Imatge de portada: Pòster de la pel·lícula 1917 (Font: Universal Studios, Viquipèdia). Imatge utilitzada per la crítica històrica de la pel·lícula i sense beneficis comercials.
El cinema bèl·lic, com a gènere, reposa sobre dos pilars contraposats: el militarisme i l’antibel·licisme. Les cintes que s’hi adscriuen fluctuen d’un a l’altre pol, situant-se sovint a mig camí entre la irreflexiva pulsió adrenalítica que una guerra exerceix sobre aquells que no l’han viscuda i els hòrrids traumes que els que l’han patida malden per aconseguir oblidar.
Tots els conflictes armats de la història contemporània compten com a mínim amb un grapat de pel·lícules que, amb més o menys biaix i amb més o menys èxit, n’expliquen algun aspecte, incident o episodi. Però la Segona Guerra Mundial, amb prou filmografia per a ser narrada íntegrament a base de pel·lícules, s’alça sobre la resta. Un predomini que s’explica bàsicament per dos elements: en primer lloc, la lluita contra el nazisme permet articular amb facilitat la narrativa del Bé contra el Mal; en segon lloc, la participació dels Estats Units, potència vencedora convertida des de llavors en capital mundial del relat cultural, està tan justificada per la infàmia nipona —l’atac a Pearl Harbor— que desperta un consens favorable gairebé absolut entre els nord-americans.
Aquesta profusió, que eleva el conflicte 1939-1945 a la categoria de gènere en si mateix, sol eclipsar el seu precursor de 1914-1918. La Primera Guerra Mundial, una guerra tant inesperada com inevitable, i que va posar fi a la llarga pau (armada) de la Belle Epoque tallant el vell continent en trinxeres de fang, pols i sang, compta amb una filmografia substancialment inferior, però amb joies de notable qualitat. És el cas de títols com Paths of Glory (Stanley Kubrick, 1957), All Quiet on the Western Front (Lewis Milestone, 1930), o les més recents Un long dimanche de fiançailles (Jean-Pierre Jeunet, 2004) i War Horse (Steven Spielberg, 2011), que posen l’accent en les dures condicions de vida i de mort que van haver de suportar els homes —i bèsties— mobilitzats al front durant la Gran Guerra.
Aquesta bateria de cintes s’ha vist augmentada aquest gener amb l’estrena de 1917, del director britànic Sam Mendes (American Beauty, Skyfall, Spectre); una proposta que innova en la recreació de la Gran Guerra a la gran pantalla amb una experiència immersiva construïda no des del plantejament argumental sinó des de l’execució tècnica.
La trama és ben senzilla: l’abril de 1917 -única informació que rep l’espectador sobre el moment en què transcorrerà l’acció- un oficial britànic ordena a dos dels seus soldats (George MacKay i Dean-Charles Chapman) penetrar en territori enemic amb la missió d’entregar en mà l’ordre d’anul·lació d’una ofensiva al coronel que l’ha de liderar, en descobrir que es tracta d’un parany dels alemanys. Si fracassen moriran 1.600 homes, inclòs el germà d’un dels dos. Un argument pel qual Mendes s’inspira en històries que el seu avi, Alfred Mendes, el qual havia lluitat en aquella guerra, li havia explicat de petit.
Simple com l’encàrrec que la provoca, la trama desemboca ràpidament en una odissea enmig d’un paisatge bèl·lic recreat amb una cura i una precisió fèrries. Mendes no reconstrueix un episodi de la guerra: refà la guerra. I en ella, hi mou els seus personatges. Uns personatges tallats d’humanitat i versemblança, éssers corrents, sense ni un bri de l’heroïcitat dramàtica tan pròpia del gènere, fets amb la proporció justa de valentia i de temor, de bondat i de mala llet. Gent. Com nosaltres.
I si aquesta història humana ja té prou ingredients per a provocar l’empatia de l’espectador, la producció sublima aquest exercici immersiu amb un plantejament tècnic tant ambiciós com espectacular: l’acció és narrada (gairebé) íntegrament amb un únic pla seqüència que fa que l’espectador en cap moment perdi de vista els protagonistes fins al final de la seva participació en la trama. L’espectador se sent partícip de la història dels dos soldats, implicat en la seva missió i vinculat a la seva sort: la trinxera es trenca per la quarta paret.
La trinxera
La trinxera és l’element bèl·lic més representatiu de la Gran Guerra, producte de la seva naturalesa estàtica. Llargues rases des d’on els soldats lluitaven i per les quals morien, però també el lloc on descansaven, escrivien, jugaven i enyoraven. Casa seva durant els temps en què els va durar l’absurd de trobar-se mobilitzats en un front immòbil.
El perquè d’aquest enroc de difícil i sagnant desempat el trobem en l’estratègia —o, més concretament, en el fracàs de l’estratègia— dels alemanys. Un pla militar que s’havia concebut gairebé una dècada enrere, l’any 1905, en una Alemanya despenjada de la cursa colonial i que, al bell mig d’una Europa d’aliances mutants, començava a assumir que una guerra contra la resta de potències era inevitable. El pla, conegut com a pla Schlieffen en honor al general que l’havia ideat, assumia que, en cas de conflicte, Alemanya es veuria obligada a lluitar en dos fronts —a l’oest contra francesos i a l’est contra la Rússia tsarista— i estipulava que en una situació així, davant la impossibilitat de derrotar-los simultàniament, caldria començar per destinar tots els esforços i recursos a l’oest amb l’objectiu de forçar la rendició de França en un temps de sis setmanes —segons els càlculs d’Schlieffen, el temps que s’allargarien els preparatius bèl·lics russos abans de poder iniciar els enfrontaments a l’est—. Aconseguida la capitulació dels francesos, les tropes del II Reich es podrien centrar completament a derrotar l’exèrcit imperial rus.
Però l’estiu de 1914 el pla no va sortir com Schlieffen havia previst nou anys enrere. L’ofensiva alemanya havia començat a principis d’agost amb l’ocupació de Bèlgica, des d’on es pretenia envair França pel nord. Els alemanys havien encertat la previsió que els francesos, amb el suport de la Força Expedicionària Britànica, intentarien penetrar en territori alemany per Alsàcia i Lorena, regions frontereres històricament disputades i llavors sota domini germànic des de 1870: a mig mes, sota les efusives ordres del general Joffre, els francesos van ocupar la ciutat alsaciana de Mulhouse. Va ser el més lluny que arribarien en tota la guerra: a finals d’agost les tropes de França i Gran Bretanya ja es batien en retirada mentre els alemanys s’acostaven perillosament a París.
El primer gran enfrontament entre els dos bàndols, que va frustrar les perspectives alemanyes i va configurar decisivament la naturalesa del conflicte en el futur, va ser la primera batalla del Marne, entre el 5 i el 12 de setembre. Una batalla icònica en l’imaginari col·lectiu francès, ja que per traslladar sis mil reservistes al front es va mobilitzar la flota de taxis de París, però molt més ambigua pel que fa als resultats militars: no hi va haver un clar vencedor i, de fet, britànics i francesos es van acabar veient obligats a recular. Però van aconseguir un objectiu fonamental: aturar l’avanç alemany, aïllant-ne algunes unitats i impossibilitant l’objectiu marcat de la victòria en sis setmanes. A partir d’aquí, va començar una competició entre els dos bàndols al llarg del front per intentar superar l’enemic flanquejant-lo pel nord, una disputa que acabà deserta quan els dos exèrcits van acabar topant amb el canal de la Mànega entre Dunkerque i Oostende. Però simultàniament a la seva competició en aquesta mena de cursa, ambdós bàndols van anar afermant posicions per allà on passaven, cavant trinxeres i reduint les possibilitats d’èxit d’un atac frontal contra la línia enemiga.
D’aquesta manera, cap al novembre Europa estava tallada per un front estàtic de 760 quilòmetres de llarg que ja no admetria modificacions substancials. Cap al novembre ja era del tot evident que aquella no seria la guerra curta que les cancelleries havien previst i, ja per la resta del conflicte, el pic i la pala es van tornar tan importants com el fusell.
La trinxera es va convertir a partir de llavors en un element definitori de la Gran Guerra. Però aquestes excavacions van anar transformant-se en els següents anys, adaptant-se a les necessitats dels exèrcits i a les exigències del conflicte. A 1914 eren poc més que una connexió de sots on un home amb prou feines es podia cobrir, fosses rudimentàries que un soldat podia cavar en poc més de trenta minuts. Amb el temps, la seva arquitectura es va anar sofisticant, ampliant el seu espai i sent utilitzats per a la seva construcció materials com llistons, tarimes i ciment; també s’hi van anar incorporant més elements i serveis, com la connexió telefònica i sistemes d’enllumenat; i se’n van diversificar els espais, destinant cada lloc a una funció: magatzems, refugis, quarters, latrines, etc. Les millors trinxeres eren les alemanyes, excavades en un sòl més sec i consistent i en posicions elevades que concedien un avantatge posicional sobre l’enemic.
Però aquesta sofisticació no convertia les trinxeres, ni de lluny, en llocs aptes per a la vida humana. El dia hi començava abans de l’alba. Quan no es combatia ni s’esperava per atacar, la rutina del soldat consistia bàsicament a netejar, dormir i menjar —els àpats es cuinaven lluny i normalment arribaven freds i barrejats a la boca del seu destinatari—. Els soldats vivien aglomerats, compartint espais reduïts amb dotzenes de companys i en ínfimes condicions higièniques, suportant la pudor, sofrint extrems freds a l’hivern i calor a l’estiu. La humitat era un altre dels problemes a què havien de fer front: a les afeccions respiratòries que provoca cal afegir-hi les aigües subterrànies que, com la pluja, provocaven severes inundacions que sovint obligaven a abandonar trams sencers de trinxera. A més a més, els soldats no eren els únics éssers vius que les habitaven: en poques setmanes, les rates s’havien convertit en les reines de tota la zona de combat —com es pot observar a 1917—, proliferant a gran velocitat i, alguns espècimens, assolint les dimensions d’una fura. De les parets i del terra n’emergien cucs, llimacs i tota mena d’insectes. Els mosquits eren una molèstia, especialment a les zones pantanoses. Però el contacte més íntim amb els soldats el van aconseguir els polls parasitant els caps d’oficials i fusellers.
Dues trinxeres contraposades impliquen una zona disputada entremig: la terra de ningú. Una extensa franja amb una amplada que, al front oest, solia oscil·lar entre els 100 i els 400 metres, però que podia arribar a estretir-se molt. Com a escenari del foc, de les ofensives i dels bombardeigs, la terra de ningú era un terreny de paisatge mutant concebut amb la mort com a motlle, una sinistra (des)composició plàstica implacable contra tot allò que s’hi mantingués en peu: cadàvers escampats de soldats i cavalls, maquinària de guerra destrossada i abandonada, estaques carbonitzades servint d’epitafi dels arbres que en altres temps havien sigut. Cràters fangosos, filferro espinós. Els crits dels moribunds. Un tauler horrorós per a una partida terrible.
Tots aquests factors, combinats, confegien un clima malsà i insalubre. Obstacles higiènics que es feien especialment durs per als ferits que, amb sort, aconseguien retornar a la trinxera. Afrontar la recuperació en un pou de brutícia en un món encara sense antibiòtics implicava que una petita ferida mal tractada es podia gangrenar, conduint a l’amputació d’una extremitat o a la mort del ferit. Es calcula que durant la Gran Guerra, un terç dels ferits en combat van acabar morint. Val a dir, també, que no totes les ferides eren físiques: les tragèdies quotidianes, la fatiga, la devastació, l’horror de la guerra, la frustració i la claustrofòbia en molts casos menaven, irremeiablement, cap a la follia.
Abril 17
Contra el que és habitual en el cinema històric, a l’inici de 1917 no es fa cap exercici de contextualització. Ni una veu en off, ni un text introductori: l’única informació que apareix en pantalla és el cartell «Abril 1917», que, amb la ràpida desaparició del mes, dóna lloc al títol de la pel·lícula. Fent del defecte virtut, amb això s’atorga a la trama una dimensió universal i s’aconsegueix que l’espectador es traslladi a la trinxera sense nocions de conjunt, com aquella generació de joves que va ser-hi arrossegada i va morir defensant-la.
L’abril de 1917 la guerra de trinxeres feia més de dos anys i mig que s’allargava, amb exigües i poc importants modificacions en les posicions dels dos fronts després de nombroses batalles sagnants que havien deixat milions de baixes, la més crua de les quals havia estat la batalla del Somme, a la segona meitat de 1916. A principis de mes s’havia produït l’entrada al conflicte dels Estats Units pel bàndol aliat, després que els britànics interceptessin un telegrama del ministre d’exteriors alemany que pretenia persuadir els mexicans que ataquessin les forces nord-americanes si aquestes entraven en guerra. També va ser un mes en què va tenir lloc un fet crucial pel desenvolupament de la guerra al front est, tot i que les seves conseqüències es farien esperar gairebé un any: aquell va ser l’abril de les famoses tesis amb què Lenin va alterar la revolució russa en arribar a Petrograd en el tren blindat que l’havia traslladat des de Suïssa.
Però tornant a 1917: l’acció que hi veiem, tot i tractar-se d’uns fets ficticis, s’inscriu en el marc de l’ofensiva d’Arràs. Durant el març anterior, els alemanys, en inferioritat numèrica, s’havien replegat cap a la línia Siegfried, un fragment del front defensiu de trinxeres i bateries alemany conegut com la línia Hindemburg. Davant d’aquesta situació, les tropes angleses, que havien anat incrementant la seva presència al front, van intentar, amb l’ajuda de tropes d’altres països de la Commonwealth com Austràlia i el Canadà, una ofensiva per trencar el front alemany, desbloquejar les posicions i imposar de nou la guerra de moviments. És aquí on entren en joc els dos soldats protagonistes, encaperonats amb el característic casc Brodie anglès, posant en risc la seva vida per a salvar-ne moltes.
Kirk Douglas (1916-2020), in memoriam.
