, de set membres que tenia.
Albània neix com un estat dèbil, bàsicament, per dos motius: d’una banda, per la resistència dels grans terratinents del sud i dels clans del nord, que no volien sotmetre’s a un estat modern i, d’altra banda, pels interessos expansionistes, a costa de territoris poblats per albanesos, dels estats veïns -Montenegro, Sèrbia, Grècia i Bulgària-, que eren contraris a la creació d’aquest nou estat.
Les fronteres de 1913 coincidien a grans trets amb les actuals, un territori d’uns 28.000 quilòmetres quadrats i només 800.000 habitants, cosa que implicava que set-cents mil albanesos en quedessin al marge. Això provocà una sensació de greuge en la majoria de la població albanesa que es veié integrada en estats on sovint eren considerats com a elements a extirpar. Llavors nasqué l’irredemptisme.
Poc després de la proclamació i reconeixement de la independència albanesa esclatà la Primera Guerra Mundial, que tornà a enfrontar els països de la regió i comportà la pràctica liquidació d’aquesta independència. El país fou ocupat, primer, per tropes sèrbies, gregues i montenegrines, i després per les franceses, italianes i d’Àustria-Hongria.
El desembre de 1918, un cop acabada la Primera Guerra Mundial, es constituí un nou govern provisional albanès. A poc a poc, aprofitant les contradiccions entre les potències, i malgrat l’oposició dels estats veïns, acabà sent reconegut una altra vegada, i es consolidà a finals de 1920, quan Albània fou admesa a la Societat de Nacions (SDN).
Albània, molt inestable políticament, no acceptà d’entrada el traçat fronterer, i no ho feu, malgrat la pressió internacional, fins l’any 1925, quan Ahemd Zogu s’autoanomenà president de la República. Zogu havia estat exiliat primer a Sèrbia, cosa que ha fet que es considerés l’acord amb Sèrbia, com una compensació pels favors que se li havien fet.
De resultes de tot això, Kosovo -que ja havia estat repartit entre Sèrbia i Montenegro l’any 1913- passà a pertànyer al nou Regne dels Serbis, Croats i Eslovens (Iugoslàvia, des de 1929). La majoria de la població albanesa de la zona, pèro, no acceptà aquesta incorporació i alguns optaren per la resistència armada, per tal d’unificar-lo amb Albània. Aquesta revolta coneguda com a revolta dels katxaks [1] Kaçak en albanès. Guerrillers albanesos de Kosovo que van lluitar contra el regne dels Serbis, Croats i Eslovens durant els anys vint del segle passat. es prolongà fins al 1927.
Grècia, per la seva banda, s’annexionà el territori que els albanesos anomenen Txamèria[2] Çameria, en albanès. Territori del nor-oest de Grècia, poblat per albanesos, també coneguts com a txams. i durant la Primera Guerra Mundial arribaren a ocupar fins i tot Himara i Gjirokaster, al sud d’Albània. Després de la Primera Guerra Mundial, el 1923, n’expulsaren seixanta mil, amb l’argument que eren turcs. L’any 1923 s’acabava de signar el Tractat de Lausana amb Turquia, arran del qual es produïren importants moviments de població, de centenars de milers de persones. L’any 1937, segons fonts gregues, encara hi restaven noranta mil albanòfons. Durant la Segona Guerra Mundial, es cometeren diversos atacs contra la població albanesa, i una guerrilla albanesa, que col·laborà amb els feixistes italians, també perpertà diverses atrocitats contra la població grega. A resultes de tot això, uns vint mil albanesos més abandonaren Grècia i s’establiren al sud d’Albània.
La Segona Guerra Mundial i la creació d’una gran estat albanès
L’any 1939, Itàlia ocupà Albània, la convertí en un estat satèl•lit, i hi imposà un Ordre Nou, calcat del feixista. La corona albanesa passà a ser ocupada per Víctor Manuel III, el rei italià. Poc després, l’abril de 1941, Iugoslàvia fou ocupada en tot just tres setmanes per les potències feixistes. Tropes alemanyes, italianes, hongareses i búlgares van fer-se seves àrees que sempre havien considerat que els pertocaven o bé que hi tenien interessos a defensar. Iugoslàvia va quedar esquarterada en diverses àrees d’influència: un estat serbi sotmès a Alemanya, una Croàcia independent controlada pels ústaixes, Bulgària s’apoderà de gran part de Macedònia, i Hongria, de la Voivodina. Itàlia, per la seva banda, s’apropià de gran part d’Eslovènia, d’illes de l’Adriàtic i de la costa dàlmata i de la major part dels territoris albanesos.
L’ocupació italiana d’Albània permeté la constitució d’un estat que aplegués tots els territoris de l’“Albània ètnica”, ja que a Albània s’hi incorporà gairebé tot el territori poblat per albanesos, com Bar i Ulcinj –Montenegro-, la franja occidental de Macedònia, Kosovo i Txamèria. La tendència a la disgregació dels territoris albanesos aparentment es revertí llavors, però només fou fruit de la intervenció italiana i del seu afany expansionista, això sí, amb la participació activa de molts albanesos.
A Kosovo, els italians foren ben rebuts per la població albanesa, que els considerà com a alliberadors. Pensaven que la seva presència serviria per aturar la política de colonització que havia endegat l’estat iugoslau els anys precedents. Entre les mesures adoptades per les noves autoritats hi hagué la introducció de l’albanès a les escoles, la presència dels símbols albanesos… Tot i això, la zona nord –Mitrovica- no formà part d’aquesta Gran Albània, ja que fou administrada pels alemanys -general Eberhardt-, tot i que amb la col·laboració d’alguns clans albanesos La població sèrbia va ser víctima de la repressió, que en provocà la mort de molts, potser cent mil, i l’exili d’altres.
La resistència partisana fou molt dèbil a Kosovo, amb diferència on menys presència va tenir a tot Iugoslàvia. El nombre de comunistes albanesos de Kosovo era escàs, com a molt tres centenars. El control itailià de Kosovo finalitzà amb la capitulació italiana del 8 de setembre de 1943. A partir de llavors, els alemanys intentaren substituir-los.
Els nous estats socialistes i la fallida Federació balcànica
La Segona Guerra Mundial acabà, tant a Iugoslàvia com a Albània, amb la victòria de les forces partisanes, que crearen nous estats socialistes. A Bulgària també es formà un u govern de coalició on els comunistes de George Dimitrov tenien un paper cabdal, i que acabaren controlant.
Durant aquells anys, estigué sobre la taula un projecte de creació d’una federació balcànica, Les desavinences, sobretot, entre Ttito i Dimítrov, d’una banda, i la qüestió de si els subjectes de la federació havien de ser Iugoslàvia, Albània i Bulgària, o bé si Bulgària i Albània s’havien d’incorporar a una mena de Iugoslàvia ampliada feren fracassar el projecte.
Amb això, els territoris poblats per albanesos de Kosovo, Macedònia i Montenegro acabaren incorporats a la nova Iugoslàvia, i les propostes panalbaneses quedaren aparcades durant anys, tot i alguns tímids contactes. La qüestió kosovar, però, jugà un paper determinant en la dissolució de Iugoslàvia, durant els anys vuitanta i noranta. És evident que la liquidació de la seva autonomia, el 1989, marcà l’inici de la disgregació del país, primer amb les declaracions d’independència, i posteriors guerres, de Croàcia i Eslovènia, el 1991, i després amb la guerra de Bòsnia (1992-1995).
Tot i que a Kosovo feia anys que s’estava covant el conflicte, no esclatà del tot fins al 1998, amb la guerra, l’intent de neteja ètnica i els bombardejos de l’OTAN sobre Iugoslàvia. La creació del protectorat de Kosovo no va ser més que el preludi de la posterior independència unilateral, el 2008. Evidentment la possibilitat d’una possible unificació amb Albània estigué present en tot moment (a Kosovo, a les manifestacions, la bandera omnipresent és l’albanesa).
L’any 2001 esclatà el conflicte armat, també, a Macedònia, entre una guerrilla albanesa i les forces governamentals. Durà només dos mesos, i finalitzà amb els acords d’Ohrid, que han permès, durant anys, l’estabilitat del país. Finalment, també, hi hagué algunes accions d’una guerrilla a la vall de Presevo, a Sèrbia, i l’aparició fugaç d’un Exèrcit d’Alliberament de Txamèria, a Grècia.
