No és cap secret que els editors de la revista vam néixer intel·lectualment a la Universitat de Barcelona (UB), concretament a la facultat de Geografia i Història que es troba al centre de la Ciutat Comtal. Al ‘rovell de l’ou’ del seu epicentre cultural: davant del CCCB, al costat del MACBA, a pocs minuts de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Biblioteca de Catalunya, de l’Ateneu Barcelonès, i una mica més enllà pots trobar la Filmoteca de Catalunya entre riuades de turistes que ja formen part del paisatge barceloní.
Potser per allunyar-nos de la nostra àrea d’influència, de tot aquest ambient on hem après història i a fer història, fer una presentació del projecte a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) era un repte, que ens feia cert respecte.
En Jordi Vives, un dels coeditors de la revista i en Marc Comerma, estudiant d’Història a la UAB, com a arquitectes de l’acte de presentació d’avui, han acabat compareixent davant de més d’una setantena d’assistents. El primer ha parlat del projecte a un nivell més general i ha remarcat la importància de divulgar història; mentre que el segon ha enfocat la seva explicació en la seva experiència com a col·laborador i enllaç de la revista a la UAB.
Ferran Gallego (Barcelona, 1953), per la seva part, ha sigut el convidat d’honor. Aquest historiador de ment preclara és un dels pocs especialistes d’aquest país que s’ha atrevit a agafar el tema del feixisme i de l’extrema dreta analitzant les fonts originals (cosa que pot fer gràcies al seu coneixement de les llengües alemanya i francesa), sense haver de recórrer insistentment a bibliografia secundària i que li han permès fer història comparada entre les diferents experiències feixistes i de l’extrema dreta (per cert, hi ha alguna diferència?) de l’Europa central i occidental.
Combatiu, enèrgic i contundent en les seves argumentacions, Gallego ha fet una ‘transició’ entre el tema introductori (la presentació de la revista) fins al seu (l’explicació sobre com ha arribat l’extrema dreta francesa, encarnada per Marine Le Pen, a unes quotes de poder polítiques tan altes) d’una manera tan progressiva que ha fet innecessari establir una ruptura discursiva entre un bloc i un altre.
Com ha estat possible que un grupuscle feixista nascut als setanta i liderat per un veterà de la guerra d’Argèlia (Jean-Marie Le Pen) hagi evolucionat durant més de trenta anys i s’hagi convertit en una força política amb possibilitats de col·locar a la seva candidata (Marine Le Pen) al Palau de l’Eliseu? Les claus tornen a ser l’arribada de la globalització neoliberal, que va acabar amb el consens de postguerra europeu, va beneficiar a uns pocs i precaritza a capes creixents de la població. Però també culpa a una esquerra creixentment captada per poders supranacionals i que ha oblidat de llegir correctament la situació social, cada vegada més descol·locada.
Tot i allargant-se una mitja hora (arribant a les dos hores), l’acte ha gaudit d’una forta afluència de públic que ha mantingut l’atenció durant totes les explicacions i que ens anima a continuar organitzant actes d’aquesta naturalesa.